Som els soferts i intrèpids reporters de Tivizrí, i un cop més
ens trobem en plena matinada i a la vista d’una llum solitària en
un bloc de pisos, just on aquella entelèquia anomenada Patinet
treballa com si no hi hagués un demà. Ens revestim de valor i
entrem a entrevistar-lo. Alea jacta est...
-Has
deixat Visitants???
No
exactament. He sortit del grup de directe, però seré darrera del
grup, component cançons, visitant-los de tant en tant al local i, si
cal, fent-los de tècnic de so, una cosa que sé fer bé. Simplement,
feina anys que estava cremat de tocar en directe, ja en general, i el
problema ha cristal·litzat. I ara tinc ganes de fer feina d’estudi
i de despatx. La meva darrera actuació amb ells va ser el passat 25
de novembre a l’entrega del I Premi de Dibuix i Pintura Floreal
Soriguera, i hi vam tocar «Amsterdam» i «Hotel Renaissance» amb
la nova incorporació, l’Arnau Domínguez, al teclat. Sóc molt fan
d’Els Visitants, però m’agradarà molt veure’ls actuar.
Jo necessito pau.
-Sona
potent. En fi, què és el Grup Minerva?
És
un grup d’intervenció artística i social. Actuarem en els camps
de l’art, la difusió cultural i la salut emocional. Tot just som
dues persones, la Marie Lottré i jo, però estem demostrant que
podem dur a terme un programa complex que a més pot beneficiar molta
gent a Terrassa. I d’això es tracta, de solucionar problemes. Ja
hem dut a terme el primer de quatre concursos anuals, el Floreal
Soriguera de Dibuix i Pintura. Els altres seran l’Assumpta Caparà
de Poesia, el Joan Biarnés de Fotografia, i el Ramon Serrat de
música enregistrada. I ens plantegem muntar alguna que altra
exposició per a potenciar a determinats col·lectius.
-Un
concurs de música enregistrada? No hi ha concursos de maquetes, ja?
N’hi
ha, però sempre has d’acabar «pringant» en un escenari. Si no
vols tocar en un escenari, només el queden uns pocs concursos de
composició amb massa regles com per a poder fer una bona feina. Així
que he decidit tenir aquest «pet project», un concurs on es pugui
participar amb qualsevol estil de música, sempre que siguin
composicions originals i s’entreguin en forma d’enregistrament
àudio digital. I on el que es valoraria serien els propis
enregistraments, sense cap concert, només una entrega de premis on
s’escoltessin les cançons guanyadores, i mirant com se’n podria
fer una edició digital amb cara i ulls. Que sí, que a molta gent li
agrada tocar en concert. Però no som tots, i normalment no es
reconeix la feina ni dels creadors en estudi, ni dels productors,
enginyers de gravació o músics d’estudi. Amb el que muntaré un
concurs que és un risc, però que si funciona pot assentar un
precedent. De fet, espero que me’l copiin. És una excel·lent
idea.
-Quins
plans tens per a 2023?
Escriure
el tan postergat llibre sobre teoria musical avançada. També,
escriure peces de concert en partitura i amb elles buscar un editor,
un padrí que m’ajudi a trencar el mur, una cosa que fa massa anys
que em fa falta, per a trobar públic i per a poder viure. Amb la
pensió no arribo. Ah, i també intentaré fer demos de nous temes
específicament per a Visitants, amb lletres fetes amb cura.
-I
discos? Tens algun pla?
Tinc
dos discos a mig i que poden ser trencadors, he estat massa en el meu
motlle i cal canviar. Un és el «Positrons», electrònica de ball
amb un toc experimental, que faré tot instrumental i que existeix en
gran part. L’altre és el «Shut Down, Vol. 3», que el seguirà i
que és jo autosabotejant-me un disc com a mètode de creació, amb
algunes veus esporàdiques no cantades, i amb tocs de guitarra. No em
veig cantant més, m’he cansat de ser «un cantant de coral» i
tampoc no tinc res de nou a dir com a lletrista, pel que prefereixo
escriure en format text i essent lliure. Per la mateixa raó he
abandonat «Jazz»: hi ha les bases completes i totes les lletres,
fins i tot una portada, però un disc tan dependent de la veu és
igual a fotre’m un tret al peu, i a nivell personal és un disc
massa associat a 2019 i principis de 2020, un període molt dolent
per a mi. Sort que va arribar el 9 de març de 2020 i per un any
llarg vaig ser lliure.
-I
quin balanç fas de 2022?
Pel
que fa a discos, n’he publicat 23. Només un d’ells conté
regravacions d’alguns vells temes, i era tant per a arreglar el meu
catàleg a internet com per a intentar trobar una manera que
Visitants es decidissin a tocar certs temes. El meu desig no
acomplert amb Visitants era tornar a tocar en concert «Shelby Avenue
Bridge»: és un dels meus millors temes, però pel que sembla era
massa «country» pel gust dels meus companys, i en regravar-lo
estava buscant com entusiasmar-los, cosa que diria que no he
aconseguit. Llavors, entre els 23 no hi compto el remix definitiu de
«Hymns», no del tot perfecte però ja prou bo com per a
enfrontar-se al món. M’agrada. Però algú m’ha dit que sona
«catòlic», i que és incongruent amb unes lletres protestants. No
ha estat voluntari, només vaig fer la música que em surt bé, i en
un moment que el «concert del caos» m’havia deixat molt radical:
és el meu disc més conservador. Però amb la nova producció, el
disc guanya una dimensió més «pop». En tot cas, agafant tot això
més els tres discos editats el 2020-21 («Santuari», «Els somnis
del futur s'escriuran amb acer», i la regravació alterada a fons
del «Feina 2.0»), he fet una completació de velles idees realment
impressionant, un autèntic alliberament de creativitat reprimida. No
innovo, però tinc un catàleg molt regular i a bon nivell. Estic
satisfet. Confesso que em costarà tenir un altre any igual de
potent, però amb 33 àlbums ja només em falta demostrar que sé
renovar-me. Per la resta, hi ha grans estrelles anglosaxones amb
carreres discogràfiques molt més curtes. En el terreny de l’estudi,
estic seguríssim.
-I
els llibres?
Tinc
a Amazon els dos llibres de fotografia de 2019 i els dos llibres de
narrativa curta. De l’«Estàtica» n’estic orgullós: no deixa
de ser tota la meva problemàtica personal convertida en narrativa,
amb un ull posat als Estats Units, però crec que pocs llibres a
Catalunya han anat tan lluny pel que fa a to confessional. No serà
comercial, però allà és per a prestigiar-me. Ara, el pla és
intentar entrar en una web que em van comentar fa unes setmanes, és
una mena de xarxa social per a escriptors i lectors, i hi
republicaria els meus dos llibres de narrativa curta, corregint un
error de detall al «Pastissos», on esmento un mes que no encaixa en
un dels contes. A Amazon ja ho arreglaré amb el temps.
-I
a nivell més personal?
Ha
estat un any sense vacances, amb massa feina i molta pressió. Trobo
a faltar el confinament de 2020. Definitivament em convé poder-me
estar a casa. De fet, tinc ganes de tancar-me a una casa i no
sortir-ne mai més. Hi ha una disparitat brutal entre allò que
necessito i els plans de la gent per a mi. I hi ha moments que em
sento molt petit. 2022 ha estat un any molt estrany a nivell
emocional. I tinc la sensació que si no faig coses extraordinàries
la gent ignora que sóc allà.
-Com
va amb la Fundació? Ja hi portes un any...
I va
prou bé. La relació és bona, i fins i tot he tornat a fer
presentacions en primera persona. Els avantatges són dos: per a
qualsevol contracte calen dues signatures, la seva i la meva, i així
en el futur estaré protegit davant d’estafadors; i en no poder
tocar el banc pel meu compte, he estalviat molt. També tinc un
assessorament molt bo. Evidentment, el problema és que resoldre
emergències no és fàcil ni ràpid, recordeu que tot ho acabarà
revisant un jutge. Però com que encara tinc deute, penso com
resoldre’l i així poder anar de cara a barraca a partir de gener
de 2024, quan m’espera la despesa més dura: la casa.
-Com
va el tema bancari, doncs?
Gràcies
a Marx, la targeta de crèdit ja està liquidada i cancel·lada. No
era molt al mes, però la meitat eren interessos. Així que comencem
a posar ordre. Queden dos crèdits, i m’estic preguntant com
liquidar un d’ells, ara va massa just i tinc alguna despesa a fer,
però a partir de gener l’activitat pot ser frenètica. Podem dir
que per poc que pugui voldria deixar aquest tema resolt de cara al
proper estiu. I llavors decidir si acabar-me d’equipar o si ja
intentar la casa. Això darrer és més prudent, però caldrà parlar
amb bancs fins a trobar el que no em posi pegues. Aquí, la fundació
m’anirà molt bé com a «garantia responsable» que el crèdit
serà retornat sense entrebancs. I si m’he d’estar un o dos anys
abans d’anar a viure a la nova casa, què hi farem. El cas és que
la casa ja estigui a lloc quan la necessiti. En el pitjor dels casos,
el 31 de desembre de 2023 ja estaria dels dos crèdits actuals.
-I
com està el tema casa?
Durant
l’any hem estat buscant un terreny que pogués comprar al comptat,
sense èxit. De fet, és per aquest tema que no hem liquidat certa
targeta de crèdit fins a finals de novembre: calia tenir líquid. El
cas és que vam mirar un cert nombre de terrenys que podia pagar i
que havia localitzat a Idealista, però un cop fetes les trucades de
rigor no n’hi havia cap d’urbanitzable, i per això estaven a un
preu normal. Si són urbanitzables, el preu passa a ser una bogeria.
La meva idea aquest estiu era que si un d’aquests terrenys es
materialitzava, amb el temps hi podia fer posar una casa prefabricada
de fusta o una feta amb containers, i fins i tot amb el treball de
canonades i cables el preu era relativament abordable via crèdit.
Però si ja només el terreny val molt més del que puc pagar amb un
crèdit, no val la pena. Queda mirar pisos en zones rurals molt lluny
de Terrassa, llocs on hi ha algun pis d’obra nova a un preu normal,
tot i que significa haver de fer tota la despesa de cop, i depenc de
trobar un banc que no em surti amb 80% i que no cobro prou, que és
el que em té a la casella de sortida des de fa 22 anys: no-crèdit.
I els preus a Terrassa estan fora de control, de fet ho estan a tota
l’àrea metropolitana. Serà haver de marxar tard o d’hora de
Terrassa, només per aquesta raó. Sincerament, no sé a qui se li va
acudir que tota aquesta combinació de preus lliures i Euríbors
s’autoregularia. No comptem ni amb Madrid ni amb la Genialitat per
a que ens ho solucionin. I, per cert, a Terrassa i a tota l’àrea
metropolitana calen barris sencers de cases prefabricades i habitatge
barat. De moment, amb la impossibilitat d’adquirir o llogar
legalment un sostre, tothom ocupa. Que fantàstica és la feina ben
feta.
-Perquè
a nivell polític...?
Cal
enviar un munt de polítics a casa, a reflexionar sobre les seves
malifetes. No tenim ni president, només un inútil que li diu que sí
a tot a Madrid, gratuïtament. Mentre, estem perdent la llengua. I hi
ha un munt de responsables, tan polítics com empresaris. Cal enviar
un munt d’incompetents a casa. Jo hi contribuiré no anant a votar
a les autonòmiques i estatals, i no comprant cap més disc de
l’escena catalana oficial ( i quasi ni llibres, a no ser que siguin
autoeditats per autors terrassencs).
-Ets
dur...
Sí,
però és que em pregunto a quin país som: no es publica als
realment bons, i si mirem l’escena oficial sembla que els catalans
siguem imbècils. On és la creativitat extraordinària de la dècada
de 1970? De fet, crec que el que ha passat amb Lildami ja és la gota
que fa vessar el vas: un tio a qui ningú no escolta, però que el
promocionen a tots els nivells (ANC inclosa, com sempre fan) i fins i
tot ha estat capgròs de l’any a Terrassa per davant de gent que ho
mereixia molt més. Famositis total. A què juguen? Ho sento, però
m’he equivocat de país.
-No
eres indepe?
Ho
soc. Del tot. Perquè també n’estic fart de la ideologia d’estat
espanyola i del dogma de la Unidad de España, que tant mal han fet i
seguiran fent si no hi posem remei. L’espanyolista és per
definició un conflictiu. És el veí que sempre porta problemes a
l’escala on viu, el cregut que sempre que entra en un restaurant ha
de muntar una escena, el «machote» i barallador de carrer, el cap
tapat, el racista, l’intolerant que se sent orgullós de saber
només castellà i d’a sobre escriure’l molt malament, l’incapaç
de pensar més enllà dels eslògans que li passen Tele5 i la premsa
madrilenya. Algú antipàtic i inconvivible, en suma. A les
comissaries i quarters n’hi ha en sobreabundància, així com a
tots els partits polítics. Estaré encantat si se’n van a viure a
Castella d’una vegada i ens deixen en pau. Espanya és irreformable
i més val que desaparegui. De fet, ho puc resumir així: Visca
Madrid Independent!
-I
Barcelona?
Visca
Barcelona Independent, també. Fart de centralisme. Necessitem un
país normal.
-No
hi ha cap castellanoparlant salvable?
N’hi
ha i molts. Alguns son amics meus de debò. Són els que no s’han
radicalitzat i només volen viure tranquils. I aquests son dels meus.
De fet, hi ha aquella senyora gran amb qui parlem molt pel mòbil, és
la meva millor amiga. I sempre seré amic tant dels antics companys
del magatzem com dels antics companys de la rondalla. De fet,
tancar-se només dins dels ambients catalans és un error. Però sí
que reconec que no m’agrada gens la gent «tipus Tele5» que he
descrit abans. I a Terrassa hi ha barris sencers presos per Vox. A
les municipals podem tenir una sorpresa desagradable. I us admeto que
un problema és que no hi ha una opció clara de vot. D’altra
banda, amb el català en retrocés, al final hauré de donar la raó
als que s’han radicalitzat lingüísticament a favor de només
català. Això sí, els darrers temps a Twitter veia força gent que
s’apuntava a l’FNC i, sincerament, no m’agrada. Cal un autèntic
independentisme democràtic, a la vegada que efectiu i determinat a
guanyar. I no el veig per enlloc. Sobre Terrassa, seré el primer a
admetre que puc acabar votant coses contradictòries, però així de
malament està tot.
-Segueixes
igual de sol?
Sí,
amb planetes i tot. Vaig deixar de buscar nòvia perquè amb tant de
rebuig van aconseguir enfonsar-me l'autoestima, i m'adono que tot el
que faig tracta de compensar-me per aquest fracàs tan essencial: la
meva obra, el meu estudi d'enregistrament, la meva col·lecció
d'instruments... És cert que he proposat un pdf amb un pla adreçat
a tot el col·lectiu de Salut Mental, però per raons alienes a mi i
totalment accidentals encara no ha estat debatut. Podria
solucionar-nos a molts de nosaltres un problema molt estès en el
col·lectiu. La veritat, tinc la sensació que ni així no me’n
sortiré. Però almenys amb un pla així hi ha una dèbil llum, la
possibilitat de rebre un inesperat missatge que ho canviaria tot.
Fora d’això, no hauré recorregut a Facebook Dating per pur
accident però em sembla que hagués estat tan traumàtic com quan
vaig provar Happn’, té unes crítiques terribles. No som en una
bona ciutat, i em fan massa por els egos i les mentides, els rebuigs.
Soc un «dark horse».
-De
fet, has deixat les xarxes socials...
Sí.
Twitter la vaig deixar a principis d’octubre de 2022 degut a Elon
Musk, un senyor que ha passat a no convèncer-me gens. Havia fet una
pausa de Facebook i em vaig trobar tornant-hi. Però a Facebook no
paraven de voler-me agregar perfils falsos de prostitutes/estafadors,
i com que Meta «passa» del problema, bye. Tampoc no em convencien
els murs sencers fets de «memes», tots iguals. Pensament
prefabricat com per a agafar-lo a un supermercat, penjar-lo i
creure’s molt intel·ligent. Em va poder, i al final tot plegat
m’ha dut a unes vacances.
-Perquè...
què hi feies a les xarxes socials que has deixat?
A
Twitter, ser a la bombolla indepe més radical i aprofitar-la per a
informar-me i prendre-li el pols. A Facebook, en canvi, i fora de
temes musicals i d’acudits, la part principal era compartir
notícies, com si jo fos una petita agència de premsa. Clar, molta
gent es pensa que els noticiaris de televisió informen, una noció
que toca combatre. Tenim unes televisions netament espanyolistes,
incloent les de la CCMA, administrades per ERC amb molt mala idea.
-Et
sents fort en art?
A
nivell teòric, moltíssim. Una altra cosa és en termes de
disciplines. No em considero un gran pintor, pel que no hi insisteixo
massa, tot i que tinc obra feta i alguna cosa concreta ha quallat. He
de tornar a fotografiar, i aquest cop sortiria de Terrassa. I potser
hagués provat l’escultura si a la Facultat de Belles Arts Sant
Jordi no m’haguessin fet sentir tan petit. De fet, recordo que els
pocs mesos que vaig aguantar a Belles Arts tot el que els professors
feien era preguntar-nos "què és l'art?" Tinc clar que ho
feien perquè no en tenien ni idea. Jo, almenys, he arribat a la meva
pròpia definició: l’art és tot allò que està orientat a la
generació de determinats nivells d’informació no gramàtica,
d’informació entesa com a simple agregació d’elements discrets.
I això és el que, per exemple, distingeix una novel·la o un llibre
de poesia d’un llibre d’historiografia o un tractat de
matemàtiques: aquests darrers contenen només informació gramàtica,
orientada a transmetre’ns uns coneixements de manera unívoca, amb
més o menys bon pols literari però sense floritures ni voluntat
estètica. Funcionals. En canvi, en l’art sempre hi ha un component
«de més», i de vegades el contingut gramàtic és el de menys, com
en la pintura abstracta o en certes formes de poesia. El bo és quan
ho enllacem amb tota la part Umberto Eco sobre «maneres de formar».
Això és l’art. Amb tot el seu potencial.
-En
quin punt ets com a escriptor?
En
un de molt confús. Tinc la tècnica, escric de manera coherent, però
no acabo de trobar com centrar la meva ràbia. I això darrer és
importantíssim. Recordem que en escriure treballes amb un
llenguatge, amb els seus significats i les seves estructures. En això
l’escriptura i la música no s’assemblen de res. Puc escriure
normalment text tipus carta o article. Però per a escriure narrativa
o poesia es necessita alguna cosa més. Per cert, estic en
desesperada necessitat d’una rutina que em permeti escriure
projectes llargs. Això darrer és essencial per a tot escriptor. De
manera que és una mica frustrant, perquè tinc el potencial, però
no el temps o la possibilitat de focalitzar energies.
-Esperes
llegir a partir d’ara?
Almenys
ho vull fer. Potser tingui una mica més de temps, i tinc molts
llibres que vull llegir. Entre ells «Nosaltres els valencians», el
clàssic de Joan Fuster. I força novel·les i integrals de poesia,
tinc força esperances dipositades en la de Joan Vinyoli. O en els
llibres d’en Pep Cortès. I tinc les assignatures pendents de Mercè
Rodoreda i de les dues novel·les que em falten de la meva admirada
Sílvia Alcàntara. També vull llegir a les companyes d’Un Munt de
Mots, em consta que tenen llibres boníssims. Hi ha alguns clàssics
a llegir. I llibres de música. Quasi no he llegit des de gener de
2006, i en tinc nostàlgia.
-Estàs
en contacte amb el sotabosc?
Poc.
No per manca de ganes, sinó per manca de temps. El més actiu que he
fet ha estat gravar una demo amb els Nadie, però he hagut de dir que
no a entrar-hi. He de deixar de fer coses, no afegir-ne encara més.
Per demés, si alguna cosa em crida l’atenció la passo
immediatament al Maurici Ribera, que és qui controla. He deixat
d’anar a concerts, només vaig assistir al darrer concert de
l’Exèrcit d’Islàndia el 26 de febrer a la sala Fred Astaire del
carrer Sant Francesc (des d’aleshores, el Raúl Barbero s’ha
llançat pel seu compte i risc). I tinc molts CDs pendents
d’escoltar. Tinc tanta feina que no sé ni per on començar. Això
sí, fa poc he tingut un moment molt sotabosc: vaig fotografiar una
botiga, «Violet Universe», i la vaig compartir al grup de l’antic
Mamut amb la llegenda «la botiga favorita dels Violet Mistake».
També recordo un diàleg entre el Maurici i jo sobre que caldria que
tornessin els Nisei (i sí, cal que tornin).
-I
el món de la clàssica, com el portes i com el veus?
Segueixo
a la Massa Coral, com a cantaire i com a percussionista ocasional. És
l’únic que mantindré en directe d’ara en endavant, i més
perquè «va en el pack» que perquè necessiti pujar a un escenari.
Hi ha bons amics i bon ambient, i hi soc reconegut. Son bones raons.
Però, per exemple, no faré cap més concert coral que no sigui de
la Massa, i això és perquè la resta de propostes que ens arriben
son decebedores, tipus cantar cançons de Nadal al Raval de
Montserrat o fer Messies participatius i Carmina Buranes
participatius, és a dir, el Dia de la Marmota. El món clàssic està
cada vegada més enrocat en si mateix i més desconnectat del carrer,
i admeto cert avorriment. De fet, l’única notícia que ha trencat
la monotonia aquest 2022 és que es va morir un dels compositors del
«concert del caos» de 2011, i per desgràcia l’únic que puc dir
és que ara no me’l trobaré pel carrer. Ja sabeu la història.
-Trobes
a faltar anar a concerts de clàssica? Com a oient, volem dir.
No,
la veritat. No sé ni si he anat a un concert aquest any o si em
falla la memòria. I, com amb els concerts de rock, he descobert que
soc home de discos. Per a mi la cultura ha deixat de ser presencial.
I no, no tornaria pas ni al Liceu ni a l’Auditori de Barcelona. De
fet, no vaig ni al cinema.
-Has
fet molts vídeos, aquest darrer any i mig. Com ha estat
l’experiència? Què has après?
He
descobert que aplicant tones de postproducció puc sobreposar-me al
fet que no soc el camarògraf més gran del món. És cert, no puc
pagar-me actors, no puc pagar-me tècnics, no puc pagar-me càmeres
professionals. Només em tinc a mi mateix, a la càmera del mòbil i
a una càmera Sony Handycam una mica més potent però molt bàsica.
Impossible filmar res que impliqui guió i escenaris. Però puc
sortir a diferents llocs de Terrassa a buscar vistes i a fer-me
«selfies», de manera que tingui imatges realitzades per mi i de la
meva propietat. De vegades treballo a partir de vídeos de domini
públic, també. Però amb Shotcut i algun altre programa puc fer
coses molt radicals, com superposicions i simetries. A més, amb el
meu darrer vídeo, el d’«Astrosurfing», he pogut fer un vídeo
més bàsic i reconeixible sense que semblés els desastres que jo
feia quan em vaig llançar a fer vídeos pel meu compte (algun dels
quals he aprofitat per a refer, sobretot «Hotel Renaissance»). Tot
i que sempre m’agradarà el vídeo d’«Automatic Day» que em va
fer en Dani del Sol el 2008 i que vam muntar entre els dos. Sobre
influències, en tinc dues que em van demostrar les possibilitats
dels vídeos «lo-fi»: «5 Days» de Tired Hippo, filmat amb el
mòbil i que crea tota una narrativa a base d’imatges no
relacionades, i «Debbie» de Morgan Jr., que son uns mestres a
l’hora de fer aquesta mena de vídeos (bé, son uns mestres, punt).
-Quines
novetats tens pel que fa a equip?
No
moltes, però alguna. Sobretot posades a punt d’instruments de
2021. Per exemple, el baix Austin AJB300 és ja a punt, i és un
instrument excepcional. No està gens malament per a un baix que em
va costar 200€ més una mica d’inversió en fer polir trasts.
Mentre, l’Austin APB200 l’he dut per etapes on volia: màstil
ajustat, trasts polits, envernissat a darrere del màstil, i sona a
Precision. De fet, és un Fender Precision de qualitat Fender però
sense Fender enlloc. Un instrument interessant. Tot i que aquest va
necessitar més inversió, i de 200€ he passat a prop de 400. No
deixa de ser raonable, perquè un Fender Precision americà surt per
1500€ com a mínim i no sonarà millor, les pastilles son unes
Seymour Duncan SPB-1 de so «vintage».
-I
la Telecaster?
La
vaig acabar de pagar l’hivern passat. Casa Farràs son genials,
espero poder-los fer alguna altra compra perquè s’ho han guanyat.
També em van posar a punt la meva vella Epiphone Dot Studio, que ara
sona de nassos i que també té nous «punts» de marca al diapasó.
Sobre la Telecaster, va venir amb petits errors el 2019, però un cop
corregits és una obra mestra, i ja sempre serà la meva guitarra més
important, sobretot pel molt que m’ha costat poder-la pagar, una
situació de la que no vaig tenir la culpa. Una altra cosa és que la
meva Strato modificada també em tingui enganxat.
-I
la Squier Starcaster? Tens instruments peculiars...
Ho
sé. La Starcaster serà un instrument tocable amb bones clavilles
d’afinació. La veritat, les pastilles que duu de sèrie no són
excepcionals, però m’hi he començat a trobar, i tenen una
personalitat. He de dir que no em veig comprant les CuNiFe: massa
cares, i tinc prou feina econòmica per davant. Una altra cosa és
que em dec una guitarra tipus 335 acabada en natural, si la puc
trobar. La Starcaster no ho acaba de ser, però no me la venc: és un
instrument diferent.
-Queden
reparacions a fer?
Sobretot
dues: fer posar pastilles Gretsch Filtertron a la meva Gretsch, i fer
posar pastilles Seymour Duncan minibuckers al meu baix Höfner.
Apart, l’Austin APB-200 pot necessitar un darrer toc en forma de
clavilles d’afinació bones, es desafina molt d’una sessió a
l’altra.
-I
hi ha guitarres pendents?
Dues:
una Epiphone Wildkat Antique Natural amb el seu estoig, exacta a la
que em vaig haver de vendre i que trobo molt a faltar, i llavors una
Hartwood Revival Jet Black com a guitarra tipus 335 per un preu
vagament assolible. Més endavant, ja amb l’economia sanejada, em
tornaré a comprar un ampli Vox, que m’agradava, tot i que de
moment em va bé no tenir-lo pel mig, a la meva densa habitació.
Secretament, també espero que algun any Fender faci una versió
Squier de la Meteora. I hi ha un baix Harley Benton «fretless»
barat que algun dia voldria provar, a veure si és tocable o si ho
faig fatal. I, sí, un Saz turc, no molt car. O, en uns anys, una
guitarra de fado.
-I
falta alguna cosa a l’estudi com a tal?
Tres
coses: vàlvules de recanvi pel Tubecore 3U, i per a mi vol dir
vàlvules 6386 força cares; un compressor Warm Audio Bus-Comp; i una
taula de mescla que ja veig que haurà de ser Behringer però que
hagués preferit una mica més bona per un tema de dignitat. La
resta, per sort, és ja tot a lloc. Reconec que pel tema taula hagués
preferit una Presonus StudioLive 16.0.2 USB o una SSL Big SiX, però
s’escapen molt del que puc pagar.
-Quina
és la teva millor cançó?
«La
Dolça Torradora en la Primavera del ‘65...». Van ser quatre anys
i nou mesos de jugar-hi, i al final són vint seccions, 16:51 minuts
de perfecció.
-I
la teva favorita personal?
«November
Homebrew Whiskey». És «Rhythm & Blues with Strings» en la
fórmula de The Drifters o Etta James. Vaig clavar-ho, i el resultat
és 1960 en estat pur, amb un «George Shearing» enmig de
l’arranjament: vibràfon a dalt, guitarra de jazz una octava per
sota, i el piano doblant-los a tots dos mentre realitza tots els
acords per entremig. Sona deliciós. I allò bo és que, essent tots
els sons del MODX6 i de l’Integra-7, sembla realment que una
orquestra hagués gravat el tema en un estudi tipus Radio Recorders
el 1960. És molt autèntic. També hi afegiré «La patateta fregida
lives on», que reconverteix una idea minimalista en una explosió
d’informació, sobretot al solo programat, que ni jo mateix sé com
vaig aconseguir que sonés tan dens i potent. Aquest solo sol
justifica tota la meva carrera de compositor.
-Alguna
cançó et reca?
Dues.
Els «Marcianitos», del «Corrupció», contenen la meva primera
lletra digna de tal nom, però admeto que com a activista en primera
persona em reca la seva celebració del voler morir, no vull que
ningú mori. Tampoc no m’agrada la presa vocal, massa aspra. En
general hi ha algunes parts vocals en aquell disc que desmereixen de
tot el treball que vaig esmerçar-hi per a que fos el disc perfecte.
Llavors, al «petit complot» amb Tired Hippo hi ha un tema, anomenat
«Serè en el trànsit calm», que té una lletra romàntica que em
sembla una decepció, de fet he regravat la cançó com a
instrumental en un dels nous discos, i la prefereixo com a
instrumental. L’original no m’agrada.
-Alguna
vegada ho has fet realment malament?
Al
«Busco Feina/Accident!» avortat. Amb el temps, he aconseguit
regravar tots els temes amb un bon estàndard de qualitat, i tota la
meva obra actual és bona. Però aquelles sessions d’agost de 2006
em mostren decebut per haver-me hagut de guardar el «Corrupció» al
calaix, emprenyat, negligent, avorrit i donant a les discogràfiques
el que volien. Quan els meus amics em van dir que allò no era
comercial, vaig avortar el projecte. És divertit què després em
diguessin que no l’havia d’abandonar, que no estava tan malament,
quan jo sabia que era un desastre. Però crec que un recopilatori amb
els setze temes en les seves versions definitives, ben produïdes i
interpretades, sí tindria una bona crítica. De fet, si no el faig
és per a evitar duplicacions a Bandcamp. Però com a zip comprimit
pels amics, pot ser una manera de celebrar que n’he après. Ara,
les gravacions originals, amb l’excepció d’«Automatic Day» i
de la demo d’«Amsterdam», eren el pitjor projecte possible, i
convertir-les en cançons decents m’haurà portat més d’una
dècada
-Per
acabar, et demanaríem un breu comentari dels teus 33 àlbums
publicats.
D’acord.
Així l’any que ve ja no caldrà recapitular més. Ja és tota una
discografia. Recordem que tinc en preparació el «Positrons» i el
«Shut Down, Vol. 3», fonamentalment diferents i que encara no tinc
assegurats. Anem per feina:
1.
Corrupció Automobilística A Liechtenstein (2004)
Em va portar deu anys amb una crisi personal i creativa pel mig, que
vaig resoldre començant a construir-me un primer estudi al voltant
d’una gravadora Fostex FD-8. Com fer un disc professional amb eines
gens professionals, tot i que amb un estudi en condicions i menys
distraccions l’hagués pogut fer en un parell d’anys. Una gesta,
només espatllada per algunes preses de veu i per una lletra, la dels
«Marcianitos», que no em té tranquil.
2.
Feina 2.0 (2009-2020)
Originalment un disc forçat per la dèria que li va agafar a tothom
que jo havia de fer un concert amb música meva (concert que m’haurà
espatllat dotze anys de la meva vida), fins i tot en la revisió de
2010 sonava «maquetero» i amb cançons de farciment. La versió
definitiva, publicada amb El Mamut Traçut el 2021, resol tots els
problemes de composició i producció, potser a costa de no ser molt
fidel al disc original (la raó? Volia que tot el disc fos cantat).
3.
Hymns (2012-2022)
L’altre disc meu amb tres versions diferents: la de 2012, simple
documentació d’una peça que havia de ser de concert i que no va
voler interpretar ningú (i amb una pronuncia deficient de l’anglès);
la de 2019, amb retocs només vocals que no quallaven; i la de 2022,
molt retocada i prou bona com per a ser definitiva, ja com a obra
purament d’estudi. Els textos son d’himnes protestants en el
domini públic, textos que vaig trobar en un himnari evangelista de
1921 en pdf. No, no soc creient, però sí soc cantaire de cor i una
obra així havia d’acabar passant. En tot cas, el concepte d’un
compositor amb un determinat ideari treballant per a un públic molt
diferent d’ell el considero vàlid i no em tanco a la idea de fer
una segona part quan hagi trobat un nou estil.
4.
Alt Bee’s Rage (2014)
Havent trobat com fer un disc de manera eficient amb l’ajuda del
MIDI, d’un editor de partitures i d’un programa DAW, vaig provar
a fer el meu primer disc instrumental. El meu primer disc totalment
aconseguit d’entrada, marcaria un camí fecund.
5.
1964 (2015)
En treball des de 2010, originalment havia de ser un disc ràpid
sonant a Phil Spector. Cap a mitjans de 2011, el projecte havia
perdut tant el nord que el vaig haver d’aturar (el «1980» va
sortir d’alguna de les cançons). Vaig reemprendre el projecte el
2013, i vaig trobar com crear l’efecte de «mur de so» amb l’ajuda
de doblatges, reverb i molta EQ de greus. Un dels meus projectes més
difícils, això es nota en certs canvis de so, una sel·lecció una
mica irregular, i que moltes lletres no s’entenen (apart que no
totes les lletres son prou bones). Però hi ha un parell de cançons
que apunten camins que el «concert del caos» va avortar.
6.
Biedroneczki estan en punts (2017)
El vaig començar com un «Alt Bee’s Rage II» i al final estava
explorant música llatina i sons de George Shearing. Un disc molt
fresc.
7.
The Random Rain Intrigue (2018)
Retorn a sons típics meus, amb una nova fixació pel «baroque pop»
de The Left Banke.
8.
Rainbow Harbingers in Teledysk (2018)
Segona part del «Random Rain» i tercer disc en nou mesos. De sobte,
parada involuntària durant dos anys: massa feina.
9.
Santuari (2015-2020)
Compost entre 2005 i 2010 com al meu segon disc, amb la major part
ideada en unes setmanes de 2007 per a una òpera que no es va
materialitzar mai, el 2008 el projecte hagués pogut esdevenir un
disc, el «Partisà!», amb unes lletres horribles. El 2015 el vaig
intentar acabar com a instrumental, el vaig publicar i el vaig
retirar a les poques setmanes. El 2019 vaig retocar el cicle original
de lletres, només per a reacabar el disc com a instrumental i
treure’l definitivament l’hivern de 2020. Es nota que son
gravacions antigues, però cola. Una anècdota és que el 2005 volia
fer un disc conceptual sobre vaixells de la dècada de 1910, però ni
tan sols ara no estic preparat per a un projecte així, tot i que
almenys tinc força bibliografia a la meva biblioteca per a quan
tingui temps, espai i calma.
10.
Els somnis del futur s'escriuran amb acer (2020)
Un disc en el que vaig estar treballant des d’almenys 2013, sense
saber-ho. Només es va convertir en un disc quan, a principis de
2020, una nit se’m va acudir provar una seqüència de temes i de
sobte tenia un àlbum, amb una portada que tenia feta des de l’era
«Corrupció». Però quasi tots eren temes que durant anys havien
sonat sossíssims. Almenys el vaig poder publicar amb El Mamut
Traçut, i va colar.
11.
Chicago (2020)
En part un homenatge al sintetitzador Roland D-50 (tinc un mòdul
Roland D-05 que l’emula molt bé), aquest va ser el primer disc de
pandèmia. El primer disc de la llibertat. I la portada la vaig
fotografiar des de l’Hotel Renaissance de Chicago.
12.
Silesia (2020)
Un disc semiclàssic que és Roland MODX6 pur. Es nota la millora
respecte dels sintetitzadors vells que havia estat emprant.
13.
Boomsday! (2020)
O el que és el mateix, la refosa i millora substancial a l’estudi
de les restes del meu «Requiem» avortat (ho sento, però l’Esglesia
Catòlica no ha fet els deures). Guanya moltíssim com a disc «prog»
instrumental, i ràpidament m’estava fent amb la versió actual de
la Unitat Mòbil.
14.
Estratègies al paradís (2020)
Un disc inesperat amb ritmes llartins i ballables més algun toc
oriental. Irregular però amb força bons temes, hi destaca «CBGB»,
un «single» que espero que arribi a circular.
15.
1980 (2020)
Començat el 2011 com a «offshoot» del «1964» amb millor
producció, va acabar essent un homenatge obert a ABBA amb algun toc
George Harrison i de música escocesa. El meu disc més llarg, i no
sobra ni un tema. Com ha de ser.
16.
Disfunctional West Coast Promotion (2020)
S’obre amb el meu únic intent vàlid de fer una fuga, i destaca
per la seva ambició i per ser el primer disc on vaig emprar el meu
estimat compressor vari-mu IGS Audio Tubecore 3U, el que es nota en
un so molt suau. Començo a dominar el «mur de so».
17.
Pareidolia (2020)
En ser la segona part de l’anterior, pateix una mica. Però sempre
és bo no guardar-se bons temes.
18.
Que em sents, explosió? (2021)
Dos dels meus millors temes, «Bava al BBVA» i «La patateta fregida
lives on», enmarquen un dels meus millors àlbums.
19.
Four Sides of the Eternal Triangle (2021)
El «momentum» continua. En el fons és un àlbum precedit d’un
«single». I l’àlbum és bo, però el «single» és el que de
veritat m’agrada, sobretot «November Homebrew Whiskey», 1960 pur.
20.
Irving Park In The Dark (2021)
Vé a ser un «somnis del futur II», doncs és una recollidora de
temes. Va quedar bé.
21.
Telegram For Fulmånen (2021)
Un primer intent de trencar el motlle. Un àlbum «amb fil», potent,
i que a més recull les versions definitives de tres temes originats
al «Feina 2.0 (una evolució)» de 2010 i que aquí aconsegueixen
trascendir el seu orígen com a farciments.
22.
Are there any celebration plants? (2021)
Més suau, té personalitat pròpia, i alguns temes m’agraden per
un so «fred» però atractiu. Incorpora versions definitives d’una
peça en cinc moviments que tenia composta per a percussions Orff
però que com a tal no havia quallat i que sí ho va fer en passar a
ser «música d’estudi».
23.
Officials Dodged The Idea (2021)
Força «murs de so» i algun descartat del «Requiem» i de l’època
de Cant al Conservatori», més idees de sobre 2001 que no havia
acabat mai.
24.
Calm Waters Ahead? (2021)
Un disc que com a inacabat havia estat part de la sèrie orioginal
dels «Duncan Drawings» de rareses. Però al final el vaig acabar, i
llueix bé. El meu homenatge a Terrassa.
25.
The Disclosure Shortfall (2021)
«Dodged II», amb algun tema força extravagant com «Level Playing
Field», consistent tot en transicions. Destaca el tema «Musicians»,
el número 18 del «track list» i un homenatge encobert.
26.
Horns in the U.S.A. (Rarities no. 2) (2021)
Prou digne, però temes reacabats i gravacions antigues que per un
casual van formar un disc. Arxivística pura.
27.
Duncan Drawings (Rarities no. 1) (2015-2021)
Encara que la nissaga dels «Duncan Drawings» donaria per a molt,
m’alegro d’haver-la reduït a un sol disc. «Singles» descartats
de difícil col·locació en àlbums normals, més la primera cançó
que vaig escriure al piano, sobre 1982. Funciona molt bé.
28.
Electric Landlady (2022)
El meu disc més fresc. Quasi tot són possibles «singles», alguns
d’ells cançons regravades que en el seu origen no apuntaven tantes
maneres. Em té molt content i pot enganxar gent sense deixar de ser
100% Patinet.
29.
Charleston Valentine Stone (2022)
Molt transformat, va ser la manera d’acabar dignament un disc que
portava anunciat des de 2019. Però per a mi és un disc una mica
discret, amb la pressió de tancar un projecte. El darrer tema està
muntat amb les idees que anaven a formar part d’un musical que vaig
abandonar en adonar-me que no me l’anava a voler muntar ningú, i
no valia la pena l’esforç. Al disc hi ha tres temes cantats, per
primera vegada des del «Feina 2.0» definitiu. De fet, més que un
àlbum son tres Eps.
30.
Uns Temps Més Feliços (2022)
Segona part instrumental, millor i més coherent, del «Charleston».
31.
Jo m’embafo amb els OVNIs (2022)
Encara que aquí començava a notar l’efecte «zona de confort»,
és un bon disc en la meva vena habitual. Em va costar una mica
acabar-lo, això sí.
32.
Pentimenti (Rarities no. 3) (2022)
El més discret dels meus àlbums, està fet en part amb regravacions
de temes meus del «petit complot» i d’altres origens que volia
que formessin part del meu mur personal a llocs com Spotify, apart
que ara sonen millor que en les versions de fa dotze, setze anys,
conservant alguna aportació valuosa d’en Ferran Baucells, un
convidat de luxe. Per acabar, alguns temes típics meus i una breu
sintonia que si no recordo malament vaig gravar el 2005 per a un
programa no nat.
33.
Astrosurfing (2022)
Jo mateix reconec que, atrapat en uns mesos de massa feina en què
vaig haver de deixar unes quantes coses, no vaig tenir la força de
fer un disc innovador, i en tenia dos en marxa. És «zona de
confort», i en part va ser una mica avorrit de fer, «going through
the motions», precisament perquè no vaig poder prémer
l’accelerador fins les últimes sessions. Però té el meu segell i
va ser ben rebut. Valia la pena publicar-lo. I el tema titular és un
bon «single» amb potencial comercial. Però ara he de fer feina
innovadora amb els meus següents moviments, i la bona notícia és
que estic determinat a fer-ho.
I amb això recollim l’equip i tornem cap als estudis de
Tivizrí, més motivats que altres vegades. Sembla haver estat tot un
any per a en Patinet, aquest 2022. L’altra punta de 2019, de fet.
Com és que només l’anem a entrevistar nosaltres?
