Segona part de l'entrevista al Jordi Ibañez: la seva autoentrevista!

AUTO-ENTREVISTA
Siguem oportunistes: per què és important Syd Barrett i per què l’hem de seguir escoltant?
Musicalment, porta dècades inactiu o sigui que la seva mort clínica no ha de canviar l’opinió de ningú. Per mi és important perquè representa l’únic moment de la història de Pink Floyd en què el grup vol fer alguna cosa nova i perquè, per exemple, en Robyn Hitchcock no seria qui és sense ell. Els Pink Floyd són un dels molts altres grups que no agraden a la “modernitat” i que, sembla ser, tot seguidor del pop-rock independent no hauria d’escoltar. Doncs bé, tot i la seva irregular carrera i la lamentable personalitat dels seus membres (un Nick Mason “cateto”, un Roger Waters messiànic incapaç de reconèixer que no és perfecte i que prefereix marxar abans que defensar “The final cut”, un Richard Wright només preocupat per l’estat del seu compte corrent i un David Gilmour que podríem salvar com a guitarrista i perquè sempre va ajudar en Syd si no fos perquè avorreix fins i tot als seus fans), tenen àlbums que tothom hauria d’escoltar. Dels tres que tothom coneix, “The dark side of the moon”, “Wish you were here” i “The wall” (un disc que, no sé que en pensaràs tu, no existiria sense el “Welcome to the machine”, una cançó farcida de galls i que no aporta massa a la seva discografia), em quedo, de llarg, amb el primer i de la resta, amb el d’en Syd. En els altres àlbums hi ha moments de gran bellesa però al conjunt sempre hi acaben sobrant molts minuts. Tothom utilitza les paraules “ingenuïtat”, “màgia” i “miniatures” per parlar de les cançons de “The piper at the gates of dawn” i jo crec que ho fan moguts pel tòpic i per l’immediat futur de biografia d’en Barrett. Penso que, més enllà del criteri que la mitologia del rock ha establert, allà hi trobem ganes d’experimentar de debò i amb una personalitat aclaparadora, fins i tot recollint la personalitat de la música britànica de post-guerra (toma titular).

Opina sobre la música en general. O en abstracte.
Tot això de “la música és un llenguatge universal” o “seria terrible viure sense música” em semblen tòpics que només repeteixen els qui pensen que la música és (i aquí ve un altre tòpic) “la banda sonora de la vida”, és a dir, la gent que creu que és una agradable soroll de fons. Jo crec que té un punt atàvic important, de fet (imagino) que som de les cultures que l’hem trivialitzat més: n’hem fet un producte i un instrument d’uniformització. Per tant, hauríem de treure ferro a les campanyes contra la pirateria i a la majoria de les paraules que diuen els músics quan intenten definir el que fan. Jo, des de petit, si estava en un lloc fosc o que em fes por començava a xiuxiuejar una cançó i la cantava ben fluixet. I et passaven les pors. «Qui canta el seu mal espanta» és l’únic tòpic que accepto sobre aquest tema.

Digue’m cinc coses que no t’agradin.
Els xandalls, la injusticia, la majoria de reedicions de discos mítics que s’han posat de moda ara (amb els seus extres que no deixa de ser tot el material que es va descartar d’entrada, la qual cosa fa baixar el nivell de qualitat), el “Què!” i les faves cuites.

Quin és el millor consell que t’han donat?
“Don’t follow leaders, watch the parking meters”. I res de collonades del tipus “sé tú mismo” o “somos un equipo”.

Sel·leccions catalanes: sí o no?
Ui, feia temps que no parlava del tema. Resposta dedicada a un parell que segur que ho llegiran: ME LA REPAMPIMFLA.

Quina és la cançó que has sentit més vegades?
Segurament “Good night” dels Beatles. Era la sintonia d’un programa de Catalunya Ràdio que es deia “La nit dels ignorants” i que va durar molts anys; el meu germà i jo l’escoltàvem al llit abans de dormir. El “Moltes felicitats” (en tres idiomes) li deu seguir de prop. Si vols saber quina és la cançó que he sentit més cops de manera conscient i voluntària, doncs no sabria dir-t’ho. Podria ser alguna cosa de Police, que era un dels grups que escoltava en la pre-adolescència i del qual (ho sento per qui se senti ofès) no renego.

Tant donar la tabarra durant mesos sobre si no sabies si votar a favor o en contra de l’Estatut i al final no vas anar a votar. Justifica’t.
Vaig currar tot el dia. Es tracta de les primeres eleccions en què no he votat i em va saber greu encara que he de dir que molta gent va seguir el meu exemple. I pensa que ara comença una altra cançó: vot en blanc per castigar un tripartit decepcionant, vot al meu partit en contra de la possible sociovergència o vot contra la probable victòria d’en Mas?

Defensa una cançó que no hauria d’agradar-te.
Pregunta capciosa i de formulació discutible. Suposo que podria dir-ne moltes però contestaré el primer que em vingui al cap. “Desaparece de mi mente” d’Estopa. És una rumba quasi tenebrosa, em sembla divertidíssima i té els millors “leleleleleis” que he sentit en anys. El Koala em cau molt bé: musicalment és infinitament superior a qualsevol altre producte destinat a ser la cançó de l’estiu; a més, la famosa cançó del corral sona realment bé. I agrada molt als nens: crec que les cançons que agraden als nens entronquen amb tota la qüestió atàvica (de moviment i ritme natural) de la que parlava fa una estona. En un altre nivell, conec molts fans de l’Springsteen que reneguen del “Tunnel of love” i a mi em sembla un àlbum força elegant a nivell de producció (sona a anys vuitanta però ha envellit molt millor que la majoria de discos d’aquesta època), molt bo a nivell de melodies (segurament el disc en què el boss juga amb més èxit amb la seva veu) i extraordinari a nivell de lletres. I tot i així no el considero el seu millor treball. La cançó que li dóna títol, per exemple, es considera un single fàcil i comercial però jo crec que condensa moltes coses; les dues primeres estrofes em semblen perfectes a nivell narratiu. I l’altre single, “Brilliant disguise”, és una de les millors (i més complexes) cançons de desamor que he sentit mai. És sensacional com situa, d’entrada, la història què t’explicarà (en les dues cançons) amb quatre frases excepcionalment precises i evocadores. Aquest home hauria de tornar a divorciar-se, li aniria bé a la seva música. Mira, avui li ha tocat a l’Springsteen; hi ha moltíssimes cançons que em provoquen una certa vergonya perquè m’agraden. Amb això vull dir que aquesta és una altra d’aquelles preguntes la resposta de la qual seria diferent demà o potser d’aquí cinc minuts.

Ets el doctor Frankenstein i pots fer el teu músic ideal. Defineix-lo.
Tindria la capacitat d’en Neil Young de tocar la fibra en acústic i de forçar fins l’extrem la tensió en elèctric, l’amplitud lírica d’Andy Partridge, la no-tècnica de Jeff Buckley o la sí-tècnica de Johnny Marr, John Squire, Graham Coxon, Bernard Butler o Dave Gregory com a guitarrista, els aguts i els sospirs de Beth Gibbons, l’actitud del jove Joe Jackson al començament i la del madur Elvis Costello més tard, la facilitat de trobar riffs d’en Keith Richards, la ment calculadora de Mick Jagger, l’individualisme d’en Bob Dylan, l’agenda i l’instint per saber amb qui col·laborar d’en David Bowie, la indolència ben entesa de PJ Harvey, la visió musical de Peter Gabriel, el ressentiment perpetu de Fiona Apple, els coneixements teòrics de Joby Talbot i la manera de posar-los en pràctica de l’Aimée Mann, la urgència del jove David Byrne, podria fer-nos creure que ha vist l’horror -com Robert del Naja-, l’hauria vist de debò –com Nick Cave-, les ganes d’aprendre de Kanye West, la capacitat per obtenir un so personal que ompli per si sol de The Edge, el do de fer que tot sembli immediat i necessari de Joe Strummer i Mick Jones, l’ambició perfectament conduïda del jove Sting, la facilitat per expressar del Michael Stipe de mitjans dels 80, el carisma de Bobby Gillespie, la determinació d’Elvis Presley, la intuició de Brian Wilson, la facilitat per interpretar de la Joni Mitchell…