Aquesta
tarda he
estat
fent backups. I en part això ha
estat
motivat per un experiment que volia fer. És cert que el meu pla per
a aquest estiu és gravar veus de tres àlbums (Santuari,
Disfunctional i 1980), així com regravar les veus d’Himnes. Força
feina. Però així com en aquests àlbums la feina instrumental està
feta i és molt bona, també tenia tot de carpetes separades amb
possibles àlbums a fer després. I avui
les he
ajuntades
en un sol projecte. En part, per a reduir l’impacte visual de
tantes carpetes. En part, per a tenir en una sola «piscina» les
bases de tres projectes diferents, més una carpeta amb idees
prometedores que només existeixen com a demos o midis incomplets.
Els tres discos eren «A Grècia», «Estratègies al Paradís» i
«Duncan Drawings IV». La carpeta de demos, «Wendoline, or when
Rickenbackers Eat Pizza».
El
resultat és decebedor. De tres discos, només dues cançons són
directament singles:
l’antiga «MR Blues», pendent d’una nova lletra que resisteixi
la prova del temps, i l’antiga
«Down Down Blues», una antiga desferra blues de l’horrible «Busco
Feina/Accident» que, regravada i sotmesa a un procés de capes, és
absolutament memorable, la millor del lot. Però a partir d’aquí
la resta és molt irregular, des d’unes poques bases que prometen
però que encara necessiten un últim toc que les faci brillar, fins
a fracassos estranys i mancats de direcció. No, res aquí no és tan
dolent com els desastres del «Busco Feina/Accident». Però sí es
tracta d’una reunió de projectes sossos, gravacions on no puc
simplement afegir una veu i a córrer, doncs no estan a l’alçada
de la meva obra publicada. I per tant les he de deixar per a quan
estigui de les veus. O potser fins i tot per a l’estiu que ve,
amb alguna sessió ocasional durant el curs per a preparar midis per
a tal o qual tema.
Un
dels tres discos, el «DD4», només constava de tres cançons, totes
elles en estat de demo. Dues són havaneres, i problemàtiques. Tenen
molt potencial, però simplement no sé què fer amb les lletres.
M’avorreix parlar de vaixells que arriben a l’Havana per a que
els mariners es fixin en noies. Això tenia sentit el 1900, amb el
desastre del 98 impulsant la nostàlgia. Però ja hi ha un model que
les havaneres han de ser així, i el meu intent de trobar nous camins
no ha funcionat en absolut. Per a les lletres d’havanera no tinc
«àngel». Mentre, la tercera cançó va ser creada per a un concurs
de música per a cobla, i en aquest cas sí és una peça molt
bona... que va ser un error enviar a un concurs on només
devien
voler sardanes.
De manera que adéu concursos de composició, i aquesta peça la
rearranjaré per a eliminar-ne el seu component més problemàtic,
l’arranjament per a cobla fet a punta de pistola, i transformar-la
en una èpica d’estudi amb orgues i tot, 100% Patinet. I així serà
una peça reivindicable davant de qui faci falta.
*****
Que
per què no faig sardanes? Una vegada en volia fer una («La
Mainadera», la sardana que el meu avi volia compondre però que no
va fer mai),
no sabia com s’estructuraven, i vaig preguntar qui me’n podia
ensenyar, em van dir un senyor... i aquell
senyor em va respondre que la meva música no li agradava i que de
fer sardanes ja se n’havia de saber! Així que, mancat de cap
coneixement sobre sardanes i profundament disgustat per
l’experiència, ja no n’he volguda compondre cap. Ni voldré. No
m’agraden els ambients conservadors i tancats.
*****
Mentre, «Bongos» està
aturat. Un bon amic hi volia col·laborar però des que m’ho va dir
està «missing», i no sé què fer.
*****
Fa
uns dies
vaig
fer
un darrer retoc al «Te Deum» que vaig compondre per a la Massa
Coral. Ara tot és ja definitiu. I s’estrenarà. Fa uns anys ja em
van cantar el «Sanctus» del Rèquiem, però per raons de personal
no s’havia pogut fer més. El «Te Deum» serà la primera obra
completa meva a estrenar-se en concert, i tinc l’esperança que
sigui el principi del meu prestigi a Terrassa.
*****
La
Ibanez
Talman està
reparada.
I
sona
100% Telecaster. La
reparació,
que
ha inclòs recablejat i blindatge de pastilles, és
mestra. M’estalvio
de comprar una Telecaster americana.
La Yamaha Pacifica la he
arribat a tenir com a vendible dins del meu cap. Ahir la vaig poder
provar bé i per sort estava equivocat. És bona. Simplement, no és
exactament la Strato SSH que havia tingut en ment quan vaig planejar
la operació. És una guitarra a la que encara li he de trobar el seu
espai sonor. Però la retindré. El seu esforç m’ha costat.
*****
«Ja ho sabeu, estic en contra
de la UE i de la nostra pertinença a ella. Però precisament: això
ja no és el somni de Jean Monnet, és una cruel caricatura que es
comporta a tots els efectes com un supraestat totalitari. Ens
mereixem això? Clar que no! Però està clar que hi ha massa estats
dins la UE que pensen en els termes més inhumans possibles i que
això ja ha afectat al projecte de la UE fins a convertir-lo en la
cosa més degradant del món. Fins al punt que ja només serveix com
a exemple màxim de com no s’han de fer les coses, des de la moneda
única fins a la Unió com a simple monstre burocràtic o la pèrdua
del nord pel que fa a drets humans i democràcia. En tot cas, com diu
un dels nostres companys, la implosió de la UE ens acabarà duent a
la III Guerra Mundial? És certament una possibilitat inquietant. I
per això encara ens ha de saber més greu que tot s’hagi fet tan
malament. I mirar de separar-nos-en i fer ranxo apart en la mesura
que ens sigui possible.»
*****
En
un post sobre l’absurda limitació dels tres minuts trenta segons:
«Les discogràfiques i la
seva total manca de criteri. Per què et penses que no en vull saber
mai més res? Entrega'ls un "Corrupció Automobilística A
Liechtenstein" i que no hi vulguin veure més enllà dels
nassos. Vagin a regar!»
En un post sobre la
desesperació d’un amic:
«Un
contracte discogràfic mai no hauria d'haver estat un prerequisit per
a poder existir. N'estic fart del mur que han aixecat les grans
discogràfiques entre nosaltres els músics independents i el gran
públic, mentre bombardegen aquest últim amb merda. Cal canviar-ho.»
Fa
uns dies vaig tenir un altre desengany, aquest cop amb un programa de
TV. Reconec estar molt sensible, però no és per menys, doncs pel
simple fet de no tenir contracte discogràfic ni em responen els
correus. I a quasi 43 anys continuo essent un aspirant, malgrat ser
un dels millors músics de Catalunya. És molt injust, i tindré
molta memòria.
En
fi, toca endegar una carrera literària. Espero que hi haurà editors
i crítics sense tants fums...
*****
Fi
de l’abonament de la mare al Liceu. Millor per a mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada