In the Upper Room

Destaco aquesta entrevista a Carme Trilla (20-3-2018), https://www.vilaweb.cat/noticies/carme-trilla-hem-regalat-el-nostre-futur-als-bancs/, pel seu encertadíssim diagnòstic d’un problema que ens ha dut al penya-segat i sobre el qual s’ha de fer moltíssima pressió perquè literalment ens hi pot anar la vida.

*****

Mentre, i aprofitant aquest any de pagaments i de pausa forçosa, vaig rumiant. La meva amiga María Luisa m’ha ensenyat (20-3-2018) un vídeo xilè sobre cases fetes amb containers. Això ha engegat la meva imaginació, coneixent jo de primera mà com d’espaiós és un container. Al final, mirant per internet m’he adonat que difícilment sigui la millor solució a aplicar a Terrassa, 25 Km. terra endins. Però he mirat dues coses seguint aquest fil mental, i m’adono que la millor opció per a mi depèn de dues possibles variables: 1) un terreny a prop de la ciutat però fora del casc urbà, i aquí el problema no és el preu per metre quadrat, força baix, sinó que no sé veure terrenys prou petits com per a poder-ne comprar un amb una mica d’estalvi o un simple préstec personal (tots els terrenys que hi veig són de proporcions ridículament grans i preus no massa assequibles en conjunt); de totes maneres, un terreny a les Martines o a Can Palet de Vistalegre surt molt més bé de preu que un pis de 30 m2 dins del casc urbà; i 2) una casa prefabricada, i aquí els preus, sense ser assequibles, recorden més al d’un Audi que al d’un Ferrari, tot i que requeririen d’un préstec important o una hipoteca, l’obstacle de sempre. Però car per car, veig més factible això que l’insostenible mercat de pisos a Terrassa ciutat. Ara la feina i trencaclosques és com obtenir almenys part d’aquests diners sense recórrer a préstecs o hipoteques, doncs el meu autèntic obstacle és el banc. I la Pensió 0’25.

*****

Si tot això m’ho permet, admeto que a principis de 2019 m’agradaria intentar un últim afegitó a la meva col·lecció: una guitarra baríton, amb el seu to propi i intransferible. Tiraré pel barat, de manera que si és viable, la meva tria és entre el Squier VM VI i el seu equivalent Harley Benton (del Thomann). Una altra cosa és que sigui viable, amb plans tan potents com un habitatge. Per una vegada, renunciaria a un instrument en favor d’un lloc on viure, si això darrer es pot intentar de manera realista.

*****

Necessita el Philip Glass dels 1980 una revisió? Rotundament sí. És cert que la part més important de la seva obra, i la que a mi em va dur a compondre, és la que va fer als anys 1970, amb «Music in Twelve Parts», «Einstein on the Beach», «Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance Nos. 1-5» com a cims més destacats. Però és als 1980 quan estrena estil neoclàssic... i està també molt inspirat, amb partitures com «Koyaanisqatsi», «The Photographer», «Mishima», «In the Upper Room», o fins

i tot obres infravalorades com «Akhnaten», «Powaqqatsi» o «Songs from Liquid Days». I és aquesta part de la seva obra la que ha marcat més al gran públic, i també la que li va obrir la porta a rebre encarrecs posteriors com «The Hours». Una altra cosa és que just a l’inici dels anys 1990 abaixés la guàrdia i no hagi acabat d’encertar el rumb des d’aleshores. Però els 1980 de Philip Glass són l’època crucial en què va demostrar que les seves noves inclinacions neoclàssiques podien ser tan atractives com la seva obra anterior i, a més, arribar a molt més públic. De manera que reivindico també aquests anys del compositor que, per a mi, ho va començar tot.

*****

Dir també que, així com tinc les partitures d’»Another Look at Harmony, Part 4» i «Dance 2», de Steve Reich en tinc les de «Four Organs» i «The Desert Music». Però d’aquest segon encara tinc pendent les de «Music for 18 Musicians» i «Music for a Large Ensemble». I d’en Philip em manquen «Music with Changing Parts» (disponible) i, importantíssima, «Music in Twelve Parts» (no disponible, i em fa molta ràbia no poder tocar la Part 1 als meus concerts ni poder-la analitzar amb tot el detall que voldria). Un cop dit això, reconec que un altre somni seria que ells dos fessin les paus i fessin una composició conjunta. Junts ho podrien encendre tot, fins i tot als seus vuitanta i pocs d’edat.

*****

Fa unes setmanes, esperant per l’assaig de la Massa Coral, vaig trobar els programes d’un concert que s’havia fet poques hores abans, dedicat a la memòria de la Madrona Elias, clavecinista, morta el 2017. Em va saber greu, doncs ella va ser la meva professora de primer i segon d’harmonia, pla de 1966. El temari era bastant peculiar, però ella era prou metòdica i enfocada com per a que jo n’aprengués tot el que se suposava que n’havia d’aprendre. I al final de tot, vaig compondre i estrenar la primera versió dels Misticismes, en plena crisi personal i creativa. En alguna cosa em va motivar, doncs. Vagi des d’aquí el meu homenatge.