Mentre reordeno les idees per a la reforma del «Pentimenti», m’he trobat dos canvis importants a fer, que volen dir prescindir de dues lletres. A més, hi ha un poema que no inclouré mai enlloc i que per tant incloc en aquest post com a «bonus».
(La veritat, vaig escriure moltes lletres entre 2009 i 2020, quasi cap de les quals se salva. Alguna pot ser convertible en conte, i sempre puc experimentar amb tècniques de retall. Però en general no sóc un bon lletrista, i el fet que hagi d’escriure vint versos i només me’n surtin vuit em fa patir. Necessito ser lliure. De passada, sono molt millor des que tot ho faig instrumental.)
*****
Aquesta lletra s’havia de canviar sí o sí, i encara no n’he escrit un substitut però sí que n’he preparat una pista de base completa (la original, amb solo, sense veus) per a cantar-hi al damunt quan trobi una mica de calma. Quan la vaig fer era sincera, i en certa manera ho segueix essent, però és un sermó. No té ni un mínim de qualitat, i no deixa de ser una resta dels anys en els que els catalans lluitàvem a cegues per la independència mentre els polítics es preparaven per a trair-nos. No vull saber mai més res amb polítics, són mala gent. La independència l’haurem de fer des del carrer. I, per cert, no m’agrada la manera com els catalans ens hem radicat intel·lectualment des d’aleshores. Barcelona no és la capital de Catalunya, és la capital a Catalunya. Catalunya no necessita capital, i l’hem d’entendre com els Països Catalans en ple (acceptant que els andorrans voldran ser el seu propi país per sempre més i que potser la resta no cal que estiguem units, mentre tots siguem independents). En fi, ara cantaré sobre qualsevol altra cosa, no vull més política.
Tres-cents anys
Ja són tres-cents anys.
Hi ha hagut màrtirs,
gent que ha patit presó,
que no han viscut de genolls.
Cal honorar-los i lluitar,
actuar tots els dies
per a que el seu sacrifici
no hagi estat en va.
Tornada:
Estimem Catalunya,
defensem Catalunya,
som nosaltres els que
hem de deslliurar-la.
Tres cents anys de persecució,
de perill pel nostre poble.
Sembla que no pugui ser pitjor
i cada dia ho és més.
Tot depèn ara de nosaltres,
que no ens estiguem quiets.
És el futur el que hi ha en joc,
els nostres fills ens miren.
Tornada:
Estimem Catalunya,
defensem Catalunya,
som nosaltres els que
hem de deslliurar-la.
No som enemics de ningú,
només volem viure en pau.
Lluís Paloma Sánchez, 7 de març de 2013.
*****
Encara he d’escriure-li una lletra nova. Reconec que en el seu moment m’havia frapat, i de fet poso la lletra aquí indicant que conservaré sempre el màster d’aquesta versió completa. El problema, com us podeu imaginar, és com en una dècada aquesta gent han passat de ser un puntal de Catalunya a millor no diguem res. I en aquestes condicions prefereixo cantar sobre una altra cosa.
Tots aquests anys després
El vespre abans
havies estat sopant
envoltat d'amics,
confiant en envellir.
Avui tocava control
a clarejar de dia,
Plaça del Mil·lenari,
entrant a Sabadell.
Des de l'autopista,
Un militar ebri.
Conducció temerària.
Xiscles dels companys.
Vas veure un BMW
venint cap a tu,
accelerant.
El darrer instant.
El silenci encara és dramàtic
tots aquests anys després.
*****
Aquest poema, tot i que bo, no deixa de ser la continuació de l’antiga lletra «Funeral», i ja no li veig sentit a incloure-la enlloc que no sigui aquí. És fer net. Un «bonus». Per sort, ja fa molt de tot allò que s’hi descriu. Tinc problemes terribles a la vida, però ja no d’aquest tipus.
1945
Havia cregut banyar-me en l'or dels teus ulls.
Havia cregut que el futur m'enviava un missatge en tu.
Havia cregut entreveure en la teva tènue albada
les lletres ígnies d'un somni intangible.
Sempre recordaré aquella catedral amarada de temps
on la teva veu m'anava a inundar com una llàgrima,
la nostàlgia d'una paraula esdevinguda impossible.
I, de sobte, la vibració esqueixada del caos.
Aquesta nit el fred em glaça l'ànima,
contemplant el cos sense vida de la teva anterior bellesa.
Des del passat, el teu semblant torna a desencaixar-se
i la teva mirada em segueix condemnant.
Em fan mal els silencis, reverberant la memòria.
Ningú no habitarà mai el meu esdevenidor,
i el gel s'ha apoderat ja del meu esguard.
Tants anys perduts. Anys que no tornaran.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada