La granota submarina

Començo comentant breument el darrer àlbum de la ELO (o de Jeff Lynne passant per la ELO, tampoc no fa gaire diferència), "Zoom", de 2001. Que m'agrada força. Sona a ELO tal com la recordem de discos com "A New World Record" (1976) o "Out Of The Blue" (1977). Si sou fans, us agradarà. Una altra cosa és si afegeix res de nou al que ja sabíem, i potser per això és un disc força desconegut que en el seu moment va passar molt desapercebut. Un disc pels ja convençuts, però també un final de carrera molt més interessant que aquell "Balance Of Power" de 1986 (que només he escoltat molt fragmentàriament, però que sonava sosso).

*****

D'una qualitat molt diferent és un disc que fa un temps em vaig comprar en una botiga de segona mà, i que en algun moment d'aquest mes he agafat de nou de l'estanteria, només per a tornar a quedar decebut. Bé, intentaré no anar "a saco Paco", però és cert que podem aprendre del fiasco. I reconec que tenia una certa idea de què comprava quan el vaig adquirir (i per això el vaig comprar baratet). El disc, un dels pocs discos descaradament comercialots que tinc a la fonoteca, és "Twisted Angel", de LeAnn Rimes (2002). Què falla? Almenys la seva veu no, ella és bona cantant i té bona oïda a l'hora de cantar (cosa que demostra a la seva única gravació realment bona, una versió "a capella" de l'himne "Amazing Grace" que recomano). Però sí l'envoltori. I això que, quasi per primer cop, no la produeix el seu pare (que no em convenç gaire com a productor, pel so fred que obtenia). Ella va ser la productora executiva d'aquest disc, amb Desmond Child ocupant-se de la part tècnica. El resultat, onze anys després, sona terriblement vell malgrat ser un producte digital i altament tecnològic. I és, per a mi, un exemple clar de com no produir un disc (bé, apart dels seus discos anteriors). M'explico: els dos problemes són que: 1) el disc es va produir seguint el "trend" de l'època de demostrar acústicament la gran quantitat de mitjans presents a l'estudi, encara que no fessin falta per a cada cançó en concret: hi ha tota mena de samples, efectes, veus en multipista, pistes i pistes d'instruments, noise gates operats via MIDI, alguna aplicació puntual d'autotune... Uns mitjans de luxe que, usats de manera enfocada, podien haver donat peu a un gran àlbum, però aquí hi ha l'altre problema: 2) que les cançons van ser compostes exclusivament pensant en colar-les a radiofórmules i a la MTV, per tant en termes durs de mercat, i que tot l'enfocament va ser plantejat com una operació per a convertir la LeAnn en la nova noia sexy del pop, intent enfonsat precisament perquè un material així compost donava lloc a un disc dramàticament inconsistent, des d'un tema escoltable però amb lletra estranya com és "Love Is An Army" fins a temes com "Tic Toc" o "Review My Kisses" que només es poden descriure com a fallits i pràcticament inescoltables. Clar, les crítiques van ser demencials. Pel que tinc entès, després ho ha fet almenys una mica millor. Però reconec que, vistos els precedents, no m'he preocupat excessivament de seguir els seus moviments posteriors (alguna cançó o altra he sentit... un cop).

*****

I, precisament, aprofito per a dir per què no em convenç l'autotune (que, per a qui no estigui molt "en l'all" de la tecnologia de gravació, aclareixo que és un efecte -disponible en rack físic i en format plug-in informàtic- que corregeix automàticament l'afinació d'un so monofònic, en principi una veu humana). Per una banda, perquè fa que les veus sonin enllaunades: se suposa que una veu humana mai no té una afinació tan perfecta i que a més això forma part de la seva calidesa. Per l'altra, perquè resulta que des que l'enginyer de gravació de la Madonna va descobrir que un ajust molt radical de l'efecte donava lloc a veus robòtiques similars a les "veus de vocoder" de finals dels 1970, l'Indústria ha abusat de l'efecte en infinitat de cançons per a les radiofórmules, especialment perquè emmascara el mal cant de manera molt efectiva, i això l'Indústria ho ha entès com una barra lliure per a fitxar noves estrelles fixant-se només en la seva joventut i el seu aspecte físic: la veu i el talent estrictament musical han passat definitivament a l'últim lloc. És potser l'aspecte que més ha contribuït a que la música comercial d'aquesta darrera dècada llarga sigui tan inescoltable. I aquí reivindico el poder d'una bona veu que no necessiti d'aquesta mena d'argúcies. Fins i tot prefereixo deixar alguna petita imperfecció a les meves gravacions vocals, no per deixadesa sinó per a que la gent s'adoni que la meva veu no està processada pel que fa a l'afinació (potser sí d'alguna altra manera, però aquí estic disposat a provar de no processar-la en absolut, com de fet he fet a la demo-en-progrés dels Visitants).

*****

"Immortal Love, Forever Full" ha sortit ja del chart de TourDates, després que la setmana passada arribés a un discret lloc #34 (http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/18-aug-2013). Definitivament, "Himnes" no s'enlaira. A veure què puc fer a continuació.

*****

I, per acabar, torno a repetir el patró dels darrers posts, parlant dels mínims avenços que he fet en un agost inusualment poc actiu (necessito un descans). La novetat, per mínima que sigui, és que la matinada de diumenge vaig reorganitzar el llistat de títols... del "Santuari"! La idea és anar treballant les lletres a la mínima que trobi una estona. M'he adonat que alguns temes que tenia apuntats ja els he inclòs al "1964" i al "1980", i a la vegada tenia força idees apuntades en una llista. Amb aixó he arribat a la següent llista de títols, que considero definitiva (base – títol):

1. Mr. Far Away - A Jeff Tweedy

2. Himne ERC fallat - Elvis Preisler

3. Rockin'1 - Els màrtirs de Chicago

4. Studebacker - Les portes suicides

5. Parking - Cygnus X-1

6. Guitarrera - My Way Killings

7. Missa en Mi - Tatra 97

8. Pista base unificada - Audiòfil i les vaques viables

9. Scotland/Grace - Haight/Ashbury

10. Country & Western - A Jay Farrar

11. Armènia - En el fred de la matinada

12. Song of Norway - Quarters Generals

13. No se sap - Dirigible F-73

14. Wizard Saxos - ABBA

15. Strong - Windshear

16. Britannic - No serem enterrats a Arlington

17. London Pad - Sdryb

18. 1975 - Nothammer

19. Enigmance - Unsafe At Any Speed

20. Heard Piano/Drone Four - Vigilància sobre un mur

21. Ice Is Nice – ENIGMA

Tots ells duen associat un tema que en alguns casos és explícit en el títol, mentre que en d'altres té una relació més vaga. No l'especifico perquè vull tenir un mínim marge de maniobra si algun tema se'm resistís massa, recordem que no sóc un gran lletrista. Però ara almenys puc començar a treballar.

Tot i que no sé quan podré començar a gravar veus. Només dir que ja he anunciat a tota trompeta que en algun moment entre desembre i gener deixaré la coral. Faig massa coses i m'he de reorganitzar.