(Diumenge 13-2-2022)
Nit de programar el MODX6. El millor: me n’he sortit de recuperar els vells backups del DX7, i ara els vells sons de l’era «Corrupció» tornen a sonar en tota la seva glòria, al MODX6. En canvi, poc he tret dels bancs de sons preparats per Yamaha. De manera que en el fons és dependre de la meva capacitat de programació.
A la vegada que vull treballar més amb el Roland D-05.
I no tinc diners, però un bon objectiu per a aquest 2022 seria un Roland JD-08, una versió evolucionada de la tecnologia D-50 amb nous sons.
Amb FM ja només em queda recrear els sons 40 i 86 del Yamaha PSR-6 amb el que em vaig estrenar i que fa anys que va passar a millor vida. Sé que ho he de fer amb dos operadors, però que poden tenir una forma d’ona diferent de la senoidal. Toca rumiar...
******
Diria que la gent creu de veritat que sóc Superman i diposita en mi unes expectatives irrealment elevades. No puc fer més que fallar. I llavors sóc el dolent. És molt frustrant. Estic molt desanimat. També amb la música. Miraré d’acabar el «Charleston» aquests propers dies, potser un àlbum més per a fer els trenta, i llavors em dedicaré a escriure. Escriure té un gran avantatge: no has de sortir a tocar la teva novel·la en un escenari. I, si puc publicar digitalment i esquivant les editorials tradicionals, potser pugui evitar fins i tot les presentacions. Realment, m’encantaria tancar-me a un lloc al mig del no-res i limitar-me a escriure i llegir. I gravar, però per a mi. Estic molt desenganyat.
*****
Aquests dies, com he dit, gravaré les veus pendents del «Charleston». Potser gravaré guitarres, tot i que aquí no espero obtenir més que demos. Però segurament les gravaré de manera que les pugui passar a Visitants. Amb ells la cosa pot sortir bé, i a més fa temps que els vull escriure material nou i que no puc.
A la vegada, m’adono que tinc idees per a un nou àlbum de sintetitzadors. Si el faig, miraria de fer-lo amb el D-05, el Streichfett, i el MODX... però només sons FM i sobretot els vells sons del DX7. És a dir, res de les arpes i strings d’aquests darrers dos anys. M’he de renovar...
*****
Durant anys vaig expressar contínuament a qui estava buscant per a compartir la vida. Des d’agost de 2020, això s’ha acabat, i certament només penso a aïllar-me i que se’m deixi en pau. Això ve de com de desagradables són les dones de la meva ciutat, però també de la consciència que ni encaixo en la vida de ningú, ni ningú encaixa en la meva vida. Així que per uns minuts vaig a jugar a l’egotista immadur i deixar per escrit totes les meves línies vermelles. Serà divertit.
-Res de fills. Res de cuidar fills d’altres. Res d’adoptar.
-Res d’animals domèstics, especialment gossos i gats.
-Res de plantes. Només faria una excepció amb plantes de plàstic.
-Res de cotxes.
-Res de televisió ni ràdios. M’agraden els entorns controlats. La música, sempre amb auriculars.
-Res de manifestos egòlatres amb potes.
-Devoció a la rutina i la vida a casa. Ni restaurants, ni bars, ni discoteques, ni grans celebracions familiars, ni cinemes...
-La meva obra, i el meu espai i temps, són prioritat.
-Res de casaments. Per aquí és per on et roben.
-A casa es parla català.
-I res de «memes» amb frases altisonants sobre l’amor i la vida. A casa es crea contingut original.
Exacte. Jo mateix m’adono de com amb tot això em toca estar-me sol. I ho he assumit. El meu futur passarà pel més semblant a un refugi antinuclear que em pugui pagar amb els meus pocs diners. No només no m’espera ningú, sinó que jo mateix ja no espero ningú. És el temps de l’autodefensa...
*****
Vaig fer un single amb «Automatic Day» i «CBGB», per a Spotify. En un país normal seria un èxit. Però no som un país normal. I enlloc de polítics i empresaris tenim freaks que treballen contra la gent.
Esperant avançament d’autonòmiques, per a no anar a votar. Pere Aragonès és ridícul, i els tres partits ens han traït i no serveixen de res. Fem neteja.
Esperant també maig de 2023 i les municipals. Temps per a rumiar com convertir l’ajuntament en ingovernable: no farà cap diferència al carrer, i pot ser divertit veure com els plens es converteixen en un combat de boxa. Jo almenys riuré de gust. Clar que m’anirien bé algunes enquestes sobre intenció de vot a Terrassa, i el problema és que a Catalunya les enquestes es solen estructurar en «Barcelona ciutat» i «territori» (caníbals ballant al voltant de l’olla). Amb el que els votants anem venuts. Això, vivim en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada