Avui entrevistem en dues parts el màxim compositor dels fins ara coneguts com a To Be Continued (com sabeu, canviem de nom). Els entrevistats són normalment convidats a afegir preguntes pròpies. Ell és el primer que ho fa, i l'entrevista guanya molt amb això. En aquesta primera entrega, les meves preguntes.

És To Be Continued el teu primer grup?
No és el meu primer projecte musical però sí és el primer en què interpreto temes propis o d’altres companys de grup. La meva primera experiència va ser fa quasi deu anys, amb un grup que vam muntar per fer un parell de concerts a l’Institut de Can Jofresa amb gent que coneixes prou bé: el Tony Noise, en Ferran Valldeperas… Feiem versions de gent com Blur, Oasis i No Doubt. Cap a l’any 2000 em vaig enrolar en un grup de blues que només va durar dos o tres concerts i en què també compartia escenari amb amics. Com en el projecte anterior, ens canviàvem el nom a cada bolo i ens ho plantejàvem com a diversió passatgera. I després d’això ja vaig conèixer el Baucells mitjançant el famós anunci que va veure el Raül al Farràs.

Què et va dur a crear To Be Continued?
Aquesta pregunta implica que To Be és un projecte meu, exclusivament personal i que el vaig crear jo solet… i no és el cas. No sóc l’únic cantant del grup, ni l’únic fundador, ni sóc l’únic que hi aporta cançons. De fet, el grup encara hauria de ser més democràtic; a vegades em fa l’efecte que imposo les meves idees i no m’agradaria donar la imatge de dictador. Dit això, sí és cert que el fet de no limitar-nos a fer versions i de provar de fer temes propis sense fer massa el ridícul el converteix en el projecte més important del què he format part. Suposo que les ganes d’aprendre i de compartir temps, discos i experiències amb gent amb qui tens alguna cosa en comú ens va fer muntar el tinglado.

Què et mou a l’hora d’escriure cançons? I com les treballes?
A vegades, a les entrevistes que llegeixo, els músics què admiro parlen de la necessitat de fer cançons i de la impossibilitat de viure sense poder “treure’s de dins” en forma de música alguna cosa que els crema per dins. Jo no em posaria tan dramàtic: jo escric cançons perquè, un cop n’acabo de fer una, sento que has creat alguna cosa que et fa sentir bé, que et fa somriure per dins i, en certa manera, et justifica per aquell dia. Si aquesta cançó agrada als companys del grup i creuen que val la pena treballar-la, la satisfacció és doble, a més és molt gratificant veure que tothom aporta alguna cosa que tu mai hauries pogut imaginar: un so, un arranjament, un sentit… M’agrada pensar que tinc alguna cosa a dir, tan de bo aquesta cosa sigui, a més, interessant d’escoltar. Sobre la manera de treballar-les, totes neixen amb una seqüència d’acords a la guitarra acústica i la posterior melodia de veu que provo d’encabir-hi. Això em provoca una certa angoixa perquè no saber solfeig fa que no pugui fixar les melodies que a vegades em vénen al cap i que sé que no podré retenir a menys que estigui repetint-les fins que arribi a casa. L’Stephin Merritt (un compositor a qui admiro i no sóc l’únic del grup que ho fa) diu que quan no pots recordar una melodia havent-la sentit una sola vegada és perquè no és una bona melodía. Jo no hi estic massa d’acord, a més ell sap solfeig i va arreu amb una gravadora i un bloc de notes. També sento que estic desaprofitant altres maneres de fer cançons: ara mateix no tinc una targeta de so decent al meu ordinador nou i ni tan sols tinc un micròfon. També puc provar de fer-ho començant les cançons per la lletra o ajuntant notes a l’atzar o fins i tot paraules, com en Bowie feia als anys 90. I també m’hauria de comprar un tecladet. Si em trobés algun dels meus ídols musicals, li preguntaria com escriu les cançons. Hi ha milers de maneres i les estem desaprofitant.

Quina consideres que és la teva millor cançó? I la pitjor?
Et contesto el mateix que si em preguntessis quina cançó o disc m’hauria agradat escriure: canvia segons el dia. En realitat tampoc n’he escrit tantes i sempre desitges que la millor sigui la següent. Tot i així, puc dir-te que estic content de “When your world”, “They came from above” i una que a vosaltres no us diu gran cosa, “We do what we please”. I pel que fa a la pitjor, crec que és bo deixar de tocar per un temps una cançó per no agafar-li mania.

Estàs de “segon a bord” d’un altre projecte, Tired Hippo. Què ens pots dir?
Continuarem la metàfora naval, perquè sé que t’agraden. Diguem que al vaixell hi mana el capità, que és el Ferran, i té un timonell de tota confiança, la Itziar. La resta som els grumets, estem al barco perquè ens ho passem bé i sempre estem disposats a salpar quan el capità ens ho mani. L’altre dia vam fondejar a una illa japonesa, va ser sensacional. Feia temps que no ens veiem. El cas és que ara tenim un nou mapa del tresor, el tercer; el capità està molt orgullós d’ell i jo crec que té grans moments (tant el capità com el mapa). A veure si aquesta expedició és la bona.

Alguna vegada m’has parlat d’XTC, el grup britànic. Què signifiquen per tu?
T’he parlat d’XTC perquè em fa l’efecte que t’agradarien força, tant ells com el seu alter ego, The Dukes of the Stratosphear. Me n’alegro que ja hagis començat a escoltar (i gaudir) aquests darrers. Són un grup realment curiós: no toquen en directe des de 1982, viuen al marge de la indústria i la premsa musical a Swindon (una gris ciutat ferroviària britànica), s’entesten a fer lletres intel·ligents i iròniques (són l’esglaó perdut entre The Kinks i Blur o Pulp), són un grup de culte als Estats Units (i a Anglaterra els donen per dissolts des de finals dels 80) i, sobretot, són uns músics excepcionals amb ganes de jugar, una cosa que trobo en molt pocs grups d’avui dia.

Tens algun altre favorit a la teva col·lecció de discos?
Afortunadament, dotzenes. Quan descubreixo un grup no paro fins a tenir tota o quasi tota la seva discografia. Ara amb Internet és fàcil però això ha creat un fenòmen nou: la gent té molta música però no l’escolta. Sembla que calgui acumular disc rera disc per dir que tens aquesta perla o aquesta altra… però no saps com fa ni tens un criteri establert sobre ella. Procuro que això em passi poc però, si et dic la veritat, tinc discos a casa que no he escoltat i que, probablement, no escoltaré mai a la vida. Tendeixo a escoltar molt apassionadament els grups quan els descobreixo i després me n’oblido d’ells. És una mica com la tàctica militar de la terra cremada, amb la diferència que amb la música sempre et queda alguna cosa. I si parlem de cançons, més o menys el mateix. La setmana passada vaig veure una pel·lícula (“El señor de la guerra”; correcta) on sortien tres de les meves cançons predilectes: “Glory box” de Portishead, “Fade into you” de Mazzy Star i la versió de l’”Hallelujah” del Leonard Cohen que va fer en Jeff Buckley. Doncs bé, tot i ser uns temes excepcionals no quedaven ben inserits en la trama del film i, a més, sonaven tan sols fragments. Coses així et fan pensar que el context fa que fins i tot la millor de les cançons soni mediocre. Uns quants àlbums que em van impactar fort en el seu moment (i els cito sense cap ordre en particular) són “Together alone” de Crowded house (una extraordinària conjunció d’exhuberància sonora i introspecció lírica), “Nevermind” de Nirvana (sí, molt típic, però és un dels discos més angoixants que he sentit en ma vida i ja ho era abans que en Cobain es matès), “Dog Man Star” de Suede (d’una intensitat irrepetible en la discografia del grup i de tot el pop britànic dels 90), “Grace” de Jeff Buckley (mereix ser part de la història del rock per la força de les seves interpretacions), “Dummy” de Portishead (desolador i sensual a la vegada), “Una semana en el motor de un autobús” de Los Planetas (conec molta gent a qui aquest disc diu moltes coses), el segon i homònim àlbum de Seal (un disc que té la virtut de posar-te de bon humor, amb mi sempre ho fa), “Hunky dory” de David Bowie (no hi sobra res, en aquest disc; aquí coincideixo amb el Baucells, però jo sóc un fan d’en Bowie de llarg recorregut i m’agrada citar també “Low”, “Scary monsters” o fins i tot coses més recents com l’infravalorat “Outside”), “Faux mouvement” d’Autour de Lucie (la millor producció pop que he sentit en aquesta dècada… i és de l’any 2000), “Mutations” de Beck (segurament un dels discos menys ambiciosos d’aquest home i un dels que millor funcionen), “Échate un cantecito” de Kiko Veneno (poesia del carrer, senzillesa i grans músics: quasi irrepetible, perquè el següent disc seu també va ser brutal), el primer i homònim disc de Peter Gabriel (ambiciós i efectiu en tots els nivells, també hi podria haver posat el “So” per idèntiques raons), “Xtrmntr” de Primal Scream (tothom parla de “Screamadelica”, però aquest disc és el seu equivalent brut i brutal), “Goo” de Sonic Youth (jo pensava que aquesta gent només feien soroll i mira), “Debut” de Björk (el seu disc més eclèctic i menys encorsetat), “Puta’s fever” de Mano Negra (increïble i en directe encara ho eren més; tots els grups que fan fusió arrabalera no fan altra cosa que fer el que feien ells fa anys; “Clandestino” de Manu Chao també és un disc que deixa empremta), “Yankee hotel foxtrot” de Wilco (jo els vaig descobrir amb aquest disc; sens dubte el disc en què decideixen donar un pas endavant després d’haver fet extraordinàries cançons de country-pop), “Marquee Moon” de Television (les millors guitarres que he sentit en un disc?), “Parachutes” de Coldplay (quan no sabien què era l’èpica), “Achtung baby” d’U2 (que un grup passi de messies del rock a bufó post-modern té el seu mèrit), “Wish” de The Cure (per no posar “Disintegration”), “Highway 61 Revisited” de Bob Dylan (el meu disc predilecte d’en Dylan o, per ser més exactes, d’un dels diversos Dylans que existeixen), “Houses of the holy” de Led Zeppelin (sempre defensaré que passar una etapa Led Zeppelin és molt bo per tota educació musical, encara que sigui popera; aquest no és el seu millor disc però sí amb el que vaig començar a escoltar-los i en vaig tenir prou per enganzar-m’hi), “69 love songs” de Magnetic Fields (una barbaritat genial), “El salmón” d’Andrés Calamaro (una barbaritat genial), “Off the wall” de Michael Jackson (sí, em va impactar més que el “Thriller”), “Mezzanine” de Massive Attack (el millor que han fet), “Deseter’s songs” de Mercury Rev (l’únic moment on han pogut barrejar màgia i psicodèlia en la seva ja llarga discografia), “Parklife” de Blur (defineix una època molt concreta), “OK Computer” de Radiohead (en defineix una altra), “Hatfull of hollow” o “The world won’t listen” de The Smiths (ho sento, no puc triar; és curiós que els dos no siguin àlbums normals sinó recopilacions de cares A i B), “Beggar’s banquet” o “Sticky fingers” dels Rolling Stones (tampoc puc triar; a mi l’”Exile on main street” m’agrada molt però, diguin el que diguin, no és el millor disc dels Stones i mai podria ser un bon disc per començar a escoltar-los)… Per no avorrir encara més al personal, diré que amb el Tom Waits dubto entre tres àlbums, amb els Beatles igual, amb la PJ Harvey entre dos, amb els Beach Boys entre dos i amb la Patti Smith entre dos més.

Com a veu autoritzada en la matèria, com veus l’escena rock terrassenca?
Mai m’havien dit això de « veu autoritzada ». De l’escena local cal dir que és molt heterogènia però que, com en tot, cal separar el gra de la palla. A nivell quantitatiu crec que Terrassa pot presumir i, pel que fa a la qualitat, hem de matisar. Els meus predilectes són D’Callaos (els reis merescuts de l’escena rumba-fusió, encara que ells són molt més purs i flamencs que altres propostes més festives i desacomplexades com Trikitown o els meus estimats Yerba Mate; potser Maraña els puguin fer ombra en un futur), Ulysses (dissolts Getreal i Mênage i amb Christiane F parats, han quedat com únics cracks de l’emocore, tot i que ells són més slowcore), Bartok (rock progressiu i virtuós però en absolut tancat en els clitxés del gènere), Marinetta (de tots els projectes d’ella, el que m’ha deixat amb ganes de sentir més), Nunnery (que s’ho curren molt a nivell instrumental) i Rodeo Rose (rock en la línia de M-Clan i Sol Lagarto). La resta, que conegui, és punk efímer i heavy tòpic. Segueixo esperant una proposta de pop-rock local amb cara i ulls, nosaltres encara estem treballant-hi però falta molt perquè tinguem un directe sòlid i un repertori a l’alçada de les nostres ambicions.

Quina és la guitarra dels teus somnis?
No sóc gens mitòman amb les guitarres: no tinc cap de fetitxe per la qual mataria. M’agraden moltes: la Strato, les Yamaha, les Rickenbaker i les Danelectro en general, algunes Ibanez i fins i tot les Les Paul o les PRS. Això pel que fa a les elèctriques. De les acústiques em quedo amb les Guild, les Adamas, les Martin, les Gibson i segons quines Takamine. M’encantaria tenir un Moog o un Mini-Moog, segurament molt més que qualsevol de les guitarres que acabo d’esmentar. Els sintes analògics m’encanten tots, diria. Però el que seria l’hòstia seria tenir un Steinway de cua o un cello o una arpa. O un trombó de vares, que m’encanten. I darbukas, didgeridoos, djembés, i algun baix MusicMan de cinc cordes. I un Theremin. Posats a demanar…

Fes-nos alguna reflexió final. Sobre el que vulguis.
M’he estès massa, oi? Sóc un pedant? No em preguntes de política? Ets conscient que ets tu qui ha de tirar del carro si volem fer el concert del “Corrupció” algun dia? Una reflexió final, dius? “Acabar-se”. Bromes d’humor blanc a banda, no voldria que se’m passés una cosa a propòsit d’un dels discos que abans mencionava, “Off the wall”. Alguna vegada t’he escoltat la frase “aquesta idea guardem-la per una altra cançó”; doncs bé, estic segur que ni en Jacko ni en Quincy Jones van pronunciar-la durant la gravació d’aquest disc o el “Thriller”: les cançons són brillants, entre d’altres coses, perquè tenen una acumulació brutal de desenes de melodies, canvis d’acords i arranjaments no necessàriament pop. Quan les idees són bones, mai sobren a la cançó, tot i que és veritat que una molt bona idea per una cançó pot ser despullar-la a nivell d’arranjaments. La qual cosa em fa pensar en una frase que va dir el baixista de Suede quan presentaven el seu darrer àlbum oficial d’estudi abans de la dissolució: “amb aquest disc hem après que, en el llistat definitiu de cançons, no hi ha d’haver necessàriament les millors sinó les que formen un ordre més coherent”. Em sembla una de les frases més lamentables que he sentit mai: el reconeixement explícit que l’àlbum és una merda. No sé si això també val pel futbol, però jo crec que a un disc hi ha d’anar el bo i millor i res més. Si la idea o cançó és bona, encaixa a tot arreu.