The Lost Chord

(Segueix)

-Què t’ha portat d’instrumental el 2016?

És cert que almenys en això ha estat un any interessant. El vaig iniciar a Tenerife amb un “timple Canario” (18-1-2016), tot i que va ser la compra menys afortunada de l’any, doncs era un instrument “de turista”, no apte per a la mena de treball profesional que jo hi volia fer. Més afortunada va ser la compra d’una mandolina electrificada a Casa Farràs (8-2-2016), una Johnny Guitars que sí ha vist una mica d’activitat. Aquesta darrera la vaig sufragar en part amb la venda al Second Company de la meva primera guitarra (una Encore desastrosa) i de la Samick acústica de 12 de l’era “Corrupció” (La Fender Villager és molt millor). Ha estat un any de vendre’m coses (al juliol li vaig vendre la XP acústica blanca a l’Albert Bonnin, i el 9 de setembre em vaig vendre la Daytona acústica en veure que no li treuria suc).

L’única guitarra nova de l’any ha estat una Squier Vintage Modified Jazzmaster en color Sonic Blue, el 13 d’octubre. Meravellosa. 374 € que sonen com 1800. A la vegada, m’ha posat en alerta que l’autèntica sèrie barata de Fender és Squier i no Fender Ensenada (d’aquestes darreres en vaig probar unes quantes el 2015 i no valien res).

Amplis? Dos de bons: un Roland Blues Hot Cube de 30W (23-7-2016), de transistors, no arriba a sonar a vàlvula però hi ha qualitat, i un VOX AC15C1 (10-10-2016), encara estic a mig pagar-lo però és sensacional. Especialment el trémolo.

Racks? Un compressor Alesis 3632 (l’evolució del 3630, del que fa 15 anys que en tinc un), un compressor DBX 266XS, i un interface multientrada Tascam 16x08. I herències sorpresa de Paramètric Estudis (in memoriam): una pletina de cassette Tascam 122, un MOTU Midi Timepiece, i uns samplers Akai S1100 I S4000. Això darrer ho he de posar en marxa.

Pedals? Un multiefecte BOSS ME50 i un Electro-Harmonix Mel9 (Mellotron de guitarra). Ah, i un E-bow! Amb el que tinc una bona pedalera per a Visitants.

-Hi ha ja idees pel 2017?

I per més enllà I tot, si les economies ho permeten. Les apunto, simplement, doncs a la pràctica tindré l’economia molt limitada. Tema guitarres: Fender Stratocaster SRV, Squier VM Jaguar, Squier VM VI, Eastwood Classic 12, Maton MS500-12 Mastersound, Gibson J-45, Duesenberg Paloma, Fender Electric XII, i una Cozart Telecaster XII per a un experiment estéreo. Apart, dos instruments inusuals: un sitar electrificat i una guitarra portuguesa de Coimbra.

-Com ho portes com a intèrpret?

He millorat substancialment. No sóc un guitarrista ràpid, però: a) he après a no equivocar-me i a tocar dins d’una escala; b) aplico bendings i vibrato; c) diría que no tinc el canell tan encarcarat com fa uns anys; d) me les arreglo per arpegiar molt més que fa uns anys. Què em falta? Saber com tocar escales ràpides, aprendre’m més escales, i aprendre a tocar “fingerpicking” (tinc relativament controlada “Blackbird” dels Beatles però res més). Tan aviat com em millori l’economia vull tornar a estudiar amb el David García, és un bon profesor i jo no hauria arribat on sóc sense pasar per les seves mans (a més, no ho vaig deixar per voluntat pròpia).

-Llegeixes revistes de guitarra?

Sí, i sobre una base regular. Opinions? M’encanta llegir proves d’equipament, tot i que les més fiables sempre seran en anglès. També m’agrada llegir articles sobre història i tècnica de la guitarra elèctrica. En canvi, reconec que les partitures de pràctica que solen incloure aquestes revistes no em són útils, tant perquè ja requereixen un generós nivell de partida com perquè van molt encaminades a que agafis “l’estil de” (i aquí reconec que estic buscant una manera pròpia). I les entrevistes… reconec que en general m’agraden per si mateixes, però llavors escolto als guitarristes i rara és la vegada que no em deceben. No em refereixo a la seva tècnica, que és acollonant, sinó als discos com a tals, que solen ser comercialots. Si voleu els dos exemples més estridents: a) a Robert Cray el van fitxar perquè era guapot, les noies s’excitaven amb ell, i les seves lletres anaven sobre sexe. Incidentalment, tocava bé la guitarra. I clar, els seus discos continuen essent molt avorrits; b) Stevie Ray Vaughan tocava molt ràpid i tenia un to. Però n’he escoltat unes quants gravacions i sempre m’hi falta alguna cosa. Vull dir que imita a en Jimi Hendrix però no deixa de ser molt més convencional que ell. Diria que aquell tràgic accident el 1990 és el que l’ha convertit en mite.

Apart, hi ha tots aquests guitarristes tècnics (Steve Vai n’és l’exemple més conegut) que fallen en tot el que no sigui la pròpia tècnica. Vale, aquí estic essent una mica dur. Diguem que me’ls miro amb ulls de compositor i enginyer de gravació, i admiro quan un guitarrista fa una gravació que funciona en termes musicals (Eric Clapton té una obra molt irregular, però escolteu-lo al “Beano album” i a “Laylah and Other Assorted Love Songs” i us en fareu fans). En aquest aspecte, admeto que un John Petrucci ja ha aconseguit perdre’m abans de començar, amb el ridícul argument de l’àlbum de Dream Theater “The Astonishing”. Difícilment la música hi podrà sobreviure.

Clar, jo voldria que no sortissin sempre aquests guitarristes tècnics a les entrevistes. Vull dir que, per exemple, un Thurston Moore o un Nels Cline tenen molt més a dir en termes de to i d’experimentació sonora. Així que tinc molt clar què tenir per a un bon to bàsic (pastilles amb especificacions vintage + amplis de vàlvules), però a partir d’aquí vaig molt venut de cara a arribar on realment vull arribar. Bé, almenys sé que no vull fer el típic solo metàl·lic…

-Finalment, on t’ha dut tota aquella experimentació amb pastilles i circuiteria?

M’ha dut a una bona guitarra de treball on menys me l’esperava: la Casio MG-510. Les seves pastilles originals eren fluixotes (no entenc per què certa gent les té molt mitificades), i em vaig decidir a fer-les canviar (si no recordo malament, una Seymour Duncan Little '59 Strat -SL59-1n- al màstil, una Seymour Duncan Duckbucker Strat -SDBR-1b- al centre, i una DiMarzio Evo 2™ Bridge al pont). El divertit és que vaig demanar uns selectors extra per a poder escollir entre humbucker i single a cada pastilla, el tècnic no em va entendre bé… i he decidit donar per bo aquest accident genial: “sis” pastilles single, a escollir una de cada dos, i les dues del mig sonen superexcèntriques. A la vegada que el so general és boníssim. Si hi afegim que no n’he tret la pastilla i circuit MIDI, aquesta és la perfecta guitarra experimental.

A la vegada que hem donat el toc final… a l’Älvian estèreo! No pot funcionar en mono per si mateixa, però en estèreo és genial. A més, les pastilles que duu ara són un parell de Seymour Duncans Seth Lover, magnífiques per a Alt Country. Ara hi he de gravar… I fer-me amb una 12 elèctrica, barata, per a repetir l’experiment però amb 12 cordes (definitivament desisteixo de comprar-me una altra Rick de 12, només per l’estèreo).

L’Älvian de semicaixa ha acabat també amb unes Seth Lover, i l’empraré amb Visitants.