Xandall ignífug

 

Aparentment, la maquinària clàssica de Terrassa tornarà a organitzar concerts amb les mateixes obres de sempre. El Dia de la Marmota un any més. Escorreré el bulto.

Tindré un concert al gener. Després em muntaré una pausa. Plantejant-me unes vacances. No exactament una crisi creativa (ja en vaig viure una de dura), però si no estàs relaxat les idees no flueixen. Torno a tenir nostàlgia de casa. I tinc el llibre de teoria musical encara per començar. Hi he de poder posar remei.

*****

Estic en vacances de Facebook. Potser publiqui algun enllaç, però no miraré comentaris ni publicaré acudits. Raó? Massa gent publicant «memes», tots iguals, tots igual d’imbècils. Ja no podia més, era ja una cosa mèdica. Mai no es valorarà prou aportar contingut original. I fa falta. A Facebook podré publicar algun enllaç, però no miraré ni les respostes. Sí que segueixo a Twitter, doncs no deixa de ser una font d’informació, encara que sigui filtrada per les opinions de cada usuari.

*****

Els anglesos hauran estat dotze dies de setembre essent molt pesats. Quines ganes tenia que s’acabés. I, ja en general, han estat dies de bloquejar molts canals. Estic saturat. Necessito relaxar-me.

*****

Espero les municipals amb candeletes. Primera oportunitat de fer caure un munt de gent. El tema és que necessitaria algú a qui votar, però hi ha el que hi ha. I no veig alternatives viables. Aquest sistema és un desastre.

Calen eleccions. Totes. Això ja no es pot aguantar.

Especialment, ERC és «off limits». M’he trobat havent de bloquejar antics companys de partit. És molt desagradable, estan tots abduïts. Content de portar quinze anys fora del partit.

1 d’Octubre? Tal dia ha fet cinc anys. Mentre, el Parlament de Catalunya és el Show de Benny Hill. Allò no és seriós.

*****

Ja tinc el llit nou, trobaré a faltar la molla trencada de l’anterior. Ara la idea és no tocar el banc, i així recuperar-me i fer net abans de l’estiu. Vull que ja no hi hagi obstacles per a intentar un pis, que seria lluny de Terrassa... però si hi ha una patacada general, estaré amatent a un pis de segona mà a Terrassa en un estat acceptable i que costi menys de 30.000€. Desesperat per poder, a la fi, començar a pagar casa meva, encara que m’hagi d’estar dos anys sense poder-hi viure.

Almenys sembla que puc resoldre deute en pocs mesos. Preparat pel repte, i amb tot un esquema detallat a seguir. Estaré molt content de treure’m cert banc de sobre.

*****

He tingut una idea sobre la que no m’estendré però que em permetria no haver de tornar mai a les apps comercials de cites. I seria en positiu. Segurament no me’n surti ni així. Però almenys podria intentar-ho. Recordem que som en una societat on tenir sentiments és igual a ser un criminal, amb el que cal crear algun refugi. Aquesta societat no és normal.

*****

Tinc reservat cert box set de Wilco per a quan estigui més recuperat. De moment tinc discos de Son Volt i Gwenno esperant-me a l’estanteria de la meva habitació. Ganes de tenir temps.

Esperant també que m’arribi un doble LP de Philip Glass.

I no sé com fer-me amb un exemplar de la caixa de «Revolver» dels Beatles.

*****

Han estat dies d’escriure coses curtes. M’he de guanyar la vida!

*****

Musicalment no estic acabant res. Agost i setembre han estat tan densos de feina fora de casa que he perdut momentum. Tinc coses a mig i no tinc temps ni forces per a acabar-les.

De fet, estic avançant una carpeta anomenada «Astrosurfing» que és més del mateix. I ni tan sols n’estic passant els midis a net. La més pura expressió d’estar encallat per massa feina. Trobo a faltar el confinament de 2020. Mentre, el disc d’electrònica de ball està parat. El mateix amb el «Shut Down». Sense pau i tranquil·litat no es pot fer res.

Bum!

 

Un Onze que no sé com sortirà. ERC està decididíssima a sabotejar-lo.

*****

M’estranya que a U.K. no estiguin de festa. De fet, comença el regnat més còmic. En Carlitos calladet està més maco. En fi, espero ben aviat un bon nombre de noves repúbliques.

*****

He escoltat la Sant Lluc no de Bach. Es nota: té algun número atractiu, sobretot l’inici. Però en la seva major part és recitatiu en estat pur, també algun coral. Sorprèn que tot un Bach copiés «això», fins i tot sota pressió. Però ha estat bé escoltar-ho i formar-me’n una opinió. No només s’han d’escoltar els «hits»...

De fet, fa ja alguns anys vaig assistir a un concert-conferència sobre Ramon Carnicer. Tres quarts del mateix: no un gran compositor, però agraeixo l’oportunitat de formar-me’n una opinió per escolta directa.

*****

Els dies 7 i 8 de setembre vam estar gravant amb Nadie, jo fent de «tape jockey» i tocant el Telecaster Bass via un pedal Boss SY-1 Synthesizer. Improvisació experimental. Pinta molt bé.

*****

Recomano escoltar l’àlbum de Robert Fripp i Brian Eno «No Pussyfooting», de 1973.

I també la cançó «Home of the Brave» en la versió de Bonnie and the Treasures. Magnífica.

*****

No em podré posar a escriure el llibre de teoria en força mesos.ç

He publicat les dues versions restants de Philip Glass a Youtube. I que hi durin el que puguin. Almenys les podrà escoltar algú.

He gravat una cançó que tenia apuntada, en el meu estil de sempre. L’he de remesclar, la mescla no funciona. No sé molt bé on anar.

*****

La meva relació amb la Telecaster ha estat curiosa. Sobre 1995, just quan m’havia comprat la Encore (dolentíssima), algú em va deixar uns col·leccionables (que vaig fotocopiar) sobre guitarres. Vaig veure-hi una foto d’una Telecaster i no em va cridar. Vaig veure una foto d’una Strato i em va encantar (lògic, tenint a casa la Encore). Per tant, un inici poc prometedor. Malgrat tot, la tardor de 1996 vaig veure a l’aparador del Farràs del carrer Galileu una Tele mexicana de color blanc, i si aleshores hagués tingut 75.000 pessetes (que no en tenia ni una) hagués fet el pas, només per la curiositat i per a tenir un instrument Fender.

Quan el 2004 vaig entrar a To Be Continued (una fantàstica decisió), un de nosaltres tenia una Tele americana, i el 2006 un altre de nosaltres se’n va comprar una també. Va ser per aquesta abundància de Teles que quan vaig decidir comprar una Fender americana, vaig optar per una Strato: una veu diferent. Va ser una bona decisió, certament forçada perquè jo volia tocar la guitarra amb ells però ni tan sols la meva Casio MG-510 (encara amb les pastilles originals) donava la talla.

La tardor de 2013, any de guitarritis aguda després de començar-lo amb la Rick i la Les Paul, vaig veure, reservar i comprar una Squier Vintage Modified Telecaster blanca. La meva primera Tele. El cert és que era una guitarra feta a Índia el 2007, una de les poques ocasions en què Squier no ha estat a l’alçada, i la culpa era de la fàbrica concreta. Amb el que vaig estar prop d’un any havent-li de fer fer modificacions: 1) llimat lateral de trasts; 2) canvi de pastilles: una Fender Custom Shop Tele al pont, una Fender Custom Shop Strat al centre, i una Seymour Duncan Minibucker al màstil (incidentalment, la posició 4 del selector ja no dóna el «quack» tipus Strato sinó una combinació molt més neta); i 3) com a canvi estètic que va millorar molt l’aspecte de la guitarra, un colpejador blanc gruixut d’una sola capa. Amb el que una guitarra en origen força mediocre va acabar essent una bona guitarra. I una que ara mateix té cinc cordes afinades en Sol major... perfecta per a tocar Rolling Stones.

De totes maneres em faltava el «so del mig» de la Tele i, la tardor de 2017, en un moment en què a Terrassa ningú no em podia portar una Fender, vaig comprar una guitarra econòmica amb vistes a modificar-la: una Ibanez Talman TB302. Va costar moltíssim de modificar, des de problemes d’apantallat fins a haver de fer envernissar la part de darrera del màstil. Amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, va acabar essent una bona guitarra i amb estil propi, però quasi m’hagués pogut comprar directament la versió bona de la Talman. I em va deixar amb la cosa de no tenir una Fender Telecaster americana.

El 2019 vaig poder encarregar-la: una American Professional amb acabat natural i amb freixa dels pantans. Als pocs dies d’arribar i recollir-la... em van baixar la pensió! Venda de guitarres (sempre lamentaré haver-me hagut de vendre la Epiphone Wildkat), caos financer... Amb el temps vaig guanyar tant el judici com el recurs, i he pogut acabar de pagar la Tele, prop de tres anys després que m’arribés (Casa Farràs son molt grans). Estic content d’haver guanyat la batalla, i aquesta Tele és una obra mestra. Ara ho tinc molt difícil per a comprar més guitarres, i he decidit no comprar cap altra guitarra de gamma alta. Ha estat la darrera festa. Però aquesta Tele viurà amb mi per sempre.

Càlcul i sensibilitat

 

M’he passat nits fent números, i he decidit passar-me set mesos embarcat en una massiva operació de pagament de deutes amb el banc, de la que ara en podria fer prop de la meitat. La idea és que per a inicis d’abril de 2023 jo estigui net, i llavors anar a per una casa, la més barata que trobi que no estigui en estat ruïnós. Haurà de ser fora de Terrassa, i l’única raó per a marxar de Terrassa serà immobiliària, tot i que aprofitaria per a mirar de passar desapercebut. Sobre el banc, hi haurà canvi de banc els propers mesos, tant per a comoditat de la fundació com perquè si no tinc casa és per culpa del meu banc actual i els seus 80%. I com que no tenir casa m’està sortint caríssim i fa ja 22 anys que busco casa, prefereixo buscar millors aigües on pescar. I si el banc proposat m’ha d’amargar igualment la vida, no obrint-hi compte i anant a mirar a bancs petits n’hi ha prou.

*****

M’he fet una llista de pastilles per a guitarra i baix, per a instruments meus. Amb uns sis-cents euros ho cobriria. No tocaré el banc. Em buscaré la vida.

L’única guitarra nova que miraré de comprar, també sense tocar el banc, serà una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre el 30 de setembre de 2019. M’importa molt.

La resta, tot en una determinada llista, esperant...

*****

Veig a la gent d’ERC fotent-se molt amb qui no opini com ells. Diria que estan molt nerviosos. L’Onze, tots al Parlament. I quan hi hagi eleccions, tothom a banyar-se a la platja.

I a veure llavors com s’ho fa el PSC per a no haver de convocar eleccions abans de sis mesos... i aleshores els electors rematem la feina.

*****

Tinc nostàlgia de llegir. Si tingués temps... «Nosaltres els valencians», de Joan Fuster, fa temps que m’espera. Fa molts anys tenia un racó de lectura i prou temps. Era abans que l’escenari em robés el meu temps.

*****

Àlbums que m’han agradat:

–«Hip Harp» de Dorothy Ashby (1958). Estàndards de jazz tocats per una petita banda de jazz... amb arpa solista! Una proposta atractiva.

–«Time Out» del Brubeck Quartet (1959). Famós per estar poblat per difícils signatures mètriques, el Brubeck Quartet liderat per Dave Brubeck està a l’alçada, amb la cinta capturant molt bons moments. Un clàssic, amb tota justícia.

*****

M’he baixat la partitura de la «Passió segons Sant Lluc» BWV246... no de Bach. Una de les poques ocasions en què Bach, segurament mancat de temps, va copiar i rearranjar una Passió d’un compositor anònim. El manuscrit és en part de la seva mà, però no «sona» a ell excepte per la intro a la segona part. Una obra criticadíssima per apòcrifa, però tinc curiositat. Admeto no ser un gran lector de partitures (tot i que el solfeig el tinc dominat), però en mitjans clàssics tenir la partitura és igual a poder començar a treballar (costos apart, clar). En tot cas, estic escoltant els concerts per a clavicèmbal, aquests autèntics, de Bach, i com de costum el bon vell Bach no falla. (Tinc dues partitures diferents de «L’art de la fuga» i porto quasi trenta anys esperant un moment de pau per a analitzar-les. Valdrà la pena, doncs aquesta obra sola ja acredita Bach com el més gran. Imagineu amb la resta del seu corpus creatiu.)

*****

Creativament estic amb màquines parades. No he tingut agost, i ara no crec que tingui temps per a acabar res fins les vacances de Nadal. O com a molt coses molt petites i poc ambicioses, com algun conte. No estic descansat.

Compositivament m’agradaria, fora de l’estudi, compondre per a formacions clàssiques. Existeixen unes breus demos de treball per a una obra per a cor i orgue sobre textos d’Horaci, una cosa apta per a ambients clàssics sense grans costos i amb lletres llatines sense ser eclesiàstiques (no em tancaria als textos eclesiàstics però no em sento còmode amb l’Església com a institució, i segons quin Papa succeeixi a Francesc puc fer el pas d’apostatar, una cosa que no canviaria la meva vida però ja no seria comptat com a un catòlic més). Hi ha certa obra a revisar i entregar per a un senyor de Sueca que porta temps esperant-la. I estic pensant a proposar a certa persona de Terrassa si vol que li compongui una obra (de moment, només una proposta) per a cor i tres sintetitzadors o per a una altra formació que em digui, sense data d’entrega. El concepte: concerts on Lluís Paloma sigui el compositor, però on qui interpreti siguin intèrprets. Admeto cert cansament amb el «format Beatles» d’intèrprets que componen i toquen en directe. Sobretot perquè m’ha robat massa temps.

All the way to Reno

 

(Un matí)

He dut al Farràs la meva Epiphone Dot Studio per a reformes serioses. Té pastilles molt bones que li vaig fer posar fa anys, però mai les he pogudes fer sonar com toca perquè falla algun altres component, sigui algun condensador, siguin els potenciòmetres, que segueixen essent de sèrie. Però també hi vull fer posar marcadors al diapasó: hi he posat adhesius grocs i de moment m’oriento, però no és gens professional, i és una feina que Epiphone hauria d’haver fet en el seu moment.

(El mateix vespre)

El Cristóbal del Farràs és un geni. La mateixa guitarra, només un repàs i cordes noves, i de sobte tinc una guitarra genial. I amb marcadors al diapasó. Llesta per a ser emprada amb Visitants.

*****

Vaig dur l’Austin APB200 a la botiga. He canviat una mica de plans: no compraria un màstil Fender Precision per massa car. Faré polir trasts i que no tallin. De moment no podria anar a per la pastilla (una Seymour Duncan SPB-1 Vintage), però almenys jo tindria una mica més de moral en poder tocar un baix que estèticament m’agrada i que a la llarga podria ser un Fender Precision molt més barat i sense Fender enlloc.

Amb aquesta tongada hauria resolt la Epi Dot, el màstil de l’Austin AJB300, potser el màstil de l’APB200, i dos dels tres pendents amb la Starcaster. La següent etapa serien pastilles: la SPB-1, i les Filtertrons per a la Gretsch. Amb temps, aniria veient què puc fer amb les pastilles de la Starcaster, dons les CuNiFe són inassequibles. No semblo tenir opcions...

El baix Höfner Ignition necessita unes clavilles decents més una Seymour Duncan SM-1 Neck i una SM-3 Bridge. Com el baix que em vaig haver de vendre. Però això ja serà l’any que ve.

Em quedarà una revisió per fer: la Rick de 12. Funciona bé, se li han de canviar les cordes (que tinc), ajustar molt poc el quintatge, i fins aquí puc fer-ho jo. Però, sense haver-la tractat mai malament, l’acabat està ple de llepasses i sembla que hi hagi jugat a futbol. No la puc fer servir així amb Visitants. Durant la tardor toca dur-la al Cristóbal...

Tot m’ho aniré pagant sense tocar el banc. Vénen mesos molt ambiciosos.

*****

Buscant per internet he sabut de l’existència del baix Yamaha Broadband 234, que sona a Precision per relativament poc preu. Si les coses se sabien amb temps...

I he decidit que un dia buscaré de segona mà una Epiphone Wildkat Antique Natural com la que em vaig haver de vendre el 2019. La vull tornar a tenir. Per dignitat.

*****

He estat fent CDs per a una amiga. Dos són recopilatoris de cançons dels Seixanta, un de suau i l’altre amb Mur de So. I el tercer ha estat l’àlbum de Robin Ward «Wonderful Summer» de 1963, afegint-li dos bonus. Una tarda de feina, però també me n’he fet còpies per a mi. Bona feina, i CDs interessants.

*****

He acabat a la fi el meu primer poemari. Trigarà a veure la llum, per raons no relacionades amb la seva qualitat. No dic que sigui espectacular, però sens dubte està prou bé per a ser un primer poemari publicable, i ara que ho penso, a la llarga podria fer un doble volum amb ell i el meu primer poemari de 2001: els inicis. Dic que ara és un poemari perquè tal com va quedar el 2014 era un desastre. Tinc una espina, això sí: crear un poema amb rima i mètrica, a la manera tradicional. Sempre he fallat per aquesta banda. Bé, almenys he conclòs alguna cosa aquest agost. La resta ho tinc tot parat.

I m’he adonat que, arribat el moment, em surt un primer volum ajuntant aquest poemari amb el meu primer de 2001 i uns pocs poemes miscel·lanis. Quasi el tinc compilat. Falta un darrer toc... i esperar el moment adequat.

*****

Tinc parat el nou disc. I no he escrit el llibre de teoria musical. No ha estat un bon agost. De vacances, res. He demanat un mes d’excedència del programa de ràdio per a, almenys, no anar tan sota pressió durant el setembre. Però em fan falta unes vacances.

Eurobeat

 

Tinc a mig fer un àlbum sorpresiu. La idea era buscar com fer un nou «Automatic Day». En canvi, vaig camí de fer el primer àlbum meu que mostra que per a mi el segle XXI existeix: experimental, electrònic i sense precedents en la meva obra. Hi faig servir sintetitzadors i MIDI, però no hi ha ni murs de so, ni balades boniques, ni rhythm’n’blues amb cordes, ni acords de jazz. Admeto que m’ha agafat per sorpresa. Incomplets, tinc ja trenta minuts de música, tots bons. Però se suposava que ara estaria escrivint un llibre de teoria musical.

Sí tinc a mig reformar el poemari de 2014. El que en tinc és ara molt millor, em falta una part. Però em pregunto si alguna vegada podré fer alguna cosa que pugui ser considerada poesia. De moment, tinc una extensió del meu treball, força discutit, com a lletrista. Admeto certa inseguretat.

*****

Tinc la Starcaster i l’Austin AJB300 a arreglar. De moment no canvio pastilles a la Starcaster per tema de costos. En teoria, a finals de mes em retornaran com a instruments tocables, i si em saben resoldre el tema dels trasts, l’AJB300 és un gran baix.

El següent pas seria comprar i fer instal·lar les Filtertrons a la Gretsch G5122 Electromatic. Per la resta és una guitarra genial que em fa celebrar el dia que vaig canviar la Hagström per ella. Però les pastilles Greasebucket són una decepció.

Com ho són les pastilles de sèrie de la Starcaster. He escrit fins i tot a Fender demanant consell, les CuNiFe són massa cares per a mi i amb unes humbuckers típiques jo seria feliç, però hi ha el problema del tamany. Les Starcaster Affinity no tenen aquest problema. Tan de bo m’ho hagués imaginat abans.

Si em fallen les Filtertron, voldria fer-li fer una revisió a la Epiphone Dot Studio. Dos punts: sona molt fosca malgrat tenir unes Seth Lovers que en altres guitarres em sonen genials, jo diria que s’han de modificar o bé els condensadors o bé els potenciòmetres; i també voldria fer-li posar marcadors al diapasó, no en duu de sèrie i de moment tiro amb uns adhesius grocs, però no és seriós.

Estaré temps enumerant passos a fer. Haver-me hagut de vendre instruments m’ha deixat amb tot de feines encara per fer, quan el juliol de 2019 només em faltava pagar la Telecaster i ho havia de poder fer sense problemes. És indignant.

Com a guitarra pendent, l’Epiphone Wildkat, que buscaria sempre de segona mà. Potser en algun moment la Harley Benton HB35, sempre en determinats acabats i si la trobo molt barata de segona mà. És una via que no havia explorat abans i crec que valdrà la pena. Sempre, preus molt baixos.

*****

Abandono tant el Roland JD-08 com el Warm Audio Bus Comp. Massa diners per a no tantes novetats. I he trobat VST del bus compressor SSL, que estic fent servir a les actuals sessions. Junt amb els WA76 reals, tot sigui dit. De moment, el Tubecore descansa.

*****

He escoltat en mp3 l’«Innerspeaker» (2010) de Tame Impala. Rotllo Temples. Tots dos molt bons grups. He tingut una grata sorpresa. És bo tenir moments per a descobrir nova música. Sobretot amb bons amics fent-me recomanacions.

I he escoltat per segona vegada «The Terror», un interessantíssim disc de The Flaming Lips, força diferent d’allò a què ens tenien acostumats, sense deixar de ser ells. El tinc en CD, i content de tenir-lo. (També he escoltat «Clouds Taste Metallic», bo, però en un estat rarefactat on The Flaming Lips eren encara una banda de rock amb avisos del que vindria després però sense fer el pas.)

També he recuperat a Chet Atkins i a Dire Straits.

I, en clau catalana, no sóc l’únic a pensar que Nisei haurien de tornar.

Mentre, un motiu per a no anar a la festa escolar de l’ANC seran les actuacions «musicals». Especialment la de Lildami. Al final aniré al Parlament, a veure què hi ha, i esperant que no hi hagi ball de bastons. Han canviat tant, els Mossos...

*****

No entraré en detalls, però tinc un agost mogudet. No són vacances. I estic pensant en mirar de passar tot l’agost de 2023 en una habitació d’hotel a pensió completa on m’ho pugui pagar. Manera de tenir un mes per a mi. I per a llegir i escriure, que em va fent falta.

Tot i que aquest 2022 tinc prou afers crucials com per a mantenir-me ocupat. Entre ells, resoldre on viure. Si me n’arribés a sortir, seria lluny de Terrassa, on els preus són prohibitius. Espero que a Terrassa no es vengui mai més un pis. Igualment Terrassa comença a semblar el Bronx.

Baby I’m so Sure of the Money

 

M’he venut l’ampli Roland Blues Hot! Tube i un pedal Boss per a baix. Tinc els diners per a una taula de mescles mítica...

*****

Un nou llit arribarà al setembre, i fa falta. Queden pendents unes estanteries metàl·liques per a llibres, de moment vull refer-me una mica i hi ha temes prou importants en marxa. Només puc dir que si un any trobo manera de fer-me amb un habitatge molt barat, serà fora de Terrassa, probablement molt lluny. Els preus ho dicten.

*****

Tinc la Starcaster a arreglar, de moment dos detalls molt bàsics. Les Wide Range no poden ser ara mateix, per cares. Temps al temps.

*****

És un mes d’agost que no semblaran vacances. La gent no sap parar. L’any que ve m’agradaria passar l’agost fora, el que equivaldria a reservar-me un temps per a mi.

No he començat a escriure el llibre. Hauré de demanar excedències.

*****

Al baix Austin APB200 m’agradaria fer-li canvis molt ambiciosos: una pastilla Fender Precision ‘62 (en uns mesos la veig possible) i un màstil Fender d’auró (força més car). Seria convertir un instrument econòmic en un de gamma mitjana. El canvi de màstil es justifica perquè l’original és força desastre, i també perquè una partscaster amb «Fender» al claviller imposarà molt més respecte que una Austin. En el fons, l’Austin AJB300 també falla en aquest punt, però trobar un màstil Jazz Bass tipus 1975 en auró, amb «binding» i amb marcadors rectangulars no serà tasca fàcil, segurament li hagi de fer trobar el punt al que hi ha ara. Però, tornant a l’APB200, el canvi està plenament justificat i continuaria donant-me un «Precision» força proper a un d’americà per un preu no excessiu. Falta trobar uns 350€...

*****

Un canvi de clavilles és tot el que li caldria a la Harley Benton CST-24 P90, prou bona per demés, sobretot pel seu preu. Vaig fer una bona compra.

Espero que fer posar Filtertrons a la Gretsch no serà molt difícil.

Mentre, al baix Höfner li faria canviar les clavilles, i aquest cop optaria per posar-li pastilles originals Höfner «tipus 1963». Segurament això ja quedi per a 2023. És anar restaurant la col·lecció a com era el 29 de setembre de 2019. Una Epiphone Wildkat pinta difícil, i segurament la buscaria de segona mà.

Per a una guitarra «tipus 335» optaré per una de barata, entre una Harley Benton HB-35 negra i una Hartwood Revival negra. Tinc feina per davant i m’agradaria tenir ingressos normals.

*****

Un cop tingui taula de mescles, a l’estudi només m’hi faltarà un Warm Audio Bus-Comp (tipus SSL, vull tenir els quatre compressors clàssics i ja en tinc tres, tots clònics) i un mòdul sintetitzador Roland JD-08 per a sons una mica diferents (això darrer ja és perfeccionisme i segurament no arribi a temps).

Un any potser torni a anar a un Vox AC-15C1, però per a això caldrà que tingui prou espai com per a poder-lo fer servir amb normalitat. De moment, un metre quadrat més es deixa notar.

*****

Una guitarra que em va faltar comprar és la Fender Meteora, un gran disseny. Entre nosaltres, estic esperant a que un any n’arribi a sortir una versió Squier, doncs per a mi és més recolzar un disseny valent que no pas necessitar una guitarra molt potent. Per tant, de moment espero i prefereixo resoldre altres temes.

No Way Out

 

El «Pentimenti» ha estat publicat. Les regravacions no dic que siguin millors que les originals (sí més ben produïdes, per un tema que els originals van ser gravats amb un estudi de la Senyoreta Pepis), simplement em permeten tenir un mur complet a Spotify. Llavors hi ha alguns instrumentals prou bons, i dues cançons cantades, noves, que no són de les meves millors però que em permeten arreglar comptes amb dos temes: «Magnitogorsk» és un tema (la ciutat siderúrgica soviètica) que em ballava pel cap des d’almenys 2005, i la lletra definitiva és de les meves millors; i «Tots aquests anys després» ret homenatge a un mosso d’esquadra caigut en acte de servei, a la vegada que equilibra continguts dins la meva obra, una cosa que em devia a mi mateix, no estava tranquil.

Amb això, trenta-dos àlbums. Només em queda pendent el «Shut Down, Vol. 3», i no vull córrer.

*****

No em vendré la Starcaster. No té unes pastilles genials, però són millor del que creia, un cop les he sentides a un cert volum. És una guitarra suficient per a casa, sempre que li faci posar clavilles noves i que li faci llimar una mica el trast 22, que de tant en tant fa ganxo i fa que la prima m’emeti un re agut que no hauria de ser allà. I les Wide Range trigaran, en el millor dels casos: millors, però massa cares.

Vaig mirant el tema d’una guitarra groga. Només dos models en fabricació, no exactament barats, i si vull una Strato groga, toca comprar kit i peces concretes, amb un resultat final car. Em pregunto el per què de tanta escassedat.

*****

He penjat al compte alternatiu de Youtube les meves versions de «Montage» i «Music in Eight Parts» de Philip Glass. No en tinc els drets però no volia que passés més temps sense que ningú les sentís. Si me les esborren, mala sort. Dit això, vaig fer diversos intents de fer-les arribar al propi Phil junt amb versions menys significatives de «Music in Similar Motion» i «Dance No. 2», però diria que ningú les hi va passar. Per tant, silenci administratiu. (I m’agraden més les meves versions.)

*****

«El Ple (de Barcelona) aprova la prohibició de fumar a totes les platges de Barcelona»

Opino: «Se'n diu síndrome de la Gran Capital amb Ego, el més segur indici de centralisme. Li passa a França amb París, li passa a Espanya amb Madrid, i li passa al Principat de Catalunya amb Barcelona. Només pensa en com està estructurat el Principat, físicament: capital, àrea metropolitana, àrees d'esbarjo, i àrees de no se sap ben bé què però on s'hi poden posar totes les centrals elèctriques, pantans i serveis conflictius que es vulguin. El sistema ferroviari té el seu quilòmetre zero a Barcelona, les autopistes conflueixen a Barcelona, has de passar per Barcelona per a anar al poble del teu costat, la gent necessita cotxe propi per a fer desplaçaments que no siguin a Barcelona... Fins i tot, els barcelonins no necessiten sortir de Barcelona més que per a anar a esquiar. Mentre, fins i tot a l'àrea metropolitana anem mancats de serveis, i ja no et dic a llocs exòtics com la Terra Alta o al Pallars Jussà. I els partits pensen igual: només importa Barcelona, i crec que si un dia Catalunya s'independitza podrem crear dos països sense cap trauma: Catalunya i Barcelona. Tot això t'ho dic perquè, en un país on només importa la capital, fins i tot els partits pensen només en la Generalitat i en l'Ajuntament de Barcelona, i la resta del país que es foti. Llavors, mesures com la prohibició de fumar a les platges només es dicten per a les platges de Barcelona perquè als polítics ni se'ls acudeix que a d'altres llocs també caldria aquesta mesura. De Catalunya com a país ni se'n recorden.»

*****

Admeto que fa dècades que li vaig perdre la pista a Núria Feliu. Era algú que als anys 1980 no parava de sortir a TV3 i no recordo que em digués ben bé res. Suposo que per això no m’ha impactat el seu decés. L’únic que puc dir és: quan s’hagi mort tota la generació dels 1970, què ens quedarà? Oques Grasses? Lildami? Com a país estem entestats a fer el ridícul. Ja ens ho trobarem. Només puc dir que jo no en tindré pas la culpa, i que me’n rento les mans.

*****

El mateix ens passa a nivell literari. Estic escrivint a tot d’institucions i webs i no hi ha resposta. Manera de frustrar vocacions i que els nous valors pleguin. Som un país de fer riure.

The Late Greats

 

No acabo de poder establir un cap de pont. Però almenys sembla que aquestes darreres hores he fet dos fans. Com a mínim d’«Automatic Day». Benvinguts siguin. Sempre em cridarà l’atenció la diferència d’apreciació de la meva música quan es tracta del públic (quan té oportunitat de sentir-la) i quan es tracta dels despatxos oficials.

*****

Pensant a vendre’m l’ampli Roland Blues Hot! Cube. No el faig servir, i necessito una taula de mescles, si pot ser digital amb força entrades. De moment m’aguantaré les ganes de guitarra.

Espero que l’any que ve no vagi tan apretat i pugui comprar-me un Warm Audio Bus Comp. El compressor de bus SSL, però més econòmic. I em serviria per a tenir tots els compressors clàssics, en una forma o altra. 800€.

Espero poder-me fer en algun moment amb un Roland JD-08, per a provar sons. 400€.

I pensant sobretot en una taula Zoom Livetrak L12. Em resoldria moltes coses a la vegada. 500€.

*****

He acabat el «Pentimenti»... a falta de veure què en pensen els amics. Tinc ja una bona crítica, però necessito les crítiques dures. No deixa de ser la primera vegada que regravo temes. És això: Rareses núm. 3. I tancarà una època... quan el llanci. Em deixo un parell de dies abans de publicar-lo. I el publicaré amb discreció: l’era d’escriure i fotografiar ha arribat.

D’aquí a un temps intentaré acabar el «Shut Down Vol. 3». Autotune a les veus, i alguna guitarra. Acabar d’autosabotejar-me un àlbum. No corre pressa.

*****

No deixo de barrinar esquemes per a poder trobar el meu trosset de superfície en aquest planeta, un lloc on pugui muntar-me un sostre i on pugui manar i decidir jo. Serà dificilíssim, però no deixo de buscar i buscar. Serà lluny de Terrassa, si arriba a materialitzar-se. I ha de ser alguna cosa prou barata com per a que no m’ho puguin espatllar amb 80%. Hi ha vídeos a Youtube que prometen un ensorrament del mercat immobiliari. Tan de bo arribés a ocórrer, però m’imagino que els bancs correran a maquillar els seus balanços comptables. I ja són 21 anys de cerca endebades.

*****

Tinc la sensació d’haver-me equivocat amb els dos darrers instruments que vaig comprar just abans que entrés en funcions la fundació. No dic el tercer, la Hartley Benton CST-24 P90, perquè pel preu ha resultat prou bé, no substitueix del tot la Epiphone Wildkat però és un bon instrument en els seus propis termes. Llavors, els altres dos no són del tot errors complets. M’explico.

El baix Austin APB200 el vaig comprar com a substitut d’un Fender Precision Bass que no em podia comprar. Em vaig basar en la bona experiència de l’Austin AJB300 amb molt bon so i molt bon acabat (sí amb trasts afilats que li he de fer corregir) per molt poc preu. Però l’APB200 no m’ha acabat de sortir. Té una cosa bona, el cos acabat en vermell que és matador. La pastilla no és excepcional i s’ha de fer canviar. I el màstil té el mateix problema de trasts afilats però pitjor, més un diapasó una mica sec. M’he de documentar sobre si el màstil es pot fer arreglar com toca. Tinc ullada una pastilla Seymour Duncan SPB-1 Vintage per a fer el recanvi. Seria una manera de tenir un Precision per molts menys diners. El tema és que no sé com quedarà el màstil, i comprar un màstil original Fender em sortiria car. Clar, no tinc un cèntim, pel que de moment tinc un baix poc estelar i poc interessant de tocar.

I, sobretot, el problema és la Squier Starcaster. No pel moble, que és prou bo, ni per l’estètica, que és superba. Les clavilles d’afinació s’haurien de canviar, però això no és un drama. El problema són les pastilles: la Squier Starcaster recrea l’estètica del model Fender de 1976 fins al punt que incorpora unes pastilles humbucker molt grans que en l’original eren les molt comentades Wide Range amb imans CuNiFe. El cas és que quan vaig comprar la meva guitarra vaig pensar «sempre puc comprar l’equivalent Fender de les pastilles», però després he descobert que, degut a què quasi ningú fabrica l’aliatge, les pastilles que ofereix Fender des de fa molt poc són molt cares, i n’hauria de comprar dues, més segurament fer canviar tota l’electrònica. No tinc un cèntim. Les cavitats són massa grosses per a unes humbuckers normals. I les pastilles que porta la Squier sonen força malament, o almenys no he trobat com treure’n un so decent. És això, tinc una guitarra molt maca que pintava que seria el substitut ideal d’una 335, però ja m’emprenyaria haver-la de vendre.

En els dos casos, l’instrument «correcte» em passa molt del pressupost. Un baix Fender Precision mexicà se me’n va cap als 800€ en el millor dels casos. Una Epiphone 335, cap als 550-600€. Uns costos prohibitius per a mi en aquests moments. La Epiphone Wildkat ha pujat molt de preu i no baixa dels 450€ en el millor dels casos. I les alternatives econòmiques, no sé de quina qualitat, són totes en comerços estrangers via internet, amb el que són una via tallada. Admeto una certa frustració.

Si més no, he decidit deixar la Ibanez AMF73 en el seu estat original. Duu unes pastilles ceràmiques que resulten sonar molt bé. Sobre la meva Gretsch G5122 Electromatic, necessita dues pastilles Filtertron, aparentment força assequibles, però la resta de la guitarra està molt bé.

Potser sí que m’hauré de vendre la Starcaster. Frustrant, però no vull haver-hi de gastar molts diners.

Ostracisme

 

«Efectivament, el nou disc («Jo m'embafo amb els OVNIS») és «un més» i «un de més». Crec que és prou bo si el mirem com a disc aïllat, però tinc molt clar que només queda un disc en aquesta vena, i serà el «Pentimenti» amb cançons regravades. Llavors toca parar. De moment penso en retocar una mica l’estudi. Però em falta una taula de mescles decent, i els diners per a comprar-la.»

*****

He acabat i publicat «Estàtica». Un últim conte, feia dies que em rondava però no la manera de fer-lo. És un gran llibre. Ara falta que l’hagi escrit bé i sigui comprès. He anat molt al fons. No és un llibre comercial, i té molts subtextos.

*****

«Tinc més o menys les veus fetes pel «Pentimenti». Un altre tema és que amb això el disc estigui. Faltarà almenys una guitarra a «Buy Guitars» (lògic, no?). I no estic segur que alguna presa concreta sigui prou bona. Igualment, no estic podent anar prou ràpid. I fa molta calor.»

*****

El creador dels acabats Relic va ser Pete Townshend de The Who. I feia una feina realment bona en aquest apartat.

*****

A dimarts 21, el «Pentimenti» és molt a prop de ser completat. Només falten les veus de «Magnitogorsk» i una pista extra a «Boston». La seqüència de cançons està establerta, així com el treball de portada. Serà un llançament menor però cuidat. Un altre tema és que sigui, que ho és, arxivística pura. I llavors quedaran dues feines per a l’estiu: el completament del «Shut Down Vol. 3» i redactar el llibre de teoria musical. (No completaré el «Jazz» mentre no tingui uns dies per a mi, i això ja vol dir la tardor o directament l’hivern de 2023. No em preocupa, no el publicaré.)

També hauré de pensar a publicitar els meus llibres.

*****

He retocat certa llista. Hi ha un canvi de guitarres, amb el que em sento realment satisfet. Però la part més important és que no he inclòs taula de mescles analògica i he substituït la taula digital per una en rack de la Zoom, 300€ més barata (Zoom LiveTrak L-20R).

De moment, en tema taula, hauré de fer invents amb el poc que tinc.

*****

La gent és contradictòria: vol que canti als meus discos, però llavors em manifesta la seva decepció amb els resultats. Em sembla que un cop acabat el «Shut Down» (que necessita veus) ja ho faré tot instrumental i a córrer. No sóc un intèrpret, i com més aviat la gent ho entengui, millor. Sóc un enginyer de gravació i necessito estar-me a casa ben tranquil·let. Fa dotze anys vaig cometre un error terrible en acceptar fer un sol concert, i és un error que he pagat caríssim.

*****

Els preus dels habitatges i terrenys a Terrassa segueixen fora de mida. No sé si em sortiré amb la meva d’emigrar, i me’n depèn tot. Mentre, el cigronet menut només pensa en tornar a donar la tabarra pels Jocs de 2034. Quina colla d’inútils tots plegats.

Mentre, unes consultes sobre uns terrenys no han donat fruit: els que puc pagar no són edificables.

*****

He escrit a un lloc demanant ajuda com a compositor. Ja no sé com sortir-me’n. Estic condemnat a l’ostracisme al meu propi país.

*****

A 30 de juny, tinc fet tot el «Pentimenti» a excepció d’una sola pista vocal, la de «Magnitogorsk». Els darrers serrells del curs em tenen frenat. La decisió de tractar de marxar de Terrassa com sigui està presa. Però necessito que el mercat immobiliari foti un pet com un aglà.

*****

Vint-i-vuit anys després, em vaig aturar a escoltar el «The Division Bell» de Pink Floyd. «Background music». Em vaig avorrir bastant. I és el millor àlbum post-Waters... del que també vaig escoltar «The Pros and Cons...» amb resultats similars.

Cel·luloide

 

Els tres partits s’han venut el país a canvi de res. No aneu a votar, cal enviar-los a casa. El paperot que estan fent amb l’idioma és intolerable.

Mentre, l’estat es dirigeix a la seva fallida econòmica, amb la possibilitat d’arrossegar l’euro en la seva caiguda. Digueu-n’hi incompetència.

Preferia quan Vox era una marca d’amplificadors. Ara és un partit que només es defineix per la seva hostilitat contra Catalunya i contra els catalans. I en això basen la seva campanya a Andalusia. Res de resoldre els problemes dels andalusos. De fet, Espanya en general ens odia, amb només la relativa excepció d’Euskal Herria. Mentre, el poca-solta de la Genialitat sent rumors de la caleta.

*****

He fragmentat el projecte del «Pentimenti» en tres: 1) el «Pentimenti» pròpiament dit, de 29 minuts, amb les cançons regravades i unes poques noves, definitivament un projecte més ben integrat; 2) un EP, de moment, amb els «rockers» dels que no tinc clar què fer-ne; i 3) «Jo m’embafo amb els OVNIS», de moment mig àlbum (28 minuts) amb nou instrumentals que aniré ampliant amb el que vagi gravant en nits de no saber què fer, de moment el que hi ha és bo, ja que no innovador. Al «Pentimenti» li falten bona part de les veus.

(Dilluns 30)

De moment el que tinc per a «Pentimenti» i «OVNIS» és prou bo. Únic problema: tinc algunes idees que vull acabar, però en les que estic encalladíssim. Podeu riure: 1) una falsa idea mozartiana que vaig somniar fa anys, que no sé com acabar, com arranjar, o si arribarà mai a valer la pena, no em refio massa dels meus somnis en l’apartat musical; 2) una mena de «Bolero de Ravel» que vaig idear en la seva forma més bàsica el 1990 i que ja he intentat gravar recentment però que sona a cançó dee l’enfadós i amb problemes inesperats de fase; 3) una idea que data de l’era Corrupció amb una demo que sona fantàstica... excepte perquè no és una cançó, no he aconseguit mai muntar-la amb una intro i que quedés bé, i és una demo lleugerament distorsionada (i, a més, la he arribada a gravar de nou amb MIDI complet i tot, però sona avorridíssima); 4) una cançó a mig formar que havia de ser episòdica i que al final haurà de ser convencional, però que ara mateix sona inferior; 5) una demo que a la demo sona a blues amb un particular riff (un riff de piano que sona prometedor, però que per si sol no genera una cançó); i 6) un arxiu de fa pocs dies consistent de moment en només uns acords d’orgue (i que pot donar bons resultats, però només amb moltíssima feina que ara per ara està pendent de fer). Sona a què el meu «període clàssic» s’està acabant. Tocarà parada i fonda, i escriure mentre busco un nou truc.

I, si no trobo sortida a aquestes idees pendents, resignar-me a treure dos àlbums curts. Fins i tot acceptant que no tot el que he tret és de primer nivell, el control de qualitat és clau. No vull treure desastres. Prou que em va costar substituir les primeres versions del «Feina 2.0» o fins i tot de l’avortat «Busco Feina». O de «Hymns». S’ha de fer bé la feina, o no fer-la.

*****

Avui parlaré de les meves guitarres Fender. La primera va ser una CIJ Stratocaster XII, feta el gener de 2005 a la factoria Fujigen i comprada per mi el 27 de febrer de 2007 després de setmanes d’espera. Un «moble» molt bo, amb un excel·lent acabat Lake Placid Blue, amb un màstil en Pau Ferro, i amb unes parts de plàstic estèticament «envellides». Les pastilles, ceràmiques, no eren excepcionals: la del pont feia una certa aproximació al so Rickenbacker sense ser tan bona, però la pastilla de greus era la del mig, doncs la pastilla de màstil sonava tan apagada com per a ser inusable. Sobre 2019 li vaig fer fer un canvi de pastilles per tres Seymour Duncan SSL-1, de moment encara amb dotze cordes, i vaig notar la millora, tot i que sonava peculiar. Però un any després vaig fer-li posar només sis cordes (sense cap canvi de hardware, m’agrada mantenir la compatibilitat) i voilà!, la millor Strato que hagi tocat mai. Sona simplement increïble. Només m’hi falta el vibrato, però això pot ser bo. (L’anterior Strato que em va sorprendre va ser una SRV que vaig provar el 2015 a Casa Farràs, també molt bona.)

El 16 d’octubre de 2007 vaig tornar a casa amb una Stratocaster American Series Olympic White que havia arribat a la botiga el 26 de setembre. Mai havia tocat un instrument tan bo, i em va impactar fins i tot via l’ampli Fender Frontman 15G d’assaig que tenia en aquell moment. De sobte em vaig preguntar com havia pogut tocar tant temps amb la Encore cutríssima i amb la Casio MG-510 amb pastilles originals de can passa via. Sobretot, el vibrato és excepcional. És una Strato que he fet servir molt per a gravar però que ha vist poc escenari. Les pastilles? Ara que li he canviat les cordes (definitivament les cordes vintage no son ideals) puc dir que és una bona Strato, tot i que amb un so un punt més àcid que el de les SSL-1.

El 30 de setembre de 2015 vaig comprar un baix Jazz Bass Highway One de 2007. Un bon baix, manté l’acabat malgrat que no sembla un acabat molt resistent. El baix amb el que sono com jo, tot i que l’ha fet servir més l’Albert en el seu pas per Els Visitants. No m’acabo de sortir amb la meva de ser considerat un baixista.

L’1 d’abril de 2019 vaig comprar un Telecaster Bass Modern Player Butterscotch Blonde amb dues humbuckers. Potentíssim, és el meu millor baix, tot i que aparentment només jo semblo saber què fer-ne. Produït només entre 2011 i 2013, pot considerar-se un clàssic perdut.

Finalment, el 30 de juliol de 2019 em va arribar una Telecaster American Professional Natural Swamp Ash. Em va venir amb dos defectes: el plàstic del selector trencat (un nou plàstic -incorrecte- i en paus) i algun problema amb la celleta que feia que dues cordes fessin una mica de sitar (a la botiga m’ho van arreglar). Fins i tot així, és una Telecaster excepcional, tant com a instrument com pel fet que poc després Fender va tenir un problema amb la Freixa dels Pantans que va fer que la reservessin per a la Custom Shop i la substituïssin per fusta de pi a la nova sèrie American Professional II. En tot cas, aquesta és la guitarra que m’haurà portat prop de tres anys fins a pagar-la, i per tant té un significat molt especial.

Sobre Squier, tres models:

El 25 d’octubre de 2013, vaig comprar una Telecaster Vintage Modified blanca feta a Índia el 2007. Va venir amb tot de detalls a modificar/arreglar. Les modificacions que li vaig fer fer durant l’any següent van ser: llimat de trasts que eren molt afilats pels costats; pastilla Fender Telecaster pel pont, pastilla Fender Stratocaster pel mig, i pastilla Seymour Duncan Minibucker pel màstil; petita modificació en la soldadura del selector a la posició 4 (ja no sonava a cancel·lada tipus Strato); i canvi del protector de plàstic negre per un de blanc gruixut d’una sola capa. Sense ser la meva Tele favorita, certament és única.

El 13 d’octubre de 2016, vaig comprar una Jazzmaster Vintage Modified Sonic Blue. Preciosa, i sona molt bé. La tinc tal com va sortir de la fàbrica. Una molt bona compra.

El 30 d’octubre de 2021 vaig comprar una Starcaster Classic Vibe Natural. A la fi la tinc ben ajustada, cosa que m’ha costat. A la llarga se li hauran de fer canviar les clavilles. Les pastilles, ara que les he pogut sentir bé, són decents, però si un dia soc ric valdrà la pena posar-hi unes Fender Wide Range i treure-li tot el partit. Estèticament està prou bé.

El meu ampli Fender és un Fender Twin Pro Tube comprat el 2014, quan feia quatre anys que s’havia deixat de fabricar. Mai tindré un ampli millor.

Em faltarà una Fender: la Fender Meteora, un disseny admirable que no he estat a temps de cobrir.

*****

Després de mesos de no poder de feina, a la fi m’he pogut asseure a escoltar (de moment en mp3) el «Motomami» de Rosalia. És tan bo com diuen. Tres discos, tres obres mestres. M’alegro que per una vegada una multinacional estigui publicant a algú d’aquest calibre. També m’he alegrat de sentir una gravació de camp d’algú parlant en català inserida en un disc d’edició mundial.

La pregunta és: entendrà mai algú d’aquí que per a tenir èxit hem d’apostar així de fort?

*****

He llegit les crítiques especialitzades sobre el nou de Wilco. Dóna la sensació que Wilco està ja per sobre del bé i del mal, pel que només una crítica parla que el disc és dispers i sosso. La resta de crítiques el deixen molt bé, sobretot per les lletres, que sí semblen tenir una entitat. Però tinc la sensació que d’un temps ençà Wilco es refia que la crítica els deixarà sempre molt bé. De fet, es veu que Wilco tenia un segon àlbum per a 2019, molt experimental, però que van decidir no treure’l... just el tipus d’àlbum que fa anys que no treuen. «Star Wars» és l’últim àlbum de Wilco arriscant, i és frustrant, encara que si més no «Ode to Joy» sigui interessant. Però, així com el 2011 no vaig anar al seu concert del Palau de la Música només perquè l’entrada que tenia comprada es va perdre per a no aparèixer mai més, ara no tinc cap motiu per a veure a Wilco en directe: no m’agraden les «oldies acts».

*****

El 4 de juny a migdia he acabat el «Jo m‘embafo amb els OVNIS». Típic, però funciona. I típic, ja només queda el «Pentimenti», el meu tercer disc de rareses, al que només li falten les veus i mirar de donar forma a cert instrumental. Gravar veus és el que em farà patir. En tot cas, l’«embafo» ha sorgit del «Pentimenti».

Primer àlbum al que no faré bombo i plateret. No sé com abandonar els escenaris.

2013

Ara mateix, el que més em fa falta a l’estudi és una taula de mescles. Però reconec que m’agradaria no tancar 2022 sense una guitarra nova. No tinc diners per a una, però la que te més números (pel preu) és una Yamaha Pacifica 112v en Sonic Blue o en vermell: ja em vaig haver de vendre una, i ara sé quines pastilles posar-hi. Sobre la taula, el problema és no tenir els diners per a la que m’agradaria tenir, la Presonus Studiolive 16.0.2 USB.

I hi ha per resoldre el tema d’un terreny.

*****

(Divendres 20 de maig, tarda)

Al “Pentimenti” li falta una portada de veritat. La llista de títols és gairebé completa. Setze cançons, vuit de cantades i vuit d’instrumentals. Mig àlbum de regravacions, mig de cançons noves per a acabar de fer el pes. 46:32. El meu tercer àlbum de rareses. Encara falten cinc pistes de veu i una guitarra a «Buy Guitars». Va per bon camí. Ara, suposo que fins diumenge.

*****

El dissabte 21 a la tarda a la Coral de Prodis, l’acte de presentació del Manifest del Grup Minerva (del qual sóc membre fundador junt amb Marie Lottré) va ser accidentadet, el qual no va impedir que l’aprovéssim amb nota. Sobretot l’homenatge al Suri (que està molt bé perquè li hem fet en vida, se’l mereix) i les actuacions musicals. Moltíssimes gràcies a tothom qui va venir i tothom que ens ha ajudat.

El Grup Minerva som un grup d’intervenció artística i social. Actuarem via docència i la convocatòria de quatre concursos sense dotació econòmica, amb vistes a què la pròpia cerimònia d’entrega de premis esdevingui un altaveu per a molta gent que ara mateix no tenen manera de tenir aquest altaveu. I volem donar veu als barris. Uns barris on les organitzacions existents no paren esment en la cultura.

*****

(Matinada de dilluns 23 de maig)

He dividit en dos projectes el «Pentimenti». M’he adonat que estava sortint un altre àlbum instrumental meu (prou bo, ja que no innovador), i a la vegada m’he recordat de bases com «Pumba». De manera que el «Pentimenti» consistirà en el material cantat més les bases de demos. Només s’haurà de regravar una base i compondre una altra a partir d’una idea que tinc. Quasi tot serà cantat, amb tres excepcions. L’altre projecte encara no té títol, ni portada, i de moment consta de set cançons, una cara d’LP.

*****

«Te admito que para mí toda la publicidad es una hipocresía: te ponen a una pobre mujer a enseñarlo todo al lado de una botella de cerveza o de un coche. El día en que me traigan a casa a una mujer entusiasmada por mí y ya vestida para la boda, ese día hablaremos de comprarles un producto. Pero mientras sólo me pongan un combinado de fotos, que dejen a las mujeres en paz, que se la merecen.”

Apart, de veritat només es poden publicitar empreses enormes amb muntanyes de diners? Ho dic perquè són precisament les que menys ho necessiten: les coneixem de sobres. No cal que ens facin la vida impossible.

Mentre, la guerra de sexes i d’egos ha aconseguit un món on les dones es consolen amb les dones i els homes es consolen amb els homes. I jo per estrenar. Bravo.

*****

Escoltat el nou de Wilco, «Cruel Country». I tan cruel. M’he avorrit bastant, i això durant vint-i-una cançons, setanta-set minuts. Música de fons en el millor dels casos. Sona a retorn a «Wilco (The Album)», que en si mateix ja no era un dels seus millors àlbums, més alguna cançó country que no aporta res. No opino sobre les lletres perquè en una primera escolta no les he enteses, no sóc molt bo entenent lletres en anglès. Però la música... no diré que sigui el seu pitjor àlbum perquè «Schmilco» (2016) sonava encara més ensopit. Però els dies del «Yankee» i del «Ghost» queden desgraciadament molt lluny. Primer àlbum de Wilco que almenys de moment no em compraré en CD, i que no em compraré segur si no remunten. «Cruel Country» és Wilco gandulejant.

*****

El 2013 vaig partir peres amb el món clàssic perquè volia novetats. No m’esperava que la de 2010 anés a ser la dècada de la mort del rock com a entitat creativa. Que no vol dir que no hi hagi una escena independent creativa (a la que coneixen quatre gats). Però l’escena oficial no només sona molt avorrida, és que ja no fa rock. Si a més hi afegim l’eclosió de les bandes de tribut, tinc la sensació de ser un dels darrers guardians d’una determinada ètica de treball. I a mi em coneixen a casa meva. He perdut la moral.

House in order

 

Estic content perquè totes les meves guitarres i baixos estan pagats. Ara falta recuperar equivalents d’alguns instruments perduts durant la «baixa pensió». En tinc per temps en el millor dels casos, però no em rendeixo.

I una taula de mescles decent, que la Behringer està cadavèrica.

Apart d’això, si un dia tinc molts diners, un últim compressor seria la versió Warm Audio del Bus SSL.

I una última guitarra important seria la Fender Meteora.

*****

Porto més d’una setmana fent massa feina, i no precisament creativa. Trobo a faltar tant la calma...!

Estic nerviós.

Crec en l’avorriment.

Almenys, setmana de ràdios, per la que estic molt agraït.

*****

Al «Pentimenti» em falta gravar les veus de quatre temes i un petit passatge de veu a «Boston». Malgrat tot, tinc bastanta feina consolidada, amb només una cançó instrumental («The Notorious Telecaster Brothers») a regravar i replantejar. I algun títol a decidir! Més la feina de portada... En tot cas, pinta bé, sobretot pel que serà el «rareses 3».

I pel que fa a llibres, encara em falten un o dos contes per l’«Estàtica». Esperant a que arribi aquest diumenge. A més, tinc problemes amb la portada del llibre. Ja traduiria més endavant. I el llibre de teoria musical és els meus deures per a l’estiu.

*****

Una història del «1964» seria: començat la tardor de 2010, des del principi la meva intenció era que fos un monument al «Mur de So» de Phil Spector. Només que passaven dues coses: no sabia realment com crear-lo amb els elements de què disposava, i a més el meu equip informàtic de l’època no em permetia gaire luxes pel que feia a nombre de pistes, entrades (una entrada estèreo i passa que t’he vist), connexions MIDI (un in i un out), memòria RAM (un portàtil de 2006)... A la vegada, volia intentar el pas progressiu a la música atonal, construint-m’ho bé, i en el disc acabat hi ha «Pripiat» com a testimoni d’aquest intent (tothom al món clàssic terrassenc em deia que allò era el que havia de fer, i en aquells moments pre-«concert del caos» jo hi estava disposat i era un ferm defensor de la música atonal). Els «outtakes» a la compilació de Bandcamp «Quan encara érem al 1963» (el meu títol favorit) expliquen bé la història: les primeres preses de moltes de les cançons «tenien un aire» però sonaven dèbils, sonaven a «General MIDI» molt bàsic. No hi havia mur de so. I això em va fer treballar i treballar... i gravar bases que sonaven equivocades (per exemple, tempos equivocats, o pistes de bateria que no quallaven). A la vegada que les poques lletres que vaig escriure en aquell moment son de les meves pitjors. A la vegada que el poc que sonava més bé no encaixava... i va donar inici al projecte del «1980» quan, a mitjans de 2011 i ja amb el trauma de cantar en el «concert del caos» (30 d’abril de 2011), em vaig adonar que m’havia estancat, que treballava i treballava sense arribar a cap lloc, i que el que tenia sonava fatal. I vaig parar el projecte, passant a treballar en el «1980» i en la primera versió de «Himnes» («Hymns»). Tenia la sensació d’haver perdut alguna cosa molt elusiva.

Saltem a mitjans de 2013. Ja tenia molts projectes en marxa i inacabats, però ja havia desenvolupat la meva tècnica base d’ús del MIDI i els multipistes per a crear arranjaments complets, i el que estava gravant ja sonava millor. I vaig decidir reprendre el projecte del «1964». Aleshores ja tenia una taula de mescles Behringer que era dolenteta i que ara dorm el son dels justos, però que em permetia gravar més d’un sintetitzador alhora i alhora posar-hi reverb del Zoom RFX-2000, alhora que ja tenia un ordinador de torre decent. I vaig començar a regravar i regravar. I a escriure noves lletres. I a afegir cançons. I a gravar algunes pistes de guitarra el 2014 amb micròfon i el meu aleshores nou ampli Fender Twin Pro Tube amb autèntic so de vàlvula. No vaig acabar el disc fins al 2015, moment en el que el disc ja era un «mastodonte». El moment clau en la meva tècnica va ser quan vaig començar a aplicar EQ de greus de la taula a quasi tot, més doblatges de diferents instruments per a intentar replicar la massa de so de la «Wrecking Crew» (tècnica que més recentment he substituït, per fer diferents pistes de baix). El resultat té tant de brillant com de confús. Les lletres tenen alguns errors de documentació, a la vegada que també hi ha històries fictícies, amb quasi tot l’àlbum cantat (darrera vegada que ho he fet). Amb tanta regravació, totes les cançons assoleixen uns mínims, tot i que el so no és gens transparent. De fet, si a partir del «Biedroneczki» he apostat tant pels discos instrumentals és perquè em vaig adonar que amb això el resultat guanyava en nitidesa. És un disc que el 2015 va tenir crítiques per llarg i difícil, coses que és. Ni jo l’escolto seguit. Però va ser un disc clau que va possibilitar tota la meva obra posterior fins ara mateix. De fet, el meu únic gran pas estilístic posterior va ser que al «Biedroneczki» vaig introduir espontàniament ritmes llatins, possibilitant després l’«Estratègies».

Tot i que les actuals sessions del «Pentimenti» m’estan deixant amb alguns nous rumbs per explorar, lluny de la vista del públic.

*****

Part del problema amb la història del «Feina 2.0» és que un sol concert m’ha complicat la vida fins a avui i seguint. Almenys la versió definitiva de l’àlbum és bona. Però durant més d’una dècada aquest va ser el meu àlbum més dèbil. I m’agradaria no haver cedit el 2009. Sóc massa dèbil. Ara em plantejo intentar anar algun dia a un lloc tan aïllat com per a que ningú m’hi vingui a buscar per a complicar-m’hi la vida. I llavors, a la fi, viure.