Darkness at Noon

 

Matinada de diumenge 19: El “Nukes, Baby!” nou ha tingut una mica de treball. Hi ha un nou tema completament compost i pendent d’enregistrar, més un altre tema incomplet però l’essencial hi és tot i només falta la melodia i acabar l’arranjament, però estic cansat. He rescatat dues idees molt embrionàries de la carpeta «Restes», doncs em faran falta, ja les treballaré demà. Son dies de molt cansament.

Matinada de dilluns 20: He enregistrat els dos temes d’ahir, n’he acceptat dos de vells, i he reformat tres temes, tot i que no tinc el masteritzat bo. 22:30. He passat l’equador del disc. Ara ve la part complicada.

Matinada de dimarts 21: He acabat de compondre els temes del disc, n’he decidit l’ordre i n’he acabat la portada. He tret un tema que no em convencia i l’he afegit a la carpeta de «Restes». El que hi ha ara és un àlbum de catorze temes, tots amb potencial, però on falta molta feina de tornar a enregistrar, tornar a masteritzar... Tot, per a un àlbum que definitivament sona àlbum, però que no innova i que és bàsicament fer net de temes. Quan l’acabi, em prendré unes vacances i escriuré. Necessito unes vacances. Jo mateix no sé si descansar un parell de dies abans de seguir amb les sessions. Agafar aire. Estic cremant un munt d’energies. De fet, encara no sé si això serà reenregistrar tot l’àlbum només per a esperar a una tercera tanda de sessions més endavant. Els temes son allà, però se’m resisteixen. Almenys, algunes de les noves demos sonen bé, i també he fet proves de velocitat en alguns temes que sonaven massa lent. I del «Nukes» llarg només en descarto dos temes que no funcionaven bé, idees que potser més endavant retreballi, però no ara. Ja és un àlbum massa difícil. Si més no, una sorpresa: una cançó en to menor que havia descartat ha canviat de debò passant-la al relatiu major i afegint-hi un piano rítmic. He acabat la matinada endreçant màsters i buscant midis. Tinc tots els de l’àlbum, excepte el de «Prioritat al Priorat», que hauré de transcriure d’oïda i mirar de fer més potent. També he «ajuntat» vuit restes que farien una mena d’àlbum molt immadur sense portada, «Yr Wyddfa», ha estat passar l’estona.

També he pogut pujar els àudios en estèreo de «18 Maies» i de «La Recol·lecció de la Patata a l’Índia Septentrional». Ara sonen molt millor, en mono eren molt desagradables.

Matinada de dilluns 27: aquests dies he descansat i he mirat de dormir, un tema que duia maleït com la megalomania dels mitjons. No he escoltat les demos, ha estat una manera de descansar també, així les sentiré amb oïdes fresques quan hi torni. Sí he decidit mirar de programar sons nous al MODX6, aquest darrer any he tendit a fer servir els mateixos sons, molt bonics, però necessito nous sons per a que el «Nukes, Baby!» soni almenys una mica diferent. I en acabar el disc, mesos de parada per a escriure, que necessito diners. I recomençar durant l’estiu de 2024, ja amb una idea clara de cap a on anar. Prou al meu so de sempre.

*****

La llei d’amnistia està rebent moltes crítiques. No protegeix bé la militància de base. La ruptura de la població amb la classe política és un fet. Jo mateix tinc la sensació que a partir d’ara em puc quedar tranquil·lament a casa a cada elecció (excepte a les municipals i votar gamberro). Crec sincerament que no necessitem classe política ni governants, necessitem democràcia directa i poder viure en pau.

Certament tampoc no necessitem grans capitals amb ego com Madrid, París o Barcelona. Només fan que distorsionar-ho tot.

Si més no, haurà estat divertit veure madrilenys barallant-se entre ells. Com més es barallin, menys podran estar per nosaltres, que ja sabem com ens tracten.

Però sí, és una situació de desengany polític. L’únic que tinc per dir als polítics és transformer.

*****

I sí, l’anàlisi generalitzada és que si l’extrema dreta puja, és perquè la política tradicional ha fracassat, i a sobre la dreta tradicional copia els ultres. La gent acaba votant opcions bèsties perquè... què queda si vols fer fora els polítics de sempre? I aquí cal admetre que l’esquerra parlamentària també ha fallat, li encanta el sistema i ni es planteja fer res més que postureig. Que cal una resposta a aquesta debacle? I tant! Però no tinc gens clar que aquesta resposta s’hagi de vehicular mitjançant parlaments. Ja s’ha provat i al final la política institucional se’t menja. Diria que necessitem una cosa que, obsedits amb la lluita de partits, ens hem oblidat d’inventar.

Vénen temps negres. Dimiteixo de la Humanitat.

*****

Segurament ja hagi parlat aquí de com als Estats Units hi ha hagut una ruptura extrema entre dones i homes. Jo faig com part d’ells: viure sol, amb l’únic objectiu que no em puguin robar via judicial. Son temps de mirar de passar desapercebut. No volia acabar així, però tinc molt clar que entre seguir conscientment sol o intentar trobar companya i sortir-ne escaldadíssim, prefereixo viure sol, amb un gran buit espiritual però almenys segur i arrecerat. La societat se n’ha anat a can pistracs. Prefereixo buscar un refugi, tancar-m’hi, i si a fora es volen matar a trets que ho facin, però sense embolicar-m’hi, que no hi tinc cap culpa.

Honestament, no acabo d’entendre què ens ha passat a tots ni per què la població accepta viure en aquest caos. Puc tractar d’analitzar-ho i de racionalitzar-ho, però no entendre-ho. Això sí, em moro de ganes que es prohibeixin les apps de cites i la gent s’hagi de tornar a relacionar presencialment. Potser arreglaríem alguna cosa.

Reconec que les úniques pel·lícules romàntiques que m’agraden son aquelles on en el moment del casament apareix un psicòpata amb una serra mecànica i esbudella tothom, deixant l’església plena de sang, trossos de carn i esquitxos de matèria gris per tot arreu. Un autèntic alliberament emocional després de dues hores de bestieses ensucrades sense sentit.

*****

2023 no ha estat un bon any per a mi. Tindré molta feina a resoldre tot aquest caos legal el 2024. De moment m’hauré passat més d’un mes amb un refredat incapacitant i amb problemes de son. La meva opinió del sistema judicial és molt baixa, per cert. Vivim a Somàlia del Nord.

És cert que, en tan mal estat, no m’he escoltat ni el nou dels Stones. Definitivament no xuto ni al Camp Nou. Visca el Barça, per cert.

Necessito que em passi alguna cosa espectacularment bona.

*****

Àlbums fins ara:

-Suburbia: penso que ho vaig aconseguir. Un nou so. Electrònica de ball experimental. No sé com donar-li continuïtat.

-Matinada: el millor dels meus àlbums típics meus, amb bones cançons, so preciosista i algun element nou. El meu «Sgt. Pepper» personal, tot i que el dels Beatles és millor i més innovador.

-Around The Fun: apart de la paròdia de R.E.M. en els títols, és un intent de rock dur basat en sintetitzadors que funciona, però que no és espectacular. El millor és el tema titular, amb vídeo automobilístic molt atractiu.

-Shut Down, Vol. 3: el títol parodia el d’un disc dels Beach Boys, però la música remet als Wilco de quan eren de veritat Wilco i feien discos genials. Un àlbum força destroyer on, malgrat tot, encara hi ha força elements de la meva música típica, però alterats per l’ús de distorsió i de tota mena de sons estranys. Els títols els vaig posar la nit del 20 al 21 d’abril passat, i es nota que estava cremat i enfonsat. Almenys, «Chaos» és el meu tema oficial més radical i divisiu. Ja era hora.

-Jazz: ho he dit cops, és Sinatra sense Sinatra. Un disc inacabat que ja quedarà així. Depressiu, completa una narrativa de quatre àlbums sobre com una carrera ambiciosa s’estavella. No sé si és bo o no. En tot cas, és 2019 pur. També és abril de 2023. Havia de ser l’últim.

-El Poble Alemany: molts mesos després, provo a treure’m la frustració de sobre amb ritmes llatins. Comercial ben entès. M’agrada. Tan de bo el pogués difondre, en un país normal tindria una arma comercial definitiva, llàstima que som a Catalunya, un desert cultural.

-Side 1 Stereo: típic meu, una mica menor, dóna sortida a part d’un àlbum llarg que m’havia quedat a mig a l’abril. Han sortit les cançons que funcionen. Podria haver estat un «Rarities 4», només que vull evitar més discos de rareses. El meu àlbum número quaranta.

-I pel futur, Nukes, Baby!: les catorze cançons estan compostes, ara falta saber com enregistrar-les. Son la resta de les cançons de l’àlbum llarg d’aquest estiu, les que no funcionaven, més algun afegit. Definitivament és un àlbum que pot funcionar, però que requerirà de feina, atenció i cura especials. Un cop fet, només hauran sobrat dos temes de l’àlbum de l’estiu passat, tots dos massa complicats de recuperar, per defectuosos. Ja els arribarà el moment un altre any. En tot cas, part del fet que algunes no funcionessin és que vaig aplicar el «mur de so» a totes i m’he adonat que per això mateix els temes sonaven carregosos, bruts. Toca canviar d’estratègia. Ara m’agraden sons més nets.