Junt
amb aquest post, publico captures de dues piulades meves recents. Una
és la més involuntàriament ridícula que hagi fet mai, i crec que,
passats els esdeveniments, li trobareu la gràcia. L’altra, en
canvi, és la més encertada que hagi fet mai, i és trist que no me
l’hagi comentada ningú. Clarament, la penya ni ho entén.
*****
Setmana
desconcertant en la que ben poc he fet. Majorment vacances, que em
calen encara i que no arribaran de debò fins a mitjan juliol. Acte
central de campanya d’en Ballart, a qui votaré, tant amb
l’esperança d’una altra manera de fer política com amb la
desesperació per a fer fora Alfredo Vega de l’alcaldia. A les
europees votaré Puigdemont, i espero que fins i tot Clara Ponsatí
se’n surti. I a partir d’aquí, reemprenguem la lluita per una
Catalunya independent, republicana i descentralitzada.
Dimecres,
muntatge d’exposició, tens per factors externs que no puc detallar
aquí. Inestabilitat fins dissabte. Dissabte a la nit, concert de
Visitants a Girona, fantàstic. Moral restaurada, i veiem que alguna
cosa passa. Si no tinguéssim el pas barrat... Almenys, dissabte al
migdia...
*****
Dissabte
18 al migdia, sessió de revisió de lletres pel Charleston. I a la
fi és una selecció sòlida i amb empenta. Les revisions han inclòs
eliminar el text «Edmund Fitzgerald» perquè dues cançons sobre
vaixells... ‘como que no’. També he fet una reescriptura tal
d’«Angélique», que l’he duta a la vida. Definitivament
Magnitogorsk entra a la meva vida, i a la fi li he pogut fer un
homenatge a l’alçada del seu drama. Com també hi entra Danbury,
en detriment de la història de Tai, que prefereixo deixar reposar
fins que sorgeixi la màgia. I certs cavallers reben a la fi una
història a l’alçada dels seus mèrits. Mentre, cert Mosso i Rein
Narma han estat revisats, però més en detall, sense canviar-ne
l’esperit ni l’atmosfera, ni gran part del que ja hi havia
escrit.
I
avui havia de fer uns darrers canvis de cablejat a l’estudi. La
nova targeta de connectors USB 3.0 ja és aquí, també pendent de
ser inserida. Darreres cues d’una gran paràlisi d’estudi, de
gravació i creativa. I m’ha passat factura a nivell de nervis.
Necessito crear o m’enfonso.
Les
bases del disc hi són totes. Quatre cançons són acabades. Indecís
sobre quina presa agafar de «Tot Ficció». I «Honda» està
pendent de compressió de subgrups i mescla. Nou cançons encara per
gravar veus. Ara podré. Però m’emprenya no sortir-me’n d’enviar
senyal als compressors i que em retorni. Així és com si no tingués
rack. Tampoc no sé com fer que em funcionin els mòduls nous. És un
desastre. Em sento un imbècil perquè tinc un potencial brutal a
casa i idees de sobres sobre com fer-lo servir, però res no sembla
funcionar. I a sobre passa’t l’estona amb concerts i ràdios. Tot
no ho puc fer. El proper a caure, la rondalla, que simplement no
funciona. I almenys aconseguiria hores per a dormir.
Però
almenys tota la part creativa és ja feta. Aquestes setmanes he estat
dubtant sobre certes decisions, dubtes que s’han resolt tornant
estrictament al pla original. Les pistes descartades eren purament de
tipus bonus: una mescla curta dels ‘strings’ de «Company in my
Mac», i la base d’«Anys» alentida i marxa enrere (sona
acollonant, però no vull tenir pistes de farciment al disc). El
canvi màxim ha estat la tercera cançó: tenia dues havaneres molt
semblants al disc, i una la vaig substituir per... «Down Down
Blues»! Molt millor que la primera demo de 2006, és una inclusió
inesperada, no del tot la meva favorita però almenys és diferent i,
sobretot, en Jordi Ibañez i el Ferran Baucells estan contentíssims.
Poden no ser els únics. I les guitarres del tema, fetes amb la
Stratocaster, són un senzillíssim homenatge a Stevie Ray Vaughan, a
qui havia ignorat fins que en vaig sentir en CD el concert de
Montreux de 1982 i de sobte em sembla importantíssim (com pot ser
que el xiulessin? Com???).
Així
que el track list definitiu del disc és: 1. Company in my Mac; 2. I
Look to an Evening; 3. Down Down Blues (2006); 4. Rowena Goodwin; 5.
Polskie Nagrania; 6. Trouble With Good Byte; 7. A Church Is Burning;
8. Tot Ficció; 9. I'm a Honda with Me; 10. Angélique; 11. The River
Flows; 12. Magnitogorsk; 13. Tots aquests anys després; 14. You're
on Your Ownio; 15. Rein Narma.
*****
Escrits?
Tot plegat un sobre futbol. I una idea que no sé com em sortirà. La
veritat és que aquest estiu una de les meves prioritats serà acabar
el relat llarg i escriure contes pel llibre de narracions curtes.
Vull acabar-lo. I buscar-li editor. Em complico la vida, doncs no sóc
un escriptor ràpid. Però si això em permet trencar la barrera i
defensar-me, bé estarà.
El
llibre de fotografia «Terrassa i la llum», mentre, segueix igual,
acabat i sense ni saber si el podré editar. Igualment, dissabte 18
vaig repassar totes les fotos sobreres del llibre més la sessió de
Terrassa de nit de quan el concert de Ran Ran Ran a la Nova Jazz
Cava, i tinc unes 120 fotos viables. No vol dir que amb això ja
pugui fer un altre llibre. Ni tan sols vol dir que totes arribessin a
entrar en un eventual segon llibre. El control de qualitat ha de ser
estricte. Però sí que vol dir que tinc un coixí. I tinc almenys
una sessió pensada: anar de nit a Can Parellada, on especialment hi
ha un edifici que em té intrigat. I sempre puc tornar a llocs com
Can Roca (de nit) o la Plaça Roja (de dia). En tot cas, seria un
llibre per a tenir a la recambra, doncs de moment no he avançat ni
un mil·límetre respecte del primer. Simplement he adquirit una
manera de fer, i les sessions són productives. Però reconec que el
pas endavant més obvi, el color, se’m resisteix. És com si no
tingués res a dir en color. Mentre, almenys, tinc una petita carpeta
amb (bones) fotos de persones. Dues ja han estat exposades. Però les
lleis actuals em fan quasi impossible aquesta via. És molt
frustrant. Terrassa m’està quedant deserta. I no la vull així.
Dibuix
i pintura? Es resumeix ràpid: de creador d’arquitectures
imaginàries i detallistes he passat a expressionista abstracte. Aquí
el meu pla va bé.
*****
Micròfons?
És l’apartat on més puc millorar l’equip que tinc. Però no puc
ara mateix. Sí que he mirat molts micros, sense arribar exactament a
cap conclusió. Tinc ja una col·lecció base a casa, i és prou bona
per a directes. I l’ADK permanentment connectat a l’estudi, com
sempre. M’agradaria un micròfon bo per a les tasques més
exigents, clar. I si m’he de gastar diners (sempre dins d’allò
justificable), les dues opcions amb més bona pinta són el Neumann
TLM 107 amb patró variable i el SE Electronics Gemini II amb dues
vàlvules. També he considerat els Warm Audio WA-251 i WA-47, els
dos a vàlvules. Òbviament només me’n compraria un i no serà
precisament demà...
Previs?
No és urgent en absolut. Amb l’Art MPA II com a previ versàtil
amb matriu M-S, i amb els previs del Focusrite Scarlett 18i20 i de la
Tascam (no la meva marca favorita a aquestes alçades), vaig ben
cobert. Si un dia realment fos molt ric i calgués, puc triar entre
un Focurite ISA Two i un Warm Audio WA-273EQ. Res que vagi a
produir-se en els propers anys. Pur perfeccionisme. El mateix amb una
taula de mescles. Tinc la Behringer, i crec que de moment en tinc
prou, excepte per la pols que conté a aquestes alçades (maleït
trànsit rodat!) i perquè, encara que ja n’hagi pogut evitar els
previs de micro (una mica sorollosos), no deixa de ser una taula
Behringer i m’espatlla la jugada amb tot el que tinc al rack.
(Reconec que també voldria fer arreglar la pletina Tascam 122, de
nivell professional però que no està en el seu millor moment i que
voldria emprar per a digitalitzacions professionals de cassettes.)
També,
no tinc ni idea de com muntar un circuit elèctric mitjançant
instruccions, i necessitaria diners per a comprar tots els components
i de qualitat, però em consta que un fabricant ven plaques de base
per a muntar-se un mateix un clònic del Fairchild 670, i un altre
ven la placa frontal pel projecte. I per a mi, un clònic del
Fairchild seria la coronació del meu estudi. Fets, són tan cars com
un cotxe de gamma baixa, i ‘no pede’.
Guitarres?
No tinc clar que vagi a fer cap moviment. No tinc un duro, i també
és cert que quasi tot el que necessito ja ho tinc. L’únic
moviment que preveig (i segurament sigui en el llarg plaç) sigui
acomplir el meu somni d’una Fender Telecaster americana, la
guitarra que m’ha estat envoltant des de 1997 (quan vaig veure una
Tele mexicana a l’aparador de l’efímer segon Farràs al carrer
Galileu) i des dels vells temps a To Be Continued (quan tant el frn
com el Jordi tenien Teles i jo vaig optar per una Strato per a no
repetir), però que sempre se m’ha resistit. El més semblant que
tinc és la Squier Telecaster reformada de tres pastilles, i la
Ibanez Talman amb configuració de Tele. Però em frustra no tenir la
guitarra autèntica. Sobretot perquè, si pillo una de bona, la Tele
és una màquina tonal. De totes maneres, jo també somniava amb la
Electric XII de 1965 i amb la Marauder, i l’any passat (2018)
Fender va treure un model d’alt preu i edició limitada, la
Meteora, que per a mi és el Citroën DS de les guitarres
elèctriques, i un model al qual donar suport perquè crec que serà
un futur clàssic. I ara va Fender i treu la sèrie Alternate Reality
amb cinc guitarres mexicanes... entre elles la Meteora, la Electric
XII i la Sixty-Six, que és una mena de Jazz Bass una mica reduït i
en guitarra. No podré, clar, però em té ‘depre’, doncs aquesta
mena de sèries només duren a la venda un any o dos, i m’enganxa
just quan vaig més malament de quartos. Tampoc no és que tingui
molt espai al quarto, però tenint en compte que ja m’he venut i em
vendré equips que ja no faig servir, no seria una situació
dramàtica. Sí que ho són els diners.
*****
Discos?
He sentit en mp3 el d’Elliott Smith i és bo, realment. «Union»,
de Son Volt, és millor que el fallit «Notes of Blue», sense ser un
disc ni molt menys perfecte. És un disc de moments, amb algun tema
mestre i també alguns temes de farciment. Jay Farrar segueix
travessant el desert. Si tan sols jo pogués produir-lo... «El mal
querer», de Rosalía, és l’altra obra mestra del flamenc (la
primera és «La leyenda del tiempo» de Camarón), esperem que la
sobrepublicitació de Sony no li enfonsi la carrera, una cosa molt
semblant li va passar a Manel, un grup de gent amb talent que mai no
van poder acomplir la seva promesa inicial. I a la fi m’he pogut
escoltar «Made in California», la caixa de sis CDs de 2012 dels
Beach Boys. No m’ha impressionat. No és la caixa «Good
Vibrations» de 1993, que també tinc i que en el seu moment va ser
una revelació. Hi ha alguna novetat, però quasi totes són al sisè
CD «de rareses i remescles», i les realment noves cabrien en un sol
CD de 40 minuts. Per sort aquests 40 minuts serien substancials, però
tenir-los majorment dispersos entre sis CDs fets majorment amb
cançons ja conegudes (amb en tot cas alguna remescla) desanima una
mica. Més un objecte que una col·lecció vàlida. No supera a
«That’s why God made the Radio», clar. Potser sí superi (de poc)
el doble CD de la gira, en essència un típic show de la banda de
tribut de Mike Love amb cantants convidats, molts hits i poca
substància.
Beatles?
La caixa del «Sgt. Pepper» conté la millor mescla en estèreo que
se n’hagi fet, amb idees imaginatives (la intro de «Lucy...»),
molt bons greus, els millors sitars de la Història a «Within
You...», i un feeling simplement fantàstic que deixa clar per què
aquest àlbum continua essent tan important. Giles Martin és un
geni. També hi ha remescles estèreo megabones de «Strawberry
Fields Forever» i «Penny Lane», sessions (els pianos de «Penny
Lane» aillats!!!), i l’àlbum original en mono. Òbviament no em
desfaré del meu CD de la versió de 1987, però és que les mescles
importen molt en aquest àlbum. En canvien totalment la visió.
I
ara he començat amb l’Àlbum Blanc. He anat directament al CD 3,
amb les «Esher Demos», 23 de maig de 1968. Òbviament les coneixia
quasi totes, però amb la qualitat d’una pedra volcànica. Aquí,
en alguns moments semblen gravades a Abbey Road amb les Studer J37 i
no a Kinfauns (la casa del George i la Patty) amb una gravadora
Brenell o pitjor. (L’àlbum com a tal no sona molt diferent de la
meva còpia de 1993, el dia que vaig fer 18 anys.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada