On Broadway

Entre el 24 de maig i el 4 de juliol vaig fer els cursos de formació per a activistes d'Obertament, la campanya antiestigma de les malalties mentals. Allà hi he conegut a tot de gent interessant, tot i que no els podré retrobar fins al setembre. He après coses d'ells. I als cursos he après aspectes tècnics de comunicació que m'he adonat que no controlava, especialment perquè tendeixo a ser molt dispers i a no centrar-me a transmetre unes poques idees fonamentals. Bé, suposo que la diversió començarà al setembre... Almenys pot valer la pena que parli del meu cas, perquè sóc el fulletó publicitari perfecte de les capacitats de la psiquiatria moderna. I altra gent pot animar-se amb el meu exemple. Almenys estic essent molt obert sobre el que em passa, cosa que fa deu anys em costava molt més.

*****

El passat dia 2 de juny la mare i jo vam passar-nos per Toledo per veure l'exposició potent de Grecos que hi havia. Aquesta vegada l'experiència va ser molt més satisfactòria que la que vaig relatar al meu primer post en aquest blog, allà per 2005 (http://lluispaloma.blogspot.com.es/2005/12/vinc-dunes-petites-vacances-que-es.html). Les diferències? Que aquest cop no ens vam topar amb cap estirabot dels poders poderosos (per exemple, vam poder veure la catedral en tot el seu esplendor, sense exposicions que ens la tapessin) i que, sobretot, vam tenir molt més contacte amb la gent del carrer, molt maca. Afegiu-hi uns granisats i un gelat al Zocodover, més tres plats de pasta en un restaurant (no diré quin), i tindreu un dia perfecte. L'endemà vam passar unes hores pasturant pel centre de Madrid, arquitectònicament molt maca (tot i que quasi simultàniament jo no parava de rebre noticies alarmants de com la policia espanyola detenia i maltractava a gent simplement per dur un pin amb la bandera republicana; aprofito per dir que crec un gran error no recolzar una república espanyola, no com a distracció en el nostre camí cap a la independència sinó perquè estic convençut que una república a les castelles seria molt més bona veïna d'uns Països Catalans lliures que l'actual monarquia imposada per Franco).

I a partir d'aquí, festival d'opinions:

*****

"Sé que hi ha gent a la que el que diré li semblarà una mala idea, però jo penso que un exèrcit és una cosa de la que hauríem de prescindir per poc que poguem. O, dit d'una altra manera: m'emprenyaria, i molt, que la justificació per a fotre'ns en aquest fangal com a país independent fós que Espanya i França tenen exèrcits. No és, precisament, d'aquest model que volem escapar-nos? I recordeu: exèrcit = risc permanent de cop d'estat (18-J o 23-F, anyone?)."

*****

"Avorrit pel poc estimulant dels (escassissims) concursos de composició actualment trobables per internet. A més, quasi tots són al País Valencià, una mica lluny per a arribar-hi des de Terrassa. Però és això: que si bandes de festa major, que si quintets de vent i soprano... És com si no es pogués compondre música actual amb instruments actuals. L'excepció és la Fundació Phonos, però allà o ets de la branca "Pierre-Boulez-és-el-millor" o tampoc no hi tens res a fer. I si passem al rock... doncs això, ningú no et premia simplement per compondre grans cançons, tot va de si tens menys de 25 anys i estàs disposat a fer gires en format grup. Fins i tot els "concursos de maquetes" acaben en una Gran Final on has de pujar a un escenari. Tinc la sensació que no tinc cabuda en el Gran Pla de com ha de ser oficialment la música al nostre país. No, almenys, sense haver de renunciar completament a allò que de veritat sé fer: construir un so al meu estudi."

*****

Fa molt poc que ha sortit aquest llibre: "Filipinki - to my!", de Marcin Szczygielski. 413 pàgines + CD. Promet molt. La pega és que és en polonès. I ahir vaig deixar aquest comentari a Amazon UK, a veure si els editors em fan cas. No té sentit que compri un llibre que no entendré, però com a fan del grup m'agradaria (i molt!) poder-lo llegir en un idioma que entengués.

"Well, I write these lines to ask for an English translation of this book, me having real trouble in trying to decipher Polish texts. As a fan of this polish girl group from de Sixties (the first one of its kind to emerge in Poland, in fact) I think that 413 pages crammed with info plus a CD of rare recordings are a dream come true, specially since there is so little info about them in the web (and almost none of it in English, save from a pair of lyrics translations). Filipinki seem to be an internal polish affair, and not a specially well-cared one: only their Polish Radio recordings are collected in a systematic fashion (in a double CD that seems to be out of print but which I bought so recently as 2012), and all of them are "live" versions; their official studio recordings are available in the form of "greatest hits" CD compilations only, and at least two of them were discontinued so many years ago as to be virtually unlocatable, resulting in some seven songs (as far as I know) being currently unavailable on CD (or in any legal form). It is sad, because Filipinki were very interesting as performers and, while they were marketed as a "teen" act with family-ready aesthetics, some of their recordings ("Nie Ma Go", "Tarap-Tarap", "Ballada O Kims Dallekim" or the really progressive "Biale Muszelki" come to my mind) are good enough to deserve a wider exposure."

*****

Escrit al Fcbk d'una amiga molt perfeccionista:

"Sólo una pregunta... ¿álguien quiere a las personas normales, con virtudes y defectos, como yo? Quiero decir, Superman sólo existe en las películas, y a los seres humanos de la vida real nos resulta imposible tener un coeficiente intelectual de 170, hacer auténticas proezas sexuales toda la noche y cada noche de nuestras vidas, tener los músculos de un toro, ser omniscientes, ser telepáticos, ser encantadores y tener la cuenta corriente de Emilio Botín A LA VEZ, o incluso por separado. Sólo reclamo mi derecho a ser normal, a ser humano, a equivocarme, a no tener que examinarme de nada cada día. Creo que mucha gente sabrá de qué hablo."

"Quiero decir, estos cartelitos de '"quiero a álguien que" tenga tal característica inalcanzable' sólo sirven para dejarme indefenso, hacerme sentir inadecuado, y hacerme tener tal complejo de inferioridad que mi seguridad en mi mismo, ya maltrecha, se hunde aún más. Tengo la sensación de que nadie me busca a mi. Lo que, no por nada, creo que conduce a esa rátio tan alta de divorcios hoy en día: aparentemente todo el mundo espera tal grado de perfección en su pareja que la única consecuencia posible es la decepción y la ruptura. ¿No podríamos estar, simplemente, contentos de que álguien quiera estar con nosotros pese a ser imperfectos? Yo creo que así sí seríamos felices."