Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de desembre 10, 2023

The Texas Chainsaw Massacre

 

Fa ja uns dies que vaig publicar el “Nukes, Baby!” en la seva versió definitiva. Dels tres àlbums que he publicat dins dels mateixos 30 dies, el millor és el primer, “El Poble Alemany”, perquè sap concretar les promeses de l’“Estratègies al Paradís” (on només “CBGB” destacava realment) en un àlbum comercial i de bon nivell general. De fet, si jo no seguís essent un perfecte desconegut, «El Poble Alemany» seria l’equivalent en àlbum a «Automatic Day», la cançó comercial per a connectar amb mi. Ara, tant el «Side 1 Stereo» com el «Nukes, Baby!» son polir el meu projecte de l’estiu passat i fer-lo publicable. En això ja son un triomf, però crec que el meu cim en el meu estil de sempre és el «Matinada» de l’abril passat i que aquests dos darrers àlbums son més que res arrodonir catàleg i que el públic no hagi de patir per cap gran obra inacabada o no publicada. Però no n’estic del tot satisfet en el sentit que no aporten ben bé res. De fet, ja he decidit que m’agafo una pausa d’uns mesos i em poso a escriure. També pot ser que compongui un parell de coses en partitura per a una situació de concert. Però per sort el material existent que podria ser publicable sona tan irregular i inacabat i tan poc a àlbum integrat que fins i tot m’ho agafo com a «ja veurem què en faig d’aquí a mig any», agafar-me unes merescudes vacances, oxigenar-me, i fer coses com mirar de descobrir nova música bona, llegir algun llibre, escriure, i potser veure alguna pel·lícula antiga. L’economia no m’acompanyarà en molt temps, però em convé agafar-me un hivern «off» i respirar nou oxigen.

Només queden dues cançons sense publicar del projecte de l’estiu. Una d’elles sortirà al següent disc que faci però necessita d’un replantejament bàsic, doncs ara mateix no qualla. L’altra l’hauria de reescriure, doncs és una gravació que sí que sona potent en el seu estat actual... però igualment es nota que son restes reaprofitades d’un treball que em van demanar i que va quedar a mig: sona com si no hagués sabut què compondre, i reconec que és el meu primer autèntic fracàs com a compositor des del «Busco Feina» avortat de 2006, o fins i tot des de les meves fallides peces minimalistes d’entre 1990 i 1994 (peces que només aporten que des del principi vaig seguir un camí netament diferent, però a les que només puc comentar que per sort les «cintes de 1992» i les «demos de 1994» em van posar en el camí molt més profitós que acabo aquest 2023, amb la vista posada a buscar nous camins, camins basats en la distorsió, els sons estranys i provar contínuament nous estils, entre l’experimental i el comercial, amb la ment oberta i voluntat de canvi).

Vaig improvisar quatre vídeos al final del procés. Tres son d’«El Poble Alemany», i això ho diu tot. Com més me l’escolto, més m’agrada. No sé si és el meu millor disc, però definitivament ja tinc un disc meu favorit. És prou bo, es pot escoltar de principi a fi sense saltar-se cap cançó, i és comercial, el que és molt important perquè m’ha dut molts anys arribar a aquest punt. És el disc que duu la meva barreja de minimalisme de Nova York i de producció de Los Angeles a trobar-se amb ritmes llatins i el tipus de concepte d’arranjadors d’escolta fàcil com Bert Kaempfert i James Last, junt amb el suficient «input» de l’autèntica música llatina com per a que el resultat soni càlid i natural. Fins i tot hi ha una autèntica cúmbia, algun «chachachá» i una certa base de reggaeton. I funciona. És justament el tipus de disc que fa tan sols deu anys no hagués volgut fer mai, i el tipus de disc que volia combatre fa trenta anys. Haver-lo fet i que m’agradi em té content. Ara falta trobar com posar-lo en circulació. Que la gent hi pugui connectar. Que la gent el pugui ballar, que per a això existeix aquest disc: per a ser gaudit, i per a que la indústria tingui un model de com fer el que fan, però ben fet.


*****


No sé si he parlat per aquí alguna vegada del disc clàssic de 1964 «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera», tot un disc de cúmbia mexicana (recordem que la cúmbia no es originària de Mèxic, però que hi ha prou comunicació cultural entre tots aquells països com per a que les idees circulin i donin fruit) de bon nivell, i que inclou la fantàstica versió de «La pollera colorá» cantada per Linda Vera. Les lletres, sense ser prodigis literaris, també mereixen ser comentades, tant perquè donen pistes sobre què pretenia originalment la cúmbia com a ball d’origen popular, com per un vers a «Navidad negra» que diu «El pescador de mi tierra». Podria ser Jesucrist, però es dedueix pel títol, no per la lletra. Però el que importa d’aquest vers és que sona a poble, a gent humil. Us admeto que ho trobo a faltar tant en la moderna música comercial...


*****


Un concurs on vaig participar l’any passat es torna a convocar. No el vaig veure prou seriós, i crec que aquest cop el deixaré passar. Tinc molta feina a fer igualment com a escriptor, i he de calcular molt bé on esmerço els meus esforços. Reconec que estar a 48 anys encara per començar no és agradable. Especialment perquè, amb 41 bons àlbums fets i 10 llibres entre escriptura i fotografia, soc conscient que he fet els deures i que qui falla aquí és una altra gent que no sé què hi fa allà.

Almenys m’ha agradat saber que Ultra-Local Records segueixen al peu del canó. A veure si al gener els puc visitar i comprar-los un parell de discos. Son de la poca gent que fa que anar a Barcelona encara tingui algun sentit. Confesso que, cada cop més, Barcelona em sembla tan llunyana com Betelgeuse. I que no som ni del mateix país.


*****


M’estic escoltant el «Matinada». És un molt bon disc. Però l’escoltes després d’escoltar «El Poble Alemany» i, de sobte, trigues una estona a sentir el «Matinada» sense que et soni terriblement convencional. És com si realitzes el teu «Sgt. Pepper» o el teu «Pet Sounds» només per a que al final el teu millor disc sigui el teu «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera». Encara hauré d’escriure algun article sobre els misteris de la percepció humana.


*****


Amb tot el merder que he tingut entre setembre i novembre, més tot el tema judicial tensant-me durant tot l’estiu, tot just ara he realitzat un article que porto volent escriure des de finals de juliol, quan vaig assistir a una conferència sobre creació d’art que em va decebre, tant perquè els artistes, grans artistes, que van parlar no van saber explicar-nos ben bé res com perquè les preguntes del públic van ser les previsibles de la síndrome de mirar-de-ser-profund-encara-que-no-en-tinguis-ni-idea, que si emocions, que si el missatge, que si... Jo mateix, avorrit com una hòstia, no vaig ni preguntar res perquè... per a què emetre un missatge per Radio Star quan saps que tothom està sintonitzat a la COPE? Vaig preferir estalviar-me les crítiques... i escriure un article sobre tot el contrari de tot el que es va dir. Cal fer el burro. La tesi és que si sempre busquem la perfecció, aquesta ens encotillarà. A mi m’ha passat, de fet. I que l’única manera de buscar nous camins és començar a fer experiments amb la gasosa, amb nul·la voluntat de permanència, amb l’única voluntat de descobrir-se a un mateix i de passar-s’ho bé, i amb tota la conya i trapelleria del món. Crear accidents que provoquin resultats, i que algun et posi sobre una nova pista. I tot, ben relaxat i de molt bon humor. Fer el burro. I, exacte, els Beatles mateixos van descobrir que els accidents creatius podien produir resultats espectaculars si es buscaven activament. Jo m’he adonat que els accidents creatius no ocorren si un no els busca activament. I, sobretot, cal dir-li a la gent que fer una primera obra dolenta és el més normal del món, i que és només amb l’aprenentatge i la pràctica que un arriba a ser bo en una determinada disciplina artística. Ningú no neix ensenyat. Per tant, el procediment és fer moltes males obres amb voluntat d’aprendre, i essent informat d’entrada que un no té l’obligació de fer públiques les seves pitjors obres, que per a això es va inventar el control de qualitat. En fi, que el que cal és deixar de copiar i alliberar-se. Jo mateix valoro molt més a la gent que es llança, ho faci bé o no, que no pas a la gent que es limita a copiar o que directament no fa res. De fet, penso que crear és consubstancial a la naturalesa humana. Que l’escola i la «sopa cultural» no destrueixin aquesta capacitat.


*****


Mentre, reconec que he perdut de vista el «Corru», vull dir a un nivell de ressonar-me. Em queda molt llunyà i he fet molta obra i millor des d’aleshores. També, quasi no m’escolto en format cantat, m’agrada molt més la meva obra instrumental. No m’estranya. I sempre em pensaré més com un home d’idees, una mena d’artista conceptual, que com algú que hagi de tenir alguna presència als seus propis discos. L’era del compositor-intèrpret s’ha acabat, per sort per a tothom.