El sermó de la muntanya

 

El 18 de desembre al vespre vaig comprar el disc dels Stones. Una petita mesura de normalitat. Ja tocava. Anirà bé. 2024 pot ser l’any de la fam, i hauré d’estalviar cada cèntim. No sóc lliure.

Soc normal i vull la meva llibertat.

*****

«La Marató de 3cat ha fracassat. S’hi ajunten moltes variables, però sobretot és el fracàs d’un model de televisió política i polititzada de la pitjor manera. Ho estic dient molt aquests darrers dies: no és només 3cat: hi ha tot un problema amb les indústries culturals catalanes, de les que 3cat n’és l’aparador i televisió privada de facto, i que està directament vinculat amb les polítiques culturals de la Generalitat des de 1980 fins avui mateix. Tot va enllaçat. I ha acabat en un panorama cultural i audiovisual de pura vergonya, un panorama que actua contra la mateixa línia de flotació del país o almenys del Principat: la llengua i la cultura com a eina de prestigi i com a ganxo per a atraure els encara no convençuts. Cal parlar de com bastir alternatives viables a la cultura oficial, seguint el model, no orientat a negoci, de Softcatalà. Per a molta gent creadora d’alt nivell es tracta simplement de poder tan sols començar. Pel país es tracta de recuperar l’autoestima i d’arribar a molta gent que ha desconnectat de la cultura catalana. Puc dir que ja hi ha una generació perduda, la que va néixer entre mitjans dels Setanta i mitjans dels Vuitanta, on molts creadors han plegat perquè sabien que mai no se’n podrien sortir tal i com està tot. I això significa la devastació. No podem seguir així.»

*****

Vaig muntar el Conte de Nadal del Club Social Egara pel 40^è Pluralment. Ha tingut èxit. Una altra cosa és si això anirà una mica més enllà o no. I crec que tant al Club com a mi ens aniria molt bé capitalitzar-lo.

*****

M’agradaria fer algunes audicions públiques del Poble Alemany. A un lloc he escrit. He d’escriure a tres o quatre d’altres, amb calma. Falta que me’n surti. Vull arribar directament al públic, ni que sigui a unes poques persones cada vegada. La idea és «saltar-me» els despatxos.

I escriure. Espero poder començar demà.

*****

Possibles peces per a 2024? Un possible àlbum per a pianos, sense res ideat encara. Podria fer un àlbum extra a partir d’una pista retirada de circulació amb un munt de demos enganxades, i cada una podria generar una cançó. Ja per a concert, una obra en diversos moviments per a cor i orgue, per a la que tinc les idees de partida, i una obra per a veu i piano sobre uns poemes d’una autora terrassenca, obra que tinc a mig però a la que no li falta tant. Potser refer una obra que dec. I llavors anar apuntant idees en demo.

I escriure. No blog, no correus, sinó feina publicable. M’ho jugo tot.

*****

En tot cas, és perfectament possible que no pugui publicar cap disc aquest proper 2024, i no per desig propi. Serà un any dur, si va tal i com em penso. Miraré d’almenys escriure i compondre. Seran les meves úniques armes. Si tot em va extraordinari, pot ser que 2025 sigui una mica com 2022, tot d’àlbums de cop. Però em caldrà molta sort. M’esperen reptes duríssims.

*****

Espero poder estrenar 2024 amb autoentrevista en anglès. Porto tot el desembre volent-la fer, però m’ho noto quan la realitat em pren les energies. 2023 no ha estat un bon any per a mi.

Però, com va dir amb un altre significat l’inigualable Dr. Martin Luther King, Jr., «tinc un somni».

A les portes de l’hivern

 

Em sap greu de dir-ho pels que conec, però estic esparverat de com de baix han caigut els Mossos. Si els queda un mínim de dignitat, millor que pleguin. No els necessitem. Ens cal una policia democràtica al servei del poble, no de Madrid.

*****

Pot semblar una poca-soltada, però la meva experiència a l’escola, fa més de trenta anys, no va ser gens bona, i clar, em pregunto per què tothom ha de perdre quinze anys de la seva vida en un lloc tan… discutible. Jo n’arrossego moltes mancances, i en realitat ho he hagut de desaprendre i reaprendre tot des que en vaig sortir. Fins i tot ja vaig decidir no tenir fills per a no haver-los de dur a l’escola. De manera que l’informe PISA no m’afegeix res de nou: no cal intentar millorar el model existent perquè el problema és estructural i cal canviar de model, totalment. Entre quatre parets no s’aprèn res.

*****

Si m’ho permeteu, aprofitaré per a dir que Lluís Llach ha fet molt bé la feina, no només políticament, sinó també a nivell musical. Tota la seva generació musical pot presumir de la feina ben feta, i a fora en son molt més conscients que aquí: ens diuen que els catalans vam fer una cosa única. Ningú de fora menciona res des del “boom” del “Rock català” fins ara, i això ens hauria de fer pensar. Molta gent volem aportar alguna cosa substancial a la cultura europea, però qui no pot emigrar no pot ni començar: se’ns falla des del propi país. I aquí cal una cosa que la generació de Lluís Llach va saber entendre i va fer molt bé: la partida per a la cultura catalana es juga a fora i cal que aquesta tingui nivell i sigui exportable. I avui el talent hi és, però sense suport de cap mena i totalment fora dels canals oficials. Com podem sortir-nos-en així? Catalunya no se’n sortirà a base d’autogols. I segurament el que acabo de dir es pugui aplicar molt bé a d’altres camps: la política de caire autonòmic ha fet molt mal al pais (a tots els Països Catalans, de fet).

*****

El Consell per la República no ha estat capaç de fer la feina o ni tan sols no ho ha intentat? Perquè entre les dues coses hi ha una distància sideral. Em sembla que ha estat això darrer. I no, no tenim cap partit realment independentista. Si de cas, cal parlar d’autonomisme o de regionalisme. ERC i Junts no son partits independentistes, per raons diferents en cada cas. ERC és un partit que diu una cosa per a poder fer la contrària, l’encarnació mateixa de la hipocresia, la traïdoria i la rendició. Junts és exactament això: dos partits amb programes fins i tot enfrontats sota unes mateixes sigles i una mateixa estructura, estil “pa amb suc”. De la refundació de la CUP no n’espero res de bo. Al carrer estem units, però em sembla que millor que prescindim dels polítics i, simplement, comencem.

*****

Costa tant trobar, en sèries o pel·lícules amb actors i argument, alguna obra que no l’espifii espectacularment en molts detalls! Part del problema és com sintetitzes en dues hores fets molt complexes, el que t’obliga a resumir, comprimir i desplaçar per a que no sembli que estàs fent un guió experimental sota algun tipus de substància. L’altra part del problema és que un guionista professional sol tenir un termini per a presentar el guió, i quasi mai és un termini prou ampli com per a que el pobre guionista pugui llegir-se almenys tres o quatre bons llibres sobre el tema i a més poder-los recordar, abans d’escriure una sola línia. També hi pot haver biaixos per part dels productors. I, clar, no tots els dies son igual de productius per a un guionista, per més bo que sigui. Un compendi de tot el que pot passar a partir d’aquí és una recent sèrie britànica sobre Cleopatra que va rebre moltes crítiques, tant per presentar una Cleopatra negra a partir dels biaixos de la productora executiva com perquè sembla que com a sèrie dramàtica només se salva el primer capítol, amb tot l’apartat històric convertit en un despropòsit monumental. Aquestes coses poden passar, i passen: el rellotge dels diners tictaqueja…

*****

«Los Americanos» (La Fábrica, 4^ª edició, 2022) és la traducció al castellà de «The Americans» by Robert Frank, un llibre... que m’ha arribat aquesta setmana. N’he mirat les fotografies: el nivell és molt elevat, i hi ha fotos imprescindibles (de fet, tot el llibre és imprescindible). La que més m’ha impactat és la d’un sacerdot afroamericà amb una creu a la vora d’un riu. És una de les no tan conegudes, i per si sola val tot el llibre. Et passes dies pensant en aquella foto. El primer clau en el taüt dels Estats Units va ser l’esclavisme seguit de segregació racial. El segon, la Segona Esmena. Estimo els Estats Units, però son una societat que se n’ha anat de mare, i a Europa faríem bé de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Sobretot a Catalunya, on estem perdent el tren.

M’ha agradat el pròleg de Jack Kerouac: primer analític, cap al final comença a anar-se’n de l’olla, i és fantàstic. Prenc nota: l’he de llegir. (I quina nostàlgia tinc de quan podia llegir.)

L’únic detall a criticar en l’edició castellana és que un parell de llegendes no casen bé amb les seves respectives fotos. El llibre ha estat imprès a Alemanya, hi té alguna cosa a veure?

*****

M’he escoltat el «Hackney Diamonds» dels Stones, a la fi. De moment, en mp3: el CD és força car i no disposo de diners (enyoro quan podia resoldre els problemes enlloc que aquests s’anessin acumulant davant la meva impotència). Els Stones, dintre de la nostàlgia, s’hi han esforçat força i és un disc amb bons temes en general («Depending on You» sona fins i tot bonic). Escoltat en el context de l’àlbum, «Angry» guanya (la noia del vídeo és molt bonica, però li treu potència i protagonisme a la música). El que no m’acaba d’agradar és la part tècnica: molt processat i limitat, sonant una mica a plàstic. «Hackney Diamonds» necessita urgentment una remescla i un remasteritzat que el deixin respirar una miqueta. Ara mateix sona a bolla.

*****

Estic escoltant ara un intrigant àlbum de Depeche Mode, «Music for the Masses». El títol és irònic perquè de comercial no en té res, és fosc i auster. La recepció del públic també va ser irònica, perquè realment va ser el seu primer àlbum a arribar a les masses (curiosament, no a la Massa Coral). Vaig per la meitat i m’està costant una mica d’empassar, però fa uns dies vaig escoltar-ne algunes cançons a l’atzar i em va intrigar. En tot cas, és un àlbum amb bona premsa, i diria que és per això mateix que el 1987 ni en vaig sospitar l’existència més enllà del nom del grup.

En realitat, cap a 1987 m’estava cansant dels anys Vuitanta. Ja no només per l’escola: travessar els anys Vuitanta al costat d’un radioreceptor en una ciutat perduda i tancada en si mateixa va ser avorrit de collons. L’últim àlbum bo al que vaig estar exposat va ser el «Nothing Like the Sun» de Sting, i sí, vaig veure a la tele els vídeos de «Bad» de Michael Jackson... que em començava a cansar. Però 1987 va ser per a mi també l’any de visitar per primera vegada el Pavelló Mies van der Rohe i d’escoltar per primera vegada en LP el «Sgt. Pepper» dels Beatles, junt amb quedar-me una còpia que voltava per casa d’un recopilatori molt irregular, «Nostálgicos Carrozas», que de totes maneres em va exposar per primer cop a com de bé sonaven les guitarres elèctriques a principis dels Seixanta. També em van passar un llibre de 1960 amb plànols de cases típiques de l’època o una mica anteriors. Recordo 1987-89 com els anys de començar a replegar-me en mi mateix. I clar, el maig de 1989 vaig escoltar per primera vegada el «The Photographer» de Philip Glass i a l’agost, «Eistein on the Beach». Sempre més he seguit un camí diferent i he tendit a ser una mica aïllacionista. No dic que sigui bo, però reconec que em costa estar en sintonia amb el sector més «fester» de la població. I sempre valoraré la tranquil·litat i la feina ben feta.

La cançó «I Want You Now» sí que m’ha agradat força.

*****

No hi ha res pitjor que l’estigma en salut mental. De sobte, tothom s’atreveix amb tu. És desesperant i et fa cremar un munt d’energies tan sols per a tractar de defensar-te i que se’t deixi tenir una vida normal. Quanta feina queda per fer.

*****

Potser hauria de fer tot un àlbum només per a tres pianos. O per a tres pianos i poc més. Amb el Roland INTEGRA-7 s’enregistraria ràpid i podria sonar molt bé. En tot cas, començo a sospitar que un possible canvi podria venir de fer discos més mínims, donant una mica d’aire. Això, mentre espero i espero que m’avisin per a visitar el traumatòleg i que em digui què s’ha de fer amb la meva mà esquerra. A principis de febrer farà un any que no puc tocar ni guitarra ni baix, i és molt frustrant. Hi voldria fer tot de feina.

I potser sí que puc anar fent alguna partitura. Tot això, mentre espero, un dia, poder fer arreglar tot d’aparells. Em sento incomplet. No soc lliure.

The Texas Chainsaw Massacre

 

Fa ja uns dies que vaig publicar el “Nukes, Baby!” en la seva versió definitiva. Dels tres àlbums que he publicat dins dels mateixos 30 dies, el millor és el primer, “El Poble Alemany”, perquè sap concretar les promeses de l’“Estratègies al Paradís” (on només “CBGB” destacava realment) en un àlbum comercial i de bon nivell general. De fet, si jo no seguís essent un perfecte desconegut, «El Poble Alemany» seria l’equivalent en àlbum a «Automatic Day», la cançó comercial per a connectar amb mi. Ara, tant el «Side 1 Stereo» com el «Nukes, Baby!» son polir el meu projecte de l’estiu passat i fer-lo publicable. En això ja son un triomf, però crec que el meu cim en el meu estil de sempre és el «Matinada» de l’abril passat i que aquests dos darrers àlbums son més que res arrodonir catàleg i que el públic no hagi de patir per cap gran obra inacabada o no publicada. Però no n’estic del tot satisfet en el sentit que no aporten ben bé res. De fet, ja he decidit que m’agafo una pausa d’uns mesos i em poso a escriure. També pot ser que compongui un parell de coses en partitura per a una situació de concert. Però per sort el material existent que podria ser publicable sona tan irregular i inacabat i tan poc a àlbum integrat que fins i tot m’ho agafo com a «ja veurem què en faig d’aquí a mig any», agafar-me unes merescudes vacances, oxigenar-me, i fer coses com mirar de descobrir nova música bona, llegir algun llibre, escriure, i potser veure alguna pel·lícula antiga. L’economia no m’acompanyarà en molt temps, però em convé agafar-me un hivern «off» i respirar nou oxigen.

Només queden dues cançons sense publicar del projecte de l’estiu. Una d’elles sortirà al següent disc que faci però necessita d’un replantejament bàsic, doncs ara mateix no qualla. L’altra l’hauria de reescriure, doncs és una gravació que sí que sona potent en el seu estat actual... però igualment es nota que son restes reaprofitades d’un treball que em van demanar i que va quedar a mig: sona com si no hagués sabut què compondre, i reconec que és el meu primer autèntic fracàs com a compositor des del «Busco Feina» avortat de 2006, o fins i tot des de les meves fallides peces minimalistes d’entre 1990 i 1994 (peces que només aporten que des del principi vaig seguir un camí netament diferent, però a les que només puc comentar que per sort les «cintes de 1992» i les «demos de 1994» em van posar en el camí molt més profitós que acabo aquest 2023, amb la vista posada a buscar nous camins, camins basats en la distorsió, els sons estranys i provar contínuament nous estils, entre l’experimental i el comercial, amb la ment oberta i voluntat de canvi).

Vaig improvisar quatre vídeos al final del procés. Tres son d’«El Poble Alemany», i això ho diu tot. Com més me l’escolto, més m’agrada. No sé si és el meu millor disc, però definitivament ja tinc un disc meu favorit. És prou bo, es pot escoltar de principi a fi sense saltar-se cap cançó, i és comercial, el que és molt important perquè m’ha dut molts anys arribar a aquest punt. És el disc que duu la meva barreja de minimalisme de Nova York i de producció de Los Angeles a trobar-se amb ritmes llatins i el tipus de concepte d’arranjadors d’escolta fàcil com Bert Kaempfert i James Last, junt amb el suficient «input» de l’autèntica música llatina com per a que el resultat soni càlid i natural. Fins i tot hi ha una autèntica cúmbia, algun «chachachá» i una certa base de reggaeton. I funciona. És justament el tipus de disc que fa tan sols deu anys no hagués volgut fer mai, i el tipus de disc que volia combatre fa trenta anys. Haver-lo fet i que m’agradi em té content. Ara falta trobar com posar-lo en circulació. Que la gent hi pugui connectar. Que la gent el pugui ballar, que per a això existeix aquest disc: per a ser gaudit, i per a que la indústria tingui un model de com fer el que fan, però ben fet.

*****

No sé si he parlat per aquí alguna vegada del disc clàssic de 1964 «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera», tot un disc de cúmbia mexicana (recordem que la cúmbia no es originària de Mèxic, però que hi ha prou comunicació cultural entre tots aquells països com per a que les idees circulin i donin fruit) de bon nivell, i que inclou la fantàstica versió de «La pollera colorá» cantada per Linda Vera. Les lletres, sense ser prodigis literaris, també mereixen ser comentades, tant perquè donen pistes sobre què pretenia originalment la cúmbia com a ball d’origen popular, com per un vers a «Navidad negra» que diu «El pescador de mi tierra». Podria ser Jesucrist, però es dedueix pel títol, no per la lletra. Però el que importa d’aquest vers és que sona a poble, a gent humil. Us admeto que ho trobo a faltar tant en la moderna música comercial...

*****

Un concurs on vaig participar l’any passat es torna a convocar. No el vaig veure prou seriós, i crec que aquest cop el deixaré passar. Tinc molta feina a fer igualment com a escriptor, i he de calcular molt bé on esmerço els meus esforços. Reconec que estar a 48 anys encara per començar no és agradable. Especialment perquè, amb 41 bons àlbums fets i 10 llibres entre escriptura i fotografia, soc conscient que he fet els deures i que qui falla aquí és una altra gent que no sé què hi fa allà.

Almenys m’ha agradat saber que Ultra-Local Records segueixen al peu del canó. A veure si al gener els puc visitar i comprar-los un parell de discos. Son de la poca gent que fa que anar a Barcelona encara tingui algun sentit. Confesso que, cada cop més, Barcelona em sembla tan llunyana com Betelgeuse. I que no som ni del mateix país.

*****

M’estic escoltant el «Matinada». És un molt bon disc. Però l’escoltes després d’escoltar «El Poble Alemany» i, de sobte, trigues una estona a sentir el «Matinada» sense que et soni terriblement convencional. És com si realitzes el teu «Sgt. Pepper» o el teu «Pet Sounds» només per a que al final el teu millor disc sigui el teu «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera». Encara hauré d’escriure algun article sobre els misteris de la percepció humana.

*****

Amb tot el merder que he tingut entre setembre i novembre, més tot el tema judicial tensant-me durant tot l’estiu, tot just ara he realitzat un article que porto volent escriure des de finals de juliol, quan vaig assistir a una conferència sobre creació d’art que em va decebre, tant perquè els artistes, grans artistes, que van parlar no van saber explicar-nos ben bé res com perquè les preguntes del públic van ser les previsibles de la síndrome de mirar-de-ser-profund-encara-que-no-en-tinguis-ni-idea, que si emocions, que si el missatge, que si... Jo mateix, avorrit com una hòstia, no vaig ni preguntar res perquè... per a què emetre un missatge per Radio Star quan saps que tothom està sintonitzat a la COPE? Vaig preferir estalviar-me les crítiques... i escriure un article sobre tot el contrari de tot el que es va dir. Cal fer el burro. La tesi és que si sempre busquem la perfecció, aquesta ens encotillarà. A mi m’ha passat, de fet. I que l’única manera de buscar nous camins és començar a fer experiments amb la gasosa, amb nul·la voluntat de permanència, amb l’única voluntat de descobrir-se a un mateix i de passar-s’ho bé, i amb tota la conya i trapelleria del món. Crear accidents que provoquin resultats, i que algun et posi sobre una nova pista. I tot, ben relaxat i de molt bon humor. Fer el burro. I, exacte, els Beatles mateixos van descobrir que els accidents creatius podien produir resultats espectaculars si es buscaven activament. Jo m’he adonat que els accidents creatius no ocorren si un no els busca activament. I, sobretot, cal dir-li a la gent que fer una primera obra dolenta és el més normal del món, i que és només amb l’aprenentatge i la pràctica que un arriba a ser bo en una determinada disciplina artística. Ningú no neix ensenyat. Per tant, el procediment és fer moltes males obres amb voluntat d’aprendre, i essent informat d’entrada que un no té l’obligació de fer públiques les seves pitjors obres, que per a això es va inventar el control de qualitat. En fi, que el que cal és deixar de copiar i alliberar-se. Jo mateix valoro molt més a la gent que es llança, ho faci bé o no, que no pas a la gent que es limita a copiar o que directament no fa res. De fet, penso que crear és consubstancial a la naturalesa humana. Que l’escola i la «sopa cultural» no destrueixin aquesta capacitat.

*****

Mentre, reconec que he perdut de vista el «Corru», vull dir a un nivell de ressonar-me. Em queda molt llunyà i he fet molta obra i millor des d’aleshores. També, quasi no m’escolto en format cantat, m’agrada molt més la meva obra instrumental. No m’estranya. I sempre em pensaré més com un home d’idees, una mena d’artista conceptual, que com algú que hagi de tenir alguna presència als seus propis discos. L’era del compositor-intèrpret s’ha acabat, per sort per a tothom.

McArena McArtney

 

Acabar el «Nukes, Baby!» ha estat un procés tan ràpid com caòtic. Ha estat una reforma quasi general amb novetats. Com a tal, el «Nukes, Baby!» no deixa de ser la segona part del «Side 1 Stereo», i de fet han compartit una part d’història, tant per ser de la mateixa bossa de cançons com perquè en un moment de l’estiu passat van formar un sol disc llarg, força inferior al que hi ha als dos discos resultants. Només he deixat fora dos temes, un de força dolent i un altre que promet però que no acabo de trobar com acabar-lo bé. Sobre el disc final, el millor tema és «Come Prima (Mangia Cugina)», parodiant el títol d’una vella gravació de Marino Marini que de petit em sonava al que diu el títol (sé poc italià, però aleshores no en sabia gens). En fi, no un àlbum major, però sí decentet. Ara pararé uns mesos, em toca escriure moltes coses i també mirar de posar ordre a la meva vida. Temes sobrants? Hi ha part d’un possible àlbum d’electrònica de ball en una carpeta al meu disc dur, però ni és un àlbum complet ni te prou coherència o regularitat. És un possible camí pel futur, però l’he d’intentar fresc com una rosa, i ara no ho estic.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/nukes-baby

*****

Vaig ser a l’organització d’un acte del Grup Minerva en homenatge a la immigració que va venir d’altres zones de l’estat durant el franquisme. Un acte necessari que va tenir molt bona resposta del públic, tant per nombre d’assistents com perquè hi va haver gent plorant d’emoció i tot. Un encontre entre cultures... que no ha sortit quasi enlloc. El Diari de Terrassa va publicar que el faríem, i això està bé, però a d’altres llocs no hem aparegut per enlloc, en competència amb un acte on van anar els polítics i amb els terrassencs de l’any (en conec molt bé dues de les premiades). Tinc la sensació que em passaré tota la vida picant pedra.

*****

La meva mà esquerra segueix sense ser guarida. Estic fart de no poder tocar, i hi ha una bona proposta d’estudi en aquest sentit. Almenys sembla que enregistraré els meus antics companys Visitants, segurament en el seu actual format de Peix al Cover. Però m’agradaria, en algun moment del curs, acabar amb ells una quarta maqueta que donés sortida als dos temes del Xavi, a un bon tema del Campins i a tres temes meus que ni he acabat pel meu compte ni ho faré: son per a Visitants.

*****

Diria que Carles Puigdemont te un bon pla. No ho ha fet tot perfecte, però és únic entre una classe política on només qui ha pencat en algun moment a Waterloo sembla tenir alguna cosa a dir. De fet, la jugada dels mediadors internacionals és genial. Només admiro a dos polítics conservadors, Puigdemont i l’ex-Lehendakari Juan José Ibarretxe, tots dos més de centre que de dreta pura. Però aquí s’acaba més o menys tot. Al Principat no se salva ningú, i l’única cosa bona que a Madrid hi hagi tan esverat és que si més no algun tret al peu anirà caient. Però ja és trist que a nivell de carrer siguem tots més o menys conscients que sense la classe política tot podria funcionar. Sobre Clara Ponsatí, he decidit no escollir entre ella i Puigdemont. Ni m’importa què hagi passat entre ells, i Catalunya pot necessitar els dos.

*****

Tinc tot d’idees per a guitarra en una carpeta. Una idea seria anar preparant pistes de bateria i de teclats per a rebre baix i guitarres quan tingui la mà bé. Necessito poder fer l’experiment de com sonaria jo en un format bàsic de pop-rock. Provar per a canviar. De moment no puc acabar res que necessiti guitarres, tinc la mà esquerra tonta.

També, i sobretot, necessito fer el burro.

*****

Planet Claire: ella venia del seu propi planeta. M’agrada la cançó.