Resum d'un estat de coses.

Avui ens posarem franctiradors, des d'un punt de vista cultural. Fa uns dies una amistat de Facebook va penjar una d'aquelles fotos que circulen de mur en mur amb missatges profunds. La foto era en realitat un dibuix que representava una pila de llibres vistos pel cantó i apilats. Els títols eren tots de Grans Obres Mestres Que Tothom Hauria De Llegir, així, per obligació (com quan se suposa que tot escriptor s'ha de llegir El Quixot). Jo li vaig deixar aquests dos comentaris (són en castellà perquè aquella persona viu fora dels Països Catalans):

"Y sin embargo... hay algún libro que esté muy bien pero que no haya entrado en esta o cualquier lista "de indispensables", sea porque no haya tenido éxito comercial o porque directamente no lo haya publicado nadie? Ese me gustaría leer."

"Lo que quiero decir es que parece haber un dirigismo sobre qué productos culturales debemos consumir, una estandarización del gusto. Es algo que me tiene incómodo."

Fa poc, també vaig crear, per primer cop, un d'aquests dibuixos, amb el següent text:

"¿Os habeis dado cuenta de que desde que Facebook es Facebook todo el mundo cuelga y comparte imágenes con grandes citas de grandes personajes y meditaciones filosóficas sobre los grandes temas de la vida, frecuentemente acompañadas de fotografías muy cuidadas? Eh, esto antes no pasaba, ¿qué sucede aquí?"

I fa tot just uns parell de dies vaig piular a Twitter (aquest cop en català, veient la de llistes de "millors de..." oficials): "Segur que junt amb la llista de millors discos publicats de 2012 no n'hi hauria d'haver una de discos inèdits? Aquesta voldria escoltar."

Totes aquestes frases resumeixen força bé el que estic pensant aquests dies sobre cert estat de coses. El dirigisme de què parlo pren diverses formes, però totes tenen a veure amb com operen les diferents indústries culturals (i la crítica establerta, que d'alguna manera en depèn). I bàsicament el que pretén és que un nombre relativament reduït de productes culturals siguin consumits pel major nombre de persones possible. I les formes van des de l'establiment d'una èlit de Grans Obres Mestres (de la pintura, de la literatura, de la música...) que qualsevol persona que es pretengui culta ha de conèixer, fins a les modes de baix nivell cultural que són publicitades pels mitjans de comunicació de masses i que tothom ha de consumir (comprar el CD, aprendre el ball, veure tots els capítols de la sèrie de TV... Digueu-n'hi com vulgueu) sota l'amenaça de ser considerat "demodé", fora d'ona i tancat en una torre de marfil (o fins i tot exclòs socialment en els casos més extrems).

Aquesta situació ha dut a certs extrems que només puc qualificar d'absurds. I fonamentalment prenen dues formes: 1) la generació d'icones-resum amb molt poca profunditat i independents del que hi hagués darrera dels artistes o obres originals: sóc fan dels Beatles, fins al punt d'haver-me llegit llibres molt profunds i documentats sobre com gravaven, però la cosa entra en un terreny força més alarmant quan cada vegada que a la TV et parlen dels anys 1960 el primer que fan és posar-te unes imatges dels Beatles en concert durant la Beatlemania. Ni Byrds, ni Beach Boys, ni Jimi Hendrix, ni apostes més exploratòries com Margo Guryan o Soft Machine. A veure, els Beatles han de ser entesos en un determinat context històric i cultural. Als anys 60 hi havia molts més músics i grups que van fer aportacions fonamentals que sovint van arribar a orelles dels Beatles: el Sgt. Pepper no va caure del cel. Però es veu que això els mitjans de masses ho han oblidat. I el mateix passa amb la pintura (sembla com si Picasso i Dalí haguessin estat els únics pintors vàlids del segle XX) o amb el cinema (tot i reconèixer que era molt bona actriu, l'Audrey Hepburn-mania que hi va haver fa dos o tres anys, amb les seves fotos comercialitzades en format de quadres de manera massiva, va ser molt desproporcionada). 2) el sistema de "singles", no només limitat a la música, pel qual un artista pot haver creat milers d'obres, però sovint només una arriba al coneixement del públic i a més ho fa de manera massiva i repetitiva. Picasso només sembla haver pintat el Guernica, els Beatles semblen definir-se només per Yesterday (o per alguna més, però certament "Rain" no està entre elles), Antonio Vivaldi podia haver-se estalviat la molèstia de compondre qualsevulla altra obra que no fós "les Quatre Estacions", i així anar fent.

Però darrerament m'he adonat de coses encara més potents. Literatura: fa potser tres anys, la llibreria on solia anar a comprar els llibres va canviar de mans dues vegades, d'un negoci familiar a part d'una megacadena de llibreries "sense rostre". I una de les raons per les que he deixat d'anar-hi és que de sobte a tots ens han d'agradar les novel·les, i com més gruixudes millor. Hi ha una quantitat de novetats en aquest camp que és difícil de controlar. I el divertit és que, si mires les bandes de paper posades per a orientar al públic, totes elles són obres mestres indiscutibles i a més tenen unes vendes absolutament massives. Mentre, els llibres més especialistes (historiografia, divulgació científica, arquitectura...) han quedat força reduïts a uns mínims racons no prioritaris. També, impossible encarregar llibres de l'estranger (abans es podia fer). Música: cada vegada queda més clar que el mercat mundial de música gravada i circuits professionals de concerts està jerarquitzat en la forma d'un domini aclaparador de tot el que vingui dels Estats Units, bo o dolent, complementat amb una sèrie de mercats estatals tancats i fonamentalment incomunicats entre ells perquè se suposa que tothom està interessat només en la música dels EUA i de l'estat concret on resideixen. Trascendir les barreres estatals és molt difícil i no depèn de la qualitat de la proposta sinó de què es consideri que vendrà massivament. Per exemple, no tinc pas un gran record de la ràdio grega, però segur que Grècia pot presentar al món propostes molt més convincents que Nana Moskouri.

Davant d'això, és difícil prendre consciència de la situació i desenvolupar estratègies individuals per a superar les limitacions que ens imposa tot aquest sistema d'uniformització cultural. Jo puc comentar les decisions que he pres fins allà on he estat capaç, purament a tall d'exemple concret. El tema llibres l'he resolt de dues maneres: quan es tracta de llibres especialistes en anglès, els compro a llibreries anglosaxones amb pàgina a internet (o, ocasionalment, aprofitant viatges a l'estranger), i quan es tracta de llibres en català o castellà (sovint llibres d'edició local) vaig a un parell de llibreries petites, negocis familiars, una de les quals, al carrer Pitàgores de Terrassa, és prou seriosa i ben organitzada com per a poder-hi localitzar els pocs llibres que pugui necessitar en aquesta àrea. El tema discos l'he resolt directament a través d'internet, perquè no queda cap botiga especialista a Terrassa i els pocs punts de venda localitzats en comerços generalistes estan focalitzats quasi exclusivament en discos del Top 40 i algun recopilatori de venda fàcil. I aquí faig notar que és molt més fàcil i barat comprar-te clàssics nord-americans i anglesos del rock que discos d'artistes polonesos

Però a la vegada, en l'aspecte concret de la música, m'he trobat gaudint sovint de la música d'artistes catalans fonamentalment desconeguts, gent que per a aconseguir els seus discos els has de conèixer directament o anar als seus concerts. I m'adono que m'omplen molt més que el que la indústria oficial catalana publica com "la millor música que es fa a Catalunya en aquests moments", fins al punt que fonamentalment he deixat de comprar música en català de les grans discogràfiques. I a la vegada m'he començat a interessar, de moment de manera temptativa, per l'anomenada "outsider music", música feta fonamentalment fora de les grans indústries de la música, de qualitat molt diversa, però que sempre sorprèn i és diferent. I aquí podem parlar tant de noms consagrats que van començar gravant i difonent casettes (Daniel Johnston) com de gent no capacitada per a la música que han deixat gravacions dificilíssimes de reproduir per part de músics preparats pel les vies convencionals (per exemple, The Shaggs). I almenys aquí la meva actitud en alguns moments és: "escoltaré música que la indústria no necessàriament vol que jo escolti". Una actitud que estic segur que en el futur em serà molt útil.
I el que vull acabar de dir és que no ens ha de fer mai por enfrontar-nos a la "sabiduria convencional". La que sigui. Sobre qualsevol tema. La història només va en un sentit: cap endavant. Tinguem-ho molt present.