Som els reporters de Tivizrí, i com de costum hi ha llum a la
Unitat Mòbil. Com sempre, excepte per una cosa: fa calor.
-2021
està essent mogudet...
-Sí.
Una autèntica muntanya russa. El 14 de gener, el judici de la
pensió, i va ser terrible, em recordo a mi assegut tremolant amb la
gorra a les mans mentre una fiscal recitava immisericorde els
arguments de la Seguretat Social contra mi. Per sorpresa, el 18 de
gener vaig saber que havia guanyat el judici. Vaig esperar els
endarreriments, només per a assabentar-me a mitjans de març que la
Seguretat Social havia recorregut. No m’afectava en la pensió
pròpiament, que el 25 de març va tornar als nivells previs a la
boutade de certa persona de la que em recordaré sempre i també de
tota la seva parentela. Però em falten unes quantes coses per pagar,
i una d’elles és la Telecaster, que falta un bon tram per pagar.
Apart, el tema de la curatela és ara mateix molt confús: tinc
sentència favorable a la curatela, però concorren dues fundacions,
una que m’havien recomanat i una altra que ha indicat la jutgessa.
És un mareig.
-Com
et trobes ara mateix?
Ambigu.
Han estat catorze mesos de poder fer feina, i això no ho iguala res.
Però tot està recomençant al món exterior, i admeto que hagués
preferit esperar al setembre, no deixo de tenir uns pocs pendents com
veus en tres àlbums o acabar un llibre. Començar tan aviat m’ha
tallat el rotllo.
-Com
va la teva col·lecció de guitarres?
-La
feina que vaig tenir per a recuperar la guitarra LAG Arkane 100 i el
baix acústic que m’havia venut al Second. Però almenys això està
assegurat. També, la meva família està oberta a procurar-me
lentament els instruments que falten, a base d’aniversaris i
nadals, cosa que agraeixo profundament. I he buscat les alternatives
més econòmiques per a fer la llista, que també inclou dos «box
sets» que sortiran a l’agost, un dels Beach Boys i un altre de
George Harrison: estudiar als peus dels mestres.
-I
l’estudi?
Per
sort ja el tenia força bé a principis d’any. Només em falta una
taula de mescles per a reemplaçar la Behringer, i diria que n’he
trobat una de segona mà, encara que de moment no m’ha arribat.
Renuncies? Vaig desistir de comprar un Klark Teknik 3rd Dimension per
massa difícil de comprar. Igualment, fa temps que The Music Group ho
té molt mal muntat a l’ejtado ejpañó.
-Has
mirat més equip?
Fora
del meu abast, sí. Chandler Ltd. fabrica un previ com el de la taula
dels Beatles i un compressor com l’Altec d’Abbey Road. Boníssims,
però comprar dos de cada em costaria en total dotze mil euros.
Impossible. Com m’aniria molt bé una taula Neve o Solid State
Logic, però estan completament fora del meu abast. SSL fabrica una
taula una mica més assequible, la SiX, però amb només quatre
faders em resulta totalment insuficient. I igualment no vull fer
segons quines despeses mentre visqui al costat de cert carrer.
-I
fora de la llista que ens has comentat, hi ha instruments que et
cridin l’atenció?
Sí,
però només faré el pas si millora la meva economia, amb molta
feina pendent. Si he de destacar un sol model, seria la Squier
Classic Vibe Starcaster en acabat natural. Promet, però ara mateix
és fora del meu abast. De fet, és prou cara com per a que hagi
desestimat incloure-la a certa llista. No vull espantar.
-Has
deixat Twitter...
Sí.
No és un adéu per sempre, però certa persona molt tòxica m’ha
ensenyat que més valia prendre’m unes llargues vacances, i que si
algú posa grans frases sobre l’amor i la parella ideal, no està
buscant parella, està buscant víctimes. No tinc temps per a
narcisistes.
-Ja
no penses en dones...
Només
amb sentiments de ràbia i frustració. Toca seguir sol, i ho
aprofitaré per a no lligar-me. Necessito viure sol. I no vull a gent
desagradable al meu voltant. Reconec que finalment ni m’he posat a
Facebook Dating com pensava que faria. Terrassa no m’agrada gens en
aquest apartat, no hi ha confiança. Podem dir que hi ha tres
problemes a la meva vida, els altres dos dels quals són el tema
immobiliari i la cultura carca que domina les nostres indústries
culturals. Però mentre el tema casa és purament econòmic i el de
la cultura puc provar a esquivar-lo amb una segona carrera com a
escriptor, el tema dones és irresoluble perquè el problema són
elles mateixes. És un món d’egos. No val la pena. De fet, m'adono
que si intento trobar parella se m'acusarà de tantes coses sense jo
buscar-ho, que no em val la pena. Però ens hem de preguntar totes i
tots com hem pogut arribar aquí com a societat. Sol patiré molt,
però em resulta molt més fàcil. I una dona em perdrà.
-Sona
a que has tancat la porta.
-Sí.
L’agost de 2020. I no miro enrere. Tinc una dignitat. De fet, amb
el tema pendent d’una casa per a mi, vull tenir les mans lliures.
-I
com anirà el tema casa?
En
teoria, he de pagar tots els deutes abans d’intentar-ho. Però això
em porta molt enllà. A la vegada, des del viatge a Tarragona de 2019
estic obert a marxar de Terrassa si em serveix per a trobar alguna
cosa pagable. I m’he adonat que a zones molt despoblades de
Catalunya hi ha terrenys assequibles. Vull embarcar-me en un terreny
tan aviat com pugui, el que vol dir reservar una partida durant 2022.
I llavors buscar una casa per a posar-hi. Segurament una casa
prefabricada de fusta, però si trobo una alternativa més barata,
allà aniré.
-I
no et quedaràs molt aïllat?
Sí.
Però, encara que trobaré a faltar els amics, sí que estar aïllat
em pot anar bé per a no tenir distraccions. Especialment concerts.
El confinament m’ha demostrat el meu potencial si no se’m té
lluny de casa. I reconec que vull tenir aquesta llibertat sempre.
-Afectarà
a Visitants?
Serà
inevitable... però falta molt temps. Hi ha Visitants per temps. El
que més m’ha agradat ha estat aquest temps de gravar la tercera
maqueta. Als meus companys els ha costat més, ha estat un procés
molt perfeccionista i l’hem fet nosaltres mateixos. Estic molt
content dels resultats i del grup. I si algun dia hagués de marxar
de Terrassa per raons immobiliàries, no només demanaré al grup que
segueixi, sinó que m’hi mantindré molt en contacte. Els Visitants
són molt grans...
-Com
ha evolucionat el teu pensament polític?
No crec que hagi evolucionat gaire, però sí que crec que he
d’explicar els meus posicionaments aquests darrers sis mesos. Per a
les eleccions del 14F vaig ser molt anti-ERC, tant pel malament que
ho estaven fent a la Gene com perquè d’indepes no tenien res i sí
de molt dretans. Els resultats electorals generals van ser absurds, i
vaig passar-me els següents mesos esperant que s’haguessin de
repetir les eleccions.
No va ser així, i ara també estic molt decebut amb Junts, que ara
mateix, apart de la bona gent de Waterloo, només compta amb una
Laura Borràs que els té molt ben posats, tot i que tenir-la de
presidenta del Parlament pot ser infrautilitzar-la. La resta de Junts
ha demostrat no voler per a res la independència, i crec que Carles
Puigdemont es va equivocar volent fer una continuïtat. El resultat
de tot aquest aiguabarreig és el Govern més conservador des dels
primers temps d’Artur Mas, i un que vol passar pàgina de l’1-O,
una decisió que és en si mateixa una estratègia perdedora. I
creure que Espanya indultarà els nou presos sense empresonar-los de
nou en poc temps és enganyar-se. A més, estan empresonant
contínuament a persones anònimes. Espanya és una vergonya i no
hauria d’haver existit mai.
-Vas
votar Junts?
Sí,
el 14F vaig votar JxC. Però no per entusiasme, sinó perquè no
volia que manessin ni ERC ni el PSC. Jo em puc definir per les
posicions aparents d’ERC el 2001, quan hi vaig entrar per a
militar-hi sis anys. És a dir, d’esquerres, republicà i
independentista. Però fa temps que no hi ha res així al Parlament,
i a fora diria que tampoc. Clar, no em puc definir plenament voti el
que voti. Per sort, al FNC el voten els de casa seva, perquè només
ens faltaven ells. Ells, Aliança, Renaixença i el MIC: una
desgràcia. Però reconec que m’agradaria poder votar un partit
independentista de centreesquerra. Ara no existeix. És molt
frustrant. En tot cas, ja no sóc ni a l’ANC ni a Òmnium. I
m’estic penedint d’haver votat Junts. De fet, estic pensant
seriosament quedar-me a casa les properes jornades electorals. Una
cosa així com enviar a certs partits a casa al racó de pensar.
Total, no fan cap diferència.
-I
com veus l’estat espanyol?
No
són més burros perquè no s’entrenen. I a sobre, majoritàriament
feixistes i anticatalans. Hem de marxar, i per a això ens caldrà
canviar de polítics, i ser al carrer. Espanya no serveix per a res
que no sigui oprimir i no hauria d’haver existit mai.
-Com
veus tot el tema de la llengua?
Hi
ha grans alarmes sobre que estem perdent la llengua, i pel que fa a
Terrassa me les crec, simplement perquè fora de casa tothom se
m’adreça en castellà. Sí que vull que tothom que és a Catalunya
hi romangui (excepte, potser, els cossos armats i determinats
polítics i empresaris). Però també tinc clar que tenim un problema
greu de carisma de la nostra llengua i cultura, i aquí assenyalo
directament a la política cultural de la Generalitat des de 1980.
Exacte, allò que dic sempre que manen uns pocs despatxos i una elit
de famosets que ho fan tot. Resulta que amb això el que tenim és
una cultura carca que mira al passat i al folklore, mentre es barra
el pas a tothom qui pugui desmuntar tot aquest desori a base de
fer-ho bé. El resultat és que ningú s’enganxa a la llengua
catalana perquè se l’ha deixada sense grans referents i sense
impacte mediàtic, dues de les vies més importants per a crear nous
parlants. Penseu que els Beatles van fer moltíssim per l’anglès,
i que abans d’ells els cantants gravaven els seus «hits» diverses
vegades en diferents idiomes per a diferents països.
-Quin
tipus de feina has estat fent aquest darrer semestre?
En
gran part, reordenar i polir alguns dels àlbums fets el 2020. He
gravat més àlbums, també, però només tres, acabats. Fins i tot
així, he hagut de parar, perquè estava massa sobrerrevolucionat.
Però mirant el que tinc acabat, estic content: vint-i-tres àlbums
bons o puntualment molt bons. Poca gent ho pot dir. Mantindré el
nivell? Si m’autoexigeixo, sí. Però és cert que he de provar
noves vies.
-I
què queda pendent, que no sigui musical?
He
començat un tercer àlbum de fotos, de moment sense pla ni guió. Hi
ha fotos que vull fer a Barcelona, però he d’esperar a almenys el
novembre per a fer-les. Sí que vull fer aviat sessions a Sabadell,
Rubí i Sant Cugat: si no evoluciono de tècnica, almenys puc
fotografiar nous espais. Apart, vull acabar el llibre de contes
dramàtics, el que implica la revisió o eliminació d’algun dels
contes que ara mateix formen part del borrador. En diuen control de
qualitat, i és l’única arma que tindrà el llibre per a
defensar-se. Almenys el primer llibre és a punt, tot i que no el
vull moure sol. I una darrera àrea seria compondre peces clàssiques
en partitura: estic pensant en buscar editor fora de l’estat
espanyol, doncs m’adono que si a certs cercles no es parla de mi és
perquè anant per lliure tothom et considera un aficionat. De fet,
Steve Reich ha tingut editor des de quasi els seus inicis, i ha
acabat rebent molts premis. No crec que aquests darrers siguin
casualitat, i no em refereixo a l’innegable geni de Steve Reich
sinó al grau de repercussió. Jo porto 31 matant-me a fer feina i em
segueixen coneixent a casa meva, una situació que necessito canviar.
-Com
graves ara?
Des
del Disfunctional estic fent servir el Tubecore 3U quasi per a tot.
Ha ocupat el lloc que abans ocupaven les
masses de reverb: modificar els sons i fer-los més atractius.
Certament la qualitat de les mostres i programes del MODX6 hi ajuda.
Segueixo fent les coses amb MIDI i línia, per pura manca d’espai.
Però noto un cert canvi aquests darrers àlbums: ja tinc més d’un
estil. M’agrada més l’antic, però vull veure on em porta el
nou. També he de provar de fer servir més equips, que tinc.
-Per
acabar, parla’ns de tot aquest tràfec que has fet amb els àlbums.
Ho
faré encantat:
2.
Feina 2.0 (remake, 2019-2021). Ha
canviat força. La idea era que, amb les cançons cantades existents,
fos tot un àlbum cantat. Per això he fet tants canvis. Ara és un
disc acabat, tot cantat, i de bon nivell. Però admeto que pot
ofendre els puristes. Sortirà el dia 25 de
juny.
11.
Chicago (2020). Les sis primeres
cançons i l’última estan intocades. Però, fora d’una altra
cançó, la resta ha estat intercanviat amb altres àlbums. Així
resolc un àlbum que era una mica «patchy».
12.
Silesia (2020). El treball s’ha
limitat a regravar l’orgue de «A Phoney Situation» i a canviar la
melodia de «A Flash in the Pan» per una que funcionés. La resta
està intocat. Tot i que a finals de 2020 vaig afegir dues cançons
al final, canviades de to. Audacity és gran.
13.
Boomsday! (2020).
No tocat des de 2020.
14.
Estratègies al paradís (2020).
Només un retoc a «Isle of View»: substituir el solo mitjançant
editatge.
15.
1980 Vol. I (2020). No tocat des de 2020.
16.
1980 Vol. II (2020). No tocat des de 2020.
17.
Disfunctional West Coast Promotion (2020). No tocat des de 2020.
18.
Pareidolia (2020). No tocat des de 2020.
19.
Que em sents, explosió? (2021). Molt bo. Sobretot el primer i
l’últim tema.
20.
Four Sides of the Eternal Triangle (2021). Nou àlbum basat en
idees molt velles, és bo. Però admeto que és un àlbum típic meu
precedit d’un single tipus Drifters 1960 que m’agrada molt per si
sol. És com durant anys he volgut sonar.
21.
Irving Park In The Dark (2021). Ha rebut molta cançó vella de
diferents orígens. Molt bo, típic meu, i ben integrat. Em resol
molts problemes.
22.
Telegram For Fulmånen (2021). No em
pensava que sortiria tan bé. Experimental i anticomercial, pel seu
propi bé. Conté les versions finals de tres
vells sospitosos de l’antic «Feina», incloent
els «2000 mosquitos», que hauran vagat durant 28 anys i que són
l’única peça meva gravada només amb piano, tal i com es van
estrenar el 1993 als Jocs Florals de l’Escola Pia de Terrassa, quan
jo tenia 17 anys.
23.
Are There Any Celebration Plants? (2021).
Gravat en cinc dies a partir d’una peça de percussió poc
aconseguida, tres demos i tretze temes compostos en una sola nit, és
un molt bon disc, però també és jo al meu
límit mental.
Ara
queda el treball vocal. El «Charleston» té tracks i lletres
definitius, ara falta gravar-ne les veus que queden. El «Shut Down»
necessita lletres, veus i guitarres. Tots dos tenen un track list
definitiu. I «Jazz» té problemes amb les lletres, encara que les
bases també són definitives.
I
fins aquí l’entrevista. Tornem als nostres estudis, deixant una
estela de foc i olor a pneumàtics cremats...
