Reconec la
meva frustració política. Amb el Mas i el Junqueras concretament.
Tot anava superbé, la gent d'a peu havíem fet miracles, ho teníem
a tocar... i de sobte això. Ruptura a Pedralbes. Cares llargues. Tot
a la merda per dos maleïts polítics. O per tot el Parlament menys
potser els diputats de la CUP. I ara sembla que Podemos ens distraurà
molt vot. Parlo amb gent i només hi ha que emprenyament i
passotisme. Trigarem anys a ser de nou on érem, i potser ni tan sols
amb el mateix quòrum. Que algú els foti una hòstia a aquells dos.
I la propera vegada, sobretot: fem-ho tot des del carrer i que els
polítics no hi pintin ni hi puguin pintar res!!!
*****
Diumenge 18
vaig aconseguir gravar les guitarres pel "1964" amb el
Twin-Amp. I aparentment alguna cosa es va desbloquejar. Dimecres vaig
poder gravar les veus de tres temes, mesclant-los la matinada de
dijous. Per ordre: "1964", "Sigmund" i
"Yekaterinburg". Junt amb "Estroboscopi"
(instrumental), són els temes que tinc ja acabats. Definitius. Avui
he gravat veus per a "Modulant En DiMaggio", però no
m'acaben de satisfer. Ni lletra, ni música. Si de cas, aniré
gravant altres veus. El cas és no parar. Ho tinc a tocar i vull
acabar-ho.
*****
Almenys tinc
la pedalera muntada, provada i al local. Del Frontman 212R no n'he
sabut res més. Tampoc no me'n puc preocupar, de moment. Així que
tot el tema equipament és en ordre. Només em falta fer posar
pastilles professionals al meu baix elèctric Storm, i algun que
altre estoig. Ara, allò difícil serà estar a l'alçada com a
intèrpret. Perquè aparentment no satisfaig a ningú.
*****
El 3 de
gener el vaig passar perdent-me per un camp cultivat i fent mil
voltes per la frontera est de Manresa abans de trobar el camp de
futbol de Les Cots. Un dia una mica perdut, però almenys vaig poder
parlar amb companyes d'Obertament. Està bé no estar 100% sol.
*****
Estic
escoltant força el segon disc de The Band. Sobretot "The Night
They Drove Old Dixie Down", que ja m'ha mig inspirat un tema que
tinc a mitges.
I un disc
que de moment tinc en mp3 és el "M.I.U. Album" dels Beach
Boys. Sí, aquell disc que ha estat criticat i trinxat per tot bitxo
vivent. A veure, no és massa bo... el que passa és que tots els
comentaris anaven en la línia de posar-lo al mateix nivell que
desastres com "Keepin' The Summer Alive", "Still
Cruisin'" o "Summer In Paradise", i no és el cas. És
escoltable. És fins i tot disfrutable. Simplement, un àlbum amb
força imput del Mike Love i amb lletres tan pedestres com les de
"Belles Of Paris" o "Matchpoint Of Our Love"
havia de rebre plantofades de tothom, tractant-se precisament d'un
grup com els Beach Boys, amb un passat tan gloriós com "Pet
Sounds", "SMiLE" o "Sunflower". Si s'hagués
tractat d'un grup menys notori, el disc hagués passat sense fer
massa soroll, ni en positiu ni en negatiu. Dit això, se m'acudeixen
pitjors discs-per-a-complir-contracte. Tot i que la pallissa per part
del Dennis Wilson (que va cantar l'única cançó realment gran del
disc, "My Diane", del seu germà Brian) va ser antològica:
“I hope that the karma will fuck up Mike Love’s meditation
forever. That album is an embarrassment to my life. It should self
destruct ” .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada