Suposo que se'n poden dir moltes coses. Jo opto per la no política:
em pregunto com punyetes he sobreviscut a 31 anys de no trobar
parella i rebre només negatives en plan salvatge. Si a 13 anys
hagués sabut la que m'esperava, no estaria escrivint això ni hauria
gravat res. Només puc dir que porto tant temps aguantant i aguantant
totalment en solitari i sense ni saber si hi ha un motiu per a
seguir. He hagut de deixar-ho córrer. Almenys ara sé que qui
necessito no existeix i que el que m'hagi de venir ho hauré
d'afrontar sol. Però que hagi arribat a aquesta conclusió via veure
en què ens hem convertit em fa pensar que de futur en tenim tothom
ben poc. No és que abans les coses no poguessin fallar, però crec
que és la primera vegada a la Història que a tot/a buscador/a de
parella li espera una guerra tan total. És com trobar-te a Vietnam
el 1968. I és depressiu. En extrem.
*****
Escric
a punt de vendre’m quatre guitarres i un baix. Aquest cop sí que
són instruments prou bons i em sento fatal. M’han deixat
econòmicament sol. La veritat és que l’únic que faig és
aguantar i aguantar mentre només em passen desgràcies. Tot és una
merda i no sé per què punyetes no ho engego tot a rodar. Sempre em
recordaré de les paraules de la meva millor amiga: «Luís, tú
cuidas de mucha gente, ¿però quien cuida de tí?»
*****
131
llumenetes a Montserrat. Que bonic. I que depressivament inútil.
Mort
a Espanya i a la seva paròdia de Seguretat Social.
*****
Adéu
«Funeral». Fart de mal rotllo. I aquí la lletra abandonada, no
pregunteu més per ella:
Funeral
Ja
fa temps que és allà.
Ara
ella es morta,
pero
continua viva
d'una
manera estranya.
Recordo
encara el seu funeral.
Vaig
plorar amargament
per
la persona que ja no hi seria més,
pel
que podia haver estat i no va ser,
pel
passat que ja no es podria reescriure,
i
pel final sobtat del futur.
Però
el seu cos no és mort,
em
persegueix com un espectre,
i
no puc deixar el passat enrera
ni
trobar mai un sol segon de pau.
Ella
es a tot arreu com un mirall
esberlat
en les cares de les altres,
en
el laberint al·lucinat dels records,
en
els vidres tallants de la nit.
Visc
en un incendi
on
el control davalla i mor,
on
les llàgrimes obeeixen el fred
d'una
negació en altres mans,
d'una
ment absorta i glacial.
Des
d'una illa tancada
ella
em dispararà.
Lluís
Paloma Sànchez, 30-6-2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada