Curiosament, en trobar-me embolicat en tot el tema de Visitants el 2010, vaig estar un parell d’anys fent algunes actuacions en solitari, jo, la meva guitarra elèctrica, i pistes de base preenregistrades. Quasi totes les bases eren les originals d’estudi. Amb dues excepcions crucials: «Automatic Day» i «Amsterdam», de les que no disposava de les bases originals per si soles. «Automatic Day» requeria de recarregar un multipista de 2005 al Fostex FD-8 i remesclar-lo (ja no m’era possible fer-ho), mentre que «Amsterdam» s’havia originat com una simple demo-vinguda-a-més-però-amb-pífia-inclosa, i la versió que tots coneixem s’hi havia construït al damunt de manera molt complicada, just per a dissimular aquesta pífia de sincronia a l’inici (per això «Amsterdam comença obrint-se de mono a estèreo). Amb això, vaig haver de crear dues bases expressament. Per a «Automatic Day» vaig recrear el MIDI amb Logic Audio per a PC, i el vaig disparar tot a la vegada cap al meu Korg 05R/W, com uns anys abans havia fet amb «Dos Rellotges Fan Un Litre» del «Corrupció», dedicada al malaurat Dimebag Darrell de Pantera. La pega és que només recordava segur quin so de bateria havia emprat, i la resta de sons els vaig haver de suposar. Hi havia parts que havien estat tocades a mà en l’original. El resultat sonava fatal. I el mateix va passar amb «Amsterdam»: vaig enregistrar la part de guitarra rítmica i algunes més, però allò sonava cadavèric. Si no he inclòs aquestes dues bases a «European Bootleg», és perquè com a tals no arriben a uns mínims.
*****
El mateix puc dir de les versions que vaig enregistrar l’any 2000 mentre aprenia a fer anar el meu primer estudi i n’anava comprant els diferents elements amb el que guanyava treballant al magatzem. No tenia instruments que sonessin bé i amb cos (i encara gràcies que almenys el DX7 em permetia programar theremins i altres sons específics). Amb el temps, el propi Fostex FD-8 ha d’haver «sonat» apagat i tèrbol, degut a la mescladora analògica barata i peculiar. El compressor que vaig comprar va ser un Alesis 3630, no precisament el compressor més nítid i detallat del món. Les meves elèctriques eren una Encore que sonava fatal i una Casio amb un bon moble però unes pastilles una mica millors que les de la Encore però igualment força deficients. El meu baix era el Storm amb les pastilles originals sense massa personalitat. Els pedals eren Zoom molt digitals. La meva acústica era un instrument desgraciat que un suposat «luthier» havia perpetrat a finals de la dècada de 1970 i que ja fa anys que vaig llençar amb tot honor i tota glòria. La meva pròpia veu estava totalment fora de posició a l’estil Lildami, fins al punt que jo mateix era incapaç de cantar afinat o comprensible malgrat la meva oïda absoluta. I havia de gravar amb un parell de micròfons dinàmics, correctes però tipus conferència. El meu ampli de guitarra era un Crate híbrid que feia molt soroll de fons i que mai no va arribar a funcionar bé. Amb això, després d’una primera versió digital de «Raining in Pollito» que va sonar correcta però inesperadament freda (la versió inclosa a «Alt Bee’s Rage» és més càlida en general), vaig decidir fer un total de sis versions de temes favorits meus com a entrenament i com a test per a anar provant el meu incipient estudi. Totes van sonar molt pobres i no m’atreveixo a difondre-les per internet, doncs sonen com l’obra de l’aficionat pobre que aleshores era, malgrat haver pogut estudiar a Crash de Manresa. Les tres primeres, però, van acompanyar la primera prèvia en CD del «Corrupció» l’any 2001, encara molt embrionària però que ja començava a mostrar el so que amb esforç aconseguiria al disc acabat. Van ser, per ordre, una ambiciosa versió de «Good Vibrations» que almenys mostrava què coneixia aleshores sobre «SMiLE» dels Beach Boys i on per primer cop aconseguia construir tot un enregistrament via editatges i transicions, encara que vista des d’avui sona «amateur»; una versió força apagada de «She’s Leaving Home» dels Beatles (tot el «Corrupció» es pot descriure com intentar fer «Pet Sounds» i «SMiLE» a la vegada, amb l’ull posat al «Sgt. Pepper»); i una versió grandiloqüent del tema dels meus amics de La Fuga (de Terrassa) «Just Money», on en dues pistes enregistrades a Crash el 1997 el Miki tocaba el baix i el malaurat Toni Puig tocava la guitarra rítmica (recentment l’he volguda dur al següent nivell i m’ha estat impossible perquè les veus sonen clipades i el so general és tèrbol, però més endavant a la vida voldré fer-ne una versió definitiva que li faci justícia i que també inclogui les dues pistes enregistrades a Crash). A partir d’aquí, res salvable. Pel registre històric: una versió dèbil, prima i amb lletra inintel·ligible de «And Then He Kissed Me» de The Crystals; «Golden Hair» de Syd Barrett, on vaig afegir un pont on almenys aconseguia de simular un piano amb Leslie a base de sel·leccionar piano als canals 1 i 2 del meu Casio CTK-601 i d’enviar-li modulació MIDI al canal 1 des del DX7, i on hi havia algun altre so psicodèlic amb una mica de línia de retard digital; i «Sweetness Follows» de R.E.M. en una versió «amateur» però fidel que incloïa «feedback» fet amb una de les elèctriques i l’ampli Crate gravat per línia. Em pregunto com haguessin sonat si quan les vaig fer hagués pogut disposar d’un estudi i un instrumental professionals, doncs m’adono que les vaig cuidar tant com vaig poder. Però treballava amb el que treballava, i quan a mitjan 2000 vaig posar-me de nou amb el «Corrupció», part de trigar tant va ser que aconseguia comprar un element nou (una guitarra, un sintetitzador...) i era una millora tan evident que havia de refer parts: tornar a entrar el multipista al Fostex des del lector de CD, enregistrar la part a mà, tornar a mesclar... Era molt lent. A més, quan vaig tenir ordinador, aquest només tenia una entrada i sortida MIDI, i la idea eficient que empro ara (disparar el MIDI instrument a instrument des de la DAW i anar creant un multipista àudio de manera mecànica) no me l’havia explicada ningú (de fet, se suposava que les parts MIDI les disparaves durant la sessió de mescla, deixant el multipista ADAT lliure per a instruments reals i garantint la màxima nitidesa de so). De fet, en aquestes condicions em resultava impossible sincronitzar el Fostex amb la DAW de l’ordinador mentre a la vegada disparava MIDI cap a un o més sintetitzadors: només hi havia una sortida MIDI. I sabia la solució (MOTU MIDI Time Piece) però ni sabia on trobar-la ni en sabia el preu, que m’imaginava que seria caríssim. Quasi tot el «Corrupció» està enregistrat a mà, amb el MIDI fet servir només per a tocar quatre sintetitzadors diferents a la vegada, des del teclat del DX7. Fins i tot, el 1999 i encara pre-Fostex, la versió inicial de «El cotxe del gat», tot i que musicalment intrascendent, va suposar un repte tècnic, en haver de disparar els seqüenciadors dels dos Casios alhora i a mà, haver de fer sonar un clavicèmbal al DX7 des d’un dels Casios i sense que sonés l’instrument l’equivalent del Casio, i haver d’encadenar dos «faders» de volum per a que la fosa no s’apagués massa aviat, i tot això mesclant en directe cap a una gravadora de CD-R àudio de la que sempre tindré molt mal record per la de CDs que em va tancar malament. Allò no era manera de treballar. En tot cas, sempre lamentaré no haver enregistrat una peça que se’m va acudir amb els quatre sintetitzadors sonant potents i que vaig tocar dues vegades en dos dies diferents: ara m’aniria bé i no me’n recordo de com feia.
*****
Altres versions fins a 2012 van ser «Standing in the Doorway» de Bob Dylan el 2007 per a un concurs, bonica però malaguanyada per la meva pista vocal, i ja n’he refet la pista base per a un futur segon intent; «Yes It Is» dels Beatles produïda per Toninoise i que, aquesta sí, és ja al meu segon canal de Youtube; «You’re Not Laura» de Daniel Johnston, una versió relativament poc lluïda que vaig fer per a un recopilatori de tribut que vaig masteritzar pel Mamut Traçut i que va sortir el 2011 (des d’aleshores he entès molt millor de què anava Daniel Johnston, a qui tinc per un dels grans des que a la fi vaig escoltar en CD el seu àlbum «1990» i vaig quedar devastat); i «Potser... Després» de Tired Hippo (vaig produir la versió original de manera subtilment elegant el 2008 i va sonar devastadora; el 2012 la vaig versionar precisament per a un tribut a Tired Hippo en el moment que naixia Ran Ran Ran, i la idea era fer una versió molt potent i dramàtica, però no va quallar degut que vaig haver de cantar al límit de la meva tessitura i forçant la meva veu de manera molt evident: sona a una mala còpia de «Ben-Hur».) Molt més endavant, vaig versionar un molt bon tema de Ran Ran Ran per a un tribut publicat a Bankrobber (per tant, l’únic enregistrament meu que ha sortit en un segell «oficial»; la resta m’ho he autopublicat jo excepte dos àlbums meus i una maqueta d’Els Visitants que van sortir a El Mamut Traçut, gràcies infinites): un molt bon arranjament en la tradició dels que li havia fet per a «Late at Night» i Home» molts anys enrere, però va fallar el masteritzat, i reconec que hi havia creat massa dinàmiques.
*****
En conjunt, no he destacat per les meves versions, i només ara «Canciones de ayer» del grup pseudònim Nostalgia ha arribat a quallar: versions de 2021 fetes per a un cantant que no les va arribar a emprar, i fetes partint de MIDIS d’internet (amb les excepcions de «Torrevieja» i «Santa Lucía» que vaig fer jo)... i amb «Angelitos Negros» amb més de quatre-cents visionats en pocs dies. Tan de bo algú m’hi deixés dedicar, doncs tinc l’experiència i el saber fer per a fer bons discos en aquesta vena. Un any d’aquests, segona part de Nostalgia amb versions pop-rock, i a veure si me’n surto de cantar-ne alguna.
*****
Sí que hi ha dues versions en cassette, de les quals només tinc al disc dur la dolenta. La dolenta és una versió amb veu i sitar de 1996 del tema del grup terrassenc Full de J’s «Passió Hindú» (tema poc notable, però els altres dos temes de la maqueta eren força notables i podrien servir molt bé com a demos per a cantants establerts; una anècdota sobre «Passió Hindú» és que un dia em va pegar la caparrada de reescriure-li la lletra com a «Pensió Hindú», amb una lletra de fer riure que transformava una cançó sobre sexe apassionat en una cançó sobre bancs i economia al voltant de la pensió hindú del títol. Sentiment adolescent.). Per la seva part, la versió bona, encara que amb problemes tècnics, es va deure a un aleshores amic que em va suggerir d’enregistrar «In-a Gadda-da-Vida» dels Iron Butterfly i que em va deixar el seu quatre pistes de cassette per a que li enregistrés la base sobre la qual ell afegiria la guitarra i la veu, això el 1998. Com que aquell aparell no permetia fer «bouncing» (mesclar dues o tres pistes a la pista restant), vaig haver de muntar tota la versió amb només dues pistes, punxant en el lloc just on hagués de fer cada transició, programant les parts instrumentals als Casio abans d’enregistrar-les, i improvisant parts solistes i efectes estranys als Casio i al DX7 per a substituir el solo original de bateria. A sobre, la goma de tracció va començar a fallar des del primer minut, amb el que el «pitch» va variant durant tota la versió, cosa que em va resultar molt difícil de gestionar. Tot per a que al final l’altre noi no enregistrés les seves parts. Malgrat tot, potser aquesta versió sí que valgui la pena, si un dia en trobo la cinta o una digitalització en CD-R Audio. (Ara recordo que també li vaig fer a ell una base de «Planet Caravan» com la de Pantera i amb una guitarra «chorus» a base de desafinar dos exemplars de la mateixa mostra, però tampoc no la va completar.) En tot cas, un dia em dec fer una versió de «In-a-Gadda-da-Vida» jo sol, ja amb els mitjans necessaris i prenent la versió en cassette com a model: és molt creativa.
(Per a la segona entrega de Nostalgia, hi ha les versions pop-rock que vaig fer pel cantant el 2021, més un extracte alterat de «Cerca de las estrellas» de Los Pekenikes que vaig enregistrar el 2019 per a una obra que estàvem preparant al Grup de Teatre de Salut Mental Terrassa i que no vam arribar a estrenar. I també hi ha la nova base per a «Standing in the Doorway» de Bob Dylan. No asseguro res, però. I, per cert, el desembre de 1997 m’hagués agradat fer una versió de «The Little Girl I Once Knew» dels Beach Boys, però no tenia res amb què fer-la apart del recentment comprat Yamaha DX7, el sintetitzador amb el que lentament vaig anar reguanyant la confiança.)
*****
Durant les sessions de les «cintes de 1992» vaig enregistrar una tercera peça, «Passeig Islàmic en Do Major», que vaig descartar. Les raons eren que repetia massa l’estètica de «Dock’n’Doll» i que «samplejava» trossos de cançons clàssiques de música egípcia que em vaig adonar que podien seguir sota protecció de drets. Malgrat tot, estaria bé afegir-la com a «bonus» a l’àlbum de Bandcamp. També, el 1993, me’n vaig sortir de fer una «cançó» amb les mateixes tècniques que «Han Matat en Johnny» i instruments reals, dedicada a algú que en retrospectiva em sembla un perfecte imbècil. Si la trobo i veig que puc escapçar la dedicatòria de l’inici, també podria ser un «bonus» per a les «cintes de 1992»: un tema força psicodèlic, si bé més meritori per la dificultat tècnica que per la consistència musical (el 1993, apart de poder millorar com a compositor, jo ja necessitava un autèntic estudi d’enregistrament, però no em podia permetre res més que cintes verges de cassette i cables domèstics, en una època en què poca gent es podia permetre tenir un estudi a casa que no fós un quatre pistes de cassette o un teclat workstation. Que ara sigui, si més no, amo dels meus mitjans de producció, no deixa de ser un miracle del que estic orgullós.)
*****
Recordo que el 1996, quan era en un esbart llargament oblidat, algú em va dictar (malament) una melodia del mestre Pecanins anomenada «Deu noietes per casar». Vaig intentar fer-ne una demo en cassette a quatre pistes que no va funcionar, bàsicament perquè el tempo fluctuava i jo no era el millor instrumentista del món. Però, ara que miro enrere, recordo que em va donar la prova que la tremenda crisi creativa que estava travessant es devia en bona part al fet que no tenia res amb què realitzar les meves idees: fent servir només un quatre pistes de cassette que em van deixar, allà hi ha capes de so i sons a l’inrevés. Però arribar a tenir les eines va ser una lluita, lluita que encara dura i no pas per culpa meva.
En tot cas, no trobo a faltar la gravació en cassette, per a temes convencionals: havies de tocar cada pista en directe, era impossible corregir res, i sonava fatal. Però sí que el cassette era bo per a experiments, i reconec que en digital em costa molt més sortir d’allò convencional. Les «cintes de 1992» van ocórrer precisament perquè només tenia platines de cassette i cintes disponibles. En digital, tots els accidents creatius de treballar d’aquella manera són impossibles. I m’agradaria no haver de treballar de manera tan precisa. Em falta alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada