Escric al
final d'un dia trist. Jo mateix estic molt confús.
a) estic tan
horroritzat com el que més pel que ha passat a França aquestes
darreres 48 hores. Charlie Hebdo i demés. Ha estat horrorós, i
també depriment. 1) cap religió no mereix més que la condemna i
l'oblit; 2) la llibertat de premsa i d'expressió, sempre per damunt
de tot; i 3) el més trist és que tres imbècils han aconseguit
entregar almenys un país a la reacció política. Almenys un. Com a
demòcrata em sento fatal, és veure caure de cop tots els anys de
lluita pacífica. La pau no arribarà mai.
b) estic
megaemprenyat amb 135 burros, especialment amb els dos més
autoimportants. També aquí, un procés que ja quasi ens havia menat
cap a la independència se n'ha anat en orris pels tacticismes i
batusses de sempre. Què fem? Ens posem anarcos? Perquè està clar
que milions de persones en sabem molt més de dur un país que en Mas
i el Junqueras. De veritat, la mediocritat i l'estupidesa em
subleven.
c) recordeu
el segment final d'aquest post,
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2014/12/spacer-po-porcie.html?
Doncs bé, ni una no el va contestar. Baixo persianes.
Definitivament. Està clar que la persona que necessitava simplement
no existeix, i que en el seu lloc només hi ha dones dolentes i fins
i tot monstres. Em voldrien veure mort. I jo tinc molt clar que el
patiment d'estar sol, tot i que dolorós, pregon i sense fi, no deixa
de ser almenys una mica inferior al patiment de ser rebutjat per
enèssima vegada. Tot ha de tenir un final. I totes aquestes famoses
webs de relacions on tothom menteix i para trampes, que se les fotin
on els càpigui. Em vaig equivocar obrint-me al feminisme. No tornaré
a fer-ho.
En fi, ha
estat una tarda tristíssima. Només espero que una vida centrada a
apartir d'ara en la cultura i en la lluita política m'ofereixin dies
molt més gloriosos. Ha arribat el moment de ser lliure.
(Addenda 9-1: una amiga em puntualitza que el problema no és amb el feminisme, sinó amb el patriarcat com a praxis social. OK, doncs. Però això no treu que hi hagi un problema tan gran com per a ser, a la pràctica, insuperable. Per això tanco portes: mai no se m'ha tractat com un igual o com algú digne de ser estimat. Estic, doncs, comprensiblement cremat, i he decidit anar només a llocs on sàpigui per endavant que seré ben rebut. Tan simple com això.)
(Addenda 9-1: una amiga em puntualitza que el problema no és amb el feminisme, sinó amb el patriarcat com a praxis social. OK, doncs. Però això no treu que hi hagi un problema tan gran com per a ser, a la pràctica, insuperable. Per això tanco portes: mai no se m'ha tractat com un igual o com algú digne de ser estimat. Estic, doncs, comprensiblement cremat, i he decidit anar només a llocs on sàpigui per endavant que seré ben rebut. Tan simple com això.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada