Platanito Rhapsody.

Fa molts anys, en un intent per transformar la meva lamentable veu en una d’aprofitable, així com de resoldre la inintel·ligibilitat perpètua de la meva parla, vaig emprendre el camí d’aprendre a cantar. I el cert és que vaig aprendre a cantar, encara que el currículum acadèmic impliqués tantes audicions, assaigs i concerts que, quan vaig acabar amb èxit els estudis, el juny de 2010, jo estigués al límit (que certa curiosa cantant de Bach formés part del mobiliari no em va ajudar). I llavors, en un espai total de tres anys, van passar tres coses estranyes que em van dur a prendre decisions una mica radicals.

La primera, certa cantata ecumènica força bèstia, en un concert força bèstia, i amb cert orador una mica espès dient-li al públic que la cantata en qüestió la van encarregar «als tres compositors professionals de Terrassa» (com si gent com en Raimon Romaní o l’Òscar Roig no fossin professionals, sense comptar que jo mateix em vaig oferir a compondre un sisè moviment amb una mica més de punch, sense aconseguir-ho), el que em va deixar en un estat de col·lapse nerviós (i va fer que encara ara no escolti res serial ni de la II Escola de Viena, quan abans n’era un ferm defensor). La segona: un concert on jo vaig fer de solista... però no comptàvem amb l’afonia de desembre, una cita anual que fa que cada hivern, durant un parell de setmanes, torni a mirar-me els discos d’aquell gran grup que va ser Nirvana. De moment, la meva carrera de solista s’havia acabat. I la tercera, conseqüència de la primera, va ser la meva decisió de compondre un cicle d’himnes protestants i estrenar-lo a la mateixa església de la debacle, probablement per al mateix públic, com a compensació per la nit terrorífica d’un o dos anys abans. I aquí el que va passar va ser que, després d’anys de participar en els concerts de tothom i deixar-m’hi els nervis, quan jo vaig necessitar just tres teclistes (amb jo posant els teclats) ningú no em va voler ajudar, amb el que «Himnes» mai no ha existit més que com a disc. Clar, aquí vaig pensar que si tothom al món clàssic terrassenc es desvivia per interpretar almenys un cop a l’any les mateixes poques obres massa conegudes (Requiems de Mozart i Fauré, Gloria de Vivaldi, Carmina Burana de Carl Orff, Messies de Haendel, i alguna de les famoses de J.S. Bach) però després deixaven tirats als compositors emergents amb bones obres, potser que ho engegués tot a dida i apostés pel rock experimental independent, on precisament el que és apreciat són les noves idees i els conceptes ambiciosos on demostrar com ha canviat la ciència de ser compositor de 1945 cap aquí, amb l’estudi de gravació i la síntesi sonora com a nous instruments de potencial infinit.

De manera que m’he passat sis anys en els que potser he escoltat clàssica un dia a l’any (i sempre tirant més a la banda de la Simfonia dels Salms de Stravinsky o a desconeguts com Archibald Joyce i la seva «Songe d’Automne» que a qualsevol dels estàndards). Però a la vegada he estat en plena exploració no química: tant coses molt experimentals com cantants mexicans (Jorge Negrete o Pedro Infante, que per cert us recomano moltíssim), estrelles del rock que no havia explorat abans (Michael Jackson, Elvis Presley), canción española (normal: porto dos anys tocant en rondalles amb gent andalusa), flamenc del bo (Camarón, Rosalía), jazz que no tenia al radar, country de molts tipus diferents (no us perdeu ni «I Walk the Line» de Johnny Cash ni «Annie’s Song» de John Denver ni «Stratosphere Boogie»de Jimmy Bryant i Speedy West -tocada amb una guitarra Stratosphere de dotze cordes afinada en una afinació per terceres i quartes «de doble solo» que només Jimmy Bryant va dominar-), música de la Polònia comunista (i si no heu descobert a Czeslaw Niemen no heu viscut), música tradicional japonesa... I a la vegada tirava endavant uns Visitants que aquest darrer any han quallat i estem fent uns directes brutals, a la vegada que estic fent molta ràdio de la mà d’un amic que mou coses de management a un nivell semi-independent i a qui també he demanat una segona campanya per a promocionar la meva obra mestra perduda, el «Corrupció». Mentre, segueixo a la Massa Coral, encara que m’estic havent de perdre molts concerts perquè no paren d’involucrar-nos en concerts a diversos cors però sempre en un pack amb la Coral de Matadepera, on canta un senyor que va fer tant per a que jo emmalaltís mentalment que no suporto estar a prop d’ell, i clar, m’he de quedar a casa. Però quan cantem sols, som molt bons. Fins i tot cantant a la missa de TVE2, com el febrer passat. Fora d’això, l’únic bolo semiclàssic que faig és la missa del gall a Can Colapi, que faig mogut no per una gran fe cristiana, sinó perquè si no faig alguna cosa que em permeti veure ninots aquella nit, m’enfonso i entro en un estat presuïcida (i aquest hivern no ha estat molt bo en aquest sentit).

I ara apunto una idea que darrerament em balla pel cap. Fa un any vaig assistir als Tallers d’Òpera 2018 amb l’Elisir d’Amore. I va ser una gran funció. I apart de recordar que malament em va sortir el febrer de 2007 (potser per estar sotmès a massa pressions, però el cas és que no ha estat sinó aquest darrer any que, com a actor aficionat del Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa, he descobert que de fet puc actuar i no ho faig malament del tot, però el nivell d’exigència és molt diferent, i per això ho faig), vaig començar a pensar que potser em perdo alguna cosa pel fet de no fer cap concert clàssic. Que potser ni ho pensaria si tots aquests anys m’hagués pogut tancar a l’estudi i compondre, gravar, escriure, fotografiar... però ja estic fent tanta feina de directe que no ve d’aquí.

De manera que em plantejo, un moment o altre, «retornar a la feina» des d’una posició independent. Diguem que el que no busco és fer de solista a les mateixes obres de sempre sinó, amb calma i paciència, trobar alguna entitat molt petita (un pianista, un grup de veus solistes) que pogués veure’m una utilitat com a cantant, i que investigués repertori. I amb això darrer vull dir, no necessàriament coses molt avantguardistes, sinó simplement desconegudes del públic terrassenc. Eduard Toldrà és un compositor superlatiu i el coneixem quatre gats. Dietrich Buxtehude és formidable i si l’anomenes la penya es creu que t’has empassat una espina. Hi ha un munt de repertori dels segles XVI al XVIII mort de riure. Amb Leonin i Perotin es pot fer molta feina. El mateix amb soferts desconeguts com Santiago de Murzia. O Germaine Tailleferre. O Elizabeth Maconchy. O Teresa Borràs (tot i que no sé si té obres vocals). Fins i tot un es pot posar alcohòlic amb el «Prohibition Blues» que un oportunista va publicar el 1919. La idea és descobrir-li repertori al públic terrassenc, i apostar per formats distesos com concerts en jardins o cafès. Vull dir, no deixa de semblar-me estrany que els concerts clàssics s’hagin de fer sempre en esglésies o en sales molt formals, mentre els concerts de pop s’han de fer sempre en sales petites amb lavabos lletjos, o a tot estirar en tarimes en places veïnals. I m’agradaria trencar aquesta dinàmica. Tots dos tipus de música es beneficiarien enormement de començar a freqüentar-se: els clàssics agafarien un sentit de la textura que els aniria molt bé, i la gent del pop podrien beneficiar-se d’accedir a tot un corpus teòric i d’obres molt ambicioses que els podrien servir de model en una manera molt més interessant que simplement tocar l’Himne de l’Alegria en plan petardero. Com sempre, l’important és trencar motlles.