Dissabte dos de juny vaig
assistir a l’òpera dels tallers
d’òpera d’aquest curs.
L’elisir d’amore. I era
d’amore, versus l’orrore en
el que vaig participar fa onze
anys. Tots ho van fer molt bé.
Potser m’hagin reconciliat
amb una òpera que no és de
les meves favorites, però que
durant onze anys vaig dur
marcada com el meu gran fracàs
durant els anys de Cant. Ni em
van dirigir bé, ni jo no vaig saber
fer-me rendir. Sí, quan vaig haver
de cantar certa obra de certs tres
compositors en el concert del
caos va ser encara molt pitjor. Però reconec que no m’agrada fracassar.
*****
No em puc estendre, però hi ha canvis a Bongo, i en pot sortir un
projecte més curt però millor. Hi ha esperança.
*****
Molt em temo que el nou govern de Pedro Sánchez serà una merda
punxada en un pal. El rècord de Rajoy serà difícil de batre, però
veig que Sánchez ho vol intentar.
*****
Ja és hora que Catalunya entregui grans obres musicals i es posi a
l'avantguarda del pop mundial.
*****
A dibuix estic a mig fer una pintura experimental per fases. Ja fetes:
1) fons monocromàtic; 2) pintura de «taques» amb espàtula. Falta
3) «drip-painting». Res molt punter, però és buscar una nova direcció
per a mi. I és més excitant que res que hagi fet aquest darrer any. Un
curs en el que he estat una mica encallat pictòricament. M’ha passat
una mica com al
2005, en què venia
d’un gran treball
discogràfic i no
sabia com anar en
una altra direcció.
I, en el cas pictòric,
aquest gran treball
eren els dibuixos
d’edificis imaginaris
amb perspectiva tècnica d’alta complexitat. Un cim, però la vida ha de
continuar. I ha de continuar experimentalment.
*****
Fa uns minuts he acabat de veure un vídeo amb una interpretació
en directe de «Drumming» de Steve Reich. Veure com la tocaven
m’ha aclarit unes quantes coses sobre la construcció de la peça.
Com «Music for 18 Musicians», és una peça que probablement
no podré presentar en concert, simplement perquè l’adquisició de
tres marimbes, tres glockenspiels i vuit «parches» està llunyíssim
del que em puc pagar (o, en el cas de «Musicians», encara més
marimbes, un metal·lòfon i un parell de xilòfons, més quatre
pianos en escena).
Però tinc dues partitures (una de Reich i una altra de Philip Glass)
que m’agradaria dur a la sala de concerts, i així trencar certes
inèrcies en la música local: «Four Organs» (Reich) i «Another
Look At Harmony, Part 4» (Glass). Les dues, prou avançades i
interessants. Falta trobar músics receptius. El que serà difícil,
doncs massa sovint tot el que es fa és el Rèquiem de Mozart, el
Rèquiem de Fauré, el Gloria de Vivaldi, el Carmina Burana de
Carl Orff (que ara mateix estic assajant) o el Messies de Haendel.
Coi, si no vaig poder estrenar ni Himnes! Tot i que aquesta
darrera l’estic enviant en partitura a diversa gent, amb la petició
expressa que la reenviin a tothom qui creguin que hi pot estar
interessat, i no cal ni que visquin a Catalunya. En fi, que vull
liar-la i fer, a la fi, música de qualitat a Terrassa.
Sobre els retocs a Himnes, són dos: 1) adaptar dues notes de la
veu al primer moviment, de manera que encaixin amb la
pronunciació anglesa de la lletra; i 2) eliminar les maraques dels
tres moviments on era (no afegia gran cosa, excepte un intèrpret
més, i precisament intèrprets és el que em falta per poder
estrenar-la, i no han sortit mai).
Tornant a «Four Organs», és fascinant veure com al diagrama
Steve Reich indica amplificació individual per a cada orgue,
intentant reduir al màxim els «batecs» entre notes. Però és que
precisament és el fet que aquests ocorren que fa tant fascinant
aquesta obra. Tens dos fenòmens: 1) el procés de què consta
l’obra, curosament construït i desenvolupat; i 2) la física sonora
que comporta. És la interacció entre aquests dos factors el que fa
d’aquesta obra un manifest de què pot arribar a ser la música com
a pur fenòmen sonor. I això ens situa en el futur, on les tonteries
heretades del conservatori ja no tinguin cabuda i siguin un simple
estorb.
I amb «Another Look...» parlem també d’un model de com
administrar la informació per a construir punts de màxima
complexitat. Una obra que comença simple i quasi gregoriana
però que en els seus darrers deu minuts esdevé harmònicament
complexa i sofisticada. És 1977 (o fins i tot 1975, no queda clar),
però podria ser 1983 amb Koyaanisqatsi. No ens aconformem
amb menys.
*****
Sóc un gran fan de les guitarres de dotze cordes. I també dels
orgues elèctrics Farfisa Mini Compact. La raó és la mateixa:
en operar «per octaves» en la construcció del seu so bàsic,
aquests instruments aconsegueixen una gran complexitat tímbrica,
però d’una manera força ordenada. No és com amb l’ús de la
distorsió, que queda «brut» i incontrolat. Clar, si un vol un timbre
complex però net, les octaves són el camí.
A la vegada, uso molt la reverberació. I aquesta té un gran
component de fase entre imatges sonores, el que li dóna el seu so
característic i «brillant». Jo en poso tanta perquè la uso com un
instrument més, capaç de modificar en gran mesura el so dels
instruments tradicionals. És el tipus de pensament típic de 1966-67,
quan per a obtenir nous sons els enginyers de gravació havien de fer
miracles amb cambres d’eco, equalitzadors, compressors i
magnetòfons. I s’aprèn molt de treballar així. Fa que els mitjans
abundants d’avui tinguin molt més potencial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada