Caos terminal als Estats Units

 

Aquests dies he estat veient tot de vídeos a Youtube (coses de l’algoritme) sobre la guerra oberta de sexes que hi ha ara mateix als Estats Units. Ja en sabia coses via tot el que jo havia llegit sobre el moviment Incel i la Manosphere en connexió amb la Alt Right, Steve Bannon, les teories de la conspiració i el terrorífic Donald Trump. Coses que connectava amb la meva situació personal però amb la profunda distància de ser jo una persona demòcrata i d’esquerres i d’a més viure a l’altra banda de l’Atlàntic en una ciutat molt degradada però amb les seves circumstàncies particulars. Però, després de dur setmanes veient vídeos sobre la crisi del Fentanil o sobre les nombroses bosses de pobresa que estan sorgint com bolets a totes les ciutats dels Estats Units (més el problema de l’habitatge, causat per grans tenidors com per exemple Blackstone, que també actua aquí), de sobte he tingut una actualització de shock sobre el tema d’homes i dones, i a més amb molts punts de vista diferents segons el vídeo. Segons més o menys he entès (perquè és un garbuix), és una història multifactor on, per començar, les dones s’haurien empoderat moltíssim seguint els preceptes del feminisme (sempre segons la teoria de la majoria d’aquests vídeos, i faig constar que em considero la persona menys autoritzada per a parlar de feminisme, encara que sigui perquè la teoria d’aquests vídeos em sona molt d’aquí i soc part afectada) i haurien començat a pretendre només a homes molt rics, una ambició sense límits teòricament facilitada per un fet real: tothom busca només via apps de cites (amb totes les seves pegues i distorsions), i una de les coses que hi passen és que hi ha una aparent superdisponibilitat de persones on triar (molts més homes que dones), amb el que les dones d’allà s’haurien flipat. A la vegada, les lleis de matrimoni i divorci d’allà perjudiquen clarament a l’home, que no només es troba pagant unes quantitats irreals pel fet d’haver de convidar, d’haver-se de declarar d’una determinada manera, d’haver de pagar moltes coses en la vida de matrimoni..., sinó que a més l’home que es divorcia es troba que d’ara en endavant haurà de pagar a la seva ex-dona la meitat dels seus ingressos, i encara més si hi ha nens pel mig, que a sobre és igual si son seus o d’un amant d’ella, doncs les lleis d’allà fan responsable l’home de tots els fills que tingui ella mentre estan casats. El resultat és que molts homes queden arruïnats per sempre i han d’acabar vivint en cotxes o tendes de campanya mentre elles van cobrant i viuen del mambo. I moltes dones busquen homes molt rics perquè ja es plantegen casar-se com un model de negoci. «No és amor, és un pla d’enretirament!», diu un dels vídeos. El cas és que molts homes d’allà ja han fet números i han decidit no buscar parella en absolut. No casar-se, i estalviar-se molts diners i molts problemes. «Checking out». I això hauria canviat les tornes: les dones es passen dels 18 als 30 anys competint a les apps per un sector reduït d’homes de més de trenta anys, assentats i amb bons ingressos, mentre ignoren completament els homes més pobres, però a la que fan trenta anys, moltes d’aquestes dones es troben amb les seves mateixes expectatives irreals però sense cap «match» i començant a pensar que, d’altra banda, potser sí que necessiten un company a la vida, no perquè elles no siguin econòmicament independents sinó perquè, desenganyem-nos, tots els éssers humans necessitem viure almenys una història d’amor a la nostra vida. Mentre, molts homes que ho haguessin donat tot per una companya a la qual estimar es troben plorant en vídeos realment dramàtics perquè als seus 27 anys no han rebut més que rebuigs i més rebuigs, molt salvatges (a un d’aquests vídeos vaig comentar que jo em trobava en la mateixa situació amb 48 anys i almenys un parell d’homes em van comentar que no es podien ni imaginar el meu patiment). De manera que a tot el caos general que hi ha a uns Estats Units en desfeta, s’hi ha d’afegir que a sobre la combinació d’apps de cites, lleis de matrimoni i divorci, i pura immaduresa per part de molta gent, han conduït a una situació on hi ha homes que pleguen, homes que estan sols sense voler-ho realment, i dones que es van creure que eren totpoderoses i que ara també es troben desesperadament soles, mentre el nombre de matrimonis ha baixat espectacularment i les que es casen ho fan per motius exclusivament econòmics i pensant en divorciar-se aviat. Evidentment, cal afegir-hi que a les apps elles també es troben amb tota mena de depredadors masculins dramàticament reals, i he trobat una youtuber feminista que sap fer comentaris molt intel·ligents sobre la classe de monstres que les dones es troben allà. En tot cas, semblaria que la solució seria que homes sols i dones soles es poguessin conèixer fora de les apps i començar unes relacions sentimentals fantàstiques i descartant el matrimoni, però que la dependència de tothom de les apps i el clima aquest en què intentar parlar amb algú en un bar fa que tothom t’acusi de criminal ho aixafen tot. És una situació terminal. (I nosaltres hi estem anant, per cert.)

*****

A la vegada, crec que mai des de 1865 els Estats Units no havien estat tan a prop d’esdevenir un estat fallit. Ho podem resumir en un munt de problemes estructurals que s’han anat acumulant i que han esclatat definitivament al mateix temps. Cada un d’aquests problemes per separat és de resolució molt difícil, però no impossible. Però tots junts i al mateix temps, és impossible que acabi bé. Hi ha gent que es tem una segona guerra civil als Estats Units, amb conseqüències imprevisibles.

Per exemple, l’expansió de les ciutats en suburbis des de 1945 va ser vista en el seu moment com una manera de garantir el creixement econòmic. Els desplaçaments no eren un problema: tothom tenia cotxe. El problema se’l troben ara: aquells suburbis van ser molt fàcils de construir, però tots aquests anys després necessiten fortes inversions de manteniment que els fan inviables, i construir nous suburbis ja no és possible perquè a les ciutats se’ls ha acabat l’espai disponible. De manera que als Estats Units els centres de les ciutats estan subdesenvolupats i mig buits, la gent es troba sense vida social possible més enllà d’anar a missa els diumenges per a poder xerrar amb algú. Als suburbis com a molt fas amistat amb els veïns més immediats, i això si tens la sort que no es passin el dia davant del televisor (una televisió que com a canal progressista té la CNN, i molta gent mira directament la Fox, que vindria a ser l’antiga Intereconomía a Is Pain). És una situació econòmicament insostenible. Fa anys, l’altre espai d’interacció social era el «mall», on compraves i passejaves mentre t’anaves trobant les teves amistats. Molts «malls» han tancat. Algun sobreviu, però va pel pedregar. Per a què necessites un «mall» si ho pots encarregar tot per internet i a més t’ho porten a casa?

L’habitatge, mentre, té uns preus inassumibles, de compra o de lloguer, simplement perquè els grans tenidors com Blackstone (n’hi ha més) només pensen a fer-se rics. L’habitatge inassequible és un problema gravíssim per a tota societat, i el Govern Federal ni legisla. La població acaba vivint en cotxes, rulots i tendes de campanya.

Hi ha ciutats com Detroit que s’han anat buidant tant per tema d’impostos com de racisme i males polítiques. El tema és que ara no és només Detroit i el Bronx de Nova York: les bosses de pobresa i de delinqüència son ara a qualsevol ciutat. Qualsevol. El barri de Kensington a Philadelphia s’ha fet famós a base de vídeos de la seva avinguda principal, on els desafortunats que hi viuen vaguen com ànimes en pena, fan fogueres al carrer per a escalfar-se a l’hivern, no tenen on caure morts, i a sobre les drogues i la delinqüència fan que només puguis passar per allà en cotxe i sense aturar-te.

La crisi del Fentanil, amb 65.000 morts només l’any 2022 i prou pastilles decomissades com per a matar tota la població dels Estats Units, mostra com el tema de les drogues ha entrat en fase de no retorn. No paren d’aparèixer per TV pares plorosos que han perdut la filla per una sobredosi de Fentanil. Si demanen que la prohibició sigui total, no els ho podré discutir. San Francisco mateix té el centre ple de gent xutada amb Fentanil i vivint en tendes de campanya mentre quasi tots els comerços del centre i de Market Street han tancat, en una ciutat invivible. Les coses no estan millor a Nova York. Mentre, dirigeix el país un avi senil al que han de transportar en un cubell amb les extremitats penjant, i està clar que qui mana és algú altre, un president dels Estats Units de facto a qui segurament no ha votat ningú. La miopia de la classe política és al·lucinant.

El racisme és estructural i potser és el més antic dels problemes actuals. Hi ha molts més negres a les presons que de qualsevol altre grup social. El país és ple de supremacistes blancs, amb armes: la Segona Esmena té conseqüències catastròfiques i no ho està arreglant ningú, de fet l’Associació Nacional del Rifle pressiona moltíssim per a que ningú no toqui el tema. Mentre, moltes zones del país son el Far West, amb tiroteigs sense previ avís com a part del paisatge.

També hi ha molt fonamentalisme religiós, i és un problema que l’Església Evangèlica decidís fa anys d’entrar en política amb un programa ultraconservador, amb el resultat de Donald Trump arribant a president i amb setanta milions de nord-americans seguint-lo: Alt Right, teories de la conspiració, i ganes de carregar-se el sistema.

I encara ho espatlla més el baixíssim nivell de l’ensenyament primari i secundari. No és culpa dels professors, que fan bonament el que poden, però tenen molt poc pressupost, a ells mateixos els paguen sous baixíssims, i a sobre han d’ensenyar els programes que els dicten des dels estats i des del Govern Federal. Comptant, a més, que quan els alumnes arriben a una edat mínima ja comencen a dur armes de foc a sobre. El resultat és que, després d’un magnífic ball de graduació, milions de joves nord-americans surten de l’institut en una nebulosa. La universitat és massa cara per a molta gent, i és l’únic lloc on de veritat t’ensenyen. El resultat és que molts nord-americans, sobretot a les extensíssimes àrees rurals, només s’han llegit la Bíblia i la fan servir absolutament per a tot, fins i tot per a coses on la Bíblia, un llibre centrat en una àrea molt concreta i escrit des de fa prop de dos mil anys, és totalment inútil. S’han donat casos de persones que han hagut de marxar del seu poble perquè els seus veïns estaven segurs que l’afectat estava posseït pel dimoni, potser per una cosa tan simple com comprar-se un baix elèctric i aprendre a tocar-lo. Els hispans mateixos no dubten a definir-te els americans WASP com una colla d’ignorants. (Bé, potser els WASP sí que s’han llegit un segon llibre: «Cinquanta ombres d’en Grey».)

La policia també ha esdevingut un problema. Ja no només per la seva mania de patrullar zones pobres per a poder detenir molta gent per motius racials (i fent algun que altre mort de passada), sinó perquè entre els seus objectius semblen figurar-hi els malalts mentals i les persones amb síndrome de Down (també aquí hi ha morts). A més, hi ha una associació de policies amb l’opinió que estan per damunt de la Constitució, fins al punt que no n’apliquen els punts que no els agraden. Estaríeu segurs amb una policia així?

De la Sanitat n’ha parlat tanta gent, que n’hi ha prou amb recordar que molta gent s’ha mort per no poder-se pagar els medicaments o no poder-se pagar una operació. És un sistema més complex que no pas ens sembla des d’Europa, però que garanteix que al final arriba un desastre o un altre. Als Estats Units és millor no caure-hi malalt.

El curiós és que, enmig d’aquest folklore, els supermercats segueixen tan ben abastits com sempre, i els vídeos que en fa la gent son espectaculars. Però molta gent no hi pot ni comprar. Han començat a tancar cadenes d’hamburgueseries. (I sí, a Centreamèrica s’hi està molt pitjor encara. Però ja hi ha nord-americans que se’n van a viure a Europa o fins i tot a Àfrica, tractant de fugir del caos que hi ha al seu país. Veurem desaparèixer els Estats Units aquests propers anys?)