Sóc la nit dels magazines, baby!

 

Estic tenint una afonia de cavall. He passat dies fonamentalment dormint i fet un cromo. Just quan m’estava posant en feina amb el llibre de teoria musical. El cert és que tinc tanta feina que no sé ni per on començar. Almenys tinc quasi acabat el meu primer llibre de poemes, només pendent d’unes revisions finals: en aquest cas no pretenc que sigui cap obra major, però sí que seria un document de la feina feta fins a la data, sempre amb un mínim control de qualitat. Hi haurà el meu poemari temptatiu de 2001. També hi haurà el poemari que vaig intentar per primer cop el 2014 i al que no li he trobat el punt fins aquest 2022. Hi haurà un poemari breu de ràpida gestació basat, però sense quasi aprofitar-ne res més que una part de les temàtiques, en el cicle de lletres del «Partisà!», originalment tan lamentable. I finalment uns pocs poemes miscel·lanis. Deixaria alguna cosa inèdita, precisament en base al control de qualitat. Fins i tot així, no pretenc res més que treure allò fet, assumint que en el futur hauré de millorar moltíssim i tractar d’aportar obra d’autèntica vàlua. En tot cas, la publicació, necessàriament digital i sense promoció, ja serà entrat el 2023. Sobre el llibre de teoria, en tinc un capítol i mig, pendent de revisió, i un cop assegurat he d’escriure un mínim de tres capítols i mig més que formin el cor del llibre, moment en què buscaria lectors de prova entre els meus amics músics, clàssics i no, per a saber si s’entén què estaré explicant. Això darrer serà important perquè, tot i que el que explicaré és perfectament lògic i raonable, xocarà frontalment amb tota la «teoria del segle XVIII» que encara ara frena el desenvolupament de la música i la carrera de massa compositors. Compositors que seran el meu públic objectiu. Un llibre especialitzat, doncs. I un llibre amb el que no preveig tenir cap ingrés, però que escriuré per a, almenys, intentar posar una sèrie d’idees en circulació.

A la vegada que tinc feta i per publicar una minúscula revisió del «Pastissos»: en un conte m’he adonat que indico un mes molt estrany per a allò que hi explico, i ara tinc el mes corregit. Només això. Un llibre sense pretensions, però que en el país correcte hauria pogut quallar. Espectacularment.

*****

Preveig tenir afonia durant bona part de la setmana que comença, setmana que, excepte per una o dues cites indefugibles, tractaré de deixar-me buida. Intentaré escriure, almenys. També vull anar tancant temes econòmics: una targeta de crèdit que ja tinc liquidada però que encara existeix, i veig possible liquidar un dels dos crèdits pendents per a finals d’aquest any, tot i que no està a les meves mans aconseguir que efectivament això passi. Llavors, dedicar el romanent de gener a tres caixes de CDs (que ja les havien pogut publicar fa un any i ara no tindria la vida complicada), i passar-me mig any intentant liquidar l’altre crèdit, a ser possible de cara a juliol de 2023. I llavors comprar alguns pendents d’equip (sobretot una taula de mescles) mentre, amb calma, busquem un nou banc per a la despesa més crucial: una casa molt lluny de Terrassa per a que sigui molt barata. Amb el meu actual banc és inútil intentar-ho, i només tinc ganes de marxar-ne.

Tan de bo la Gran Patacada que ens anuncien a bombo i plateret comporti la Gran Correcció que tots esperem des de fa vint-i-cinc anys. No hi ha dret amb el que han fet amb l’habitatge. No hi ha dret.

*****

Estic vivint de moment sense xarxes socials. Tinc compte obert a Instagram, però fa dies que no hi entro. No se m’acudeix què penjar-hi excepte tres portades de disc més. No sé per a què serveix Instagram. Per la resta, trobo a faltar algunes persones, però no trobo a faltar les xarxes com a tals. O amb matisos: Twitter m’era molt útil per a prendre-li el pols a la realitat, però tot això era abans que entrés Elon Musk a desgraciar-ho tot, i per sort ja no seré un client seu. Facebook sí que no la trobo a faltar pels motius ja exposats: abús col·lectiu de «memes» moralitzants –una falsa realitat absolutament insuportable– i un degoteig constant de perfils falsos de prostitutes, mentre porto tota la vida sense que cap dona de veritat em contacti (intentar-ho jo ha estat un fracàs total). Al final vaig decidir trencar aquesta cadena. I, de no ser per l’afonia, duria uns deu dies de pau. De fet, no sé ni per on tirar pel que fa a xarxes petites (de les que, més que res, n’espero una menor presència de «malos»).

I, sí, en el moment de marxar de Facebook estava a punt de cedir a la temptació de posar en marxa Facebook Dating. Però, en suspendre el compte, Facebook Dating ja no m’apareixia a la app de Messenger, així que adéu. I he mirat algun article a internet sobre apps gratuïtes, però: 1) n’hi ha tantes que em perdo; 2) igualment hi sortia la que vaig fer servir una vegada fa anys, i en parlaven molt bé, el que indica el nivell de fiabilitat de l’article (allò era un desastre a tots els nivells, i una part venia de la impossibilitat de fer-hi res sense gastar-me un munt de diners que no tenia). Igualment, el problema és el problema general d’ara: la impossibilitat d’anar a un lloc, físic o virtual, on la gent normal puguem anar a conèixer altra gent sense posar-nos en perill. Sembla com si només hi hagués discoteques (mala música a un volum insuportable, impossibilitat de conversar, alcohol, empentes, violència, inseguretat general) o apps comercials (on només trobes psicòpates, mentiders/es, egos i en general gent que només vol rotllos d’una nit amb persones joves, maques i riques, amb una total falta de compromís, és a dir, una selva on la gent que el que volem és trobar una parella estable en qui poder confiar sobrem, directament). És això, sembla que malgrat tot hi ha gent normal com jo, gent que busca algú senzill i honest, imperfecte però bo i confiable, per a compartir la vida i ajudar-se mútuament. I que l’únic que passa és que no tenim manera de trobar-nos: totes les maneres que existien de parlar amb gent, de localitzar-se, d’avaluar l’altra persona... han desaparegut! I tot el que queda són els canals per a aquesta cultura majoritària de gentussa que no pensen en res més que en utilitzar l’altra gent i llavors desentendre-se’n. Clar, al final ens trobarem dividits clarament entre un grup de gent solitària buscant permanentment algú que també està buscant algú que podrien ser ells però sense cap possibilitat de trobar-se, i una majoria de gent sense cervell ni criteri posant-se inconscientment en situacions molt bèsties. Com a societat necessitem retrobar el camí, i un apunt important en tot això és que no hauríem de sentir vergonya ni sentir-nos sota amenaça pel fet de preguntar a algú si vol acompanyar-nos a la vida. Una part de la vida molt important que tothom necessita en realitat i que tothom té dret a viure amb un grau raonable de seguretat: sempre hi haurà algú que no ens convingui, però no és gens raonable refiar-ho tot a un sistema on són precisament els «malos» els que tenen la paella pel mànec i els que gaudeixen de màxima llibertat de moviments, amb la resta com a simples víctimes a caçar. I on a sobre qui és presentat com a culpable és qui anava amb la millor de les intencions. Admeto estar fart de la societat dels egos i la nova repressió. No anem gens bé.