-I aquí
retransmetem pel programa de Josep Conill des de casa de
l'elucubració magnètica anomenada Patinet. Patinet, què se sent
quan tens 39 anys i un nou àlbum acabat?
Home... tu
què sentiries? Bé, és literalment el primer dia de la resta de la
meva vida. Vull donar per acabada l'etapa de cantant clàssic i
centrar-me a compondre, gravar, dibuixar i escriure. És cert que ara
com ara continuo a la Massa Coral i a Visitants. I a la coral saben
que hi estic per amistat amb ells i també com a referència
d'afinació, no per un gran desig de ser dalt d'un escenari. Per la
resta, vull començar a viure la vida. I punt.
-És per
això que al nou disc no cantes ni una cançó?
Per això i
perquè n'estic fart d'acumular àlbums inacabats just per les veus.
Fa quasi un any que tinc el micro per fer bonic. I un nou àlbum
instrumental em permet d'alleujar una mica la pressió.
-Trobarem a
faltar un nou tema polític...
Bé, ja us
faig la reflexió aquí. Dos anys llargs de mobilització ciutadana
per la independència, Via Catalana, V, 9-N... i de sobte això?
Partits fent tacticisme i cares llargues? Que no veuen que això és
exactament el que volen des de Madrid? Què hem de fer, posar-nos
anarcos i crear una zona alliberada? Perquè per a tenir uns polítics
així, millor no tenir-ne en absolut.
-No
defensaves a la CUP?
És cert que
almenys els faig una certa excepció. Són els únics que no es van
aixecar de la taula a Pedralbes. Aquella nit van fer una assemblea
oberta a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Noto que són diferents
en el bon sentit. I almenys han après dels seus errors inicials.
També, és cert que donen mil voltes a l'invent aquest de Podemos.
Se suposa que només els separa l'àmbit nacional en el que operen,
però a mi em transmeten sensacions molt diferents. De fet, Podemos
ens intenta marcar un gol. No me'n refio un pèl. I em penedeixo
d'haver signat via web el seu manifest inicial, creia que allò que
vingués del 15-M havia de ser bo per força però definitivament
aquests van només a conquerir el poder. No vol dir que estigui en
contra d'una república espanyola democràtica i social, simplement
no veig gens clar que aquest vagi a ser el resultat ofert per
Podemos. I jo, la república espanyola la vull... com a estat veí de
la República Catalana Independent (= Països Catalans independents),
i amb almenys una Euskal Herria també independent i una Galícia
també independent, millor si també passa el mateix amb Astúries.
Una cosa així com que, dissolt l'estat espanyol actual, resolt el
problema. Perquè d'Espanya tingueu clar que n'hem de marxar pitant.
-I la part
més social?
Estic força
assambleari, d'esquerres i amb democràcia directa a tot arreu on es
pugui. No crec en el capitalisme. Darrera de la pela ens estem
carregant el planeta. Un exemple són els telèfons mòbils: és com
si cada any s'haguessin de canviar, i hi ha materials a cada unitat
que són prou escassos com per a que s'hagin originat guerres al seu
voltant. La lògica diu que hauríem d'allargar en el possible la
vida de cada terminal, i en canvi cada setmana rebo almenys un
missatge de "renueve su móvil por superpocos euros". És
una bestiesa.
-I la
vivenda?
Comprable
per 2000 euros com a màxim. Que no som uns millonetis. Segur que es
poden aconseguir uns preus simplement pagables, la pilota és a la
teulada de les immobiliàries i els fons voltor. La prova que els
preus actuals no són realistes en absolut són els constants
desnonaments, junt amb l'inmens parc de vivendes buides mentre milers
de persones dormen al carrer. Cal una sol·lució, urgent.
-Alguna
opinió sobre el 2014 musical?
"Tweedy"
i "Alpha Mike Foxtrot" són les dues entregues del camp
Wilco, i mostren que el Jeff Tweedy encara no ha recuperat el focus.
"Tweedy" és millor que "The Whole Love", però
hagués guanyat molt si el Jeff l'hagués gravat amb Wilco i hagués
fet una mica de poda, tal com ha sortit el disc el seu gran atractiu
és comprovar com l'Spencer Tweedy és un baterista del copón. I
"Alpha..." decep: massa gravació en directe de material ja
conegut, mentre que temazos com "Venus Stopped The Train"
es queden al tinter. Una oportunitat perduda. Em deuré gastar els
diners en ambdós, però quan em vagi bé, de moment tinc altres
prioritats. Per cert, Wilco porten des de 2011 sense treure nou
àlbum...
Un disc que
sí he comprat a mitjans d'any és "Sun Structures" de
Temples. Me'l va recomanar el Jordi Ibañez i definitivament no he
llençat els diners. Si fossin més coneguts aquest disc seria
automàticament als darrers números dels 500 millors discos de rock
de la història. Sona a 1967... i força dens. Aplaudiments des del
meu camp, com a mínim.
I miro
d'escoltar coses que em vinguin de Visitants. La que m'atrau més
d'aquesta temporada és el tema "Lonely Boy" de The Black
Keys (àlbum "El Camino", el disc de les furgonetes, que
escoltaré molt aviat), una mescla de surf i hard rock amb força
ganxo, el Marc Casulleras té el CD i em diu que és molt bo.
També he
escoltat coses que no són d'aquest any però que són molt més
recents que el meu menú habitual. Estic escoltant de mica en mica a
Guns'n'Roses i, si ja m'esperava un "Appetite For Destruction"
realment interessant, en canvi el "Chinese Democracy" m'ha
sorprès gratament, sobretot perquè en coneixia la història i
m'esperava un curtcircuit dels que fan època. Així que serà un
grup que exploraré en profunditat. Metallica també, tot i que
d'aquests tinc ja una idea molt més clara de què en puc esperar.
Bé, el
"Midnight Blue" de Kenny Burrell i un recopilatori de Wes
Montgomery m'han animat per la banda jazz.
No
recomanaria la caixa "Made In California" dels Beach Boys.
Si descomptem remixos i cintes en directe, de sis discos només 16
pistes tenen alguna cosa de nou, no més de 8 d'elles interessants, i
haguessin cabut perfectament en un sol CD. Una pèrdua de temps per
part de Capitol i del grup.
És el
primer any en més d'una dècada que la música clàssica no ha
format part del meu menú, si no comptem el que hagi cantat a la
coral. Sempre rebo els mateixos missatges i no em sento motivat per a
explorar res més.
-I d'aquí?
Et reconec
que tinc tot de material pendent d'escolta i que no acabo de trobar
quan escoltar-lo amb calma. I un CD que he escoltat, recopilatori del
segell Mésdemil, m'ha decebut malgrat haver-lo abordat amb la bona
voluntat i referència d'haver-me tocat en sorteig des del (lloable)
blog La Música Amanseix Les Feres. Vull dir, és una discogràfica
valenciana patint la síndrome de la discogràfica catalana, i només
alguna lletra indepe es fa perdonable, la resta és rock català,
ska... ja us ho imagineu. De fet, aquest CD va ser regalat fa un any
amb l'Enderrock, el que ja ho diu tot.
I pel camp
independent, un any amb ben poques novetats, em sorprèn. La més
trista és que el Cabaret Misèria està de parón, i això havent
fet algun concert impressionant a mitjans d'any. Em sento una mica
sol. Almenys Le Clotêt Avec Garcés (
www.facebook.com/folkgrunge) està petant-ho a Finlàndia, el que és una molt
bona notícia.
-Has fet
alguna altra cosa? Volem dir no musical.
He estat
bastants mesos en sequera creativa pel que fa a dibuix, però m'estic
refent amb una sèrie de dibuixos d'edificis amb perspectiva. La cosa
promet. També porto quasi un any fent artteràpia, no surten coses
molt artístiques però com a eina d'autoanàlisi és prou
interessant.
Per la part
literària, la sequera està durant més. No, no té res a veure amb
el traumàtic període 1994-97. És simplement que no vaig acabar els
pendents de tots aquests anys fins al setembre, i encara no he tingut
gaire temps per a resituar-me. Però d'idees no me'n falten, només
necessito temps i espai, i crec que aviat en trobaré. De moment tinc
acabat un primer borrador d'un poemari amb ambicions de llibre, tot i
que està molt verd, es nota que no va sortir-me ni fàcilment ni
espontània. Toca aprendre mètrica... I ja he decidit que aquest
2015 escriuré llibre, encara que sigui de relats curts. Hi ha ganes.
Espero poder llegir i agafar-ne l'hàbit, m'agradaria aprendre a
relaxar-me llegint.
-Alguna
compra absurda?
Sí. M'he
comprat fa no res la biografia-amb-CD "Filipinki – To My",
de Marcyn Szczygielski. És més per completisme i pel CD, sóc molt
fan de Filipinki i hi ha bones fotos, però en algun moment he fet
campanya per a aconseguir que se'n publiqui traducció a l'anglès,
ni que sigui en format de llibre electrònic. He hagut de comprar el
llibre en polonès, i no entenc el polonès. Filipinki tenen prou
material interessant com per a merèixer una traducció a l'anglès.
-Tot just el
teu darrer post aquí sonava prou ambiciós. Hi haurà més "operació
guitarres"?
De moment
no. 2015 serà per a mi un any de refer-me i posar-me a to
econòmicament. L'única cosa que contemplo és fer posar pastilles
bones al meu baix elèctric Storm. La veritat, comprar-me un altre
baix econòmic per a fer-li posar pastilles noves quan ja tinc aquest
és una badada, i potser gastar-me molts diners en un baix bo quan no
sóc baixista també ho sigui. Només vull una eina per si un dia he
de gravar un baix ràpid al meu estudi. Si en el futur molt llunyà
tinc somnis? Potser si sóc molt ric una Rick de 6 i un baix Rick
4003 m'alegrarien el dia. Però si no, ara mateix tinc un arsenal
prou ampli com per a poder precisar moltíssim en estudi, pel que
estic molt tranquil.
Ara mateix
estic mirant webs sobre la Futurama Resonet de 1958-59, una guitarra
que va tocar el George Harrison i que fa anys que em té intrigat.
Però oblideu-vos que la compri: només per la connexió Beatle, un
exemplar vintage val ja unes quantitats desorbitades.
-En quin
moment estan els Visitants?
A les 20:38
hores.
-No volíem
dir exactament això...
Estem
buscant cantant, podríem tenir un candidat viable però encara no ho
sé del cert. El cert és que sóc molt millor compositor que cantant
o instrumentista, cosa que queda molt patent quan assagem amb els
meus companys, que són uns cracs. Ja he fet un esforç econòmic
força gran per estar tècnicament a l'alçada, però no sóc ni
James Hetfield ni David Gilmour, i certament pateixo per no fer pena.
D'altra banda, els altres pensen que un grup de Lluís Paloma sense
Lluís Paloma (com jo havia proposat en algun moment) no resulta
massa explicable, així que entre tots hem decidit que el que
flaqueja més és la meva veu, com es pot sentir a la nostra primera
demo, "Automatic Day" (resumint: he estudiat cant clàssic,
i sono tan estructurat que per a rock la cosa no xuta), i trobant un
cantant em podré dedicar només a tocar, i potser així ho pugui fer
millor, apart de passar més a un segon pla com certament prefereixo.
Tanquem
l'any amb quatre concerts fets, dos molt bons i amb assistència de
públic (Bau House 8-3, Frankfurt Nou Cremat 8-6, ho vam petar als
dos) i dos molt bons però... (Pl. 1 de Maig 12-7, amb el públic
aixecant-se en massa a la primera cançó -coses de tocar entre
ballarines de flamenc i un humorista pèssim-, i Petit Cabaret del
Coma 9 28-11, amb poc públic -massa
concerts de masses just aquella nit-). Bé, ens anem movent per tocar
més aquest proper 2015, especialment fora de Terrassa.
-Queden
discos pendents pel 2015?
Síiiii!!!
Qui hagi seguit el meu blog al llarg d'aquest any sabrà que de
projectes "quasi-a-punt-però-no-del-tot" n'hi ha hagut els
que vulguis, amb el que les potencials novetats poden desorientar i
tot. La primera que intentaré acabar serà el "1964", un
disc de "mur de so" a on només falten uns pocs solos de
guitarra i totes les pistes de veu. La segona, "1980", un
disc "vuitantero" on només falten les veus i en el que hi
tinc molta fe. Ja de cara a la tardor vull acabar el "Santuari",
disc amb les bases fetes entre 2005 i 2010 (2007 sobretot) i on hi ha
més feina pendent (decidir les lletres, gravar veus i fer partitures
de registre). No descarto gravar una segona part de l'"Alt Bee's
Rage"...
-"Alt
Bee's Rage"?
Sí, és un
anagrama de "Beatles Gear", el famós llibre d'Andy Babiuk
on hi surt absolutament cada un dels instruments emprats pels
Beatles.
-Bé,
continuem...
... entre
alguns pendents de l'era Corrupció i les idees bàsiques de la peça
no realitzada per a orquestra, crec que tinc suficient per a un disc
de 40-45 minuts, i és material prou bo com per a no quedar al
tinter. Mira, a base de matinades...
El que està
més fluix és l'"Estratègies al paradís". Recordem-ho,
en vaig gravar les bases durant la primera meitat d'aquest 2014. La
pèrfida intenció era agafar tot de cançons-trasto d'entre 1998 i
2006, la majoria gravades pel lamentable "Busco
Feina/Accident!", i dur-les a un sobtat estat de perfecció
aprofitant tot el que havia après gravant les bases dels "1964"
i "1980". Volia transformar el meu Gran Fracàs en un dels
meus majors triomfs. De moment només ha sortit a mitges. Si algú
pirategés les noves regravacions d'aquest material, jo ja no
passaria vergonya com amb les originals. El problema és que de
moment no acaben d'estar ni tan sols al nivell del "Feina 2.0".
Sonen una mica sosses i sense focus. Pel que de moment estan en
guaret, a l'espera que ja hagi donat sortida a part de l'embús
actual i trobi què fer amb aquest material. Simplement regravar els
mateixos midis amb diferents sons no funcionarà. I de fet hi ha dues
cançons que no integraran el disc final: "Sintonia X-1" i
"The Fruity Song". No són terriblement dolentes, però no
acaben d'encaixar amb res. Unes veritables orfes.
-I sobre el
que has publicat aquest 2014?
El "Duncan
Drawings" va ser un disc de rareses, una manera de donar sortida
legítima a les "cintes de 1992" i a tot de cançons que
volia deixar disponibles per a completistes però que no atenyien els
criteris per a entrar en un àlbum oficial meu. Em sap greu no haver
esperat tres mesos més a treure'l, doncs la "Sintonia X-1"
i "The Fruity Song" l'haguessin arrodonit superbé. I ara
no tinc amb què fer un DD vol. II per acollir-les, excepte certa
sintonia acústica per a un programa de TV que mai no es va arribar a
fer. Així que toca esperar...
"A New
Minimal Record" és un "doble CD" que vaig compilar al
setembre i que de moment només unes poques persones han sentit, tot
i que ja he decidit que aviat el faré públic, i gratuïtament.
Conté gravacions modernes de les meves fallides "peces
minimalistes" de 1990 a 1994, peces impossibles de tocar en
directe i que a més no donaven un resultat acústic seguible (pegues
de pensar en notes i no en sons, d'aquí certes teories meves). No
les oferiria com a res increïble, sinó per completar la història
de la meva evolució. Igualment no hi ha tot el que vaig fer
aleshores, però és que seria impossible: algunes peces eren tan
complicades que aleshores, només amb paper pautat, les vaig haver de
deixar inacabades, i ara no sé ni què hi volia fer, mentre que
d'altres, sí gravades, són improvisacions molt més "plastes"
encara, o cintes fetes sense la tecnologia necessària (i per tant
amb resultats molt amateurs). Diguem que el que hi ha a l'àlbum,
gravat amb la tecnologia actual i amb una producció acceptable, sona
millor. En fi, un capítol discret.
I l'aposta
forta, l'"Alt Bee's Rage", que em permet donar forma i
sortida definitives a tot de temes descartats del Corru, més alguna
idea nova. Sona prou bé, la veritat.
-Deixa'ns
tornar un moment a Filipinki. No deixa de resultar una tria curiosa
com a "plaer culpable".
En part és
pels sons, tan analògics. En part, per haver-m'ho hagut de currar,
no trobes els seus discos a Barcelona. En part, per temes com "Nie
ma go" o "Tarap-tarap". I en part, perquè no tenen
res a veure amb el que dicten les multinacionals d'avui en termes
d'estètica, musical i física. Filipinki van ser noies molt
innocents, i podrien haver estat caixeres de supermercat o
treballadores d'una cadena de muntatge. Gent molt propera. I el fet
que no tinguessin un físic espectacular ho acaba d'arrodonir. Vull
gent com Filipinki sonant per les ràdios. Sense distàncies. I si a
les multinacionals no els agrada, que mirin cap a una altra banda o
s'apartin directament del negoci musical. La música no és petroli.
-No deixa de
cridar-nos l'atenció que no se't coneix parella.
I aquí
deixaré clar que, si entre la comunitat lectora d'aquest text hi ha
alguna noia que ha contemplat divertida els meus missatges de socors
sobre el tema, pot fer una cosa absolutament meravellosa per acabar
amb ells, i aquesta cosa és sortir amb mi. Reconec que m'encantaria
poder començar el 2015 acompanyat, per primera vegada a la meva
vida. Si bé ho mireu, no sóc tan mal negoci: sóc un tipus prou
creatiu amb bastanta obra feta, la gent que m'envolta em té per un
home amb bon fons, no tinc precisament una vida dissoluta, sóc
"cultural", i com a home tinc els avantatges que ningú no
us faria la competència, que jo mateix hi posaria molt d'entusiasme,
i que no us deixaria embarassades. I a més sóc prou forçut, dintre
de tot. Què més voleu?
-Sona
contundent.
Si bé ho
mires, hi ha hagut gent que m'ha dit que projectava una imatge
d'inseguretat, i jo em preguntava "per què?" I m'adono que
en moltes facetes de la meva vida he aconseguit agafar seguretat. És
només la falta d'una companya el que em té insegur, la resta em va
molt bé. I vull una companya, seria el meu veritable moment de
néixer.
-Et costa
mirar-les als ulls?
-Sí. He
rebut força bastonades al llarg del que porto de vida, i això em fa
estar temerós de què pugui fer-me una determinada persona si no
se'm dirigeix o no la conec directament. Un primer triomf em
canviaria per bé. De fet, el millor consell que puc donar si alguna
noia em vol és que vingui directament a parlar amb mi. Jo estaré
receptiu, i no em posaré exigent en absolut. Estaré parlant amb una
persona a qui penso que he d'acceptar com és. Si hi ha dubtes, amb
qui penso és en operàries de fàbrica, en peixateres, en caixeres
de supermercat, en dones de la neteja. Si hi ha una preferència, és
per grassonetes o directament grasses. Però sense tancar-me a res. I
sense esperar cap perfecció en res. Totes i tots som humanes/ans.
Només busco no estar sol.
-Tens alguna
cosa de la que penedir-te?
Que sigui
culpa meva, certes manifestacions de "masclisme" quan era
adolescent. Ja als meus 20 anys no m'hi reconeixia, i crec que he
d'oferir les meves disculpes si vaig ofendre algú. Ara sóc molt
diferent, per sort. El feminisme és bo. Tampoc no presumeixo d'haver
seguit aquella noia pel carrer el 1996, però jo no duia cap mala
intenció, i per a mi haver estat en mans de la policia va ser
aterridor, aquell dia i els tres anys i mig següents. El que vaig
viure no li ho desitjo a ningú. També, aquí, una companya em pot
ajudar a refer la meva vida, i jo l'ajudaré tant com pugui. Vull ser
bo, per sempre.
Finalment,
reconec certa tristor per les noies a qui jo he estimat i que m'han
rebutjat. Voldria haver evitat certs
llocs, dies i hores, i així haver arribat a avui amb una certa pau.
Però sí, si hi ha una noia que es llegeixi aquest text i que ho
estigui passant fatal, que em contacti, jo puc ser la solució al seu
problema i ella al meu. D'afecte no n'hi faltarà, m'encantarà poder
caminar al seu costat.
-Així,
doncs, què demanaries al nou any?
Una nòvia
(el més meravellós que em podria passar, i espero que jo també per
ella), una casa on viure, i la fi dels números vermells. Bon Nadal a
tothom i Feliç 1915!
El 24 a la
nit, estrena potent a Esparraguera: la Missa Catalana de Josep
Borràs. El marc, la missa del gall de l'esglesia de Santa Eulàlia
(22:30 h.). Al teclat, en Marc Sumsi. El cor, la Massa Coral de
Terrassa, dirigida aquest cop pel Jaume Gironès (el Walter no podia
esser-hi). Després del concert (que musicalment va sortir rodó),
algunes cantaires em van admetre que era un concert que els imposava
molt, que sentien una responsabilitat i uns certs nervis. En canvi,
per a mi era un concert més i una ocasió relativament
tranquil·la... perquè en el fons estava allà com a tècnic de so i
ja posats vaig cantar (força còmode, pel que recordo). El concert
es va fer amb el meu teclat Casio WK7500 i amb un "rig"
consistent en el meu petit Fender Frontman 15G de 15 W com a monitor
per a la coral i el meu Fender Twin-Amp com a amplificació de PA. No
vam tenir temps de provar, pel que els ajustos es van haver de fer
durant els dos primers números (i el cable del Twin-Amp em va donar
algun problema), però un cop tot en ordre la resta del concert va
ser perfecta (almenys, tot el perfecte que pot ser un directe), i en
acabar la gent de platea ens felicitava i tal. Si hi comptem que per
primera vegada des de 2006 vam fer sopar junts i que a l'esglesia hi
havia bones vibracions a l'ambient, reconec que m'hi vaig trobar molt
bé. Prou com per a, l'endemà, enviar les partitures del Requiem i
d'Himnes al correu d'aquella esglesia (les han rebudes). Reconec que
trobo a faltar les ocasions que durant uns anys vam viure al Pla del
Bon Aire, i que tenir alguna cosa a fer aquella nit fa que el Nadal
no sigui tan depriment.
