Quan estigui més recuperat realitzaré una idea: comprar un joc de cordes de guitarra elèctrica del 012, posar-lo a la Lag i afinar-la BEADF#B, barítona. És per a provar-ho, sense haver de comprar-me una guitarra barítona. Que seria la manera bona de provar-ho, però no tinc diners.
I tinc ullats un parell de baixos econòmics «fretless». El mateix, provar-ho. L’inconvenient, apart de no tenir diners, és que els dos són a internet, no en botigues físiques. Camí tallat.
Igualment ja tinc prou feina econòmica fins a finals d’any.
*****
Tinc un pla: compondre dues o tres peces en partitura, amb vistes a buscar-los editor. Evidentment no puc buscar-lo ara, primer he de compondre les peces (i aquest curs que comença m’està resultant duríssim, si tinc unes hores per a mi no faig res, no entenc com la gent em pot veure capaç de dur tantes coses, no estic relaxat i trobo a faltar març de 2020). Però sí que preguntaré a dues o tres persones si coneixen editors que no estiguin afectats de famositis. Perquè el meu obstacle sempre ha estat la famositis, tant pel mal ambient cultural a Catalunya (amb tothom tancat en banda als autors independents) com perquè el que era el meu objectiu, Boosey and Hawkes, fa igual que Warner Music i té tots els canals de comunicació tancats. Però no és un comportament molt lògic en un mercat, el de les partitures, on no és que hi hagi molt a guanyar si ens cenyim al sector de música clàssica. De fet, m’he adonat que l’únic autor que m’interessa de Boosey and Hawkes és Steve Reich, i no el vaig conèixer via partitura... Però la publicació de partitures amb editor és l’últim recurs que tinc per a trencar el mur. Sense editor, tinc totes les portes tancades.
*****
Continuo aturat a l’estudi. «Astrosurfing» segueix creixent amb cançons tallades pel mateix patró, que faig per a mantenir-me en un cert moviment però que ni tan sols estic passant a net. «Going through the motions». Suposo que un objectiu és tenir alguna cosa a la recambra si realment no puc acabar ni el «Shut Down» ni el «Positrons» de bases, discos que podria acabar si el món em deixés en pau, cosa que el món no pensa fer. Em vaig equivocar cedint i fent el concert del Comanou el 2010. Sembla que si no tinc un atac de cor la gent no ho entendrà.
*****
Plantejant-me estalviar tota la pensió durant quatre anys per a poder-me comprar una casa en algun lloc molt perdut, lluny de Terrassa (i de Barcelona). Si la primavera que ve no tingués obstacles per a un crèdit, no caldria, però soc pessimista. I vaig contrarellotge. Però necessito una casa imprescindiblement, i estic en la situació que vaig voler evitar als meus vint-i-cinc anys: tot per començar. Com hem pogut anar a parar a aquest disbarat?
*****
Tinc un enorme deute intel·lectual amb un youtuber que no conec personalment, Anthony Reichardt, per tota la música nord-americana dels Seixanta que ha publicat al seu perfil. Entre ella molt «mur de so», d’artistes que no hagués conegut d’una altra manera. Sobretot estic escoltant força a Charlotte O’Hara i a Judy Henske. La primera va morir molt jove de càncer, no sense deixar-nos alguns singles fantàstics produïts per Jerry Riopelle, i la segona té algunes gravacions impressionants arranjades i produïdes pel gran Jack Nitzsche i amb la veu de la Judy ralentitzada amb un efecte inoblidable. (A Robin Ward li van fer el contrari: accelerar-li la veu per al seu llegendari àlbum en solitari).
*****
Una tarda d’aquestes vaig parlar amb un parell de persones sobre òpera, un món que em sembla molt llunyà. Algú em recordava de «L’Elisir d’Orrore», on tot va conspirar per a un dels meus fracassos personals. A la vegada que sembla que la moda de fer muntatges estrafets ha arribat per a quedar-se i ser la norma. És aprofitar un nom i títol famosos per a apropiar-se’l el director d’escena i fer-se famós ell. Vaig deixar el Liceu el 2006 per això, em vaig cansar de sortir deprimit de les funcions. El curiós és que m’agrada quan una òpera nova es fa en termes moderns, en els seus propis termes. Si és bona, clar. No és el mateix «Einstein on the Beach» o «Nixon in China» (excelses) que «Don Quijote en Barcelona» (avorrida i pretensiosa a més no poder). En tot cas, admeto que vaig deixar córrer la meva idea de fer una òpera (o un musical) en adonar-me que ningú no me la muntaria perquè no em dic ni Mozart ni Verdi ni Wagner ni tinc grans padrins dins de l’establishment cultural català. Continuo preguntant-me com han pogut començar tota una sèrie de persones: és impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada