Josep-Antoni
Duran i Lleida és tan ambigu,que quan un se'l troba per una escala
no se sap si puja o baixa.
Però ara ja
no és temps d'indefinicions. Com tampoc de mentides ni de
traïdories.
*****
En poques
hores es farà a l'Ajuntament el ple en què es decidirà l'alcalde.
Amb tota probabilitat l'abstenció de CiU (comprensible que mirin amb
disgust un paste ERC-TeC que els deixava en mal lloc, però millor
que em calli la meva opinió sobre el tal Sàmper) farà alcalde el
Ballart. I arribarem als 40 anys ininterromputs de PSC a l'alcaldia
de Terrassa. No em té gaire content, però crec que intentaré anar
a algun ple ordinari si un dijous Visitants no assagem: amb la
dispersió de vot que hi ha hagut, aquest Ajuntament serà
ingovernable (o directament Can Pixa; em penso que riurem).
*****
Divendres 5
a les 22:15 es va esdevenir "No pregunten por Gagarin",
espectacle multidisciplinar que va servir per a presentar el primer
llibre de relats de Carlos Robles Lucena. Va obrir el propi Carlos en
un parlament breu i senzill, seguit del seu editor... que se'm va fer
llarg, ho admeto (almenys em va donar temps de menjar-me la pizza). I
llavors, projeccions, narradors... i To Be Continued! Sí, per una
nit vam tornar. I vam apostar pel risc. Res d'Andrea Doria, New York
City Song o They Came From Above: tot música exploratòria de nova
creació. I va funcionar! Espero que no serà l'últim cop.
I diumenge 7
aní al Lapicinum Irotidua a veure "La canterina" de Haydn
en muntatge de l'Aula de Cant. Òpera interessant, molt bon treball
actoral, veus excel·lents, acompanyament musical notable... Què
podia fallar? La direcció escènica. Comparteixo el concepte del
"dire" que cada cantant/actor desenvolupi el seu paper amb
molt de marge, el problema no és aquest. Però sí és que ambientar
un Haydn en un episodi de Les Teresines -tothom disfressat de manera
estrafolària, direcció histriònica...- és disparar-se un tret al
peu. A sobre, el disseny de l'escenari (fet per estudiants d'art)
venia a ser una versió pobra dels elements escènics de "The
Photographer" (Rob Malasch, 1982), amb el que jo no podia fer
més que comparar el que ocorria a l'escenari amb les sòbries fotos
d'aquell espectacle. Digueu-me exigent, però jo mateix
m'autoexigeixo molt, i reconec que em decep quan veig que algú (no
parlo dels cantants i músics, ni de la profe de cant) no fa el que
se suposa que sap fer. (Apunt: pensant en tot això, em recordí que
a L'elisir d'orrore, famosa per ser un "Lluís LaPoma fails",
vaig tenir un problema greu: jo veia clar el personatge del militar
Belcore -un ego de l'estil de Richard Wagner o Benito Mussolini-,
però el director d'escena d'aquell curs tenia una visió del
personatge completament contrària a la meva -apart d'insubstancial-,
i a sobre una setmana abans ens assabentem que allò no ocorre en un
poblet italià dels 1830 sinó a un balneari i jo sóc el segurata.
De manera que el dia de autos vaig fer el que se m'havia dit, però
sense cap entusiasme i a més cantant molt per sota del meu rendiment
habitual. A Visitants no dono tanta llibertat a tothom perquè sí.)
I ressenyar
el concert, prou presentable, de la Massa Coral el 31 de maig a
Talamanca, terra de boscos, cases de pedra i carreteres amb corbes.
*****
Almenys a
Visitants la moral és alta. El nou cantant, en Marc Campins, és ja
un membre oficial del grup, i el proper dia 19 ja cantarà bona part
del concert. I jo, amb molta menys pressió, estic agafant molta
moral, sobretot perquè estic fent algun progrés com a guitarrista
(no sóc Eric Clapton, però fa mig any no tenia tanta seguretat en
mi mateix, i estic sonant com mai: bendings, vibratos, pentatòniques
ben enteses).
*****
El dilluns
dia 8 a la tarda vaig participar a la lectura de final de curs a
l'Ateneu. "Englantina". No vaig quedar molt satisfet de com
ho vaig fer, la veritat. Almenys els altres contes eren força bons.
I aprofito
el tema per a dir oficialment que "Elisenda davant del mar",
la meva preciosa novel·la modernista, està definitivament kaputt.
Impossible trobar-li una sol·lució sense violentar els mínims
exigibles de veracitat històrica. Així que l'abandono, quedant-me
només amb el conte inicial/1er capítol, que algun dia veurà la
llum en algun recull. I ara només em queda intentar un llibre de
contes que acompleixi amb els mínims exigibles. Aquest estiu se'm
gira feina.
*****
Dimecres 10
vaig assistir a la 3a reunió de la Taula de Salut Mental
de Terrassa, la primnera per a mi. De cara a la propera, presento
dues propostes, una sobre dret a l'habitatge i una altra sobre
formació de cossos policials. A veure en què queden.
*****
L'altre dia
a Artteràpia vaig fer un collage de textos titulat "El poema
immobiliari". Amb versos com "Sea alquiler por menos de lo
que paga de propietario!", "La mare! LA MARE!" o
"Happy financiación!", us podeu imaginar per on anaven els
trets. I els preus dels pisos remunten. ;(
*****
És ja segur
que en tres mesos la "Nashville"
tindrà placa protectora blanca (l'actual és negra) i botons
platejats. La resta... no tant segur.
*****
I en algun
moment del cap de setmana, sorpresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada