Out in the cold

«Si em permeteu, us parlaré de les municipals a Terrassa, que no només és la tercera ciutat de Catalunya en nombre de població sinó que és una ciutat dificilíssima des del punt de vista indepe. Ha guanyat Jordi Ballart, amb un programa terrassenquista d’esquerres, sense dependències ni de Madrid ni de Barcelona, i molt avançat socialment. Això, si tothom juga bé les cartes, pot suposar enviar a casa al PSC i amb ell a l’alcalde del 155. El PSC duia 40 anys a l’alcaldia i no marxava ni amb aigua calenta: Terrassa segueix essent la ciutat PSC gràcies a un vot mecànic no basat en la tasca política efectiva sinó en la gran majoria de terrassencs que van venir buscant un futur millor amb moltes ganes de treballar però sense saber distingir una A d’un mosquit. I han estat 40 anys de Terrassa com a ciutat integrada urbanísticament però no culturalment, amb comunitats tan separades com a Nova York, i amb una presència del català al carrer directament nul•la a la majoria de barris. Ballart ha resultat ser l’home adequat en el moment adequat i amb el programa adequat. I no em fa por dir que ahir fins i tot vaig ser apoderat de la seva candidatura. Però cal fer un avís des del punt de vista indepe que ens uneix a tots en aquesta llista de comentaris: a la victòria de Ballart hi ha contribuït tant ell mateix i la gent que l’hem recolzat com a la manca d’altres candidats simplement mencionables. I això ha afectat moltíssim als partits indepes: amb gent molt bona a les seves seccions locals, van i escullen a candidats totalment inadequats. Cert, Lluís Puig i Gordi és sobre el paper un candidat genial, però no pot fer d’alcalde des de Waterloo, i el número dos de la llista de Junts per Terrassa… uff (i això, tenint a algú tan simbòlic com la Meritxell Lluís a la secció local!). I a ERC Terrassa tres quarts del mateix. El pas de la CUP per la sala de plens amb una regidora ha estat anònim en extrem. Resultats: ERC 5 regidors i a la seva nit electoral no sabien quina cara posar, JxT 2 regidors, i la CUP ni entra. Amb el qual fins i tot proposo canvis en la llei electoral, amb llistes si es vol però amb la possibilitat de marcar quins dels candidats de la llista vol un votar. Només amb aquest canvi, els resultats de JxT i ERC Terrassa podien haver estat molt millors. Jo mateix vaig haver de decidir pels alcaldables disponibles. I no hi havia color. Molts terrassencs i terrassenques ho van entendre així, i molts independentistes vam votar Ballart. I ara el canvi és possible.»

*****

Afegeixo a aquesta anàlisi que vaig escriure com a comentari a l’editorial de Vilaweb del 27-5-2019 la constatació, a nivell d’alta política, que el PDECat i ERC van en direccions oposades. El PDECat està apostant per la línia Waterloo (això és, si no comptem el sector Marta Pascal que potser hauria de muntar el seu propi partit i llavors els electors decidim), mentre que a ERC l’esperit d’en Carod encara senyoreja la direcció del partit. De fet, malgrat que la militància d’ERC sigui indepe de pedra picada, un no entén com no forcen una renovació dels seus quadres dirigents, que porten un any i mig parlant de qualsevol cosa menys d’independència. I, de fet, jo tinc molt clar que l’èxit electoral d’ERC aquestes recents eleccions es deu a un sol factor: el pobre Oriol Junqueras segueix a l’ombra, cortesia de la democràcia orgànica espanyola. I a sobre, l’Oriol, dintre que no comparteixo del tot la seva manera de fer, era l’únic tio decent que tenien a Calàbria. En la seva absència, la resta de quadres dirigents del partit estan convertint l’acció d’ERC en un despropòsit. Tot això, mentre Manuel Marchena ens està servint en safata l’oportunitat i l’argumentari per a emmerdar jurídicament Espanya amb Europa i que la nostra victòria vingui pràcticament sola. Però amb aquest panorama nosaltres mateixos ens podem dinamitar la nostra primera oportunitat en més de tres-cents anys.

Ah, i per a quan una llei electoral catalana, amb informàtica, llistes obertes i sense Llei d’Hont? La llei espanyola ens ho està dinamitant tot i a sobre és ineficient i garantia d’errors. Apart que els espanyols són especialistes a dotar-se de lleis electorals totalment inadequades. També la de la II República Espanyola, que us recomano de mirar i que va ser la causa de molta part de la inestabilitat política d’aquells cinc anys (junt amb el despropòsit que era Europa als anys 1930).

Sobre l’univers comú a Terrassa, barallar-se i dividir-se en dos només ha fet que deixar-los fora de l’ajuntament, en un context d’ensorrada general d’Unides Podem, i a sobre a la ciutat PSC. Quan, sincerament, jo hagués preferit que els tres regidors de C’s fossin dels comuns.

*****

Canviem de tema. El cert és que tota la vèrbola sobre equip de l’anterior post m’ha clarificat les idees sobre què vull de veritat, i per tant sobre com anar el línia recta (i, per tant, bandejant coses, que un és pobre). Per tant, decisions preses: 1) em convé una Fender Telecaster americana com el pa que menjo, així que més em val aparcar les altres guitarres (tot i que tant de bo Fender no deixi de fabricar la Meteora); 2) com a micròfon trio el Neumann TLM 107, que quasi té la mateixa qualitat que l’U87ai, té patrons seleccionables, i a sobre val la meitat que un U87ai (és a dir, bastant, però altres vegades he pagat aquesta quantitat per un determinat equip); 3) òbviament no em cal realment un previ més, però si un dia em trobo que realment em cal ser perfeccionista per una determinada situació, el Focusrite ISA Two és la millor elecció pel que puc pagar; 4) el tema pastilles ja és més complex, però sobretot és prioritari el tema d’unes pastilles Texas Specials pera la Strato XII, i potser em pot valer la pena aprofitar una petita reparació pendent per a fer instal·lar unes pastilles Fender tipus ‘65 a la meva Squier Jazzmaster, les que duu són bones però pot ser bo recórrer un quilòmetre extra per a tenir un instrument directament genial (hi ha també la idea de fer canviar les pastilles de l’Epiphone Riviera per unes SD Seth Lover, i les de l’Epiphone Wildkat per unes P-90 però encara no sé el model, no és com unes pastilles de Stratocaster que n’hi ha un fotimer i quasi no saps què triar); i 5) comença a caler-me almenys un disc dur de 2Tb, tinc els discos durs a petar.

*****

I reconec que en algun moment voldré realitzar el meu somni de comprar les partitures de les següents obres: «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six Pianos» de Steve Reich, i «Einstein on the Beach» de Philip Glass (i Robert Wilson, però és director d’escena, no compositor). I òbviament m’encantaria comprar les partitures d’obres d’en Philip com «Music in Twelve Parts», «Music with Changing Parts» o «Music in Eight Parts», però la primera no s’ha publicat mai, la segona només es pot llogar per a fer-ne concerts, i la tercera és una obra que s’ha estrenat en concert però que el mateix Glass considera avortada i la feina que hi haurà per a que l’accepti com l’obra mestra que és (algú l’ha realitzada en MIDI i és genial).

*****

Mentre, l’estudi que ja tinc no me’n surto de fer-lo anar. Em sento com si no en tingués ni idea. I tot perquè Cubase no em «detecta» els racks analògics ni treballa com toca amb els mòduls USB amb sortida d’àudio per USB. M’hauré d’acabar comprant una taula de mescles mastodòntica i fer servir el Focusrite 18i20 només per a entrar-ne la mescla? (I sort que conservo el patch bay, perquè igual l’he de menester.)

*****

No, si de noies boniques en veig un munt. Però elles no em veuen a mi. Sóc l’home invisible. Help!