Out of Time

A petició d’un amic, avui parlaré de música clàssica. És conegut que el món local clàssic fa sempre les mateixes obres d’èxit provat, i precisament per això m’he acabat distanciant d’aquest món i d’aquest repertori. Però tot s’acaba aquí? No! Hi ha molt per descobrir. I aquí comentaré les quatre campanes que he sentit.

Recomanació absoluta: Leonin i Perotin, directes des del segle XII. Especialment els organa «Viderunt Omnes» i «Sederunt Principes» del darrer són escolta obligada. No he escoltat quasi a Guillaume de Machaut ni a Josquin Desprez, però conec la seva importància.

Tomás Luís de Victoria? Un clàssic.

Més cap aquí, un predecessor molt afortunat de Bach va ser Dietrich Buxtehude, de qui tot el que n’he escoltat és bo. Schütz és més primitiu, però té els seus moments. Com el Te Deum de Marc-Antoine Charpentier, de reminiscències eurovisives.

L’Orfeo de Claudio Monteverdi és de difícil digestió, però és una obra clau, tot el barroc arrenca d’aquí. No he pogut escoltar quasi res del turmentat príncep Gesualdo da Venosa, però em consta que és un compositor clau, el primer avantguardista, segles abans de les avantguardes.

A partir d’aquí entrem en territoris més familiars. He escoltat coses fantàstiques de Scarlatti. Henry Purcell és un imprescindible, sobretot per Dido and Eneas, però no exclusivament, i la seva manera d’emprar els acords és única en tot el barroc. En canvi, no he escoltat res de Couperin ni de Telemann, que devia tenir una Telecaster.

De Haendel sé que són molt valuosos els oratoris, però només he pogut prendre contacte amb el típic, el Messíes, que vaig cantar diversos cops el 1997. També en valen molt els Coronation Anthems. De totes maneres, les seves òperes es reposen perquè són de Haendel, però hi va perdre el temps.

Bach era incapaç d’equivocar-se. Les obres mestres són multitud. El clave ben temperat en dos volums, La Passió Segons Sant Mateu (i la Sant Joan té els seus moments), L’Oratori de Nadal, les 200 cantates religioses més un petit grup de cantates profanes, l’Art de la Fuga, les Variacions Goldberg, l’Ofrena Musical, les sis Suites per a Violoncel Sol... De totes maneres és música que depèn molt de la interpretació, i tant et pots trobar gravacions grandioses (les Goldberg tenen versions espectaculars de Glenn Gould i Wanda Landowska) com trobar-te interpretacions en directe que assassinen vilment les obres interpretades. I un problema amb Bach és que hi ha una certa varietat dins de cada obra, però no en el conjunt de la seva obra. I hi ha una obra que desmereix segons tots els testimonis: una Passió segons Sant Lluch que està escrita en part per la mà de Bach però que probablement és només una còpia d’una obra d’un compositor antic molt inferior, despertant la pregunta de què hi pretenia fer un Bach. Finalment, alguns dels seus fills van ser compositors en una línia molt més de classicisme mozartià, i potser s’haurien d’escoltar més.

Haydn pot ser fins i tot una mica millor que Mozart, sobretot pels seus quartets de corda. Mozart està sobrevalorat, en la meva modesta opinió: tenia unes capacitats excepcionals, però poques vegades les va aprofitar al màxim. Potser el KV364 i les variacions sobre Quan les Oques Van al Camp s’han de rescatar, però reconec estar molt decebut amb les seves òperes (en especial La Flauta Màgica) i amb peces com l’Exhultate Jubilate. El Requiem? Anava a ser fascinant, però va Mozart i es mor (moralitat: no vagis), amb el que, a partir del Domine Jesu, el que tenim és el molt menys interessant Requiem de Süssmayer, un pegat de difícil digestió. Una pena. En fi, em consta que Salieri era força figura per l’època, però com de costum no sona gaire. El món de la clàssica és massa conservador a l’hora d’escollir repertori.

No tinc molt dominat el Romanticisme, faré el que pugui. No sóc molt fan de Beethoven, però és just dir que la 9^a és més que una partitura feta en plena sordera, i que és molt més que l’Himne a l’Alegria. De fet, qualsevol oient es dispararà al peu si només vol escoltar el final: l’estructura de la 9^a és complicadíssima i imprevisible, i a la vegada sona completament natural, amb el que CAL escoltar-ne seguits els seus 80 minuts. Amb el que podem especular que els grans genis no ho són tant pel seu material de base com per com el treballen.

Schubert és bo, tot i que no crec haver-lo entès en absolut. On va brillar més és amb els seus cicles de Lieder, i reconec que encara he d’escoltar el cicle de La Bella Molinera. Mendelssohn-Bartholdy? El poc que n’he escoltat (sobretot el Psalm 42) és fantàstic. Diria que no he escoltat res de Franz Liszt, però em consta que va ser el músic total del segle XIX. El mateix sobre Schumann (i sobre Clara Schumann, per cert). I Johannes Brahms és molt important per una obra en concret, el Rèquiem Alemany, a la vegada que té obres tan recomanables com els Liebesliede i Neue Liebesliede, música coral de màxim nivell. Finalment, Richard Strauss és tan important per les seves Quatre Últimes Cançons com per les òperes Salomé, Electra, Ariadna de Naxos, La Dona Sense Ombra, i El Cavaller de la Rosa. Llavors hi ha els típics: Txaikowsky, Dvorak... i la recomanable El Moldava de Bedrich Smetana.

Més moderns? Debussy té com a grans hits el Preludi a la Migdiada d’Un Faune, El Mar, l’òpera Pelleas i Melissande, Syrinx per a flauta sola, i força coses amb piano. Ravel i Poulenc no els tinc tan apamats. Fauré només va fer una obra llarga, el Requiem, que sol ser emparellat en concerts amb el Càntic de Jean Racine. En la mateixa vena, Maurice Duruflè té dues obres magnífiques, el seu Rèquiem i la Missa Cum Jubilo. I Erik Satie pot ser força desconcertant quan vol. César Frank potser no rendeix tant, tot i ser bo.

Més a l’est, Janaceck, que té unes quantes òperes molt interessants però del que sobretot m’encanta la Missa Glagolítica, d’una modernitat sorprenent. I Bartok, amb una Música per a Cordes, Percussió i Celesta absolutament imprescindible. No ens oblidem de la Segona Escola de Viena: Schönberg (Pierrot Lunaire), Berg (Wozzeck) i Webern (Variacions per a Piano opus 27). Igor Stravinsky té molta obra (La Consagració de la Primavera, Petrushka, Simfonia dels Psalms). I a Amèrica un contemporani increïble, Charles Ives (Central Park in the Dark, Three Places in New England, The Unanswered Question, Concord Sonata, i també en recomano els Psalms).

Post-1945, reconec no estar tan interessat en els atonals (Boulez, Berio, escola de Darnstad, Milton Babbitt, John Cage, Iannis Xenakis, Stockhausen, Varèse, Alfred Schnittke). Benjamin Britten té bons moments, sobretot A Ceremony of Carols. I Samuel Barber s’ha de mencionar, junt amb Leonard Bernstein i George Gerswin.

Sempre seré un fan del minimalisme nord-americà: La Monte Young (The Well-Tuned Piano, Trio for Strings), Terry Riley (In C, Poppy Nogood and the Phantom Band), Steve Reich (Music for 18 Musicians, Sextet, Different Trains, Four Organs), Philip Glass (Music in 12 Parts, Einstein on the Beach, Another Look at Harmony Part 4, Dance Nos 1-5), John Adams (Shaker Loops, Nixon in China), Alvin Lucier (I Am Sitting in a Room), Tony Conrad (Four Violins) o Tom Johnson (potser el més discret del grup). Reconec que Michael Nyman va deixar d’interessar-me fa temps i que Wim Mertens em sembla molt sobrevalorat. Tampoc no connecto amb el «minimalisme sacre» d’Arvö Part i Sofia Gubaidulina. Des d’Holanda, Simeon Ten Holt té algun moment bo.

Òpera? Wagner (tot, excepte Cola di Rienzi i ell com a llibretista), Puccini (molt, molt gran), Verdi (més irregular, però té moments molt bons, potser trobareu «Falstaff» una obra difícil), Catalani (La Wally és molt bona), Bellini (Norma)... Hi ha autors més senzill com Bizet, Donizzetti o Rossini, que solen enganxar força però que potser no són essencials.

Dels d’aquí? Ferran Sors, Joan Cererols, Benet Casablancas, Robert Gerhard, Enric Granados, Isaac Albeniz, Xavier Berenguel, Felip Pedrell (més pels seus llibres que per la seva música), Frederic Mompou, Eduard Toldrà, Rosa Puig, Cristòfor Taltabull, Gabriel Brncic, Josep Soler, Teresa Borràs, Ricard Lamote de Grignon, Lluís Millet, Enric Morera, Joan Guinjoan, Xavier Montsalvatge, Josep Maria Mestres-Quadreny... No tot el que han fet és excepcional, però val la pena investigar. Dos que sí que em tenen decebut són Manuel Oltra i Ramon Carnicer, i per desgràcia el primer és molt cantat a les corals. (I no us incloc els perpetradors de cert concert de 2011 perquè allò no són compositors, per molts títols que tinguin.)

De manera que hi ha molt per explorar, especialment als arxius, però desgraciadament als conservatoris sempre s’acaben fent les mateixes quatre o cinc obres, amb concerts altament redundants, sobretot perquè ja n’existeixen molt bones gravacions de referència. A veure quan mouen el cul.