ISBN

Aquest vespre he anat al minihospital (altrament conegut com L'Hospitalet) a sentir un doble concert al Depósito Legal. Han obert uns vells coneguts d'aquest blog: Ran Ran Ran (i asseguro que en els minuts anteriors a entrar al local ens hem anat trobant els integrants d'una determinada atmosfera, més alguns de nous, i ha estat entranyable). Un concert prou bo, amb algun matís. Per la part bona, ha estat un concert de virtuosos -i aquí em refereixo a la tècnica instrumental- en què tant el frn com el Jordi Farreras han tocat coses molt difícils amb una precisió d'ametralladora. I han interpretat un repertori solvent. Per la part... no diré dolenta, però sí mitja, el que ha impedit que ara mateix estigués fent una crítica superlativa ha estat una certa disparitat estilística en el repertori, disparitat que li ha restat una mica de focus al resultat final. Simplement, Ran Ran Ran dubten entre passat i futur. I així, mentre algunes de les noves cançons aparentaven ser outtakes -de bona qualitat- de la època Tired Hippo (fins i tot han recuperat un exemple de "the real thing" amb "blood test", i ha estat un set molt més acústic i "back to the basics" que qualsevol altre que hagin fet aquest darrer any), "Gernació" i el final de concert han comptat amb electrònica progressiva i experimentació amb resultats excel·lents, el que m'ha fet pensar que Ran Ran Ran tenen un gran futur pel davant, però sempre que s'arrisquin i experimentin obertament, definint una nova identitat que és allà però que per alguna raó no acaba d'emergir del tot. Bé, d'aquí a dues setmanes hi ha una nova oportunitat de veure'ls en acció, i serà interessant veure cap a on van.

Quasi sense espai de transició, ens hem trobat al davant el cap de cartell, el músic gal·lès Joshua Caole, en aquest cas armat només amb una acústica Guild. En Joshua estava disponible degut a que fa tot just tres mesos que viu a Alacant, i pel que a mi respecta això és una sort. Ha interpretat un repertori introspectiu amb aires d'Americana (encara que ell no s'identifica en absolut amb el gènere), i la proposta funcionava, amb una atmosfera que ho unificava tot i que enganxava (únic punt discutible: quan ell intentava un forte amb la veu, aquesta li sonava una mica aspra). Ha resultat bastant divertit quan ell ha intentat comentar els temes, conscient que quasi no sap castellà però intentant donar-li una mica d'humor a tot (no el culpo, jo encara parlo molt pitjor l'anglès). Potser la meva favorita ha estat la tercera cançó, de la que no sé el títol. No coneixia el Joshua prèviament, així que per a mi ha estat tota una descoberta, que m'ha confirmat la meva teoria que la bona música, avui en dia, només s'escolta a locals petits i en concerts dels que t'assabentes pel mètode del boca-a-orella. I, ja posats, li he comprat els dos CD's que tenia a la venda: és un bon costum i t'evita haver de fer recerques complexes i sovint infructuoses per internet.

Els CD's? El més antic és un EP de quatre cançons titulat "Slow Hearts", gravat amb força dignitat el 2010. M'ha causat bona impressió. L'altre, "Moon Palace", és un àlbum de dotze cançons gravat l'any passat en un estudi de Cardiff. Bons temes, tot i que la producció, correcta però una mica maquetera, podia haver estat millor, i tapa una mica els matisos dels que molts dels temes es podien haver beneficiat. Curiosament, diria que només hi he sentit un tema en el format "de veu i guitarra" que tant ha funcionat al concert d'avui, i és una cosa que en Joshua podria provar en un futur disc (vaja, si arriba a llegir aquestes línies). A la resta de temes, el format és de guitarres, veu, baix i bateria. La veu en particular funciona bé: no vull dir que en Joshua sigui el proper Billy Eckstine, però com la majoria de bons cantants pop-rock, compon per a les seves limitacions i aconsegueix treure'ls-hi partit. No és en absolut un passavolant. Espero sentir a parlar d'ell en un futur que, pel que fa a mi, pot ser ben proper.

*****

Diumenge 1 de setembre de 2013:

"300 anys" és al #33 de TourDates! Així, com per art de màgia. Iupiii!!! http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/01-sep-2013

Diumenge 8 de setembre de 2013:

"300 anys" és al #38 de Tourdates. Que hi aguanti una setmaneta més depèn de què l'escolteu des d'aquí: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/08-sep-2013 Vosaltres podeu!!!

*****

Cap avenç en els discos. No acabo de relaxar-me. L'avenç més significatiu és que, a excepció de la coral, he decidit posar fi a la meva carrera de cantant clàssic perquè ha estat una pèrdua de temps monumental, per a no arribar a res. Sí, el meu lloc és l'estudi. I punt.

A més, certa discussió, l'altre dia, arran d'un comentari meu a Facebook en què defensava el meu punt de vista que la música era física del so, etc., i que les "emocions" no hi pintaven res, m'ha convençut que al Conservatori no se m'hi ha perdut res i que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Per tant, toca segar cadenes i esmolar ben bé les eines, que s'avora l'hora d'innovar...

*****

La Via Catalana (FGC)? 1) La cadena com a tal va ser divertida i tot: estava envoltat de gent simpàtica, un cor terrassenc va cantar-nos algunes cançons, passaven helicòpters de tot pelatge, i jo anava seguint CatRàdio amb un minirreceptor que m'havia comprat la tarda abans (per al registre: Tram 90, a 1 Km. d'El "Panelló"); 2) Els viatges amb bus van ser una mica tediosos -especialment una estona que va sonar un disc de rock català amb totes les cançons que tant m'havien avorrit sobre 1989-90 i que van aconseguir que durant 15 anys li girés l'esquena a la música del país-; i 3) sempre em recordaré d'un matrimoni de gabatxos "bordes" que em van importunar i posar en una situació tensíssima, simplement perquè se'ls va fotre al cap que una cadira que jo havia agafat per a poder dinar en un racó la volien per a ells (i, de passada, van aconseguir que jo em sentís radicalment a favor de la independència de la Catalunya Nord respecte de França, simplement per a no haver d'aguantar mai més escenes com aquella per part d'impresentables com aquells).