Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de juny 17, 2019

Blank

Aquesta darrera setmana he comprovat com ja no estic a recer de barreres geogràfiques. Dues preteses «dones» han intentat lligar amb mi des de, se suposa, la quinta forca, amb propòsits delictius. Jo estava alerta, per sort. Però reconec que fins ara tenia una certa sensació de seguretat, doncs els precedents (Cuba i les dones russes) no empraven internet. Caldrà estar molt amatent. També vosaltres.

*****

Després de dos mesos llargs d’experiment, he apagat i esborrat l’app de Happn. M’he passat tot aquest temps donant likes i no s’ha produït ni un sol crush. Ni els hellos no han servit de res. Tot plegat només m’ha servit per a aprendre com la penya va desesperada per rotllos d’una sola nit amb cossos perfectes, com ningú no busca res amb compromís, com tothom menteix transparentment, i com jo sóc el producte perfecte per a un mercat que ja és inexistent. Ningú no vol casar-se. Tampoc ajuntar-se. I, combinat amb històries que he sabut del meu entorn immediat, la covardia emocional s’ha instal·lat per sempre. Homes que es paguen dones de cap de setmana només per a sentir-se molt sols el dilluns al matí. El tristíssim cas de les moltes «manades» que van sorgint. Dones tan alliberades com per a no voler company sota cap circumstància. Dones que només pensen en els homes en termes de por (en alguns casos, justificada) o en termes econòmics i de benefici personal. És la societat més cínica possible. És la societat més condemnada possible. És depriment. I, mentrestant, reconec que ho passo molt malament.

*****

Jordi Ballart ja és alcalde de Terrassa. Dissabte vaig assistir al ple de constitució de l’ajuntament. Simplement no m’ho podia perdre. Llaç groc a la cadira d’en Lluís Puig, que va renunciar per carta en favor de la Meritxell Lluís. Discursos en positiu de Junts per Terrassa, ERC i Tot per Terrassa. Discurs excepcional de Jordi Ballart en ser proclamat alcalde. En canvi, dels discursos del PSC i de C’s no se’n pot dir res fora de la seva negativitat i esperit de revenja -què hi fan a l’ajuntament?-.

Queixes per una llei electoral pèssima. El vot perdut hagués estat segona força a l’ajuntament. Dóna la sensació que molta gent no sabia què votava. Jo hagués volgut llistes obertes. I també, el món comú ha estat burro de barallar-se i presentar-se en dues llistes, amb el que cap de les dues no ha superat el llindar del 3% i han quedat fora de l’ajuntament. Sap greu, perquè a Terrassa hi tenien gent vàlida. (Pels mitjans de comunicació he hagut d’aguantar el serial de Barcelona. Un desastre com un altre. Els barcelonins acabaran fotent-se d’hòsties pels carrers.)

Almenys, s’han acabat quaranta anys de PSC a l’ajuntament de Terrassa. Ja era hora. Tot està per fer i tot és possible. I és tan gran perdre de vista a l’alcalde del 155...!

*****

Mentre, la desunió dels partits indepes ha estat total. A alguns llocs s’han presentat cinc llistes diferents, una garantia total de pèrdua de vots efectius. I a ERC, a sobre, ja ni parlen d’independència: la síndrome Carod ha conquerit per sempre el partit. Jo a les europees vaig votar Puigdemont perquè era com votar Waterloo que són els únics que més o menys funcionen. Però a les municipals vaig votar Ballart, era l’únic candidat amb visos de funcionar. I a les del congrés vaig votar Front Republicà i em sento enganyat. Sóc indepe i ho seré fins a alliberar el nostre país, però o renovem del tot la nostra classe política o no hi ha res a fer. Estem en mans d’uns inútils. I qui pensés que Unidas Podemos anava a resoldre res, més val que s’ho repensi. Són uns cínics oportunistes. La classe obrera no tenim cap representació. Tot plegat és un fàstic.

*****

Aquest estiu em prendré una pausa de gravar (o com a mínim, només acabaria el Charleston si no ho pogués fer ara al juny) i em dedicaré a escriure i (menys) fer partitures. I a llegir. Necessito un canvi. I unes vacances.

També he de regravar quatre pistes vocals d’Himnes.

Com costa de passar el juny.

*****

Estaré un temps sense compondre ni gravar pop. No es pot guanyar la guerra i fer la revolució a la vegada. I tinc un llibre de narracions per acabar i moure per editorials petites. Trencar el mur. També vull fer dues o tres sessions per a un segon llibre de fotos a tenir a la recambra (vaig poder fer una recopilació de fotos sobreres del primer llibre i s’aguanten prou bé, però em falten sessions a, com a mínim, Can Parellada i els pisos del Pla del Bonaire). Voldria tornar a escriure poesia, aquest cop amb calma i qualitat. I vull llegir.

Quines ganes que arribin les vacances.