1) Escàndol: en Pepe Rubianes, vetat pel Pepero Alberto Ruíz Gallardón, en un episodi que ens retorna als pitjors temps de la censura franquista. A sobre, el Pepe Rubianes ha rebut amenaces de mort per part d'elements de l'extrema dreta espanyolista i ha hagut de ser protegit per furgons de policia. I té un procés judicial obert per dir la veritat sobre Ejpaña a TV3. Espanya continua essent el camp d'actuació dels hereus polítics dels, entre altres coses, assassins de García Lorca. I encara hi ha un partit polític a Espanya que és neofranquista amb disfressa de centredreta. És horrorós, et sents impotent. Independència ja. En tot cas, Pepe, estem al teu costat. Ets un valent.
2) Ahir a la nit, concert d'en Miquel Gil a la Plaça Vella de Terrassa, en connexió amb els actes de l'Onze de Setembre. El Miquel va dedicar el concert al Pepe Rubianes. I va ser un concert magnífic. Amb només tres altres músics a l'escenari, el Miquel va demostrar estar en un nivell només comparable a nivell nacional amb els Antònia Font. Tot i que també tinc curiositat per saber com sona l'actual fornada de cantautors valencians, col·legues en un cert sentit d'en Miquel, i que estan en una situació insostenible per culpa de les administracions Zaplana i Camps al País Valencià (i que al Principat no hi ha manera de conèixer, per cert). En tot cas, vaig poder parlar amb el Miquel després del concert. Va trigar tres anys a poder publicar el seu primer disc en solitari ("per què no toques com el Pedro Guerra?"), per culpa de les mateixes discogràfiques que m'han deixat a mi a l'estacada. I viu de la música, però justet, oblideu-vos de l'estrellat fàcil. En tot cas, em va rebre molt bé: li va agradar molt la prèvia de la Torradora que li vaig passar fa tres anys, i l'Òscar Roig li va ensenyar més coses meves mentre li gravava l'anterior disc (gràcies, Òscar!). I és molt simpàtic. De veritat que es mereix més. En fi, us n'acompanyo una foto.