I’m the milk.
*****
He acabat els meus esforços de compilació de fotos antigues en blanc i negre. No m’han dut enlloc excepte a certa incomoditat. Per una banda, he muntat vint-i-dues pàgines de fotos de Terrassa i Benalmádena. Estan bé, però no trepitgen territori nou i no conformen un llibre. Per l’altra, he fet un invent estrany: les fotos d’Auschwitz de 2012, amb trenta-quatre pàgines, son bones però queden una mica curtes, i he provat d’afegir una primera part amb el cementiri de fusta de Zakopane, amb catorze pàgines. Aquests dos elements sí formen un llibre una mica breu, però factible. Els problemes son dos: 1) queda força depriment; 2) em fa por que aquesta reflexió visual sobre la mort a Polònia no qualli i sigui incompresa. De manera que aquesta vegada toca guardar-me l’esforç al calaix, excepte per si algun amic té curiositat. No és la millor manera de començar l’any, però és bo ser prudent.
O, si ho voleu, hi ha entre tot prou pàgines per a un volum de fotografia, però no les puc ajuntar perquè es foten d’hòsties.
Una possible solució és tornar a passejar per Terrassa amb la reflex, de dia, i fer prou fotos en blanc i negre per a una cinquantena llarga de pàgines. I tenir un llibre de reserva. I un dia ja viatjaria a llocs oportuns per a complementar l’altre material.
*****
He llegit un article sobre els problemes amb una distribuïdora de llibres, i com cou a les editorials. Admeto haver-lo llegit amb distància, perquè aquest 2022 m’he adonat que tampoc no soc benvingut al món editorial. De fet, com a client, en un any he passat de comprar llibres amb interès a comprar només llibres autoeditats pels seus autors. El problema no és la distribució: les editorials es centren només en grans patums, famosos i traduccions d’altres idiomes. Pels autors catalans independents ha passat a ser impossible accedir al món editorial. Ho sento, però em passo a l’anglès, que a Amazon Kindle em resultarà molt més útil. I a intentar trobar un públic i guanyar-m’hi la vida. Només puc dir que on no n’hi ha, no n’hi ha.
*****
M’he adonat que puc traduir dos dels meus llibres a l’anglès: el llibre de poemes (d’una importància relativa de cara al públic nord-americà) i l’Estàtica (que pot ser crucial, en el fons és un llibre nord-americà). Potser que ja m’hi vagi posant.
*****
Les caixes del «Revolver» dels Beatles i del «Yankee Hotel Foxtrot» de Wilco ja son a casa. Em falta la caixa dels Beach Boys «Sail On, Sailor 1972» i un doble LP de Philip Glass que no arriba.
*****
Recordo la primera vegada que vaig intentar de debò començar una novel·la. Al principi del segon capítol tot el que el protagonista havia de fer era anar a fer una denuncia a comissaria i no hi havia novel·la. Diguem que tinc un personatge al que un dia voldré retornar per a fer-li viure fantàstiques aventures. Però que per a escriure llarg necessito un pla ben tramat des de l’inici: sinopsi, verificació de detalls, construir els personatges de manera coherent...
I el meu segon intent va venir d’un conte molt bo... que no podia donar una novel·la. En aquest cas, allò que m’ho xafava des de l’inici del segon capítol eren els detalls històrics. Res del que volia explicar podia passar en aquell indret en aquell any. Tot feia aigües. En aquest cas no està tot perdut: si no començo amb el conte i em limito a deixar molt vagues lloc i any, puc limitar-me a tramar bé i explicar una bona història, sense interferències. Una altra cosa és que, essent una història catalana, haurà d’esperar: la meva prioritat és ara establir contacte amb el món anglosaxó, on m’ho jugo tot. Reconec estar molt decebut amb les indústries culturals catalanes. No pot ser que a 47 anys encara ho tingui tot per començar.
*****
Després del Dia de Reis, dues coses esperant: un determinat quadre, i el llibre de fotografia de Robert Frank «The Americans», que vull explorar en profunditat.
*****
La caixa del «Yankee Hotel Foxtrot» és genial. Creativitat desbordant. Anaven a cegues, però d’això se’n diuen sessions de gravació. Els textos del llibret també son excel·lents. Una gran caixa. L’únic problema és que això era el 2000-2001. L’últim àlbum d’estudi fins ara és «Cruel Country» i jo en diria «Cruel Letdown»: no sé si d’aquí a uns anys em semblarà diferent, però admeto que només l’he escoltat un cop i em va predisposar en contra. Diria que a Wilco se li ha passat l’arròs. Especialment perquè allò que van deixar sense editar el 2019 era un àlbum experimental abandonat a mig. Jeff, de veritat...
De fet, he compilat un àlbum amb les cançons descartades, ben editades. Quasi tenien un segon àlbum, molt menys experimental però amb 38 minuts de cançons fantàstiques, moltes d’elles acabades. Em sembla que serà el meu nou àlbum de Wilco per a 2023.
*****
He refet el llibre de fotografia: només Auschwitz, a una foto per pàgina, amb algun reenquadrat i alguna foto afegida. Portada de lletres blanques sobre fons negre. Crec que és bo, però tinc el dubte sobre si és apropiat publicar-lo. Almenys captura molt bé l’atmosfera d’un lloc molt bèstia que mai no hauria d’haver existit.
Els altres dos trams de fotos els deixo, de moment, en guaret.
*****
Una cosa que puc fer aquests propers dies és inserir les veus de mòbil al «Shut Down». No parar. Ja hi posaré les guitarres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada