Dissabte
10 vaig ser al Trilogy Rock amb en Maurici Ribera i en Jordi Ibañez,
i la meva part d'especial va versar sobre Mike Love dels Beach Boys.
Encara va sortir prou bé, tenint en conte que el material audio que
duia no era exactament "la crème de la crème". De fet,
reconec que darrerament he escoltat bastant el "Summer in
Paradise" dels Beach Boys però que això és perquè m'hi he
acostumat. En realitat és un desastre, sobretot "Summer of
Love" i el "cover" de "Remember (Walking in the
Sand)" amb una veu robòtica pèssima. De fet, és difícil
d'entendre com un tio tan negat per a la música pot haver format
part d'un grup tan imprescindible (en la seva bona època) com els
Beach Boys. En fi, encara no he pogut llegir la seva autobiografia
(amb "negre"), però la tinc i valdrà la pena que la
llegeixi i faci un informe aquí.
*****
Bona
tarda al Liceu amb Andrea Chenier. Admeto que el Liceu ha millorat
des dels temps en què n'era abonat i tot era... "bizarre",
sortir de cada representació amb el cap
tocant a terra, i després no recordar
més que barrabassades. Em van fer
avorrir l'òpera. Dies com avui m'hi reconcilien una mica, encara que
m'he de limitar a escoltar la música sense imatge ni subtitulat, o
em sentiria malament.
*****
El
juny em reservo data per a anar a veure els tallers d'òpera.
L'elisir d'amore. Sé que ho faran molt millor del que ho vaig fer jo
fa onze anys. Reconec que em va superar, i tampoc no vaig poder
aportar res a Belcore: massa limitat per un director d'escena que no
em deixava iniciativa, i, siguem justos, jo estava en una mena de
pànic. És lògic que no hagi fet òpera més endavant. Un es pot
preguntar què hagués estat de mi si no hagués estat sota tanta
pressió. Almenys la meva veu post-operació és millor, ara falta
trobar temps per a gravar veus de discos, discos que porten anys
esperant...
*****
Tinc
el meu projecte d'òpera aturat. Almenys sé de què vull tractar: el
comitè de crisi durant la crisi dels míssils l'octubre de 1962, amb
l'amic JFK per allà al mig. Un escenari únic, essencialitzable a
una taula, unes cadires i un plafó amb un mapa mundi. Sintetitzadors
i potser una elèctrica de 12. I tot el drama possible, sense
necessitat d'històries d'amor massa vistes. Però possiblement sigui
en anglès, i segur que hauré d'anar a Londres a buscar una
companyia petita que ho vulgui fer. Aquí l'escena oficial és tan
tancada i endogàmica que no hi tinc cap possibilitat. A l'estiu em
posaré a treballar en el llibret, i que sigui el que Marx vulgui.
*****
Almenys
escolto molta música nova. Sempre pop-rock, però és que és on hi
ha les novetats. I necessito novetats. Podeu dir que el problema amb
el món clàssic és que sempre es fa el mateix, almenys quan el
concert és de gran format, i jo necessitava nous aires. En fi, us
convido a llegir el Blog d'en Patinet i a participar de la polèmica.
Intentaré que sigui una polèmica útil.
I
no us perdeu el disc "John Mayall and the Bluesbreakers with
Eric Clapton", de 1966. És una festa. Clapton és Déu. (Com al
"Layla and Other Assorted Love Songs", que també és un
monument.)
*****
I
em va anar bé "explotar" emocionalment fa dos posts. Estic
molt millor i més relaxat. I estic en un moment d'acceptació: el
meu somni de trobar parella és impossible, però almenys hi ha coses
que m'omplen i són factibles, com compondre, escriure i la meva
col·lecció de guitarres. L'únic que és impossible i a la vegada
és imprescindible i urgent és trobar casa. Espero que hi hagi
revolució aviat...
*****
R.I.P.
Stephen Hawking. No puc aportar molt, a l'escola es van assegurar de
fer-me avorrir les mates i ara em trobo que quan es tracta de ciència
sempre faig el paperina. Sé sumar, restar, multiplicar i dividir, i
com funciona una potència. I punt. Això vol dir que no sé ni el
corresponent a l'antiga EGB. Quan es tracta de coses potents com
l'Anàlisi de Fourier, la Retícula de Gauss o els fractals, navego
per internet o directament he de deixar el llibre. Em sento un
imbècil.
*****
Des
de la tardor passada que em manca per arribar l'AKG D-112, micro que
és l'estàndard de la Indústria per a gravar bombos i baixos, i que
vull tenir com a part d'una minicol·lecció de micros per a emprar
com a enginyer de gravació, col·lecció que per la resta és ja
sencera, i així anar tancant temes. En un o dos anys també
m'agradaria tenir un parell de rèpliques del compressor UREI 1176,
sé que n'hi ha una de molt bona per 500€ (el WA76 de Warm Audio) i
vull poder-hi experimentar. Per desgràcia, no hi ha rèpliques
accessibles del Fairchild 670...
*****
Mentre,
reconec que no sé què se n'ha fet de tres pedals que aprecio
moltíssim i que són segur a la meva habitació, però que ho
dissimulen molt bé: els BOSS Metal Zone, CS3 i Blues Driver Waza
Craft. Aquest darrer l'he substituït per l'Angry Driver, però és
difícil de fer servir en directe. Un pedal només per a estudi, i...
"angry a lot".
*****
I
des d'aquí un homenatge a la versió orquestral d'"Isn't It a
Pity" de George Harrison, al meu entendre la cançó més
perfecta que hagi fet mai un beatle. Profundament inspiradora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada