Communiqué

 

Comunico breument que ja no formo part de l’equip del programa de ràdio Pluralment. Sense entrar en més detalls, no em veig més defensant els valors que hi ha ara al programa i prefereixo marxar i que al programa hi quedi gent que vagi tota a una. També renuncio a tot activisme en salut mental, i em desmobilitzo com a militant. El que hagi passat, m’ho guardo per a mi, que és el millor per a tots. Han estat uns anys molt intensos, però ara prefereixo seguir la meva vida pel meu compte, sense implicar-me més en res que no sigui jo, la cultura i l’obtenció i garantiment de la meva llibertat personal, que empraré per a anar-me retirant gradualment de la societat. Una societat on cada cop més m’hi sento com un pop en un garatge.

*****

El meu ideal de vida és una casa per a mi, no moure-me’n, fer-m’hi portar el menjar des d’un supermercat, reduir la comunicació amb l’exterior a una connexió a internet per a anar penjant i enviant la meva obra, i ja veurem si un dia puc eliminar fins i tot la línia de mòbil. M’agrada la tranquil·litat... i ja no li veig cap sentit a relacionar-me socialment. Sobretot, vull treballar sense més entrebancs, i vull fer coses normals com llegir llibres o veure pel·lícules. Viure. Tenir uns darrers anys de vida pacífics. Me’ls he guanyat i me’ls mereixo.

I que ningú no es refii d’un polític mai més. Jo no ho faré.

*****

Veig que tinc una carpeta amb idees sobrants en el meu estil vell. A la vegada, he decidit que el concepte que guiava l’àlbum en el que havia estat treballant fins fa uns dies ha deixat d’interessar-me, apart que és un àlbum massa llarg que no ha funcionat. Amb això, i apart que aquell àlbum queda cancel·lat definitivament, el que faré serà una «sopa» de les dues carpetes i d’alguna més, «sopa» que deixaré reposar i que aniré treballant a estones al llarg de tot aquest any, amb la prioritat posada en els llibres, que ara mateix necessito molt més i amb molta més urgència. Sí que em plantejo, també de cara a l’any que ve, enregistrar un «Himnes II» sota la fórmula Drifters de «Rhythm & Blues with Strings», amb l’exemple estel·lar meu de «November Homebrew Whiskey», una de les meves cançons favorites de la meva autoria. I això també formaria part de la «sopa». «Sopa» que vull fer un cop hagi aconseguit viure sol i retirat del món, lliure i en calma. I fora pressions, que necessito viure, i viure al meu aire. Amb estil.

A la vegada, i per raons referents a un parell de correus aquest Nadal que no tenen res a veure amb ningú de Terrassa, la peça que vull fer per a la Massa Coral es basarà en extractes en llatí de les Odes d’Ovidi. Pot ser un projecte interessant.

Sí que em queda un àlbum «sense cançons» perdut a Bandcamp: «Duncan Drawings». Ni idea de què fer-ne, però alguna cosa n’hauré de fer. Al final, hauré d’anar gravant durant tot 2025... però sense publicar res en tot l’any. No vull pressions, i no m’agrada treure per treure.

A finals de 2024 planejava tot de versions... no crec que en faci cap. De cara a 2026, hi ha tot de coses a treure com a un segon àlbum de Nostalgia, aquest cop pop-rock. Però no és una cosa que tingui gaires ganes de treure ara mateix. Em noto cremat i tinc altres prioritats a la vida.

Només tinc interès en allò que vagi a fer jo.

I dos llibres importants són per començar, un any després. Almenys he decidit treballar només en personatges en els que cregui. Fora concessions.

*****

Diria que aquest 2025 no tindré ni ganes ni entusiasme per a parlar de política. No és que no hi hagi molt per parlar, però a la vegada crec que els articulistes de diaris ho faran molt millor que jo. I jo estic cansat, de la política i de la vida. I crec en la hibernació, quan arriba l’hivern i els animals de climes freds es busquen un lloc arrecerat, s’hi tanquen i entren en un llarg son que els dura tot l’hivern, amb les funcions vitals al mínim. I crec en perdre el món de vista, en incomunicar-me, en deixar que els dies passin sense referència per a guiar-m’hi, en la tranquil·litat i la calma, en el silenci, en passar desapercebut, en dormir, en no mirar ni les notícies, en deixar passar el temps sense fer res, en deixar vagar la imaginació o no tenir-ne en absolut, en ser lluny del món, en vegetar deliberadament, en què la gent es pensi que m’he mort i no corregir-los... Crec que estic preparat per a abandonar el món i viure només per a mi. I això serà un estat mental molt proper a la felicitat: si no passa res, no passa res dolent. Una cosa que em convé moltíssim. Tinc ganes de dir «adéu, món», i ser feliç.

He deixat de creure en la Humanitat.

I crec que he perdut el meu toc... de moment. En realitat, la manera que el meu toc torni és tenir una vida normal. A això dedicaré aquest 2025: alliberar-me legalment, i mirar d’arribar a una vida solitària i lliure. Llavors podré recuperar el meu toc. I tornar a fer màgia. Des de la llibertat.

Dels antics racons oblidats

Curiosament, en trobar-me embolicat en tot el tema de Visitants el 2010, vaig estar un parell d’anys fent algunes actuacions en solitari, jo, la meva guitarra elèctrica, i pistes de base preenregistrades. Quasi totes les bases eren les originals d’estudi. Amb dues excepcions crucials: «Automatic Day» i «Amsterdam», de les que no disposava de les bases originals per si soles. «Automatic Day» requeria de recarregar un multipista de 2005 al Fostex FD-8 i remesclar-lo (ja no m’era possible fer-ho), mentre que «Amsterdam» s’havia originat com una simple demo-vinguda-a-més-però-amb-pífia-inclosa, i la versió que tots coneixem s’hi havia construït al damunt de manera molt complicada, just per a dissimular aquesta pífia de sincronia a l’inici (per això «Amsterdam comença obrint-se de mono a estèreo). Amb això, vaig haver de crear dues bases expressament. Per a «Automatic Day» vaig recrear el MIDI amb Logic Audio per a PC, i el vaig disparar tot a la vegada cap al meu Korg 05R/W, com uns anys abans havia fet amb «Dos Rellotges Fan Un Litre» del «Corrupció», dedicada al malaurat Dimebag Darrell de Pantera. La pega és que només recordava segur quin so de bateria havia emprat, i la resta de sons els vaig haver de suposar. Hi havia parts que havien estat tocades a mà en l’original. El resultat sonava fatal. I el mateix va passar amb «Amsterdam»: vaig enregistrar la part de guitarra rítmica i algunes més, però allò sonava cadavèric. Si no he inclòs aquestes dues bases a «European Bootleg», és perquè com a tals no arriben a uns mínims.

*****

El mateix puc dir de les versions que vaig enregistrar l’any 2000 mentre aprenia a fer anar el meu primer estudi i n’anava comprant els diferents elements amb el que guanyava treballant al magatzem. No tenia instruments que sonessin bé i amb cos (i encara gràcies que almenys el DX7 em permetia programar theremins i altres sons específics). Amb el temps, el propi Fostex FD-8 ha d’haver «sonat» apagat i tèrbol, degut a la mescladora analògica barata i peculiar. El compressor que vaig comprar va ser un Alesis 3630, no precisament el compressor més nítid i detallat del món. Les meves elèctriques eren una Encore que sonava fatal i una Casio amb un bon moble però unes pastilles una mica millors que les de la Encore però igualment força deficients. El meu baix era el Storm amb les pastilles originals sense massa personalitat. Els pedals eren Zoom molt digitals. La meva acústica era un instrument desgraciat que un suposat «luthier» havia perpetrat a finals de la dècada de 1970 i que ja fa anys que vaig llençar amb tot honor i tota glòria. La meva pròpia veu estava totalment fora de posició a l’estil Lildami, fins al punt que jo mateix era incapaç de cantar afinat o comprensible malgrat la meva oïda absoluta. I havia de gravar amb un parell de micròfons dinàmics, correctes però tipus conferència. El meu ampli de guitarra era un Crate híbrid que feia molt soroll de fons i que mai no va arribar a funcionar bé. Amb això, després d’una primera versió digital de «Raining in Pollito» que va sonar correcta però inesperadament freda (la versió inclosa a «Alt Bee’s Rage» és més càlida en general), vaig decidir fer un total de sis versions de temes favorits meus com a entrenament i com a test per a anar provant el meu incipient estudi. Totes van sonar molt pobres i no m’atreveixo a difondre-les per internet, doncs sonen com l’obra de l’aficionat pobre que aleshores era, malgrat haver pogut estudiar a Crash de Manresa. Les tres primeres, però, van acompanyar la primera prèvia en CD del «Corrupció» l’any 2001, encara molt embrionària però que ja començava a mostrar el so que amb esforç aconseguiria al disc acabat. Van ser, per ordre, una ambiciosa versió de «Good Vibrations» que almenys mostrava què coneixia aleshores sobre «SMiLE» dels Beach Boys i on per primer cop aconseguia construir tot un enregistrament via editatges i transicions, encara que vista des d’avui sona «amateur»; una versió força apagada de «She’s Leaving Home» dels Beatles (tot el «Corrupció» es pot descriure com intentar fer «Pet Sounds» i «SMiLE» a la vegada, amb l’ull posat al «Sgt. Pepper»); i una versió grandiloqüent del tema dels meus amics de La Fuga (de Terrassa) «Just Money», on en dues pistes enregistrades a Crash el 1997 el Miki tocaba el baix i el malaurat Toni Puig tocava la guitarra rítmica (recentment l’he volguda dur al següent nivell i m’ha estat impossible perquè les veus sonen clipades i el so general és tèrbol, però més endavant a la vida voldré fer-ne una versió definitiva que li faci justícia i que també inclogui les dues pistes enregistrades a Crash). A partir d’aquí, res salvable. Pel registre històric: una versió dèbil, prima i amb lletra inintel·ligible de «And Then He Kissed Me» de The Crystals; «Golden Hair» de Syd Barrett, on vaig afegir un pont on almenys aconseguia de simular un piano amb Leslie a base de sel·leccionar piano als canals 1 i 2 del meu Casio CTK-601 i d’enviar-li modulació MIDI al canal 1 des del DX7, i on hi havia algun altre so psicodèlic amb una mica de línia de retard digital; i «Sweetness Follows» de R.E.M. en una versió «amateur» però fidel que incloïa «feedback» fet amb una de les elèctriques i l’ampli Crate gravat per línia. Em pregunto com haguessin sonat si quan les vaig fer hagués pogut disposar d’un estudi i un instrumental professionals, doncs m’adono que les vaig cuidar tant com vaig poder. Però treballava amb el que treballava, i quan a mitjan 2000 vaig posar-me de nou amb el «Corrupció», part de trigar tant va ser que aconseguia comprar un element nou (una guitarra, un sintetitzador...) i era una millora tan evident que havia de refer parts: tornar a entrar el multipista al Fostex des del lector de CD, enregistrar la part a mà, tornar a mesclar... Era molt lent. A més, quan vaig tenir ordinador, aquest només tenia una entrada i sortida MIDI, i la idea eficient que empro ara (disparar el MIDI instrument a instrument des de la DAW i anar creant un multipista àudio de manera mecànica) no me l’havia explicada ningú (de fet, se suposava que les parts MIDI les disparaves durant la sessió de mescla, deixant el multipista ADAT lliure per a instruments reals i garantint la màxima nitidesa de so). De fet, en aquestes condicions em resultava impossible sincronitzar el Fostex amb la DAW de l’ordinador mentre a la vegada disparava MIDI cap a un o més sintetitzadors: només hi havia una sortida MIDI. I sabia la solució (MOTU MIDI Time Piece) però ni sabia on trobar-la ni en sabia el preu, que m’imaginava que seria caríssim. Quasi tot el «Corrupció» està enregistrat a mà, amb el MIDI fet servir només per a tocar quatre sintetitzadors diferents a la vegada, des del teclat del DX7. Fins i tot, el 1999 i encara pre-Fostex, la versió inicial de «El cotxe del gat», tot i que musicalment intrascendent, va suposar un repte tècnic, en haver de disparar els seqüenciadors dels dos Casios alhora i a mà, haver de fer sonar un clavicèmbal al DX7 des d’un dels Casios i sense que sonés l’instrument l’equivalent del Casio, i haver d’encadenar dos «faders» de volum per a que la fosa no s’apagués massa aviat, i tot això mesclant en directe cap a una gravadora de CD-R àudio de la que sempre tindré molt mal record per la de CDs que em va tancar malament. Allò no era manera de treballar. En tot cas, sempre lamentaré no haver enregistrat una peça que se’m va acudir amb els quatre sintetitzadors sonant potents i que vaig tocar dues vegades en dos dies diferents: ara m’aniria bé i no me’n recordo de com feia.

*****

Altres versions fins a 2012 van ser «Standing in the Doorway» de Bob Dylan el 2007 per a un concurs, bonica però malaguanyada per la meva pista vocal, i ja n’he refet la pista base per a un futur segon intent; «Yes It Is» dels Beatles produïda per Toninoise i que, aquesta sí, és ja al meu segon canal de Youtube; «You’re Not Laura» de Daniel Johnston, una versió relativament poc lluïda que vaig fer per a un recopilatori de tribut que vaig masteritzar pel Mamut Traçut i que va sortir el 2011 (des d’aleshores he entès molt millor de què anava Daniel Johnston, a qui tinc per un dels grans des que a la fi vaig escoltar en CD el seu àlbum «1990» i vaig quedar devastat); i «Potser... Després» de Tired Hippo (vaig produir la versió original de manera subtilment elegant el 2008 i va sonar devastadora; el 2012 la vaig versionar precisament per a un tribut a Tired Hippo en el moment que naixia Ran Ran Ran, i la idea era fer una versió molt potent i dramàtica, però no va quallar degut que vaig haver de cantar al límit de la meva tessitura i forçant la meva veu de manera molt evident: sona a una mala còpia de «Ben-Hur».) Molt més endavant, vaig versionar un molt bon tema de Ran Ran Ran per a un tribut publicat a Bankrobber (per tant, l’únic enregistrament meu que ha sortit en un segell «oficial»; la resta m’ho he autopublicat jo excepte dos àlbums meus i una maqueta d’Els Visitants que van sortir a El Mamut Traçut, gràcies infinites): un molt bon arranjament en la tradició dels que li havia fet per a «Late at Night» i Home» molts anys enrere, però va fallar el masteritzat, i reconec que hi havia creat massa dinàmiques.

*****

En conjunt, no he destacat per les meves versions, i només ara «Canciones de ayer» del grup pseudònim Nostalgia ha arribat a quallar: versions de 2021 fetes per a un cantant que no les va arribar a emprar, i fetes partint de MIDIS d’internet (amb les excepcions de «Torrevieja» i «Santa Lucía» que vaig fer jo)... i amb «Angelitos Negros» amb més de quatre-cents visionats en pocs dies. Tan de bo algú m’hi deixés dedicar, doncs tinc l’experiència i el saber fer per a fer bons discos en aquesta vena. Un any d’aquests, segona part de Nostalgia amb versions pop-rock, i a veure si me’n surto de cantar-ne alguna.

*****

Sí que hi ha dues versions en cassette, de les quals només tinc al disc dur la dolenta. La dolenta és una versió amb veu i sitar de 1996 del tema del grup terrassenc Full de J’s «Passió Hindú» (tema poc notable, però els altres dos temes de la maqueta eren força notables i podrien servir molt bé com a demos per a cantants establerts; una anècdota sobre «Passió Hindú» és que un dia em va pegar la caparrada de reescriure-li la lletra com a «Pensió Hindú», amb una lletra de fer riure que transformava una cançó sobre sexe apassionat en una cançó sobre bancs i economia al voltant de la pensió hindú del títol. Sentiment adolescent.). Per la seva part, la versió bona, encara que amb problemes tècnics, es va deure a un aleshores amic que em va suggerir d’enregistrar «In-a Gadda-da-Vida» dels Iron Butterfly i que em va deixar el seu quatre pistes de cassette per a que li enregistrés la base sobre la qual ell afegiria la guitarra i la veu, això el 1998. Com que aquell aparell no permetia fer «bouncing» (mesclar dues o tres pistes a la pista restant), vaig haver de muntar tota la versió amb només dues pistes, punxant en el lloc just on hagués de fer cada transició, programant les parts instrumentals als Casio abans d’enregistrar-les, i improvisant parts solistes i efectes estranys als Casio i al DX7 per a substituir el solo original de bateria. A sobre, la goma de tracció va començar a fallar des del primer minut, amb el que el «pitch» va variant durant tota la versió, cosa que em va resultar molt difícil de gestionar. Tot per a que al final l’altre noi no enregistrés les seves parts. Malgrat tot, potser aquesta versió sí que valgui la pena, si un dia en trobo la cinta o una digitalització en CD-R Audio. (Ara recordo que també li vaig fer a ell una base de «Planet Caravan» com la de Pantera i amb una guitarra «chorus» a base de desafinar dos exemplars de la mateixa mostra, però tampoc no la va completar.) En tot cas, un dia em dec fer una versió de «In-a-Gadda-da-Vida» jo sol, ja amb els mitjans necessaris i prenent la versió en cassette com a model: és molt creativa.

(Per a la segona entrega de Nostalgia, hi ha les versions pop-rock que vaig fer pel cantant el 2021, més un extracte alterat de «Cerca de las estrellas» de Los Pekenikes que vaig enregistrar el 2019 per a una obra que estàvem preparant al Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa i que no vam arribar a estrenar. I també hi ha la nova base per a «Standing in the Doorway» de Bob Dylan. No asseguro res, però. I, per cert, el desembre de 1997 m’hagués agradat fer una versió de «The Little Girl I Once Knew» dels Beach Boys, però no tenia res amb què fer-la apart del recentment comprat Yamaha DX7, el sintetitzador amb el que lentament vaig anar reguanyant la confiança.)

*****

Durant les sessions de les «cintes de 1992» vaig enregistrar una tercera peça, «Passeig Islàmic en Do Major», que vaig descartar. Les raons eren que repetia massa l’estètica de «Dock’n’Doll» i que «samplejava» trossos de cançons clàssiques de música egípcia que em vaig adonar que podien seguir sota protecció de drets. Malgrat tot, estaria bé afegir-la com a «bonus» a l’àlbum de Bandcamp. També, el 1993, me’n vaig sortir de fer una «cançó» amb les mateixes tècniques que «Han Matat en Johnny» i instruments reals, dedicada a algú que en retrospectiva em sembla un perfecte imbècil. Si la trobo i veig que puc escapçar la dedicatòria de l’inici, també podria ser un «bonus» per a les «cintes de 1992»: un tema força psicodèlic, si bé més meritori per la dificultat tècnica que per la consistència musical (el 1993, apart de poder millorar com a compositor, jo ja necessitava un autèntic estudi d’enregistrament, però no em podia permetre res més que cintes verges de cassette i cables domèstics, en una època en què poca gent es podia permetre tenir un estudi a casa que no fós un quatre pistes de cassette o un teclat workstation. Que ara sigui, si més no, amo dels meus mitjans de producció, no deixa de ser un miracle del que estic orgullós.)

*****

Recordo que el 1996, quan era en un esbart llargament oblidat, algú em va dictar (malament) una melodia del mestre Pecanins anomenada «Deu noietes per casar». Vaig intentar fer-ne una demo en cassette a quatre pistes que no va funcionar, bàsicament perquè el tempo fluctuava i jo no era el millor instrumentista del món. Però, ara que miro enrere, recordo que em va donar la prova que la tremenda crisi creativa que estava travessant es devia en bona part al fet que no tenia res amb què realitzar les meves idees: fent servir només un quatre pistes de cassette que em van deixar, allà hi ha capes de so i sons a l’inrevés. Però arribar a tenir les eines va ser una lluita, lluita que encara dura i no pas per culpa meva.

En tot cas, no trobo a faltar la gravació en cassette, per a temes convencionals: havies de tocar cada pista en directe, era impossible corregir res, i sonava fatal. Però sí que el cassette era bo per a experiments, i reconec que en digital em costa molt més sortir d’allò convencional. Les «cintes de 1992» van ocórrer precisament perquè només tenia platines de cassette i cintes disponibles. En digital, tots els accidents creatius de treballar d’aquella manera són impossibles. I m’agradaria no haver de treballar de manera tan precisa. Em falta alguna cosa.

Dies apagats

 

Avui, 4 de gener de 2025, he acabat el disc en el que he estat treballant aquests darrers mesos. Però encara no l’he escoltat. Només treballo amb les sensacions que m’he endut durant el procés de mescla. Potser sigui perquè no és el dia més meravellós de la meva vida. Però el que he escoltat fragmentàriament no m’ha agradat. Era un disc que era la segona entrega en una trilogia que s’havia iniciat amb el «Silence», i no pretenia ser tan negatiu... però diria que és igual de negatiu, i a sobre no sona bé, és molt menys integrat. No està ben enregistrat. Com a demos sí que funcionava, pel que no serà l’última notícia sobre aquest projecte. Però he decidit que 2025 serà un any sabàtic pel que fa a àlbums. Sobre la tercera entrega de la trilogia, no en tinc res excepte una llista de noms, i no sé què fer-hi, el que en si mateix és també una bona raó per a parar durant una temporada: fora pressions. Almenys ara sabré què haurà anat malament amb la segona entrega, i amb la perspectiva del temps ho podré corregir i entregar un disc en condicions, ja el 2026. Com a mínim, he experimentat amb alguns sons nous, i per si sols m’han agradat. Per tant, és tan sols la barreja de nou i vell que es mata viva. El cas és que em sembla que no m’escoltaré els resultats en bastants mesos. Ara toca fer certes col·laboracions amb amics músics, i escriure. També compondré, però només en partitura.

*****

Desembre i seguint haurà estat un temps de cuidar dues persones i visitar-les quasi a diari a l’hospital. M’ha passat factura, i aquests dies miro de no sortir de casa. Estic baix de defenses.

I aquest 2025 em tocarà intentar canviar la meva situació personal i acabar l’any lliure, sol i segur. Hi ha idees i coses a fer, però serà un any de tot o res. Estic obligat a sortir-me’n. 2024 ha estat un any horrible. No sacrifiqueu mai la llibertat per la seguretat, perquè perdreu les dues. Ja no confio en ningú. Governs de merda donen lloc a societats de merda. Odio el segle XXI. I m’encantaria poder viure en un desert.

*****

He comentat vegades el «dia de la marmota» de la música clàssica a Terrassa, pel que només comentaré que, cada cop més, em sento com un pop en un garatge. Necessito nous aires.

*****

El passat 8 de desembre vaig localitzar la pista base de la Torradora. Afegida està a «Corrupció, els tempteigs».

*****

No crec en el Nadal. No en vull saber res. M’agradaria, en la meva vida futura, passar aquells dies sol i a gust. Enregistrant, escrivint, llegint, veient pel·lícules... sense res que em recordés les dates. Essent feliç de veritat. Nadal és una època d’alegria obligatòria, de famílies que es reuneixen només perquè és Nadal, de publicitat i consumisme (sort que no veig TV), i de concerts nadalencs (una autèntica maledicció). Entenc que els cristians convençuts el vulguin celebrar, i no hi tinc res en contra. Però Nadal no va amb mi. El trobo irritant i depriment. En tot cas, aquest passat 25 de desembre vaig poder realitzar un somni que feia molts anys que volia realitzar i mai no podia: dinar a McDonald’s, sol i lliure.

*****

Ara tocarà revisar i ampliar el «Pastissos» i l’«Estàtica». Deu o quinze paginetes no li anirien malament a cap dels dos. I, si bé hi ha poca feina feta a retocar a l’«Estàtica», el cert és que el «Pastissos» pot ser clarament millorat des de com està ara. Un problema amb el «Pastissos» és que no tinc clar que sigui totalment traduïble a l’anglès, i per desgràcia això és molt important.

Llavors, dos llibres, que seran escrits en aquest ordre: una novel·la que ja hauria d’haver començat fa un any i que encara no està ni definida a nivell de sinopsi; i el meu llibre sobre teoria musical.

No crec que faci res amb els llibres de poesia. Necessito una concentració que ara ningú no em deixa tenir. En tot cas, ara mateix sóc crític amb el material poètic que tinc fet. Li falta alguna cosa, i tinc clar que aquesta cosa és treball. Encara no sóc un poeta.

Revisaré una mica els meus llibres de fotografia, exceptuant «Auschwitz» i «Conspiracions a mitjanit». A «Terrassa i la llum» els canvis seran mínims. Però després, en els llibres posteriors, sí que hi ha molta feina a fer.

La idea és buscar editorial... fora de Barcelona. I de València. En tot cas, que Barcelona no em pugui barrar el pas. Mentre, també espero un temps en què a Terrassa torni la normalitat institucional. I mai no podré descartar Londres, per difícil que sigui aconseguir la seva atenció.

*****

El 29 de novembre de 2024 vaig escriure una carta al diari Ara, que no he mirat si van publicar:

«"El CAC farà complir finalment el 25% de català a les ràdios musicals." Cal remarcar que si s’ha d’implantar una quota és perquè la qualitat de la música que s’ofereix no arriba a uns mínims. No és competitiva, només se l’escolta un públic militant, no converteix ningú. Mentre, on són els músics independents? Perquè això és el que faria la diferència. Prou del senyor en un despatx que et diu que no. La crisi permanent de la música en català és intencionada. Amb quina finalitat, ells sabran.»

Autoentrevista 2024

 

Som els soferts i intrèpids reporters de Tivizrí, i un cop més ens trobem en plena matinada i a la vista d’una llum solitària en un bloc de pisos, just on aquella entelèquia anomenada Patinet... no sap què fer. Ens revestim de valor i entrem a entrevistar-lo. Alea jacta est...

-2024 ha estat...

... un any de cremar energies inútilment. Ho resumeixo en què em moro de ganes d’aïllar-me dins del pis que no tinc i que no em vol vendre ningú, i de fer-ho com a home lliure. Per demés, l’únic pla que em queda és intentar contactar amb qui sigui a Europa. Aquí és parlar amb la paret. És molt estressant.

-Què és «un senyor en un despatx»?

Això, un senyor que et diu que no i et fots. Només existeix escena i mitjans pels amics i designats dels polítics. A la resta de la població ens pot partir un llamp. Els resultats són llastimosos. Em sento com un pop en un garatge al meu propi país. Com a compositor, escriptor i fotògraf, seré del primer país que m’obri la porta. Aquí no s’hi està bé.

-Com veus la política?

La veig com que o ens desfem dels estats o no ho expliquem. Les recents torrentades al País Valencià ens ho diuen clarament, i mentrestant a Barcelona senten rumors de la caleta. Òbviament, l’opinió que em mereixen els senyors Carlos Mazón i Felipe de Borbón y Grecia és directament subterrània. Estem en mans de psicòpates. Mentre, ja es pot dir que el 20 de gener de 2025 s’acaba la història dels Estats Units i comença alguna cosa que farà molta por. També aquí, la tropa que hi ha a Brussel·les senten rumors de la caleta mentre fan servir el Mediterrani com els EUA fan servir el mur amb Mèxic. Fins i tot, la UE paga als estats del nord d’Àfrica per a que paguin els immigrants i que aquests no puguin arribar a Europa. Que no em comptin com a ciutadà europeu.

-A Europa com a tal, com la veus?

El que ens fa infeliços a tots és la diferència, radicalíssima, entre l’Europa dels estats i l’Europa de les nacions. I bona part de culpa la tenen els grans estats supranacionals i centralistes com Espanya, França o Itàlia. Estats que convindria anar dissolent de manera pacífica: no tenen raó de ser.

-Té sentit votar?

No, excepte que hagis de votar «gamberro» per a tractar d’impedir majories. No votar també és vàlid, si amb això pots enviar un missatge. Jo he fet ambdues coses aquest darrer any i mig. Òbviament, amb una llei electoral mínimament sensata ens podíem haver estalviat molts maldecaps: llistes obertes, vot proporcional, no establiment de mínims de vot, etc.

-Què és «un cadàver a l’habitació»?

Una metàfora molt útil. Hi ha un cadàver a l’habitació. Va morir fa molt temps. Però totes les converses encara giren al seu voltant. Fins i tot les accions dels allà presents continuen essent determinades per la presència del difunt. De fet, se suposa que aquell cos ja no hauria de ser allà dins, però hi ha alguna cosa que impedeix que el cadàver marxi de l’habitació. Fins aquí la metàfora, que serveix per a denominar els grans fets polítics del passat que segueixen enrarint la vida d’un país. A Espanya és la guerra mal anomenada civil i el franquisme. A Bèlgica és el passat colonial. A Alemanya és el passat nazi, amb les dues Alemanyes com a segon tema potent. A Xile i a l’Argentina són les dictadures dels Setanta-Vuitanta. A Ruanda és el genocidi de 1994. I no acabaríem.

-Com duus el tema indepe?

Com que ningú no es mou, estic desmobilitzat. I no crec el els polítics, són unes sangoneres. De fet, tot el tema m’ha significat una pèrdua de la innocència a nivells estratosfèrics.

-I l’estat espanyol?

És un estat en contra de tota la seva població. I a la vegada encaixa dins del concepte de «democràcia ètnica», amb els catalans com a víctimes més intenses. Amb un sistema com el del Règim del 78 res no pot anar bé: és un problema del mateix sistema. Com voleu que funcioni res si allà dins són tots una colla de corruptes sense empatia ni vergonya? I no us enganyeu, els Països Catalans som la seva darrera colònia i com a tal ens tracten: africanisme.

-Hi ha algun motiu per a l’optimisme?

No.

-I com veus Terrassa?

Tinc ganes de marxar-ne, pel tema polític. Vull anar a algun lloc on l’aire sigui més net, no sé si m’explico.

-I el tema legal?

Defenso que els drets jurídics de les persones han de ser inalienables. I al sistema de salut pública hi ha molt malparit que s’està passant de llest. Tindré molta feina.

-Com duus l’anàlisi d’informació?

Llegint Politico Europe, The Conversation UK i Vilaweb. M’agradaria expandir-ho, però hi ha molt mur de pagament. Un altre tema és que mantingui l’antibombolla contra els mitjans madrilenys: no m’agraden els contes de la vora del foc, i encara menys d’un lloc tan aïllat. En tot cas, una regla d’or és eliminar l’app de notícies de qualsevol mòbil nou: per allà miren de marcar-nos els gols. I reconec que de tant en tant paro uns dies d’informar-me, sobretot quan veig que vindrà un monotema. M’agrada viure en pau. També, he après a entrar a Youtube per la meva pàgina personal, i així el «mur» es queda allà perdut sense molestar-me: allò semblava una web porno d’extrema dreta. La clau és mirar que la desinformació no t’arribi, via eliminació d’apps, designació d’entrades a la pàgina personal, o si fallen les anteriors, canvi a un idioma i alfabet que no entenguem. I també compta saber-se triar les fonts.

-La televisió?

La meva mare la posa a tot gas. És inaguantable. No m’hagués imaginat que la televisió a l’estat espanyol pogués ser tan sorollosa. Estic començant a apreciar el silenci. M’agrada poder pensar.

-La publicitat?

Empreses grans mostrant-nos el seu ego i mirant de quedar-se amb nosaltres. Recolzo els filtres antianuncis i deixo d’entrar a pàgines web perquè em demanen que els desactivi. Ja n’he tingut prou.

-La societat?

Està tothom grillat: governs de merda donen lloc a societats de merda, i a l’àrea metropolitana de Barcelona el nivell és de rècord. Els del col·lectiu fa temps que ho diem: n’hi ha més a fora que a dins, i a sobre els de fora estan sense tractar. I això també és part del per què vull viure sol: vull viure una vida previsible, fins i tot avorrida. I no vull que m’ho prenguin tot. Se’n diu desconfiança. Sol, viuré tranquil i seguiré el meu camí. No necessito eminències tenint idees fulgurants per a mi.

-La cultura?

Si no és oficial, millor. Em mantinc a distància d’una Barcelona que és el seu propi país, i de fet Catalunya és una altra cosa i no necessita capitals. Les elits barcelonines en particular han fet molt de mal, i és per elles que no som independents. En tot cas, a Terrassa vaig participar a la mani dels artistes la tarda del 10 d’octubre, i els músics necessitem d’una iniciativa similar.

-Fora d’això, has fet alguna cosa aquest any a Terrassa?

Seguir amb el programa Pluralment, fer un taller d’escriptura de guions al Club Social Egara, i també cuidar de la meva mare i d’una senyora gran que fa anys que cuido. Estic arribant on la Seguretat Social no arriba. Tot el sistema és problemàtic, bàsicament per les retallades contínues. No podem seguir així.

-Pisos?

Tot l’any buscant-ne, i no hi ha manera: massa poc crèdit, i preus inassumibles. Pel que puc pagar, només em venen desastres. No us estranyi que hi hagi tant ocupa. Tinc la meva vida en suspens per culpa d’aquest tema. I tot pels inversors. La inversió hauria d’estar prohibida, i en canvi el govern de Madrid la potencia i estimula. Més la síndrome Airbnb. Això és una pel·lícula de terror. I els anys van passant. Ja porto quasi vint-i-quatre anys en cerca, i segueixo a la casella de sortida i en risc d’exclusió social. Hi ha tot de gent que hauria de ser a la presó. Se’ns pixen a la cara i diuen que plou.

-Com et perceps?

Totalment en contacte amb la realitat, però molt amargat. Fa sis anys no era així. Terrassa m’està resultant tòxica. Que no hagi baixat un altre cop per la pendent significa que estic guarit, però si volgués carregar-me algú no se m’acudiria millor manera de fer-ho que amb tot el que se m’ha aplicat a mi. Que ningú no em demani de tornar a creure en la Humanitat.

-Quin és el teu QI?

Mesurat, 134, i perquè aquell dia no estava concentrat i això em va baixar la puntuació en un paràmetre. De fet, la memòria lingüística la tinc en els cent quarantes. Una altra cosa és de què m’haurà servit: és com si en algun lloc tot de gent em tingués enveja i per això mateix m’estiguessin passant coses tan surrealistes com les que m’estan passant des de fa anys. Tan de bo tingués els diners per a anar-me’n de Catalunya cap a algun lloc normal. Ens hem convertit en un país carca, jo aquí m’hi sento com en una presó. Un altre tema és que em senti, i em sento, molt més confortable amb gent de classe obrera sense pretensions. No m’agraden les elits.

-Estàs preocupat per l’estancament cultural actual?

Sí, perquè a la gent creativa ens exclou. I ara tot Occident mira només cap al passat, i cap a un determinat passat: els vells èxits, via algoritmes. És molt trist. Evidentment, a Catalunya plou sobre mullat. Això és el cul del món.

-Voldries ser més optimista?

M’encantaria. Tan de bo això no sigui el final de tot. I sé que puc aportar moltíssim.

-Hi ha alguna indústria cultural que valgui la pena?

Sí, la que es limita a constatar el que hi ha, sense intervenir-hi. I existeix. Però no a Catalunya. En tot cas, aposto per l’edició digital. Però també ens cal a tothom la promoció digital, a uns preus raonables si s’ha de pagar. A Catalunya tampoc no ho tenim, això. La Música Amanseix les Feres em van ajudar una temporada en el pla musical, però Barcelona és una fortificació tancada, i veig que València també ho és.

-Has escrit, aquest 2024?

Molt poc. Ha estat un any massa dur per a mi, he hagut de tocar massa tecles. És just ara al novembre que he començat a tenir algun cap de setmana per a mi. De fet, l’1 de gener havia de començar a escriure una novel·la, i encara no n’he pogut ni establir la sinopsi. Necessito temps, espai i calma per a concentrar-me, i no me l’està donant ningú. Encara sort que fa dos anys que vaig deixar de fer concerts com a mi, i a la coral no he pogut fer molt. Però, tornant als llibres, aquest desembre faré una revisió de l’«Estàtica»: ara que ha tornat en Trump, he de mirar què segueix funcionant i què no, i hi ha alguna informació més nova que voldria convertir en conte. Que el llibre segueixi tenint sentit pels nous lectors. Potser revisi també el «Pastissos», però en aquest cas serà més per a tenir alguna cosa a la recambra, m’hi falta alguna cosa i el veig molt per a tietes convergents. La resta del que tinc escrit ho deixo en guaret.

-Ho veus publicable?

Si ho tradueixo bé a l’anglès, ho intentaré al nord-oest d’Europa. Als Països Catalans només em queden Andorra i les Balears per provar, i només em funcionarà si no pensen en termes de Barcelona. Reconec estar inquiet, i només vull poder, simplement, començar. És una situació tòxica.

-Revisaràs els teus llibres de fotos?

Sí. Perfeccionisme, i veig massa clar que ningú no els voldrà publicar. Però vull deixar-los impecables. Que estiguin allà per a ser descoberts. He fet bé la feina.

-Quins discos tens en marxa?

Seriós, un disc de peces llargues que tinc tot compost però amb només un multipista enregistrat i sense mesclar. Pel segon canal de Youtube, dos discos de versions del que he penjat el primer, de música llatina per a gent gran, mentre que el segon trigaré perquè l’hauria d’intentar cantar. Finalment, a Bandcamp hi ha l’«American Bootleg», amb el procés del «Horns», i l’«European Bootleg», amb pistes de base i restes. Treball d’arxivística

-Si et plau, valora’ns els discos que has acabat aquest any.

Éls primers mesos de l’any vaig polir i republicar «Side 1 Stereo», «Yr Widdfa», «Estratègies al Paradís», «Ill Inois» i «Nukes, Baby!». Va ser una feinada. Finalment, vaig refer de dalt abaix el «Horns in the U.S.A.», un disc amb cara i ulls però que ha estat fer els deures, amb molta impaciència. I, a mig, vaig haver de parar per a fer el meu disc més amarg, «Silence in the Cold of Dawn», un disc de «marxes funerals» instrumentals amb rerefons polític i històric, amb tota la negativitat d’un estiu infernal. Molta gent m’ha de demanar perdó. En tot cas, el «Silence» és un dels meus grans discos, però no és comercial i jo mateix m’espero a millors temps per a tornar-lo a escoltar. No és un disc fàcil.

-Per acabar, alguna descoberta?

Un cantant de Vicksburg, Mississipí, anomenat William Michael Morgan. És intèrpret, no compositor, però té una veu única, i fa country força comercial però amb un toc d’autenticitat. Dues cançons seves a destacar: «Missing» és deliciosa i la lletra podria estar escrita especialment per a mi, em defineix molt bé; i «Together We Stand» és country-rock molt potent, molta gent a Youtube s’està estranyant que a aquest paio no el punxin a la ràdio. En tot cas, he rebut campanes d’altra gent en aquest terreny via Youtube, miraré d’investigar. Necessito escoltar coses amb sentit.

Trenta segons per a mitjanit

 

He posat al meu segon canal de Youtube “això”:

https://www.youtube.com/playlist?list=PLih6lD8os6bEq050WaCsMkeZVvmlw2p43

Versions de temes per a gent gran, fetes quasi totes el 2021 per a un cantant que no les va acabar aprofitant. Partint de MIDIs genèrics trobats a internet, vaig anar disparant sons. Res més. «Torrevieja» i «Santa Lucía» les he modificades fa pocs dies, i «Puro Teatro» l’he regravada perquè la versió inicial de 2021 em tenia insegur. Per la resta, és això: una obra menor que trec a nom d’un grup inventat, perquè tampoc no volia que es quedés guardat. Però no el compto més que com un projecte d’àlies. Això sí, tinc totes les bases per a una segona part més «pop» on algun tema miraré de cantar-lo, sense poder garantir res. En tot cas, podeu riure: és el dia de la marmota en estat pur. Sé que ho puc fer millor. Però almenys sona agradable, això sí.

*****

Recull de pistes de base i experiments burros amb cançons meves: «European Bootleg».

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/european-bootleg

Llavors hi ha l’«American Bootleg» que són les restes del «Horns in the U.S.A.» per a curiosos.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/american-bootleg

No m’he escoltat el «Horns» de dalt a baix des que el vaig acabar. És decent, però és un pas enrere.

Tampoc no m’he tornat a escoltar el «Silence» des que el vaig acabar. I això que és un bon disc. Però necessito treure del mig tot el que em va dur a compondre’l. És un disc molt negatiu, i la negativitat encara és aquí.

Mentre, Barcelona i Terrassa segueixen amb les portes tancades.

*****

«Hores de feina ràpida. He improvisat un àlbum d’Aristòtil-Sud i un de The Soulful Brothers, apart de descobrir un àlbum de Stars and Stipes del que no n’havia pujat vídeo. Pujats estan, al meu compte alternatiu de Youtube. De passada, m’hauran servit per a desfer-me d’un munt de ferralla que no anava a acabar. M’agrada fer net.

24 hores després, m’he aconseguit escoltar sencers els dos darrers àlbums d’Aristòtil-Sud i el darrer de The Soulful Brothers. He fet una feina potent.

La matinada de dimecres també m’hauré escoltat l’àlbum inèdit de Stars and Stipes «Anem de centres cívics?» Curiós, si bé molt menys intens que la resta. És evident que no passaré a la Història per àlbums com aquest, i per això els atribueixo a grups fantasma: bromes i experiments sense objectiu ni focus. No pretenen ser res més. Ara trigaré temps a fer res més en aquesta vena. Només em queda acabar un àlbum de Patinet a mig fer (ja compost, però em dono de temps fins a Nadal i toca pensar) i fer una peça per a la Massa Coral. I llavors estaré una temporada a mig gas acabant versions, ja de cara a 2025, en plan completisme.»

Dedico els tres àlbums d’Aristòtil-Sud i els dos de The Soulful Brothers a tots aquells que, com jo, lluiten contra el dia de la marmota carrincló que asfixia la vida cultural dels Països Catalans (i llavors em contradic fent versions traperes).

*****

«Aquest octubre fa dos anys que vaig tancar el meu compte de Twitter, arran de la primera de les geniades de Mr. Musk: «Ja ho tinc! Vuit dòlars!» Vaig marxar-ne degut a l’aparent possibilitat d’haver de pagar pel meu compte, cosa que no podia permetre’m. Però el com han anat les coses es resumeix en què Mr. Musk va pagar $44.000.000.000 per Twitter el 2022 i ara X, la xarxa social que es tatxa a si mateixa com una vulgar quiniela, té un valor de $9.400.000.000. Tots els comentaris que en sento són del tipus que allò és feixisme i que si n’has de llegir res, després dutxa’t a fons. Exacte: Mr. Musk va comprar Twitter per a convertir-la en la xarxa de l’extrema dreta, en l’estil de Truth Social, la xarxa propietat de Donald Trump.»

Al novembre, escric amb la catàstrofe confirmada: ell ha guanyat les eleccions. La meva anàlisi: perills amb potes al capdavant dels EUA, Rússia, la Xina, Corea del Nord, el duo Israel-Iran, l'Aràbia Saudita i, segons com ho mirem, la Unió Europea. Què pot anar malament?

MAGA: «Make Assholes Great Again.»

*****

No he pogut sinó seguir els dos desastres al País Valencià: les inundacions, i aquell «koan» que tenen com a president, que no pensa dimitir. Em sembla que això ja ho he vist algun cop. En diuen Règim del 78.

*****

El passat dia 1 el «Corrupció» va fer vint anys. El seu principal mèrit és el de ser un disc professional fet amb eines gens professionals. Vaig trigar moltíssim a enregistrar-lo (sis anys, i ja en portava quatre component-lo) ja només perquè les eines no eren allà i constantment regravava coses perquè em podia fer amb tal o qual element que en millorava el so. No m’havia figurat com fer servir el mínim MIDI que tenia, i quasi tot està enregistrat a mà. La meva veu tampoc no estava on havia d’estar, i fins i tot amb molta EQ d’aguts no se m’entenien les lletres. Tot, amb peces clàssiques d’equip (entengui’s la ironia) com la gravadora Fostex FD-8, el previ Behringer T1953 o el compressor Alesis 3630. El so de les bases me’l va salvar el mòdul Jorg 05R/W amb uns baixos decents, i les meves guitarres i el meu baix no eren els millors. Ara faig discos més bons en una o dues setmanes. Però és un disc que ha aguantat força el pas del temps: almenys no sona com el «Mundo infierno» dels Sopa...

(Sí que el 2000 vaig enregistrar unes versions de prova. No se’n pot rescatar ni una, de malament que sonen, amb so prim i veus clipades. Uff...)

*****

El Peronismo es una forma de estado en la que el gobierno es regentado por el peroné.

Un estudio de grabación consiste en que te llega una cinta magnetofónica y analizas tanto su contenido audio como su composición química y su estructura física.

Dios: reacción habitual ante cualquier pequeña catástrofe en casa o en la oficina.

Me he comido un pollo entero. Eso es pacifismo, pues implica desmontar un pollo.

Las mujeres hoy en día pueden hacer de todo. Disponen de muchos Gigas de memoria RAM, son multitarea, su sistema operativo es GNU/Linux, disponen de conexión a internet por fibra óptica...

Si existe el tirachinas, ¿existe el tirarrúsias?

Paraguay: para una persona fantástica.

¿Por qué existe Perú pero no Manzanú?

Existe un serio riesgo de que la República Doninicana degenere en la República Dominicalva.

El Salvador está poblado únicamente por socorristas.

El paraíso de los zapatos es "¡Ven, eh, suela!"

Un obispo es la alternativa a una avispa.

Independientes: dientes que van por libre.

Cabeza cuadrada: unidad de área intelectual.

Cicatrizar: Zar que se ha hecho pupa.

Un hipopótamo es un pótamo con hipo.

¿Existe arte en el Ártico?

Alegria i bon rotllo

El «Horns» ha estat acabat i ja és a Spotify i tot. Ha estat fer els deures. Quan em pensava que ja havia acabat amb el meu estil de sempre, em vaig adonar que encara hi havia per refer el «Horns» original, que no era més que demos i inacabats donats per bons el 2021: no ho podia deixar així. Però ha estat una pedra a la sabata, i ha estat avorridot de fer. De fet, nou dels quinze temes van ser enregistrats mecànicament entre el divendres 20 i el dimarts 24 de setembre de 2024: impaciència per esbandir una nosa. El resultat és infinitament superior al «Horns» original i se situa a la mitjana de la meva obra. Però tinc la sensació que el disc anterior, el «Silence», és un disc superior al «Horns», encara que el «Silence» sigui també un disc fosquíssim i ple de males vibracions: entre nosaltres, quin estiu el d’aquest any. Admeto que no he tornat a escoltar cap dels dos discos des que els vaig pujar a internet. El «Horns», per no resultar-me interessant. El «Silence», perquè necessito estar en un ànim de presentar batalla. Els drets jurídics de qualsevol persona han de ser inalienables. En tot cas, hi ha un disc a mig, força tradicional i al que no acabo de trobar com donar-li una mica de personalitat pròpia. Clarament necessito un descans, i amb aquest projecte no penso córrer.

*****

ERC ha abandonat l’equip municipal. Primera bona decisió que prenen en molts anys. No ha estat prou per a fer caure la coalició de govern a l’ajuntament de Terrassa, però és bo que aquesta coalició ja no tingui majoria. La veritat és que maig de 2027 encara queda massa lluny i comença a haver-hi força gent demanant el canvi. Un canvi totalment necessari.

(Aprofito per a agrair a Barcelona pel Canvi tot l’esforç esmerçat per a que als supermercats se’ns retorni la quantitat exacta: podem confiar en el canvi.)

*****

Quasi un quart de segle després, segueixo buscant i necessitant una casa per a mi. No em pensava que arribaria a ser impossible d’una manera legal, i diria que al final no em quedarà més que esperar que la bombolla immobiliària esclati aviat: els polítics en parlen molt però no mouen un dit, i pel que puc pagar només trobo terceres guerres mundials. Uns pocs grans inversors s’han flipat, i el resultat és una catàstrofe. Encara hauré d’acabar ocupant. Sense pis no em quedo, i tinc molt clar que de tot plegat no en tinc cap culpa. Però molta gent la té, i cap d’ells no ha rendit comptes davant de la Justícia.

Impossible confiar en els polítics.

*****

Ja estan parlant que ha començat la Tercera Guerra Mundial. M’ho crec.

******

M’he adonat que d’incel he passat a MGTOW (Men Going Their Own Way) sense compartir quasi cap de les conviccions dels MGTOW nord-americans. No crec que hi hagi res d’inherentment dolent en el feminisme com a tal. Però ja fa algun temps que ni tan sols busco, realment vull sortir de la societat, m’encantaria que s’abolís el matrimoni com a document legal, i l’únic record que tinc d’elles és el seu rebuig motivat només des del seu ego. De manera que, amb la confiança destruïda, millor seguir el meu camí i viure una vida discreta, igualitària i sense fer mal a ningú. Igualment, del Lluís solidari i entusiasta de 2018 ja no en queda sinó un Lluís ressentit, desconfiat i ple de mala bava: ja no cal ni intentar-ho, i és bo que jo mateix en sigui conscient. (Apart, som en una societat completament grillada, tan elles com ells: governs desastrosos donen lloc a societats desastroses.)

*****

I ara, una mica d’humor negre marca de la casa:

Ingredients per a una bona festa:

Música
Refrescos
Glaçons
Pica-pica
Kalashnikov

*****

Elon Musk em comença a recordar a Elizabeth Holmes, l’empresària fundadora de Theranos. Uff...

*****

He descobert que la lletra de «Missing» de William Michael Morris (autors: Andrew M. Dorff, Josh Kear, Mark Irwin) em defineix a la perfecció: ganes de desaparèixer per una temporada i anar a llocs on no em conegui ningú. Apagar el món i viure lliure i tranquil. Sóc fan d’aquesta cançó.

Mentre, l’Albert dels antics Visitants m’ha descobert a Gretchen Wilson, una molt bona cantant country. Gràcies infinites. Diria que comença temporada country als meus auriculars.

*****

Durant la Festa Major de Terrassa 2019 vaig aconseguir estiuejar a Tarragona. No he tingut cap possibilitat de fer-ho des d’aleshores. Noto que ho necessito.

Necessito la llibertat.

*****

Cada cop em qüestiono més el concepte d’obra única original, preferint amb molt el concepte de master, de còpia mestra a partir de la qual se’n podran fer moltes més. I això, tant per preu com per la possibilitat de difusió. Per exemple, en música, res més democràtic que un enregistrament, a la vegada que res més elitista que un concert. (A més, un concert és un munt d’esforç que es dissoldrà a l’aire, pel que no li veig la punta.) Com vaig escriure en algun lloc fa setmanes:

«Ho enllaço amb dues coses: 1) l’obsessió que han agafat els activistes mediambientals de llançar sopa o quètxup a grans quadres, el que sens dubte desincentiva la creació de nous grans quadres perquè al final serà feina inútil; 2) el fet que, amb l’aparició de formes mecàniques i després digitals d’art (pensem en tota la industria de la música, per exemple), entren en joc els conceptes de màster (la còpia mestra a partir de la qual es fan totes les demés còpies) i de reproduibilitat (per exemple, tothom pot tenir un Taylor Swift o un Franz Kafka per pocs diners), el que fa innecessari el concepte d’original. De fet, l’art conceptual es basa en la idea, detallada en un document amb les instruccions per a realitzar-la. I és precisament la idea la que ha de ser original… però sense la necessitat d’una materialització única. Amb tot això, quin sentit té la cerca, econòmicament costosíssima, d’un objecte únic? Com a molt, una forma de luxe i d’inversió. I això és el mateix que dir que no té sentit.»

(Si de cas, el que sí que cal és replantejar les industries culturals, i així eliminar per sempre el senyor en un despatx que et diu que no. Avui en dia, publicar digitalment és facilíssim, però encara hi ha uns quants senyors barrant el pas a la difusió de tot allò que no els agradi, i això és una catàstrofe.)

Missing (I can’t be found)

El català, de les pedres treu el pa.

Això vol dir que els catalans ens guanyem la vida muntant grups de tribut als Rolling Stones.

*****

El 16 de setembre de 2024, la composició del «Horns in the U.S.A.» ha estat acabada. Començaria acabant d’enregistrar un tema en quatre seccions que ja en té una de parcialment enregistrada. La resta de temes han estat muntats cada un en un sol arxiu MIDI per a simplificar-ne l’enregistrament tant com pugui. Que acabar l’àlbum pugui ser ja un procés mecànic a base de matinades. I treure’m els deures del davant.

El 24 de setembre a la matinada el «Horns» ha estat publicat. Ha quedat força bé, però admeto que era fer els deures. No he acabat del tot amb idees convencionals, però em dono permís a mi mateix per a anar-me allunyant de l’estil de discos com el «Horns» mateix. Noto el cansament.

De fet, és un àlbum «resultón»: un màxim de so amb un munt d’idees velles reciclades. Ni li demano més ni ho puc fer. És tancar una etapa i apa adéu Andy. El «Silence» és molt més significatiu, tot i que peca de massa males vibracions. Brian Wilson no n’estaria content.

Almenys, hi havia tant material «de restes» que n’he fet un àlbum-només-a-Bandcamp, «American Bootleg», per a qui tingui curiositat: tot l’àlbum cutre original, més tot de demos i mescles sobrants del nou projecte.

Hi ha començat un darrer àlbum «segona part» del «Silence» on emprar el parell de demos sobrants del vell «Horns». No voldré que sigui tan bèstia. I llavors em prendria vacances i escriuria.

*****

«Ja fa un temps que dic que Espanya és un estat contra tota la seva població (de fet, el franquisme – que segueix desgraciadament en marxa – no és sinó l’aplicació de l’africanisme a la població de la península, i recordem que pels fatxes salvar Espanya és igual a matar tanta gent com puguin). Sí que vull remarcar com de tancada és la seva mentalitat, i que el seu projecte és tan agressiu precisament per com en són de captapats. Això té l’avantatge, per a nosaltres, que són incapaços d’analitzar la realitat adequadament, doncs viuen atrinxerats en un món, el seu, fet de dogmes i mentides que ells mateixos es creuen només formular-les. I qualsevol persona amb mentalitat adequadament oberta pot guanyar-los intel·lectualment a base de fer-los entrar en curtcircuit. De fet, per això mateix són tan antiintel·lectuals: li tenen terror a qualsevol persona ben informada que els pugui fer caure el seu castell de cartes, cosa que és a la base mateixa de la seva violència permanent.
(De fet, no s’informen, només busquen confirmar-se l’empanada mental que duen a sobre. Els seus propis mitjans ja estan creats per a que llegeixin només allò que els agrada, i no pas la veritat: per a ells, les vaques volen, i això és molt bo per a la Unitat d’Espanya. És bona idea que mirem de treure’n partit.)»

*****

Denuncien “irregularitats greus” en les proves per a entrar a la borsa d’interins de música i arts escèniques. Acusen el departament de fer cas omís dels experts, dels tribunals avaluadors i dels professionals a l’hora de gestionar les proves. (de Vilaweb, https://www.vilaweb.cat/noticies/denuncien-irregularitats-greus-proves-borsa-interins/)

«És la segona part del “senyor en un despatx que et diu que no” i que ja ha causat dues generacions perdudes de creadors a Catalunya. El pla, de país, és fer-ho tot ben mediocre i que res del que es faci a Catalunya pugui fer ombra a Madrid. Té tota la “lògica” que l’altra pota del sistema sigui carregar-se el professorat. Tot, sempre, ben controlat per Madrid i pels partits. I per les elits a Barcelona. Tenim mala peça al teler.»

*****

Oblideu-vos de trobar pis a Catalunya, no n’hi ha cap a l’abast, excepte que estigui ocupat o sembli la Tercera Guerra Mundial Instantània. Acabarem tots ocupant: el valor real de tot el mercat immobiliari a l’estat espanyol és zero euros perquè tothom ha tirat pel dret i ningú paga, només que això la policia ni ho entén ni ho vol entendre. El dia que ho entenguin i baixin del burro, s’haurà acabat la crisi immobiliària. Si no baixen del burro, això acabarà molt malament i no pas per culpa meva. Això és un manicomi.

*****

Un petit descobriment aquesta matinada és William Michael Morgan, un cantant de country de Vicksburg, Mississipi. Comercial, però «amb un toc», canta molt bé i sembla creure en la música que fa. Les tres que me n’han agradat més son «Missing», un single molt atractiu, i «Please Come to Boston», una cançó «maca». Autèntic country. Se l’hauria de conèixer més.

*****

El català, de les trompetes treu el pa pa pa.

 

La bomba ha Stallone

«I reject your reality and substitute my own.»

Citat per Adam Savage de Mythbusters.

*****

The rocky bodies in our Solar System are Earth, Venus, Mars, Mercury, Jupiter’s satellite Io, and Earth’s satellite, the Moon. But I don’t know whose of them are Rocky Balboa bodies.

*****

No és que Salvador Illa sigui diferent del que ja ens temíem. Malgrat tot, apreciaré que es decideixi a tancar la CCMA. D’aquesta manera, cessaria d’haver-hi un aparador per a tota la mediocritat barcelonina, i el país es normalitzaria, com a mínim a nivell cultural. Una altra cosa és que haguem de combatre encara més l’espanyolisme. Però ja no crec en els polítics. De fet, el passat dia 11 el vaig dedicar a resoldre-li problemes a les meves amistats. Va ser més profitós que baixar de nou a un altre país no necessàriament català, amb el que he pres molta distància a causa de la seva afició a les portes tancades.

*****

S’acaba de publicar el «Sanctus» com a single a Spotify. M’encanta, perquè té la potència que vaig fallar a donar-li a la «Torradora» fa vint anys. És igualment semiclàssica, però és la perfecta realització de com volia sonar. Això estava buscant.

Ha sortit amb poques hores de diferència respecte del «Silence». No es diferencien gaire en estil, però son les atmosferes més en contrast de tota la meva carrera. I el problema és que el «Silence» és producte directe i íntegre d’agost de 2024 i de tot el caos que m’ha muntat altra gent. Un munt de gent que em deurà moltes coses a partir d’ara, i la lluita serà cobrar-me-les. Ve un any molt dur.

*****

«Gran, magnífic, magnificent Estellés. Lou Reed, a qui tant devem tots els músics alternatius del món, el va recitar. Que trist que ara haguem d’escriure en anglès perquè algú ens ha tancat les portes de casa nostra, des de casa nostra.»

*****

Fins que fa una setmana vaig veure’n un vídeo a Youtube, no m’havia adonat que «Tarap-Tarap» de Filipinki anava sobre Gregory Peck. Almenys significa una millora en gustos masculins sobre «Do widzenia, profesorze»... (I val a dir que «Tarap-Tarap» supera de llarg qualsevol cosa que Filipinki hagués enregistrat el 1964: sóc molt fan de Filipinki però no específicament de les cançons de Jan Janikowski: era millor creant grups – també les Amazonki – que component cançons.)

Mentre, m’encanten els dos primers singles de Karen Verros, cares A i B, son boníssims. Però em sembla que em quedaré amb les ganes d’escoltar el tercer, «Wish Me A Rainbow / So Warm My Love»: aparentment és tan dolent que no l’ha penjat ningú enlloc. I jo el vull escoltar, ni que sigui per a riure una estona. Ningú no es preocupa pels fans perversos. No és just.

Una altra cosa és la cançó de Karen Waldrup «Star Crossed»: val la pena escoltar-la una vegada perquè la interpretació vocal de Karen Waldrup és excel·lent, però difícilment la torneu a escoltar perquè és un exemple meridià de com fer un enregistrament professional i, malgrat tot, carregar-se la cançó. La base instrumental és polida però anònima en extrem. No hi ha res que li doni vida, a excepció de la cantant. No diré que sigui un efecte tan extrem com amb els primers discos de LeAnn Rimes (ni la seva veu excepcional podia salvar alguns dels discos més estèrils que han sortit de Nashville), però alguna cosa em diu que la Sra. Waldrup es beneficiaria moltíssim de compartir disc amb gent com Jay Farrar, Kathleen Edwards, Ryan Adams o The Jayhawks.

*****

Estic a mig enregistrar el «Horns», que inclourà en «Sanctus» com a tercer tema. Vaig per la meitat aproximadament. Set temes existeixen i son definitius, uns quaranta minuts. Sis temes més existeixen com a demos completes estructurades. Falta veure com resolc els dos temes restants, un d’ells un simple apunt de trossos d’un quartet de corda. Miraré d’acabar-lo aquest setembre si puc. Fer net, encara que sigui un treball de deures pendents, res més. No hi ha un ordre definitiu, excepte perquè els temes ja acabats es reparteixen entre els primers sis temes del disc i l’últim, amb tot el material inacabat pendent d’anar a algun lloc a mig disc. La portada serà AI, però retocada en el mateix estil que la portada original, força inferior.

Tinc algun experiment més fet de portades amb IA. Les aprofitaré però hauré de canviar de mètode. La IA pot donar resultats força absurds, de fet. Li hauré de fer fer cares, sobretot: pot ser una mina...

 

Fulfillingness' First Finale

Rebo un correu: Finale, el programa de notació musical, cessa d’estar disponible. Dóna la sensació que tanquen. Sempre diré que era massa car. Però almenys ja en tinc diverses còpies, i pel que el necessito ja em van bé. És un bon programa, I l’únic inconvenient és que cada vegada que creo un arxiu MIDI he d’acabar netejant-lo d’un munt de codi. Però no m’acabo de trobar bé amb els altres programes disponibles, de vegades fins I tot perquè et volen cobrar mensualitats quan se suposa que son lliures. En fi, espero poder aguantar força temps amb Finale...

*****

Per què els músics de bon nivell que han aconseguit reconeixement son tan incontactables? Sempre hi ha algú pel mig que no els hi passa els missatges. És molt frustrant. Ni que fossin estrelles de rock.

*****

Hi ha alguns músics als que no els agraden els Beatles. Penso que és com jo amb Mozart: te’ls foten tan a la cara per tot arreu que entenc que algú se n’atipi. La sobreexposició té aquestes coses. De manera que soc un beatlemaniac fervent, però entenc a qui no ho sigui. Jo mateix també soc un fan absolut dels Beach Boys, però em té més enganxat el que produeixen des del seu propi camp que no pas cap gran moda a Youtube o similars. No n’hi ha tanta informació disponible. És injust. I el mateix serveix per a moltes altres bandes valuoses d’ahir i d’ara.

*****

Buscant pis amb un pressupost ridícul. Encara no sé si me’n sortiré, i serà havent d’acceptar alguna cosa molt llastimosa. Els preus per un pis normal ja no els pot pagar ningú, tant de venda com de lloguer. I jo ja porto vint-i-tres anys i mig de cerca. Quan penso que els meus pares van trobar lloguer en una setmana a finals de 1959 i que era raonable...

*****

He acabat i publicat el meu àlbum 41, “Silence in the Cold of Dawn”, en realitat la possible primera entrega d’un grup pseudònim, The Eerie Foreboding (però l’he tret al meu nom, després de molt dubtar i de quasi no acabar l’àlbum). El nom no és casual. Els títols, tampoc. No estic en un moment de bon rotllo, i es nota: quatre marxes fúnebres, i llargues. Els detalls:

The Eerie Foreboding - Silence in the Cold of Dawn

1. Kevin Gately Never Returned Home

2. Dark Was that Night in Drew

3. The First Funeral Protest, 1977

4. 450 Mulberry Street, Memphis, Tennessee

En algun moment n’hauré de fer una segona part: no hi ha dones, i n’hi ha de pendents, com Aurora Picornell, per exemple. I Guillem Agulló també mereix entrar-hi. Com Lluís Companys. Una altra cosa és que trigui una mica a fer-ho. Un disc com el “Silence…” és un trinxanervis.

Almenys li he resolt la portada amb una foto… feta amb IA! L’he retocada una mica, doncs tenia algun petit error de perspectiva, i també li he augmentat el contrast. Sí que he hagut d’agafar una imatge que no obeeix del tot al meu concepte original, però m’he adonat que la IA no era ben bé capaç de crear el tipus d’imatge que jo buscava, i que a sobre m’introduïa estranys errors de detalls (cotxes no proporcionats o estranyes marques de cotxe, per exemple). Bé, si més no tindré tot d’imatges gratis disponibles per a futures portades...

*****

Vint-i-quatre hores després d’acabar el “Silence”, he recomençat el treball en el “Horns” amb una versió instrumental en Mi Major del meu “Sanctus” (en el disc de demos original hi havia una mena de “Sanctus marxa enrere” molt bàsic, i he decidit que més valia enregistrar el “Sanctus” del dret). M’agrada tant com ha quedat, que l’he pujat com a “single” a Routenote. I un cop sigui a Spotify, l’enviaré a llocs, alguns de catòlics, d’altres més musicals i culturals. Tractant d’evitar llocs amb mentalitat comercial… i també qualsevol entitat relacionada amb els poders poderosos a Barcelona. L’únic que pretendré serà que a uns pocs llocs s’assabentin que existeixo i que estic fent un treball interessant. Aquest “Sanctus” d’estudi, amb el so a tota potència, és una carta de presentació inigualable.

*****

El que em deixa amb un “Horns” que couré a foc lent i replantejant-me decisions. Ja tinc quaranta-un àlbums, no em cal córrer a fer el quaranta-dos, vull pujar-lo quan realment funcioni. Igual l’he de subdividir una mica, però ja es veurà. Fer el “Silence” m’ha servit per a clarificar-me el concepte. I, per uns pocs dies, estic relaxat. Igualment, faré feina per a dos amics músics, serà interessant.

*****

Igualment, també he d’acabar l’Estàtica i traduir-lo a l’anglès, el que requereix concentració. Si més no, he consultat de nou a la IA i tinc tres imatges possibles pel treball de coberta del llibre, una de les quals ja he decidit que l’arxivaré. Per tant, una imatge per a la portada i una altra per a la contraportada. Han quedat prou bé, encara que he hagut de fer alguns petits retocs: la IA tendeix a cometre petits errors que després em toca corregir, intentant que no es notin els retocs. És molt estrany.

*****

Fa una setmana vaig tenir un cert interès en una determinada app de cites durant una hora i mitja, ja acabada. Es deia Bumble Date, i la premissa era que un cop es produeix un match, qui ha d'iniciar la conversa és ella. Perfecte per a mi, doncs m'estalviaria iniciar converses per a ser rebutjat com sempre. Però a Wikipedia descobreixo que fa pocs mesos ho van canviar a que pot iniciar conversa qualsevol dels dos, amb el que tornem als vells estereotips que el primer a parlar ha de ser l'home. Fi de l'afició. Vull dir, igual si trobo on viure em poso en alguna app ben triada, però la primera a parlar ha de ser ella o no jugo. En el fons, el meu escepticisme sobre les apps de cites continua, tot i que m'anima que vagin de capa caiguda i que potencialment no hi hagi tants estafadors en uns mesos. Però em puc equivocar.

I això no vol dir que no hi hagi dones a qui admiri: valentes, fermes davant l’adversitat, generoses i empàtiques. Simplement son dones d’una edat força superior a la meva. A la que miro la meva generació o generacions més joves, fan por. Exacte: crisi permanent de confiança. No val la pena.

*****

Sobre la famosa Declaració de Prada:

«Per la meva part, sempre em queixaré que a Barcelona hi hagi tants despatxos tancats a l’autèntica creació cultural en català, fent en canvi tot el possible per a que allò que arribi al públic sigui terriblement mediocre en el millor dels casos (i, això sí, amb una sobreabundància d’amics dels partits). Això ho dic perquè això també està invisibilitzant i matant la llengua: com voleu que, per exemple, surtin grans autors en català si tractar de seguir escrivint o component en català només els servirà per a no poder començar mai? El proverbial senyor en un despatx que et diu que no (i és que no) ha fet molt de mal a milers de persones. De fet, ja hi ha dues generacions perdudes de creadors. I tot, manat des de dalt. Trobo una hipocresia que antics polítics signin un manifest contra una situació que una bona part d’ells van contribuir a crear, i jo mateix reconec que si no he marxat a viure a algun lloc del nord d’Europa és perquè no em puc permetre el viatge. Paradoxalment, pots fer més per Catalunya escrivint en anglès i podent començar i significar-te des de l’estranger que no pas quedant-te aquí i trobar-te condemnat a l’oblit per les mateixes institucions i empreses que haurien de tenir com a prioritat fer-nos brillar a tots. I no tinc proves que així sigui, però cada cop tinc més la sensació que l’únic que importa a certs despatxos és que el que es faci a Catalunya no pugui fer mai ombra a allò que es faci a la villa y corte, perquè d’una altra manera no entenc tanta incompetència. I, mentrestant, anem perdent la llengua, la cultura i el país.»

«Els creadors culturals catalans ens sentim completament sols i abandonats. Prou.»

Entre nosaltres, en quin país més carca vivim. I em refereixo a Catalunya. Terrassa inclosa.