«El govern francès anuncia que prohibirà l’abaia musulmana a
les escoles»
«Em
pregunto si a Europa fem bé d’atacar tant tots els aspectes de ser
musulmà. No dic que no hi hagi problemes a adreçar, especialment
pel que fa a la situació de la dona en aquests països. Però crec
que prohibir-los fins i tot els signes d’identitat no resol res i
genera un munt de problemes, incloent que ells es rebotin, com
nosaltres ens rebotem davant de la imposició del castellà per part
dels caps tapats de Madrid. I, precisament, el problema amb la
mentalitat tancada és que, amb tot aquell esperit que o estàs amb
mi o estàs contra mi, acabes designant a un munt de col·lectius com
a enemics irreconciliables, amb el resultat que ho acaben essent…
però que no ho eren en un principi, i que un mateix s’ha creat
innecessàriament un munt d’enemics. És una profecia autocomplida.
Per cert, la comunitat musulmana té el mateix percentatge de
radicals que la occidental: aproximadament un 1%. I si assumim que
nosaltres mateixos no som perfectes, estarem en el bon camí. Un
altre tema és si dues cultures tan diferents arribaran algun dia a
poder encaixar sense problemes. Però podem fer-ho millor si no els
tanquem en “guetos”, és a dir, barris on concentrar-los i
segregar-los de la resta de la ciutat de torn. I recordem que això
és el que han afavorit els nostres ajuntaments, possiblement seguint
un pla ideat per les lluminàries fulgurants de Madrid, que ja de bon
principi volien que els castellanoparlants a Catalunya no
s’integressin, no fos cas que aprenguessin català. Necessitem tant
poder posar-nos ordre entre tota la gent que som aquí, sense
interferències de Madrid…»
I un
problema de concentrar comunitats en barris segregats és, com
assenyalen ells mateixos, que les pomes podrides de la comunitat
passen a tenir-ho facilíssim per a controlar tota la seva comunitat,
el que es tradueix en degradació. A Catalunya hi ha moltes coses que
s’han fet fatal. Mentre, tenim una ultradreta indepe i xenòfoba
molt minoritària però ja amb alguns regidors en ajuntaments i capaç
de fer molt soroll a partir d’aquests pocs regidors més l’ús de
les xarxes socials. Jo mateix he escrit la paragrafada anterior
precisament perquè els altres comentaris a la notícia posaven tots
a parir els musulmans sense distincions. Com si fos el mateix un
venedor de fruita o de roba confeccionada que un guerriller d’Estat
Islàmic. Aparentment, força gent pensa directament que sí. La
penya va venudíssima...
*****
Tinc
una teoria de cafè sobre tot el tema d’espiritualitat i religions.
Té aspiracions de teoria més o menys científica, però ni tinc
coneixements de ciència sòlids (m’he de basar en articles de
divulgació tan ben triats com pugui, com per exemple els de l’edició
britànica de The Conversation, i construir-me imatges mentals a
partir d’ells, no tenint jo coneixements de matemàtiques més
enllà de cinquè d’EGB i encara just) ni tinc mitjans per a
intentar experiments que no siguin amb la gasosa. Per tant, jo mateix
m’he de desacreditar abans i tot d’explicar-me, tot assenyalant
que de totes maneres em baso en el que sé, i que si algun científic
es troba amb aquestes humils línies està convidadíssim a posar-les
a prova sota els mètodes més estrictes i la més absoluta
adherència al concepte de falsabilitat.
Existeix
Déu? Tinc clar que no. Em baso en què el Model Estàndard de la
Física explica l’Univers d’una manera 100% autocontinent. Amb
això vull dir que a l’Univers tot es deu a alguna causa física,
mesurable i demostrable de manera matemàtica, i que sota aquests
paràmetres l’Univers s’expliqui a si mateix sense necessitat de
cap «crossa» en forma de creador extern vol dir, simplement, que
aquest creador extern ni hi és ni se l’espera. Jo mateix em
defineixo com a (no sé si ja rep un nom oficial que jo
desconeixeria) «materialista científic». Per una banda, és cert
que molts físics assenyalen que el Model Estàndard ja és bastant
bo, però que es pot afinar encara una mica més, tant perquè
s’estan descobrint partícules que no hi eren previstes com pels
dos defectes que el Model Estàndard presenta ja d’entrada: 1) no
defineix realment com funciona la Gravetat; 2) no se’n surt de
relacionar les seves dues peces radicalment diferents, la Relativitat
General (a escala superatòmica) i la Mecànica Quàntica (a escala
atòmica i subatòmica). Per l’altra, jo, com a ateu, he passat per
dos tipus d’ateisme molt diferents: 1) l’ateisme religiós (quan
dius que Déu no existeix simplement perquè et rebel·les amb passió
contra la teva educació religiosa, i aquí fins i tot un
imprescindible com Mikhail Bakunin afirmava que «Déu no existeix,
però si existís, caldria abolir-lo!» – exacte, Déu no existeix
perquè no li convé – ); 2) l’actual de «materialisme
científic», on si soc ateu és per la raó concreta que ja tenim
prou coneixements sobre l’Univers com per a poder prescindir
objectivament de Déu, però a partir d’aquí ja no li dono cap més
importància i simplement segueixo amb la meva vida, essent molt
tolerant amb les opinions que sobre el tema tingui cadascú.
No
obstant, com a observador, no he deixat d’estar intrigat per
l’absoluta prevalència entre la població general de profundes
creences religioses del tipus que sigui, fins al punt que a Occident
mateix hi ha un «país de Déu»: els Estats Units d’Amèrica, on
no és que no hi hagi ateus però estan molt mal vistos, i on Déu
apareix fins i tot a la Constitució, apart de ser omnipresent a la
cultura i a la vida pública. A la vegada, soc cantaire de cor, i no
us imagineu la de música religiosa, quasi sempre cristiana, que he
arribat a cantar a la vida. Jo mateix vaig acabar escrivint un breu
«Sanctus» catòlic per a piano, cor i baix elèctric opcional,
apart de muntar tota una peça de concert, mai estrenada i
eventualment convertida en disc meu, «Hymns», sobre textos d’antics
himnes protestants en anglès que vaig localitzar a un himnari
evangèlic de 1921 en pdf que encara ronda per la carpeta de
multipistes de «Hymns» en un dels meus discos durs (vaig
interessar-me en els himnes protestants via el meu interès en el
«Titanic» i la meva descoberta de «Nearer, My God, To Thee»).
Així que, havent posat així una contradicció en un punt clau de la
meva obra, ja vaig decidir fa temps donar-me via lliure per a
reflexionar sobre el fenomen religiós, sense privar-me de res i amb
la mentalitat més oberta possible.
I la
part més de cafè de la meva teoria comença amb aquesta observació:
el nostre cervell està dividit en dos hemisferis interconnectats,
que s’ha anat descobrint que presenten cada un diferents
especialitzacions. I no només és que determinades capacitats
resideixin a un hemisferi concret, és que s’ha detectat que un
dels hemisferis és analític, lògic i racional, mentre que l’altre
és irracional i donat a les lliures associacions d’idees. I,
encara que cada un de nosaltres tingui un hemisferi dominant, el cert
és que necessitem els dos hemisferis per a funcionar, i fins i tot
els especialistes recomanen tot de tècniques per a activar els dos
hemisferis si veuen que un d’ells domina massa en detriment de
l’altre.
A la
vegada que: 1) només duem cinc-cents anys mal comptats en la
revolució científica, el que en termes històrics vol dir ahir a la
nit; 2) l’ateisme no duu amb nosaltres més de dos-cents anys
tirant llarg, el que en termes històrics vol dir avui a l’hora
d’esmorzar; 3) a dia d’avui, totes dues maneres de pensar son
força minoritàries a nivell mundial; 4) i tot això vol dir que no
només hi havia gent molt lògica i racional en èpoques on ningú no
pensava en termes científics (i en què aquesta gent tan analítica
solia buscar i trobar la lògica de Déu, per exemple), sinó que
avui en dia hi ha molts científics que, quan pleguen del laboratori
se’n van cap a casa, no se’n van cap a casa sinó cap a
l’església del barri a sentir missa, o a la mesquita per exemple,
de manera que en ells existeixen dos sistemes de pensament simultanis
que conceptualment es foten d’hòsties, però que ells viuen de
manera natural. Tot això em fa pensar que hi ha alguna raó potent i
perfectament natural i mesurable per a tot això.
I
aquí va la meva proposta en forma de pregunta o de doble pregunta
per a formular un possible i fins i tot probable origen pel fenomen:
està el nostre cervell dissenyat per a que existeixi Déu? O,
formulat en ordre invers, és Déu un producte de l’estructura de
funcionament del nostre cervell? Exacte, assumeixo que Déu és una
creació humana, però a la vegada plantejo que la seva prevalència
en el nostre pensament col·lectiu i en les nostres múltiples
cultures es deu a una raó molt més profunda i estructural que
simplement l’absència durant tant de temps d’un pensament
científic o la tan criticada credulitat i ignorància de les masses.
De fet, hi ha hagut persones molt intel·ligents i cultes i a la
vegada profundament religioses que han aconseguit d’impulsar fins i
tot canvis a la societat del seu temps en base a les seves creences.
Dos exemples antics van ser Tomàs Moro i Erasme de Rotterdam. Un
exemple molt més proper a nosaltres va ser el tan enyorat Martin
Luther King. I no son només aquests tres. En realitat, la religió,
o l’espiritualitat, son un element relativament neutre, i que
portin bons o mals resultats va en funció de qui l’apliqui.
En
tot cas, si s’arribés a demostrar (i no tinc com proposar-ho a
ningú), aquest model presentaria un avantatge: en lloc de fer
barallar a religiosos i ateus pel mateix metre quadrat, ens trobaríem
amb dos camps complementaris completament diferenciats, l’Univers
físic per una banda (sense Déu), i per l’altra un cervell humà
que per defecte «crearia» a Déu, un personatge certament imaginari
però tan prevalent i amb tanta potència sobre els nostres actes que
quasi tindria vida pròpia, fins al punt que almenys jo mateix el
considero un subjecte filosòfic per dret propi (res més, però
resulta molt útil per a tot un munt de consideracions sobre religió
i conducta humana que d’una altra manera resulten molt difícils de
formular). Una darrera pregunta, en tot cas, és que el concepte
d’espiritualitat, nascut com el concepte de Déu de l’estructura
del cervell humà, és igualment prevalent, però formula aquestes
preguntes d’ordre funcional: tenim tots l’espiritualitat activada
per defecte? Per què, com amb Déu, la seva potència d’operació
varia de persona a persona, en el que es pot definir com a un continu
amb moltes posicions possibles? Ull investigadors (i una cosa que
m’encanta dels científics és que son uns mestres a sorprendre
tothom amb girs inesperats de guió). Aclareixo que per
espiritualitat no em refereixo a cap fet paranormal, sinó a una
possible funció o mode d’operació del nostre cervell, les úniques
conseqüències exteriors de la qual serien les que nosaltres fem amb
les nostres accions físiques, totalment humanes i pertanyents
exclusivament al món físic del nostre Univers mesurable i
demostrable. Cert que distingeixo entre Déu i l’espiritualitat
perquè els veig com a fenòmens distints tot i que força
concurrents, però certament veig viable tenir un cert grau
d’espiritualitat sense que això s’hagi de materialitzar en
creure formalment en Déu, per paradoxal que pugui semblar. Recordem
que son fenòmens a nivell mental.
(Detall
metodològic: algunes persones argumenten que la perfecció
matemàtica de l’Univers és la prova que existeix Déu. Jo ho veig
a l’inrevés, com a mínim si assumim que Déu és com el pinten
les diferents religions, un ens amb tota mena de contradiccions i
enrabiades i dotat d’una capacitat de decisió i de maniobra
absolutes, un Univers dirigit per algú així hauria de presentar un
munt de «forats» en la Física que el fessin inviable sense algun
tipus de direcció externa i imprevisible, doncs l’Univers de
funcionament matemàtic i autònom on vivim li talla completament les
ales. I, no per res, però ja disposem de tot un Model Estàndard de
la Física que funciona i que no presenta cap d’aquests «forats»,
no? Per a mi, la conclusió és clara i evident.)
*****
Un
darrer aspecte: cal aprendre a pensar, a desenvolupar i seguir una
metodologia de pensament. Un pensament lògic i a la vegada basat en
la realitat observable i canviant. No serveix la lògica interna. A
la vegada que sempre preferiré la mentalitat oberta (valorar totes
les dades sobre una situació, documentar-se bé, obrir-se a noves
experiències o maneres de pensar, ser tolerant) a la mentalitat
tancada (pensament rígid i dogmàtic basat en prejudicis i
apriorismes, veritat única, rebuig de tota informació que a un no
li convingui, intolerància, agressivitat, visió del diferent com a
enemic instantani, voler tenir sempre raó, irracionalitat
projectiva). La historiografia m’haurà ensenyat mètode, així com
la necessitat de basar-me en fets provats i d’avisar quan alguna
assumpció meva no tinc com provar-la. De fet, admetre d’entrada
les meves pròpies mancances d’informació o de perspectiva és
clau. Un discurs honest, o almenys tan honest com en sigui capaç.
Sempre tindré algun apriorisme. Per sort, he canviat molt
d’apriorismes des que tenia dotze o tretze anys i les
circumstàncies m’havien convertit en un autèntic extremista. El
viatge que he fet des d’aleshores fins ara m’han fet valorar molt
la mentalitat oberta, precisament perquè per a mi ha estat una
conquesta durament batallada. Hi ha persones que, desgraciadament, no
se la voldran batallar mai.
Hi
ha dos eixos en política, el tradicional dreta/esquerra i un de molt
menys comentat: centre/extrems. Els dos extrems, amb profundes
semblances malgrat les divergències ideològiques, que poden arribar
a ser molt superficials. En tot cas, parlem de continus amb moltes
posicions possibles. Però crec que una característica fonamental és
que, mentre els extrems corresponen a una mentalitat molt tancada, el
centre (real, no publicitat) correspon a una mentalitat bàsicament
oberta. Mentre, l’eix dreta/esquerra és més ideològic (la dreta
mira de mantenir l’statu quo i allò que ja existeix, mentre que
l’esquerra sempre pensa en modificar o canviar l’ordre establert,
sense que d’entrada això impliqui cap valoració de bons o
dolents, i sense que aquestes ideologies no puguin entrar en
contradicció amb si mateixes com ha passat més d’una vegada). Jo
em defineixo com de centreesquerra: ganes de canviar coses, però de
manera pacífica i tranquil·la.
*****
A
partir d’aquí, m’aventuro en una ambiciosa anàlisi de la
Bíblia, no referent ni a Déu ni a Jesús entès com a subjecte
històric fundador d’una religió de la que és a la vegada
protagonista (i que com a persona em cau molt bé, tot sigui dit).
Del que parlaré és de com un historiador conseqüent n’hauria de
fer una anàlisi de tipus metodològic i estructural. I una anàlisi
en concret del Nou Testament (essent l’Antic Testament l’equivalent
de la Torah jueva).
La
primera consideració: no conservem cap text escrit directament per
Jesús. Tot el que sabem d’ell és via testimonis, sobretot
d’alguns dels seus deixebles. De fet, la Bíblia inclou quatre
Evangelis diferents de quatre apòstols diferents. I cada un d’ells
té una determinada intenció moralitzant, el que vol dir que cada un
d’ells fa èmfasis diferents, destacant determinats fets mentre
passa de puntetes sobre uns altres, el que ja implica un primer
filtre. A la vegada, tots els Evangelis van ser escrits força anys
després dels fets, i almenys un va ser escrit ja al segle II d.C.,
el que en posa en dubte la paternitat i la veracitat. Pensem, a més,
que l’escriptura dels Evangelis (i dels altres llibres del Nou
Testament) es va esdevenir en un context de pugnes internes pel poder
dins la naixent Església Cristiana, en què no només la majoria
d’apòstols es van situar com a cúpula, sinó que a més tant
Judes com Maria Magdalena, per raons diferents, van ser bandejats de
manera poc elegant. I que les pugnes van seguir després de la
progressiva desaparició dels apòstols i testimonis directes per
raons de defunció natural o a mans dels Romans. De manera que
absolutament cada llibre necessita ser analitzat en conjunció amb el
context en què va ser escrit i la situació i intencions personals
del seu autor. A més, en el cas dels Evangelis, la fidelitat
històrica no sembla haver estat una prioritat: per una banda, la
fugida de Josep i Maria amb Jesús petit en ocasió de l’escabetxina
contra tots els nens de dos anys hi és atribuïda a Herodes, un rei
absolutament nefast... que va morir tres anys abans de néixer Jesús,
però com que tothom en guardava un pèssim record, doncs si se li
atribuïa l’escabetxina, l’enrabiada del lector estava garantida
i igualment ja no venia d’una massacre; i per una altra banda,
se’ns detalla la dramàtica història de la mort de Jesús a la
creu i la seva posterior resurrecció i ascensió als cels... però
resulta molt cridanera l’aparició uns anys després a l’Índia
d’un personatge molt semblant a Jesús, el que vol dir que la
dramàtica història seria bàsicament una elaborada manera de tapar
que la crucifixió va ser un teatre muntat per a permetre a Jesús
fotre el camp abans no el pelés ningú (recordem que molta gent
l’havia confós per un líder polític antiromà, amb conseqüències
desastroses). Per acabar, cal recordar que la compilació del Nou
Testament com el coneixem no va ocórrer fins uns pocs segles més
tard, que va ser un acte plenament polític, i que se’n van deixar
fora tot de llibres, els «llibres apòcrifs»... entre els quals hi
ha fins i tot un cinquè Evangeli, el de Judes, que sembla contradir
en força punts els altres quatre. Afegim-hi que fa uns quants anys
van aparèixer en unes excavacions els Manuscrits del Mar Mort que ho
reescriuen tot (especialment després que l’Església Catòlica
s’hagi passat des del 395 d.C. i el seu establiment com a religió
oficial de l’Imperi Romà deformant-ne encara més el significat,
amb les opcions que requerien més fe guanyant cada disputa – més
el fet indubtable que la Església com a nou poder va fer servir la
repressió sexual com a arma de dominació massiva, amb conseqüències
catastròfiques que arriben fins a nosaltres – ) i entendrem, no
només que hem arribat a un punt en què en realitat no podem estar
segurs de res sobre Jesús, sinó que l’única manera raonable de
procedir és llegir-se el Nou Testament, els llibres apòcrifs i els
Manuscrits del Mar Mort, afegir-hi tot el que un pugui trobar sobre
la vida a la Palestina de l’època i sobre l’estructura de poder
amb què els Romans hi governaven, i ser conscient tant que amb una
època tan distant hi haurà moltes peces de l’engranatge que fa
temps que ja no estan disponibles, com que el que li espera a un és
una barreja de «puzzle» on no tot encaixarà i de camp de mines on
un no podrà estar estar mai del tot segur del que li estiguin dient.
(Evidentment, qui sigui molt creient i estigui «in love» amb la
Bíblia tal com és hi té tot el dret, jo només apunto a tots els
problemes que el Nou Testament presenta si el volem considerar com a
referència històrica amb criteris d’historiografia moderna.)