Bushíbrid

 

Dijous 22 a l’albada vaig gravar un darrer tema per l’Officials. El vaig posar al principi, i vaig moure un tema del Duncan Drawings a l’Officials. Ara funciona, i el dono per acabat. En tot cas, el tema nou era molt semblant a un que ja era al disc, pel que els he fet part 1 i 2. Crec que he explorat tant un sistema que n’he arribat al final. Ara, torn de guitarres, i aniré a cegues i descartant molts temes.

*****

Divendres al matí he revisat el primer llibre, el «Pastissos». He tret dos contes, he modificat un conte que sempre m’havia semblat inacabat, i hi he posat dos contes revisats que havia escrit pel grup literari i he escrit dos contes més en un matí, del milloret del llibre. No dic que sigui la meva millor obra, però li he resolt moltes fissures i ara pot anar als correus de les editorials petites.

I a la tarda he repassat contes escrits fa un mes pel llibre dramàtic. Amb la feina feta, en tinc la primera part completa. Només 28 pàgines, però molt potents. No és molt comercial precisament, però deixa molt clar quin és el meu potencial com a escriptor. Tindré feina a superar-ho.

*****

Dissabte, dia de segon llibre. He completat diversos capítols en ordre no cronològic. De fet, tinc fins al capítol 6 completat, més els dos darrers capítols, i el 8. Tinc la part més essencial del 7, tot i que em falla com començar-lo. Sé per sobre què passarà al capítol 10, encara que estic massa cansat com per a escriure’l després de tantes hores. I del 9 tinc el principi, però no sé què m’espera amb ell. Intentaré acabar-ho tot demà, potser amb una lectura de revisió si m’oloro que fallen coses.

Tinc previst dedicar algunes tardes d’agost a preparar una sinopsi desenvolupada per a un tercer llibre que potencialment podria ser novel·la, encara que no tinc ni idea de si ho aconseguirà ser. I no puc preveure’n la qualitat. És purament no quedar-me parat i sense pla B.

I en un futur em dec escriure sobre teoria musical i sobre els Beatles.

*****

Diumenge, segon llibre completat. Ja el dono per bo. Tot i que són dos llibres curts. Però no volia escriure només per a omplir. Jo crec que funcionen bé. Si hi ha d’haver alguna correcció, prefereixo que la decideixi un hipotètic editor. Perquè l’1 de setembre em moc. Durant l’agost prendré decisions. I també escriuré sobre els Beatles.

En tot cas, aquest segon llibre va sobre la presència o absència d’emocions.

I ha estat tot un repte escriure’l.

*****

Amb les modificacions d’aquesta setmana que acaba, tinc 24 àlbums acabats, sense cap doble en dues parts. Estic prou satisfet del nivell conjunt. I a l’Officials, la primera cançó, «Superxip britànic part 1», m’encanta i a més dóna sentit a tot l’àlbum. En tot cas, pararé tot l’agost per a escriure el llibre sobre els Beatles. Vull arribar a l’1 de setembre amb un màxim de feina feta, per a llavors moure-la. Ja acabaré els àlbums que em queden en marxa en un altre moment.

*****

Això sí, es nota quan no tens casa pròpia. No puc equivocar cap pas a partir d’ara. Necessito casa.

I no voldria dependre mai més d’un banc gran per a aconseguir-la.

Aquest estiu i tardor seran època de resoldre deutes. Però no voldria entrar gaire al 2022 sense resoldre el tema d’una casa. Que mal fetes estan les lleis espanyoles, que barren el pas a milions de persones. Espanya és el cul del món. No m’estranya que milions de persones visquin ocupant pisos de bancs, i que no hagi d’acabar fent-ho jo.

Moll Flangers

 

Admeto la meva desconnexió mental amb el Govern de la Genialitat. Amb Torra no va ser bo, però des que hi va entrar l’Aragonès és un desastre, i encara més des del 14F. L’últim editorial d’en Vicent Partal traspua frustració, i així em sento jo. Part del problema és com la gent considera d’esquerres qualsevol partit que dugui la paraula «esquerra» al nom, o la paraula «obrer». Llavors passa el que passa: tant ERC com Junts són de dretes, enlloc de ser una d’esquerres i l’altre de dretes. I, mentre, Waterloo ha quedat marginat: no és perfecte, però són els únics que han assolit alguna victòria.

La Comissió Europea segueix fent el ridícul.

I jo, mentrestant, veig que en dos anys m’he sortit tant de l’ANC com d’Òmnium. Només mantinc la quota de la Plataforma per la Llengua, cosa no gens d’estranyar des del moment que cada cop em costa més mantenir una vida normal en català. Que no vol dir que no tingui bons amics castellanoparlants. Però ja no és tan agradable quan m’assabento de fatxes anant a veure catalanoparlants per a dir-los «¡eh, en este barrio se habla castellano!» o preguntar-los desagradablement per què no voten a Vox. Si hi afegim el mal ambient a la Rasa i la Rambla els caps de setmana (certes nits he sentit autèntiques baralles mentre anava per carrers laterals), així com la quantitat de dones a la cerca de diners i cases via matrimoni i herència o divorci, viure a Terrassa comença a no agradar-me gens.

*****

«Undercover» i «Dirty Work» són millors que no pas em pensava. El darrer té algun tema fluix, però no és ni molt menys el desastre que diuen els crítics. Si de cas, un problema és la veu carrasposa de Mick Jagger, el primer signe que els Stones començaven a envellir.

«Steel Wheels» té alguns temes fluixos, tot i que els temes bons són molt bons. «Continental Drift» és de destacar com l’última reminiscència de Brian Jones en la seva discografia, encara que l’experiment falli una mica per les tècniques vuitanteres de gravació.

Curiosament, el seu disc més setantero en molt temps, «Vodoo Lounge», és el que més falla des del «Goats Head Soup» de 1973. «Love Is Strong», «New Faces»... i no molt més. Entenc per on van els meus amics quan diuen que no és tan dolent: és classicista, i és el primer disc dels Stones en molt temps on la seva interpretació no està adulterada amb tècniques de gravació molt polides. Només que això no podia passar en un moment pitjor: decididament els Stones no sonen gens inspirats a la majoria de temes, i encara que reconec el so d’una caixa de bateria passada per un 1176, la veritat és que tot ha estat deixat tan natural com per a deixar el so sense costures. És com veure passar una mosca, i és curiós que tot un Don Was falli tant com a productor en aquest disc. També és un disc molt llarg pel poc que té per oferir. En tot cas, admeto que el 1994 el vaig escoltar en un altre exemplar en CD, un exemplar que vaig parar a mig en un similar estat d’avorriment. Però em sorprèn que ara també sigui un disc que «m’hagi fallat», doncs per la resta reconec estar xalant fins i tot amb discos que han rebut pallisses monumentals per part de la crítica especialitzada, i fins i tot el «Goads Head Soup» falla més per la producció que pels temes (entre ells la grandiosa «Angie»: els Stones podien estar cansats però impossible estavellar-se del tot venint de l’«Exile»). I a la vegada tinc uns gustos i cultura musical molt més oberts ara que el 1994, un any on per exemple em va dur els seus dos mesets comprendre lentament «The Piper At The Gates Of Dawn» i «A Saucerful Of Secrets» de Pink Floyd, dos discos essencials en la meva formació com a músic però que la primera tarda que els vaig escoltar em van fer sentir fatal i en rebel·lió contra el que estava escoltant. Definitivament no he tingut una mentalitat oberta des de sempre. El que vull dir amb això és que ara hauria d’haver percebut diferent «Vodoo Lounge».

(A la vegada, el primer CD que em vaig comprar dels Stones va ser el del «Rock’n’Roll Circus», i ells mateixos van considerar la seva actuació substàndard, amb el que és normal que el disc no m’impressionés. No va ser fins anys més tard que em vaig comprar la mateixa tarda el «Sticky Fingers» i l’«Exile On Main Street» a l’hiper de Can Parellada, i allà va ser on vaig començar a percebre els Stones com un grup a explorar -discos imprescindibles, per cert-).

«Bridges To Babylon», almenys, restaura l’entusiasme. Sense ser una obra major, és un disc amb molta més xispa, més ben produït i més modern i aventurat, tot i que no sempre consistent (especialment per «You Don’t Have To Mean It», un dels experiments de Keith Richards amb el «reggae»; també peca de llarg, però m’ha agradat veure a Blondie Chaplin als crèdits).

Ja fa anys que tinc «A Bigger Bang», amb el que el comento per un tema de continuïtat: un gran single («Rough Justice»), un àlbum prou consistent com per a ser el millor disc dels Stones des de «Tatoo You», però l’absència d’un parell de balades folk en la gloriosa tradició de «Lady Jane» o «Ruby Tuesday» li impedeixen arribar a l’estatus de clàssic (en el seu lloc, «reggae»).

I arribem al «Blue & Lonesome» de 2016. Els Stones tocant blues. Gravat en tres dies, és un àlbum de versions prou decent, tot i que la pressa es nota en un disseny de so poc característic d’un gran llançament, amb la majoria de sons sonant en mono i com si haguessin estat tots gravats majorment via el micròfon d’en Mick Jagger, l’autèntic rei de la festa. Està entre la celebració que en va fer la crítica espècialitzada i els comentaris avorrits que en van fer molts fans. Decent, com dic, però té una qualitat de «bootleg» (pels estàndards de 2016) que no l’ajuda. I és el seu únic disc sense cap original: sense la característica veu de Mick Jagger, és un àlbum que hagués pogut ser gravat per molta gent.

Directes? «Stripped» és un disc en directe que funciona millor en la teoria que en la pràctica. Com també «Flashpoint», en directe excepte les dues darreres cançons. Tots dos són discos professionals, consistents, perceptiblement retocats en estudi. Dit això, no aporten res en tema de novetats. Cap directe d’ells des de «Love You Live» el 1977 aporta res, fins allà on sé. Fa temps que van passar de ser la millor banda en directe del món (coetàniament amb The Who) a ser una empresa molt rendible, i reconec no tenir interès a veure’ls en directe. El major atractiu ja no hi és: Brian Jones.

Tinc esperances en «Charlie Is My Darling» en DVD.

(Em falten cinc discos, tots en directe, a partir de 1977. Sona que serà molt reiteratiu.)

*****

Alguns llibres m’arribaran. El primer ha estat «The Love You Make», de Peter Brown i Steven Gaines. El vaig llegir a setze anys traduït al castellà, i va ser instrumental a fixar-me en els Beatles d’una vegada per totes, en un moment en què m’havien captat momentàniament l’atenció el 1988 amb el Pepper i el Revolver, però després els havia perdut la pista, fins al punt de fixar-me més en la carrera de John Lennon en solitari sobre 1990. En fi, volia tenir l’original, per un tema d’historiografia. El mateix em passava amb «Revolution in the Head» d’Ian MacDonald: llegit en traducció al castellà, l’he encarregat en la darrera versió en anglès. Fora d’això, he de rebre el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG: no l’autor més fiable, però és el que hi ha. No és que acabi la meva llista d’interessos (hi ha un llibre de Paul Balmer sobre manteniment de la Gibson SG, per exemple, i hi ha un parell de novel·les en anglès per les que tinc curiositat, apart també de tenir un exemplar de «The Americans» de Robert Frank), però serà l’última cosa a no discutir amb la fundació.

*****

El proper novembre farà deu anys que no vaig veure en concert a Wilco al Palau de la Música. L’entrada no ha aparegut mai. En fi, segur que Wilco hauran donat bon us a aquells 70€. Dubto que mai més tingui diners com per a veure’ls en directe, i certament ja no tinc la urgència. Això sí, «Ode to Joy» segueix essent el millor disc de l’etapa post «Sky Blue Sky», amb «Star Wars» com a segon d’a bord. «Schmilco», en canvi, mai m’ha quallat, i «Wilco (The Album)» i «The Whole Love» són més notables per l’acabat professional que per les cançons.

*****

Esperant «Electro Melodier» de Son Volt, la caixa de 5 CDs d’«All Things Must Pass», i la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys. Tindré els diners a mitjan agost.

I diria que hi ha caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience. No sé si podré.

*****

Els projectes a desenvolupar a partir d’ara són:

1) «The Disclosure Shortfall»: setze idees noves i velles, més «Vull ser lliure». Totes inclouran guitarres en un grau molt important, i algunes inclouran veu segur. No estic gens segur de quina serà la qualitat final, però serà un primer intent de fer un disc «guitarrero» i elèctric. Cap idea no és tancada, com tampoc la llista d’idees.

2) «Charleston Valentine Stone», el disc que no acaba mai. Només conté ara mateix «Polskie Nagrania», «A Church Is Burning» i «The River Flows». Tot contindrà guitarres... acústiques, més mandolines i potser baix acústic en alguns casos. La idea és compondre amb la guitarra acústica. Hi haurà sintes, però amb la idea de complementar les guitarres, no a l’inrevés com fins ara.

3) «Neykülli ta Mapu», un disc sobre Xile. Tinc sis bases i una idea. Necessitarà veus, clar. Alguna guitarra, sense ser imprescindible. La dificultat és que no estigui desfasat quan l’acabi. Tot això va per llarg.

4) «Shut Down, Vol. 3», que està molt avançat però que no he tocat en mesos. Necessita guitarres elèctriques i veus processades.

5) «Jazz» només necessita lletres i veus. Un altre tema és que un àlbum així no el puc treure com a àlbum normal. És bo, però és el «patito feo».

Sempre, amb el tema que no em sento relaxat com per a gravar veus. Com graves veus en un metre quadrat i amb el carrer al costat?

A la vegada, «Officials Dodged The Idea» és un disc acabat i publicable... si no fos perquè sona com un àlbum de més. Temes bons, però sonen a dejà vu. No hi veig guitarres ni mandolines, però és un àlbum a deixar descansar i, quan tingui alguna idea de producció, rebre un toc final.

L’última gran decisió és que el «1980» ja no és més un àlbum doble, si més no oficialment. Movent tres cançons, ara el projecte passa a ser el «1980» (disc únic) i el «Calm Waters Ahead?» (disc únic, reaprofitant l’antiga portada del «Duncan Drawings III» liquidat). Com a doble sonava més ambiciós, però ara tinc la llibertat d’editar cada àlbum independentment quan vagi bé. Un criteri purament pràctic.

Not quite

 

Tinc “nou” àlbum, “Officials Dodged The Idea”, fet amb una barreja de temes del Duncan Drawings III i idees sobreres. Funciona prou bé. Però és un adéu a una manera de gravar que m’ha donat molt bons resultats però que comença a sonar molt igual. En tot cas, la idea és mantenir igual el Duncan Drawings I i allargar el II amb sobres de l’actual III i un tema romanent, prescindint de l’actual III. El III era prou bo, i m’he adonat que era una llàstima tenir-hi temes prou bons com per a aparèixer en un àlbum «de veritat». Sí que l’àlbum contingut dins del volum II segueix sense ser viable. Demà, ben dormit, acabaré de polir el Duncan Drawings II. Trigaré un temps a fer efectiva la substitució a internet i al Bandcamp. I un dubte és si treure els Duncan Drawings del gran internet, mantenint-los només al Bandcamp.

I amb això tinc 24 àlbums (o 23, un és doble).

El vell Feina l’he de fer treure d’internet.

*****

«M'he comprat els dos discos que em faltaven dels Stones. Llavors hi ha molts directes, però no em preocupen tant. També m'he comprat cordes de guitarra. Un dels jocs és per a la Strato americana: aquest agost gravaré sessions a la babalà, "buscant". L'altre joc és per a la Squier Telecaster: en posaré cinc, GDGBD. Exacte: Keith Richards.»

«O fer el burro amb guitarres. Però recordo que durant els meus anys de crisi, abans de poder-me muntar Kanga, només tenia pletines de cassette, guitarres tronades i un multiefectes zoom. I feia això, tocar a la babalà. Si sobre 1996-97 m'hagués pogut gravar en multipista digital, m'hauria sortit un Corrupció molt Jimi Hendrix-Nirvana-Sonic Youth. No dic que vagi a ser això, però fa temps ja vaig provar de gravar cançons amb guitarra i em va sortir sosso, per ser tot estructurat, amb acords, i amb so net. Així que vaig rumiant.»

Aniré a cegues, estaré canviant de mètode. Guitarra? Gravaré amb la Strato.

*****

Tinc el llibre dramàtic dividit en dos arxius: contes acabats i contes nous pendents de revisió. No crec que m’hi pugui posar abans del dia 19.

*****

El «Charleston» és l’àlbum que mai no surt, que mai no acabo. Ara està conformat per tres cançons.

*****

Tinc projecte de fer un altre «vals llarg»... en partitura.

*****

Diumenge al vespre, he creat a Bandcamp un únic Duncan Drawings amb els continguts dels tres àlbums originals excepte la part del III que ha anat a l’Officials i amb dos petits afegitons (un d’ells, un sobrant de l’Officials). I acabo de demanar retirar els Duncan Drawings del gran internet. Vull que tot el que estigui a Spotify sigui d’alt nivell.

*****

Escoltant Rolling Stones per un tub. El seu material dels inicis és molt bo. El de mitjans dels setanta és més irregular, però té moments. Ara ja quasi aniré pels 80. Això sí, no trobo els meus CDs de Some Girls, Tatoo You i A Bigger Bang. La resta ja ho he posat en un arxivador, des del qual picaré com una gallineta.

*****

Crec que ja tinc el pla: un «Charleston» com a disc cantat, arranjat i ple de guitarres acústiques i mandolines, classicista i amb reminiscències de John Cale; i fer experiments elèctrics apart, buscant una nova direcció.

Pensant en quan pugui compondre a la guitarra, amb la gravació en marxa.

Reconec que m’aniria bé un diapasó amb trasts pel meu vell violí, a arreglar per a que sigui tocable.

I al «Officials» no descarto donar-li un toquet. No sé de què, però un toquet. Perquè és bo, però no puc evitar la sensació que és un àlbum de més. I un motiu per a fer petits tocs aquí i allà és fer alguna cosa diferent a la resta d’allò fet aquests darrers setze mesos.

Pegaso

 

(Restes de quan anava a ser un post diferent)

«Aquest matí (sobre 1 de juliol) he pres una darrera decisió sobre la composició del “Charleston”: afegir-hi un altre instrumental, “SRCT Olympics”, convertint el disc de 13 a 14 cançons, amb uns 44 minuts de durada. Qualla.»

«Mentre posem en marxa la (relativament) llunyana edició de l’”Ambiofonies”, he muntat un EP de Visitants amb directes i semidirectes: «Evil/Live». (De la que, a dimecres 7, no se n’ha tornat a sentir a parlar.)»

*****

He decidit trencar en tres el «Charleston»: a) un «Charleston» amb guitarres a tots els temes, i de moment són els tres temes estrella més «Vull ser lliure», a regravar des de zero; 2) «Officials», un típic àlbum midi instrumental meu, amb quatre temes; i 3) un àlbum sobre Xile, tot cantat, i amb el que aniré lent, esperant aconteixements, perquè per exemple el tema estrella ja ara podria estar-se quedant desfassat (i el motiu és bo: nou procés constituent, que no sé com acabarà).

En tot cas, si faig un «Charleston» guitarrero és perquè escolto les crítiques que em demanen més guitarres. Tot i que això voldrà dir anar molt lent. El «Shut Down» també necessitarà algunes guitarres. La meva era de màxima productivitat acaba aquí, i el dolent és que no puc garantir el nivell. És honest reconèixer la meva inseguretat.

Cert és que m’he de moure.

I que estic redescobrint a Jimi Hendrix i als Rolling Stones.

*****

Almenys hi ha novetats literàries: 1) si els puc retocar de manera efectiva, afegiré dos contes al llibre còmic, més un possible conte de nova creació; 2) aquest passat cap de setmana he treballat fort en el llibre dramàtic: encara falta molta feina, però la que he pogut fer és crucial i fa viable acabar el llibre. De fet, sobre aquest darrer, ara tinc dos arxius per a la primera part (els contes breus que ja havia escrit, acabats, i els nous contes breus, prometedors però necessitats de posada a punt), i primers redactats dels trossos més essencials de la segona meitat de la narració llarga. Com dic, tinc molta feina per davant, però fa una setmana no sabia ni si el podria acabar. Ara, espero a les sis setmanes d’estiu...

*****

Reconec que un dia m’agradaria ser mestre d’escriptura per a algú que ho necessités. De moment no he trobat ningú ben predisposat.

En general tinc la sensació d’estar infrautilitzat.

I que em coneixen a casa meva.

*****

Pegaso

Era un migdia de sol i pells recremades, i a fora d’aquell magatzem havíem acabat de carregar el camió. Els meus caps van agafar el cotxe per a tornar a Terrassa, i a mi em van dir que anés amb el camió, fent companyia al conductor. I hi vaig pujar. Un Pegaso, d’aquells de 1950, de color blanc. Obrerisme pur, com ha de ser. Vam xerrar tot el viatge amb el conductor, i després de tot un matí de carregar pesos i suar dins del magatzem, aquella estona de viatjar assegut i còmode no tenia preu. Ho recordaré sempre.

Voldria viure en un Pegaso.