Jordi Ibañez & 1964!

En Jordi Ibañez (cantant i compositor de L'Exèrcit d'Islàndia) ens ofereix una ressenya encertadíssima del "1964"! Pareu-hi atenció, es llegeix superbé:

*****

Per fi ha arribat el “1964”. Per fi un disc no instrumental de Lluís Paloma, per fi (sis anys després del darrer disc amb temes propis) la continuació del “Feina 2.0”, aquella gravació que agrada més als seguidors del Lluís que no a ell mateix. “Himnes” no era instrumental, cert, però sí un disc on la temàtica i lletres condicionaven el contingut musical de manera decisiva.

 “Czeslaw Niemen” comença quasi “in media res”: l’àlbum es destapa i immediatament ja sentim la veu d’en Lluís cantant sobre genis musicals polonesos. I ens adonem que la mescla és arriscada: greus i reverbs xocant, ecos rebotant fins l’infinit (atenció al final). Les veus que canten “Niemen, Niemen” a la coda són novetat en el cànon palomesc: repetició pop i emocional! I fins i tot es trenca la veu, al ser massa alta per la tessitura d’en Lluís. En certa manera, aquesta cançó és una constant en el disc: estructures, arranjaments, instrumentació i temàtiques ja anteriorment escoltats en altres àlbums però un so final spectorià. Digue’m-ho d’entrada: si els anteriors discos de Lluís Paloma eren discos poc mesclats (que semblaven no mesclats, en el sentit que el so de producció semblava el definitiu, ja sigui per la no mescla o per un masteritzat homogenitzador) aquí el mix final és clau, fins al punt de condicionar el so de “1964” de manera significativa.

“Atmosfera” i “Burned’s been everybody” confirmen totes aquestes tendències: inici a sac, veus d’acompanyament, notes altes, greus al màxim… i, en moments puntuals, cert caos entre veus. De fet, com notem a la primera de les dues, durant el disc sentim unes veus principals sovint voluntàriament deixades: aquí no hi ha la regravació constant de veus del “Corrupció”, això és més aviat un “grava, que flueixi i deixa-ho com està”. La segona és novament una declaració científica sobre el fet musical, amb moments d’empantanegament sonor cercats.

“La creu d’en Sigmund” és una de les cançons més straightforward, més directes del “1964”. Els “hey hey” i “paparapapa” del mig ens sorprenen en un primer moment (això no és habitual en un disc de Lluís Paloma) però es convertiran en item constant durant l’audició del disc. Qui és aquest Sigmund, aquest Jesucrist actual també martiritzat? A “La vall dels silencis” notem novament aquesta espontaneitat en les veus: lletres “t” finals marcadíssimes, veu principal una mica fora de pla i seca pels estàndards palomians habituals, alguna lleu desafinació en les notes altes… però el so, com sempre, molt reconeixible. L’addició de percussions ha ajudat a donar matís a la música d’en Lluís però aquests sons de Hammond, Celesta o orgue d’església són marca de la casa. Una altra cançó on la veu comença amb la música, a sac, un recurs molt repetit a “1964”.

“Parquímetres” aporta un to diferent, més juganer, al disc. Una breu postal amb caos de veus quasi final provocat pels delays. Realment als 60 feien aquestes coses? La melodia de veu d’”Els anells universals” avança morosa i lenta, i això combinat amb la repetició constant dels instruments i els “papa” potser massa alts en la mescla en fan una peça espessa, tot i l’efectiu final i la seva ajustada durada. Una altra peça breu, “Ràdio Luexemburg”, confirma que les cançons curtes són les que millor funcionen i s’ajusten al que es feia a l’època homenatjada.

Les veus de “Radioactivitat” (unes harmonies fantasmals de fons i una veu principal que va a la seva bola) i els sons estranys que escoltem entre 1’21” i 1’52” (que al final descobrim que són cotxes passant) la fan una cançó peculiar. De nou una lletra sobre els miracles de la tècnica i la ciència i de nou un final titubejant. “Pripiat” n’és la continuació temàtica lògica però no sonora: aquí trobem de nou la pompa del “Corrupció” i no tantes melodies i tempos ràpids com fins ara. Algun acord inesperat i certa foscor la fan una cançó potser inapropiada en aquest disc però no pas dolenta. Tot i així, la sensació d’escoltar altra vegada una cançó descartada del “Corru” (potser no és així però podria ser-ho) ens fa pensar que el reciclatge, en un projecte conceptual com aquest, potser no s’hi escau tant com en altres ocasions.

“El concert de nit” i “Dibuixar de nit” intenten evocar el sentiment de màgia nocturna que tan bé havia funcionat a “Vol de nit”. La segona torna a invertir la música, recurs habitual en el cànon palomesc. “El buit” també confirma que som en un segment del disc on el concepte original de “1964” sembla congelat: etèria i clàssica, evoca una estètica del passat en la discografia d’en Lluís. Com l’instrumental “Estroboscopi”, que sembla tenir més de Mike Oldfield que de Phil Spector. I el nom d’Spector ens ve de fàbula per parlar de “Yesterday than younger”, que explica com fer un mur de so dels bons. Aquí les veus tornen a agafar protagonisme, especialment en la coda.

Fem una parada: portem 15 cançons ja. Moltes no massa llargues, cert, però quasi totes molt produïdes i denses. No és fàcil escoltar la vora d’hora i quart de música de “1964” d’una tirada: el seu minutatge és excessiu. 25 cançons són moltes, potser la meitat o una mica més de la meitat d’aquesta xifra faríen del disc quelcom més efectiu i amb grapa.

La Rick fa acte d’aparició a “Modulant en DiMaggio”, títol que ens porta a l’època de To Be Continued. Però, curiosament, “1964” no és un disc massa guitarrer, encara que “Filipinki” sí té l’estructura d’un rock clàssic. Temes més distesos com aquest li fan molt bé al disc i el baix de la cançó sembla colar-se en “Sant Llorenç de matinada”, cançó amb moments inesperats (MLK i Terry Riley enmig d’un cant als fenòmens naturals de l’electricitat, amb comunicacions de lletres, tot emmarcat en un lloc proper, que és conegut però està banyat en una aurèola sobrenatural que el fa màgic) i altra vegada un final amb sample de mitjà de transport.

Veu força despullada, seca i de “first take” per “La sinagoga buida”, amb un segment central especialment reminiscent del “Corrupció”. La segueix “Els millors ossos del país”, més lleugera però el doble de llarga: dues cançons que parlen d’estratègies a gran escala, especialment aquesta segona, que acaba de manera sorprenent i que té una lletra talment treta d’una guía per aprendre a jugar als escacs, tot i que parla de la Crisi dels Míssils de Cuba.

“Aquesta és una mà normal” (gran títol i lletra críptica, de fet aquesta paraula apareix a la lletra de la cançó si he escoltat bé) encaixa també en aquesta categoria que deiem abans de cançons de pelatge tipus “Corrupció”, tot i que el seu ritme accelerat (sembla que siguem dalt d’un cavall) i la repetició del títol li donen un sabor més urgent. Tot seguit “1964” parla d’un passat no tan llunyà però en certa manera ja mític i irrepetible; juga al seu favor la seva voluntat de ser, simplement, una cançó bonica. I el fet que funcioni també segurament li atorga la potestat de donar nom al disc.

Veu en primeríssim pla (i amb diversos moments de desafinació) “Cau la nit sobre el Wavel”: la instrumentació sembla tapada per la veu, el seus delays i els efectes de so; és una llàstima perquè aquesta arpa i aquesta guitarra espanyola mereixien ser escoltades millor. Tot i així aquest és un dels plats forts del disc. “Impacte brutal a Park Lane” té una base antiga i ja coneguda però la superposició de veus és nova i també caòtica per moments. I arribem a la cançó final, “La nit dels aminoàcids”, que també és una base musical invertida, com a “Dibuixar de nit”, amb lletres d’inspiració soviètica: territori patinesc ja conegut.

Què podem concloure de tot plegat? Que el desitjat canvi d’estètica (pel mateix Lluís i pels seus seguidors) ha començat, i ho fa per on menys ho esperàvem: les veus. El desig de deixar de cantar del Lluís, però, ens fa pensar que aquest és un canvi potser només temporal i que el canvi instrumental està costant. I és evident que no és fàcil fer-ho: jo mateix dono fe de com és difícil canviar de so per més que vulguis. Potser imaginava un disc més guitarrer i no tan dominat pels mateixos sons de teclat de sempre. Pel que fa a les veus, la buscada deixadesa les fa més immediates i càlides, tot i que potser algunes desafinacions s’haurien de corregir. Aquest és un projecte interessant (instrumentació gestada durant un llarg període de temps i veus gravades de manera voluntàriament més precipitada, potser pel fet que aquesta no és en el seu millor moment), d’homenatge a una època, però la personalitat musical de Lluís Paloma és tan forta que s’acaba imposant al pastitx o al retrohomenatge. Dit d’una altra manera, si algú escolta aquest disc sense saber què pretén li agradarà igualment si coneix la teva obra. La pregunta és: el disc es queda tal com està o hi haurà una voluntat de polir-lo, tal com va passar amb el “2.0”? Les dues opcions em semblen vàlides. Si s’aposta per la primera, es podrà passar pàgina definitivament cap a nous projectes i si és la segona reduïnt minutatge, retocant veus i potser tirant més de guitarra s’aconseguirà un resultat millor. Jo optaria per aquesta segona possibilitat (potser sóc un malpensat, però em fa l’efecte que molt poca gent l’ha escoltat sencer degut a la seva durada). Disc sense singles ni hits clars (és força homogeni), en destaco “Burned been’s everybody”, “La creu d’en Sigmund”, “Parquímetres”, “Ràdio Luxemburg”, “El buit”, “Modulant en DiMaggio”, “1964” i “Cau la nit sobre el Wavel”. Em queda una sensació de disc agradable, correcte i al mateix temps inofensiu. Potser li calen unes hores més per esporgar-lo i pentinar-lo… o potser l’exercici d’estil ja era això i no cal donar-hi més voltes.

Jordi Ibañez Llauradó.