El
recopilatori "República o República", en el que he
participat amb el tema "MR Blues (Mal Karma)", ha punxat.
Hi ha dos o tres temes realment bons que fan que s'hagi d'investigar,
però la resta és fluix, la gent no se l'ha pres amb ganes, i les
lletres consisteixen majorment en repetir una vegada i una altra les
consignes de les darreres "manis". És com si no poguéssim
fer obres mestres com a país. En fi, si hi ha segona part, m'hi
afegiré amb tota l'empenta, esperant que aquest cop es convoqui la
màgia...
*****
Esperant la
màgia Puigdemont. Sé que arribarà. De totes maneres, reconec que
voldria que Madrid no existís. No hi ha qui els aguanti. I n'estic
fart que anem amb el lliri a la mà. Són els nostres enemics i punt.
*****
Trump és un
perill. Kim Jong Un, també. I els seus botons nuclears, encara més.
Octubre de 1962.
*****
Afonia
durant totes les festes. Encara no puc gravar veus. Almenys tinc
clar que és millor gravar veus i acabar discos que venen de lluny,
més que no fer discos instrumentals MIDI. El que no vol dir que no
tingui pressa: el "Random Rain" és una punxada, i
rescatar-lo implica convertir-lo en un disc cantat. Un altre
problema.
*****
Reflexions
depriments sobre el món femení:
1) Reconec
el meu cansament que tots els problemes del món se'ns atribueixin
als homes mentre totes les qualitats del món s'atribueixen a les
dones. Suposo que hi ha de tot, com a tot arreu. En tot cas, els i
les psicòpates suposen un problema molt més greu que la resta de la
població combinada. Ho dic demanant una mica d'exactitud. El
feminisme hauria de revisar certes tesis.
2) Estem en
un món peculiar on intentar conèixer dones presentant-se un en
persona és equiparat a agressió. Mentre, tothom es veu forçat a
emprar Tinder, una aplicació de contactes, i no per res però és el
major club de psicòpates del món, és un camp de mines on tothom
menteix i tothom procura fer mal, i els pocs que hi van amb el lliri
a la mà en surten traumatitzats. No m'hi veureu.
3) Està
clar que una vida com la meva sense un sol èxit amorós i amb un
munt de rebuigs i maltractes psicològics, en una ciutat on totes van
pel carrer amb cara d'agressió, no és agradable. He hagut de
deixar-ho córrer. És trist, perquè a l'escola se'm va prometre que
trobaria una dona amb la que seríem feliços i durant molts anys la
vaig buscar amb la intenció de fer-la la meva igual, però vist el
pati només puc fer que tancar-me a casa i tallar totes les
connexions amb l'exterior. Protegir-me. Defensar-me. Mirar de no
pensar. "Hotel Renaissance".
4) Estic
fart dels "memes" que es gasten les dones per internet,
definint-se com les més perfectes, les més boniques i les més
simpàtiques, mentre asseguren que només acceptaran homes perfectes
i guapos que facin tot el que els diguin. No per res, però així
prefereixo viure sol. No necessito egos descontrolats a casa. Han
acabat amb la meva paciència. És la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada