Ressenyes today

A la fi m'ha arribat el CD de "Planes para después de un resfriado", el primer àlbum de José Luís Algar, publicat dimarts 4 per Music Bus. En si mateix, és un somni fet realitat: la història d'un músic de l'escena alternativa, a qui recordo actuant pels altres músics de la nit i un parell just de parroquians al cutre Arrikitown de Cornellà, que lentament es va anar fent una audiència amb la seva demo domèstica "Cuando pasa lo peor", que va aconseguir financiació per a gravar el seu primer disc molt abans de saber si el podria publicar, i que s'ha trobat podent-lo editar comercialment i amb la publicitat necessària, en poc més de dos anys. I el millor: el disc és francament molt bo. No ho dic per ensabonar-lo, de veritat el disc és així de bo. I el millor: ha aconseguit ser comercial sense deixar d'estar concebut en els seus propis termes. De fet, en si mateix és una mostra del potencial que té l'escena independent per a sorprendre i resultar econòmicament rendible, tan sols que als despatxos algú hi pari atenció. En tot cas, notable alt pel productor, en Pau Romero, que ha aconseguit una producció immaculada i plena de matisos. Les úniques crítiques (i no són de fons) són que resulta curiós que el Pau hagi processat sempre amb autotune una veu tan naturalment càlida com la del José Luís (això ajuda en els cors i polifonies, però sobta una mica més en les veus solistes) i que la pista 4, "Hola mi amor", no encaixa del tot estilísticament amb la resta del disc (tot i que com a rèplica al Guille Milkyway resulta prou digna). En fi, hi ha dos temes que en la meva opinió són especialment importants: l'obertura, "Cuando pasa lo peor" (a mi em recorda aquella esplendorosa "Beads of Innocence" interpretada pels Storybook el 1967, amb l'alicient que el so és encara més refinat aquí), i "Caviar", un tema de la demo revisitat aquí en una relectura total, amb un so impactant per dir-ho de manera polida (que sigui single, per favor). Encara no sé si podré anar demà al concert de Vilanova, però tinc esperances. (Us remeto a http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/02/entrevistes-2013-1.html per a més informació, tot i que ha plogut força en cinc mesos).

*****

Aquest passat diumenge "Shelby Avenue Bridge" era al #29 de l'Unsigned Chart de Tour Dates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/02-jun-2013. És un cas curiós d'una cançó que no ho ha fet espectacularment bé però que (i això és l'interessant) es resisteix a marxar d'aquesta llista. De fet, si aguanta una setmana més igualarà la marca d'"Amsterdam" en aquest sentit. I ja puc anar pensant en alguna nova cançó per a mantenir l'interès.

*****

Carta al Vilaweb que diria que no han rebut, per això la poso aquí: "Observo amb profunda decepció un fet: al Concert per la Llibertat hi figuraran, un cop més, els noms de sempre. És una altra ocasió perduda. Els músics de l'escena alternativa catalana, aquests que han de passar-se la vida tocant per a poc públic en bars amagats simplement perquè a un nombre petit de despatxos no en volen ni sentir a parlar, són bandejats per enèssima vegada. I el trist és que és en aquesta escena independent on es localitzen les propostes més interessants i amb més qualitat de les existents al nostre país. Quan canviarà aquesta situació?"

*****

I a partir d'aquí, ressenyes de concerts. La primera, d'un nou concert al Rovell de l'Ou, el del passat 23 de maig, amb un duo amb qui jo havia compartit cartell al Bar La Goleta. Els M.C. Acoustic, de Sabadell, fan una proposta prou sòlida, si acceptem d'entrada que és un duo d'intèrprets que toquen un repertori de versions de "hits". Ella canta extraordinàriament bé (en aquest sentit, podria ser ben bé una mena de Grace Slick a la catalana). Ell l'acompanya de manera eficaç a l'acústica, si bé a La Goleta em va admetre que ell era un guitarrista elèctric i que l'acústica li costava una mica més (sense, afegeixo jo, deixar d'exhibir un nivell prou bo). En resum, és una proposta certament agradable, i l'únic "però" seriós que se li pot possar és que intentar colar algun tema original seu en el seu repertori de concert els podria fer destacar més. Perquè carisma en tenen. De sobres.

*****

La segona ressenya és d'un concert a l'Antic Forn de Vallcarca aquest passat dissabte 1 de juny. En aquest cas, concert alternatiu triple, i el que és més interessant, amb un públic interessant (l'Albert de Gúdar i l'Anna Mansi hi eren presents, per exemple).

Van començar Ran Ran Ran, amb un concert que reeditava el del Rovell de la tardor passada, amb uns sons una mica més senzills durant els primers minuts, i remuntant amb els excel·lents tres temes finals, incloent una "Gernació" genial. En volem més.

Seguiren els Liannallull, amb una proposta amb aromes de Chuck Bery i lletres ben tramades. Són un dels grups a seguir, especialment per l'Epiphone Riviera del Jordi Espinach (sí, sóc fan de les guitarres, no ho havia dit?). Em vaig fer amb el seu CD "Els radicals", que ressenyaré properament (de passada, em vaig fer amb el CD de "Més brots" dels Ran Ran Ran, http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/entrada-llarga.html, i amb el nou recopilatori del Mamut Traçut, "Track the Mammoth").

Finalment, The Missing Leech, o Maurici Ribera en una de les seves millors nits. Passar la seva guitarra piezo per un Marshall de tamany mig va ser un encert perquè li va donar molta energia, i el mateix Maurici estava inspiradíssim, tant amb els temes més nous com amb peticions del públic ("1998" o -a petició meva- "TV Crusaders"). En resum, un vespre per recordar.

*****

Dimecres 5 de juny vaig participar a l'acte de final de curs d'Un Munt De Mots a l'Ateneu Terrassenc. Primera part: unes paraules de la Sílvia Alcàntara sobre l'activitat de crear literatura, seguides de la lectura d'uns quants textos propis per part d'uns quants muntdemoters (entre ells jo, que no em pensava que tindria tant d'èxit amb un text relativament antic com és el "Boicot a les subrutines..."), i un recitat d'un poema de Salvador Espriu a càrrec de la Sílvia de nou. Bon balanç, i qualitat en totes les participacions.

La segona part no va ser tan bona, per una raó: essent el bicentenari del naixement de Verdi, l'ocasió era prou llaminera per a muntar un concert temàtic d'àries d'aquest compositor. Però Verdi, sense arribar als extrems d'un Wagner, és de totes maneres un compositor exigent tècnicament. Clar, un concert verdià a càrrec d'estudiants de l'Aula de Cant del Conservatori s'havia d'agafar amb calma. Però aparentment l'única que estava preparada pel repte era la Rosa López. Alguns altres havien millorat amb els anys sense ser perfectes, però alguns tercers van resultar problemàtics (i aquí hi caben des de problemes d'afinació fins a oblidar-se d'una estrofa, cas d'un@ cantant que es va menjar mig Smartphone a/k/a "La donna è mobile"). No cal donar noms, no penso que sigui plan. Però el cert és que, en sentir que la Maria Mateu donava pas a qui volgués cantar alguna cosa més d'entre el públic, un cantant amic meu, en Ferran Altimis, va córrer a l'escenari, va parlar un moment amb el pianista... i el que va seguir va deixar a tothom al·lucinant: un home força gran exhibint una veu en plenitud de facultats, cantant extraordinàriament bé, donant una lliçó de poder, elegància i bon gust que va agafar-nos per sorpresa. Especialment els alumnes de l'Aula de Cant volien saber més sobre ell, i es van apuntar la data del 30 de juny com a un concert al qual intentar assistir.

Això sí, per a ser justos, per a alguns dels cantants del programa aquest era el seu tercer dia consecutiu amb actuació en un escenari, havent interpretat "La clemenza di Tito" durant el cap de setmana. Una situació que podria passar factura fins i tot a gent que s'hi dediqui professionalment.

*****

Per cert, fa unes hores he participat en un assaig amb en Ferran i la seva dona a Barcelona. La idea era que cantés amb ell l'"O sole mio" pel concert del dia 30. La veritat és que el nivell d'ell i el meu eren tan dispars que he hagut de deixar de cantar per a no forçar més la veu. De fet, m'han recomanat de visitar un foniatra perquè òbviament l'afonia de fa un any i mig em va afectar de manera molt més permanent del que jo em pensava. I jo m'estic plantejant de, simplement, acompanyar el Ferran amb la Rick el dia del concert.

*****

Mentre, la gravació d'Els Visitants avança, tot i que d'una manera que em resulta completament nova. Per una banda, hem destinat l'espai de dos assaigs per a trobar tres sons a fer servir per a les guitarres. Per l'altra, dimarts i dimecres al matí vam gravar baixos amb l'Albert Bonnin, tasca que acabarem diumenge al matí, i em va sorprendre el precís que era a l'hora de gravar, regravar i tornar a regravar. Normalment jo accepto el primer que surt. Clar, ell ha fet unes parts de baix elèctric perfectes, però és que el 90% de les vegades la primera presa ja era molt bona. Així que el que havia de ser una demo gravada ràpidament s'està transformant en una gravació plenament professional feta amb hores, paciència i dedicació. Encara és aviat per a dir a quin nivell estarà el disc acabat, però mediocre no serà. Això és, mentre jo no m'ho carregui tot amb les pistes de guitarra rítmica. Ells són molt més bons instrumentistes que jo.