Purament per
a fer neteja i inventari, en aquesta entrada hi inclouré tres
textos/lletra que no aprofitaré, per motius obvis.
El primer
text és el de "Down Down Blues", un moment
involuntàriament còmic del "Busco Feina" de 2006. Estic
retreballant la música. Moment genial, doncs, per a prescindir d'un
text força fluixot.
Down Down Blues
Down down,
it's coming down down,
the ceiling down down,
my home comes down down.
Down down.
My money down down,
my poor job down down,
my life goes down down,
I'm much poor down down.
Down Down.
My own faith down down,
my broken heart down down,
it's a pity down down,
I'm feeling down down.
Down down.
I'm a worker down down,
I'm a loser down down,
I'm defenseless down down,
don't feel free down down.
Down down.
El segon text és, sorprenentment, en
portuguès, una llengua que no domino. La composició a la que
pertany era un dels punts més baixos del “Busco Feina”. Així
que no importava massa què hi posés.
Ondas do mar
Bahia para viver,
bonita no infinito,
a felicidade
na madrugada.
Ondas do martes
na noite que nasce,
alem da brisa,
pranto de saudade.
Você dança,
você canta,
você homem,
você poeta.
A luz assim rompeu
o caminho azui
da melancolia
do passo de História.
O despertar do tempo
fala e abraça
a beleza atlántica
do dormir do mar.
Você dança,
você canta,
você homem,
você poeta.
El tercer text és un poema, força
infumable, que vaig escriure en el punt més àlgid de caos, cap a
finals de la carrera de Cant, quan no podia fer plans ni descansar.
La tensió es nota.
Sospirant
per Candlestick Park
Les
imatges filmades
s'han
fet massa reals.
Els
escenaris fan vertigen,
em
deprimeixo i ploro.
Ni
tan sols ressonen
els
crits de noies bullents.
Un
vehicle, un camerino,
un
escenari, la mort.
Escortes
a Tòkio,
persecucions
a Manila.
Concerts
militaritzats
on
ets un número més.
Proves
so i et sents com un
imbècil
perquè és inútil,
el
concert sempre surt pitjor
i
has de veure les ciutats de nit.
Et
dirigeixen, t'anul·len,
no
pots decidir sobre res.
He
presenciat catàstrofes.
És
el caos però a qui li importa?
Llegeixes
a vista en directe
i
segueixes sonant tan malament
com
els Beatles aquell dia trist
al
Budokan el '66.
Cada
nit t'ho manen tot,
cada
nit has d'assentir.
Has
de vestir uniforme,
has
d'obeir uniforme.
Ets
un zero a l'esquerra
unit
a tots en la reverència.
Junts
hem d'emocionar-nos,
junts
podem fer el ridícul.
Sospiro
per Candlestick Park,
vull
que arribi el meu
Candlestick
Park.
Lluís
Paloma Sànchez, abril-agost de 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada