Patata Brava Blues

Tancant equip. Només em falta un micro AKG D-112 Mk II per a gravar bombos i baixos. Ja arribarà. Per demés, és l'important moment d'haver vençut a la pobresa, malgrat que continui essent pobre. Però puc fer coses. Puc fer-les.

*****

Descartem la vaga general: ningú no hi està disposat, i amb bons arguments. Què fem, doncs? Toca fer bullir el tupí (el tupé en el cas de l'Elvis Presley). Estic cremadet i sucarrimadet, així que trobar sol·lucions aplicables corre pressa. Molta pressa. Les manis de dissabte no ens acaben de menar enlloc.

Mentre, tindrem tres llistes. Ja, ja, ja! (Ah, i segons Rajoy no votarem fins d'aquí a 95 anys. Bufff...)

I 10 persones són a la presó injustament. Indignant.

*****

Amb els preus pujant, passo d'intentar res més amb bancs i immobiliàries. Espero que s'estavellin aviat. Aquesta segona bombolla no trigarà tant com la primera a petar. Tots som pobres. I punt.

*****

Aquelles demos midi s'han anat acumulant, i ara tinc un protoàlbum sencer de demos titulat "The Random Rain Intrigue". Falta veure què en pensen unes poques persones que em fan de betatesters. A una li ha agradat molt.

Mentre, espero que m'arribi cert pedal per a intentar unes gravacions amb guitarres. No sé com aniran, però és per canviar de mètode.

*****

M'ha d'arribar un llibre usat i descatalogat que em pot ser molt útil: "Microphones", de Martin Clifford. Té moltes fórmules i descripcions de tipus de micròfons. I reconec que em voldria posar a escriure els meus "apunts per a una teoria de la música", un llibre exclusivament sobre tècnica i possibilitats.

*****

Tinc una temporada Eric Clapton. Em falten moltes coses per sentir, però tinc la sensació que, almenys en estudi, el seu darrer disc important és "Slowhand" (1977). Una llàstima, doncs té uns 1960 superbs, i uns 1970 que no són tan brillants però que realment tenen els seus moments. Per exemple, "There's One in Every Crowd" és rutinàriament posat a parir, i en canvi jo trobo que és fins i tot millor que el "461 Ocean Boulevard", encara que tots dos siguin discos "soft". Sempre ens quedaran "Bluesbreakers-John Mayall with Eric Clapton", "Disraeli Gears" i "Layla and Other Assorted Love Songs" per flipar de valent. I aquell toc que li dóna a la guitarra: ara pot semblar normal, però el so d'una Les Paul passada per un Marshall saturat el va inventar ell. Un mestre.

*****

Que què separa a en Jimi Hendrix d'altres guitarristes "mil dits"? Simple: ell tenia una visió, habitava un món diferent al nostre, i ens n'enviava notícies a cada gravació o concert que feia. Molts que han vingut després s'han centrat a tocar molt ràpid, i es nota.

*****

Mentre, a Jeff Beck i a Robert Fripp els hauria de seguir més la pista. També a Adrian Belew. Sí que he escoltat molt a David Gilmour, i es nota quan toco la guitarra: tot em sona una mica a Pink Floyd. Una altra cosa és que el seu so s'hagi quedat al 1979, tot i que no crec que cap dels seus fans ho vulguem diferent.

I com a independents, Lee Ranaldo, Thurston Moore o, a casa nostra, Ferran Baucells o Marc Casulleras.

*****

I per acabar: quan remuntaran el vol definitivament els Wilco? Hi ha el potencial, però no acaben d'arrencar. Tot i que admeto que el darrer disc de Son Volt és el pitjor que han fet, no un desastre però li manca moltíssim focus, com si al Jay Farrar li hagués costat moltíssim posar-se a escriure cançons.

I el darrer de Father John Misty no em crida tant com els altres dos. Un tema de so, suposo.

Em deixava de dir que el disc de Filipinki i Bez Atu es titulava "Nie wierz chłopcom". I aquest sí que és un exemplar mestre. No he perdut el temps.

*****

I ja no recopilaré més. Començo a pensar en passos futurs. 2018 serà un any de pagar, però també vull que sigui un any de creativitat i nous horitzons.