Monstruito

 

Avui he tancat un compte que deu haver durat només unes dotze hores, un compte paròdic en una app de cites que la pròpia app (revisadors) m’ha fotut enlaire. Corria el risc, però bé, tampoc no hi tornaré a obrir res, ni en aquesta app ni a cap altra. Per la merdòfia que hi ha... Això sí, apart que l’única dada preexistent que he posat al perfil és «Danza del vientre», aquí teniu el perfil en tota la seva glòria:

 

Hola, soy el Monstruo de la Cerveza al Allioli, y me quedé así cuando estalló una bomba H mientras yo berreaba en playback en el Operación Trueno. Me dedico a despeñarme por un barranco con el Seat Panda cada día a las ocho de la mañana, así como a bailar la conga sobre el teleférico de Montjuïc cuando está borracho. Además, soy la reencarnación posmoderna de la Fontana de Trevi, y mi manera de limpiar la cocina es hacer que adelgace y así pierde toda la grasa. Me resulta un placer comerme niños a l'ast, y me encantan las mujeres contaminadas radioactivamente en el reactor nuclear de Vandellós II.

*****

Diumenge 6 vaig tancar el meu compte d’Instagram (no sé si em va sortir bé, però certament no penso fer-lo servir mai més). El problema és el de sempre amb Meta: publicitat excessiva i un no parar de perfils falsos. Tot plegat em posava molt nerviós perquè quasi que veia més anuncis que fotos reals, i a més no recordo ni un sol anunci que em pogués ser útil, de fet els bloquejava tots però constantment s’afegien nous anunciants, pel que a la porra. I els perfils falsos... ja ho sabeu, ok? (També deixo de mirar habitualment Youtube perquè l’algoritme està fora de control, tot i que aquí sí que mantindré el compte obert, tot i que pensant on podré obrir un segon compte on duplicar-los. Comptant que ja vaig deixar Facebook, acabaré a llocs molt minoritaris...)

*****

Hi va haver un moment que vaig intentar vendre’m una targeta de so i una caixa de ritmes tipus TR-808. Estic content de no haver-me-les venut, perquè la caixa de ritmes i un sintetitzador de baix que tinc, fets servir a la vegada, em permetrien de fer acid house, un estil que no m’agrada però que algun dia voldré provar a fer com a mètode per a trobar un nou so. I em cal trobar un nou so. (De moment, descanso.)

*****

El dia que es limitin severament els preus dels pisos i que els bancs estiguin legalment obligats a concedir el préstec al 100% més despeses per a un primer habitatge de fins a x metres quadrats, aquell dia s’acabaran les ocupacions com per art de màgia. La gent ocupa perquè no pot comprar ni llogar, però necessita un sostre igualment. I exacte, ningú no necessita un xalet a Matadepera o Sant Cugat, o un apartament a primera línia de mar, o viure a Pedralbes, llocs on es poden posar els preus que es vulguin. I ningú no necessita un xalet de cap de setmana a la Cerdanya per a anar a esquiar (tret, clar, dels propis habitants de la Cerdanya). Però el típic pis rutinari el necessitem tots. A la vegada, una llei genial seria prohibir a tot estranger comprar casa a l’estat espanyol si no pogués demostrar que hi viuria com a residència habitual, amb tots els controls policials que calguessin. Això deixaria fora de joc els fons voltor, cap dels quals no té la seu a l’estat espanyol. Seria una manera de començar a corregir el mercat. Ara mateix, totes les immobiliàries compten que si la gent no compra pisos, allà estaran els fons voltor per a comprar-los en massa. I tots sabem com ha acabat el drama.

*****

El meu lema actual és «cal fer el burro», una actitud fantàstica per a trobar noves idees i recarregar piles. A més, n’estic cansat que l’art hagi de ser sempre formal i seriós, amb tothom prenent-se’l com una cosa transcendent i comentant-lo sempre amb un sentiment profund encara que en realitat no entenguin ni el que diuen. Cal trencar aquesta dinàmica. Cal fer el burro.

*****

Suposo que m’estic fent vell i és hora de jubilar-me. Ja he fet la meva aportació a la societat i, en vista del poc èxit, necessito poder viure tranquil els meus darrers anys. Tan bon punt m’hagi assegurat una casa on viure, m’hi refugiaré. Plegar veles. Final de cicle. I tenir a la fi una vida monòtona i avorrida. Una vida decent. Em va fent falta.