En primer
lloc, aquest 2013 ha estat l'any en què la Sílvia Alcàntara i el
Rafael Aròztegui han estat nomenats Terrassencs de l'Any. Molt
content per ells.
De fet, ha
estat un any intens al Munt de Mots. Tot i que em falta poder-me
definir com a alguna cosa més que un contista d'humor. Però em
reben bé. Són una molt bona influència a la meva vida. Només em
falta posar-me en marxa com a lector. I aconseguir idear bones
trames, el meu punt dèbil.
A més,
almenys una obra important, ni que sigui feta per casualitat a partir
de textos de la Viquipèdia en anglès. "Information About The
Trinity" és un exemple d'algoritme aplicat a llenguatge, i
reconec que em costarà superar-lo, tot i que s'intentarà. El podeu
llegir a:
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/05/information-about-trinity.html
*****
En aquest
blog, l'any ha estat fonamentalment dedicat a dos tipus de
continguts: els meus avenços a l'estudi (una mica minsos després de
maig) i, sobretot, la sèrie d'Entrevistes 2013, on he entrevistat a
força gent de l'escena independent catalana, d'aquells que no poden
publicar de manera normalitzada (excepció: el José Luís Algar, que
poc després de ser entrevistat va aconseguir contracte amb Music Bus
i va publicar el notable "Planes para después de un resfriado",
produït pel Pau Romero). El meu objectiu: donar veu a un col·lectiu
al que normalment ningú no els pregunta res i que, com es va poder
veure al Concert per la Llibertat al Camp Nou, ni tan sols no és
tingut en compte per les entitats de país que haurien de ser les
primeres a donar una oportunitat als músics independents que volem
contribuir al Gran Moment que estem visquent. Simplement, si no ets
una patum mediàtica ningú no et permet ni començar. És trist, i
és una tendència que si ens volem anomenar democràcia hem de
canviar col·lectivament.
*****
2013 havia de
ser l'any de comprar una casa al preu més baix possible. M'hi van
posar tot d'obstacles. No per res, però estic molt descontent amb la
situació. Sí, tinc molta alegria econòmica, però no m'hagués
vingut malament centrar-me en el que hauria estat el projecte més
important de la meva vida. Loteria Catalana, allibera'm!
*****
Políticament,
el 2013 ha estat un any nefast i oblidable, amb un PP descontrolat
que només sembla saber fer mal, indiscriminadament i constant. I
tenim uns polítics al Parlament que no es mouen del pas. La batalla
del carrer està guanyada, així que si el procés d'independència
se'n va a l'aigua ja sabrem molt bé quins n'han estat els
responsables, entre polítics, banquers i empresaris. Catalunya serà
d'esquerres o no serà. És així de cru. Classes populars,
arremangueu la camisa, que toca pencar, i corre pressa: l'Ada Colau
ja va anunciant una segona bombolla immobiliària, els especuladors
no han après res i ja haurien de ser tots a la presó. Espanya =
Dictadura. PP = Govern psicòpata. Serà el 2014 doncs, com ens han
promès, l'any de la independència? Tant de bo ho sigui, ja no podem
més.
*****
Pels Visitants
ha estat un any de treball dur però ocult. Ocult perquè no hem fet
un concert en tot l'any, cosa que aquests dies estic intentant
sol·lucionar. El que sí hem fet és passar-nos sis mesos treballant
en una versió elèctrica i progressiva de "Granollers, Menú
Infantil" (del "Corrupció"; i sí, ens n'hem sortit
amb nota però ha estat duret), fer assaigs on hem assegurat un
repertori d'una hora llarga de duració, i gravar una demo que ja
sembla l'obra de la Seu però en la que tenim dipositades moltes
esperances. 2014 hauria de ser per a nosaltres l'any de mostrar al
públic els resultats de tot aquest esforç. Que Marx ens ajudi.
*****
Almenys aquest
ha estat un any en què he près la decisió de tancar la meva
carrera com a cantant clàssic, que m'ha fet perdre un temps preciós
i que finalment no m'ha dut enlloc. Continuo a la Massa Coral, però
la resta ho he parat tot. No ho trobaré a faltar. A més, un últim
intent de contactar amb la Terrassa 48 per a compondre'ls una obra ni
tan sols no ha estat respost. Deixem-los amb els seus compositors
morts, doncs. A partir d'ara miraré al rock i al futur.
*****
Mirant el tema
instrumental, aquest 2013 haurà estat un any excepcional, amb un
total de 5 guitarres, almenys un pedal multiefectes, i un mòdul de
so. Les guitarres: la Glendor (una Rickenbacker 330/12 Jetglo de
2009), la Schönbrun (una Gibson Les Paul Studio de 2010), una
Epiphone Dot Studio (comprada a LCâG!), una Squier Vintage Modified
Telecaster de tres pastilles (SSH) i una acústica Storm amb piezo.
El pedal: un Zoom G1X, pendent encara de programació. I el mòdul:
un Casio GZ-50M, antic, comprat nou a preu de saldo, però estic
content de tenir-lo. Tot plegat em dóna moral. El 2014 no serà tan
brillant, m'he de refer, però no crec que em trobi tan mancat com
fins aquest 2013.
*****
El que he
escoltat: 2013 ha estat l'any en què quasi he acabat la "cole"
de Jay Farrar/Son Volt (queden un parell de serrells pel proper
gener), i àlbums com "Honky Tonk" o "Live In St.
Louis" m'han aixecat força la moral. També Tom Petty, amb
àlbums com "Wildflowers" o l'infravalorat "The Last
DJ". El "Kid A" de Radiohead em mostra nous camins, i
he de pair bé "The Soft Bulletin" de The Flaming Lips. He
quasi completat també la col·lecció de Phil Spector, i en
particular una cançó, "What Am I To Do?" de les Paris
Sisters, m'ha intrigat força (també l'àlbum "Silence Is Easy"
de Starsailor ha estat una escolta grata). El recopilatori de James
Last, sense ser música major, m'ha intrigat pels seus jocs tímbrics
amb dos Hammonds. I tinc ja els discos d'estudi de la ELO, amb "Zoom"
i "Balance Of Power" essent els més escoltats.
Pel que fa a
casa nostra, apart del ja mencionat disc de l'Algar, Ran Ran Ran
s'han estrenat amb "Més Brots" (un bon àlbum, tot i que
"Gernació" és tan extraordinària que la resta de
cançons, bones, queden en un cert segon pla degut a això).
L'Exèrcit d'Islàndia també s'han autoeditat "El regne
mineral", un disc que sembla tancar una època dins del grup més
que obrir-ne una de nova, sense arriscar musicalment però amb
lletres molt bones (estiguem pendents del seu directe, estan
millorant constantment i a més hi ha entrat la Núria Jaouen com a
teclista de luxe). En Xavi Eruga no ho fa malament tampoc, sobretot
com a narrador d'històries. I no ens oblidem de l'intrigant debut de
Le Clotêt Àvec Garcés, "Pasen, acomódense y salgan por donde
puedan", relaxadet però prometedor.
En canvi, no
he trobat gaire jazz interessant, i estic prou cremat amb el món de
la clàssica com per a quasi haver-la suprimit del meu menú àudio.
*****
Acabo amb un
breu apunt de concerts: recentment, dos concerts acústics dels
islandesos, bastant "de tranquis". Un d'ells va acabar amb
"Amsterdam" improvisada. Aprofito per a formular una
queixa: de veritat ningú no munta concerts elèctrics a Terrassa
City? I divendres passat vaig tocar a l'Antic Forn de Vallcarca en
cartell doble amb Dino Ratso. El Dino ho va fer molt bé, però vam
tenir a un sol assistent de pagament, i les noies de la sala van
sortir a fumar durant el meu torn. Almenys hi ha bon feeling amb el
que porta la sala, pel que un possible acústic amb Visitants no és
descartable. Això sí, ens hauríem de currar la publicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada