I ♥
Puigdemont. I ♥
Trapero. Només espero que aviat el tinglado espanyol se'n vagi a
terra: a ulls estrangers ja ho està fent. No trobarem a faltar
Espanya.
Això sí,
encara no entenc què fan al Parlament. És molt avorrit.
*****
He consultat
amb el banc com finançar un pis de màx. 40.000€. Ha de ser
hipoteca, i es pot estudiar de fer-la al 100%, però he de disposar
de 6.500€ per les despeses. Són diners, la veritat. Però reconec
que em pensava que serien 12.000. Així que aquest 2018, l'any de
pagar crèdits, serà també l'any de mirar com posar-me a to i a més
reunir tots aquests diners. Sigui com sigui, m'he de poder plantar a
gener-febrer de 2019 en condicions. I llavors mirar si puc fer el
pas, que em cal moltíssim. Serà l'any dels concursos...
*****
El
"Harbingers" està tenint una bona acollida. M'agrada. En
total, una trilogia de discos instrumentals amb bons resultats.
El següent,
això sí, ha de ser cantat. Això ja em costarà més.
*****
El passat 2
d'abril vaig gravar noves veus per a les pistes 1 i 15 d'Himnes. No
sé quan ho podré continuar.
*****
Diumenge 8
al vespre em van fallar les cames a l'estació de Terrassa Rambla,
tornant de veure "Attila" de Verdi al Liceu (una gran nit),
i ara escric amb els peus embenats per esguinç. Seran unes vacances
de deu dies, que encara no sé fins on em rendiran. De moment he
començat una biografia de Bruce Springsteen que tenia voltant (amb
una infància i adolescència duríssimes, vagi des d'aquí tot el
meu reconeixement). I després aniré a per la seva autobiografia,
que tinc en anglès i que em diuen que és molt bona. Però tinc una
pregunta: fa servir pedals Boss?
*****
A la vegada,
la rondalla del matí està ja tranquil·lament difunta. Hi havia dos
projectes allà dins, i portàvem temps sense avançar. En fi, quan
estigui bé aniré allà a recuperar un ampli que hi tinc i tornar la
clau de l'armari. Almenys el grup Harmonia continua, i fem concerts.
No té res a veure amb la meva obra més creativa, però almenys m'ha
servit per entrar en contacte amb un repertori que abans menystenia.
I crec que aviat tornaré a ser segon baixista en el grup... He
descobert que m'agrada tocar el baix, i que hi tinc un toc personal i
únic. Vull perseverar-hi.
*****
L'abril de
1995 vaig comprar-me el "Bleach" de Nirvana, i em va
impactar moltíssim. Tant, que el 27 de juny següent em vaig comprar
una elèctrica Encore "SSH" de tipus Stratocaster. En pocs
dies l'Òscar Roig em va regalar una acústica seva que ell no feia
servir per res i que li havia fet un luthier, segurament en algun
moment dels anys setanta. No conservo cap de les dues, les meves dues
primeres guitarres.
La Encore,
malgrat que el 1995 em semblava un somni, era molt problemàtica. El
selector de pastilles es desajustava cada un cert temps i havia
d'obrir la guitarra per a arreglar-lo. El vibrato em desafinava la
guitarra, i això que era una còpia del d'una Strato de veritat. A
la vegada que el pont em petava les cordes (no hi ajudava que per a
obtenir distorsió hagués de passar el seu senyal per la gravadora
de cassette saturada i tocar molt dur, a joc de cordes cada setmana).
Les clavilles eren dolentes. Sonava a "damn cheap banjo". I
a més hi vaig fer tots els experiments possibles amb l'acció i
l'alçada de les pastilles, que per a sonar prou fort havien d'estar
molt altes, el que va fer que no sonés mai afinada degut al "string
pull" magnètic. De fet, les alçades de les pastilles van
acabar determinades pel meu gust per emprar les de màstil i centre
com a "trasts" per a sons superaguts i tocar com els Sonic
Youth. Normal que el 2007 li comprés la Casio a l'Òscar, no era
perfecta però era una millora (i ara, tunejada, és un gran
instrument, potser el més personal que tinc). Ambdúes van sonar una
temporada a través d'un ampli Crate defectuós que mai no va
funcionar bé i que ja no existeix.
L'acústica,
al seu torn, era una guitarra a l'estil "petite bouche" de
les Maccaferri emprades per Django Reinhardt. Li vaig haver de posar
cordes i celleta només començar (això, amb els meus nuls
coneixements de lutheria, va conduir a una acció altíssima). El cas
és que el luthier que la va fer no era ni de bon tros el que la seva
fama indicava, i la guitarra va resultar un desastre. El so era mat,
acartronat i sense greus, encara que potent. El diapasó estava
esquerdat. Hi havia defectes d'acabat per tot arreu. A sobre, al cap
de poc va rebre un cop accidental i es va esquerdar per darrera, amb
jo intentant una reparació amb enganxador Imedio que no va
sol·lucionar gran cosa. Almenys mereix menció com la meva primera
acústica, com la guitarra on vaig compondre les línies mestres dels
"Misticismes" i dels "Marcianitos", i com la
guitarra que se sent en algunes mescles molt primerenques del
"Corrupció", disc on hagués acabat sonant si no hagués
comprat per casualitat la Samick de dotze cordes que hi vaig emprar
(i que ja no tinc, havent patit una ruptura al claviller i, molts
anys més tard, havent comprat la Fender Villager que li dóna mil
voltes; la Samick me la vaig vendre).
Els seus
finals van ser: la Encore la vaig vendre de segona mà i té segon
propietari, amb el que almenys algú hi està aprenent com tocar la
guitarra; l'acústica anònima ja ni la vaig vendre, simplement la
vaig deixar al costat del container el novembre de l'any passat i no
sé si algú la va agafar o dorm el son dels justos en algun
abocador. Cap d'elles no era com per morir per ella, però reconec
que són un bon record nostàlgic. Almenys van ser les guitarres amb
les que vaig iniciar-me en l'instrument. I quan vaig estudiar a
Crash, un dels meus companys em va donar un bon consell: tractar de
sonar bé a pastilla neta o acústic, sense distorsió o efectes.
Clar, al principi era molt desmoralitzador comprovar que malament
sonava. Però avui en dia toco força bé en net (i amb millors
guitarres i amplis), i faig servir poc els efectes (amb els meus
preferits essent la compressió -en
estudi- i el Univibe;
faig poc ús de les
distorsions, amb la meva favorita essent el Boss Blues Driver).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada