Acabo de
torrar un CD àudio, de 27 pistes i 79:12 de durada, amb totes les
bases instrumentals existents i útils del “1964”, tal i com ha
existit aquests darrers dos anys i mig. Només una excepció: com que
no trobava la base de “La nit dels aminoàcids” sense les veus,
l'he haguda de gravar de nou, en una sessió de força hores de
durada per un problema amb el midi. Però no es notarà la
diferència: “1964” és, de moment, el disc que volia que fós el
meu homenatge-i-aprenentatge de Phil Spector i Leiber and Stoller
(productors dels Drifters), i que no va acabar de quallar, bàsicament
perquè no podia destinar-hi el temps i les energies necessaries.
Però que pot esdevenir una cosa bastant més radical i interessant
si, a partir de l'estiu, li incorporo totes les idees tècniques que
he anat recollint en un arxiu de text al llarg d'aquests darrers dos
mesos i mig. Donant-li una oportunitat, em dono a mi mateix
l'oportunitat de vèncer, de dir la darrera paraula sobre el caos en
què he viscut permanentment aquests darrers deu anys. És l'hora de
l'estudi.
*****
El que no
acaba d'arrencar és la part literària del “1980” (i,
subsegüentment, del “Santuari”). Al voltant del canvi d'any, en
dos o tres dies vaig escriure prop de deu lletres de les quinze que
necessita el projecte. Això sí, amètriques. No me les he tornades
a mirar, necessito tenir bé les cinc que em falten abans d'afrontar
qualsevulla desil·lusió. Em convindria escriure tant com pogués
amb mètrica definida, i aquí és on se'm complica la vida. En
concret, estic encalladíssim amb “Edimburg” (necessita un
replantejament total), “General Belgrano” (temàtica triada, però
no em surten bons versos i la temàtica és molt complexa), i “Rates
sobre ADN” (tres quarts del mateix). Clar, no voldria fallar, és
un disc que em pot sortir molt bé si supero aquest escull. I a la
vegada, és un disc que em podria marcar clarament el rumb a adoptar
amb el “Santuari” (el mateix: bases gravades en la seva
totalitat, però necessitaria força més calma per a abordar-lo amb
garanties). Si trobo espai, temps i rumb, tots dos podrien sortir
aquest 2013. Tant de bo sigui així. Almenys tinc ja portada
definitiva pel “1980”: la de fa un any, però virada a vermell i
reduïda a les millors fotos, amb vistes a una edició en CD físic
que igualment no podré abordar fins, com a mínim, el mes de maig.
*****
I el que
ni tan sols comença és una idea que ho té molt negre. Fa unes
setmanes vaig començar a pensar a ressucitar i completar la
“Torradora 2”, no per a disc, sinó per a orquestra en concert. I
entre aleshores i abans d'ahir, vaig acumular en el disc dur tot de
demos fetes amb l'mm6 i en format wav que havien de servir per a
delimitar uns altres moviments i així poder fer una peça d'uns
quaranta minuts de durada. En la seva major part sonen bé, les
punyeteres. Però el cert és que estic intentant bellugar això i un
eventual concert d'”Himnes”, i de moment no he arribat enlloc. I
tinc molt clar que sense concert en ferm no hi ha peça acabada. No
puc perdre més temps ni dispersar-me més. Diguem que m'estic
plantejant seriosament el tema de, cada cop que em diguin de cantar,
condicionar-ho a que es faci una peça meva. Així no cantaré mai,
tot sigui dit, i no ho trobaria pas a faltar. Tot i que he començat
classes amb un professor particular per tal de rescatar la meva veu,
que d'ençà de l'afonia de l'hivern passat ha perdut la posició (es
nota en alguns moviments del CD d'”Himnes”, sobretot l'últim). I
no és qüestió de gravar malament.
*****
Almenys,
amb Els Visitants hem començat a assajar temes del “Corrupció”
com “Marcianitos” o “Granollers, menú infantil”. Aquest
darrer és el més difícil que hem intentat, i encara no ho hem tret
tot. Si comptem que els altres estan amb ganes d'escenari, s'acosta
una primavera mogudeta...
*****
Divendres
18 vaig assistir al concert dels deu anys de la coral de Gospel Tons
& Sons, al Principal. Ple fins a la bandera, i un gran espectacle
que com a espectacle només va fallar una mica per la durada (dues
hores i mitja) i per un grupet convidat concret que no va acabar de
tenir el dia. Bon ambient a la sortida, de fet. Això sí, llàstima
que el concepte (i que el tècnic, a qui jo coneixia, no pogués
donar-los tot el volum per problemes de realimentació amb els
micros) es mengés una mica a la pròpia coral que, excepte per un
número que van cantar només ells (sense solistes externs ni
instrumentistes, per tant) i que va ser el millor de la nit, la resta
del temps va quedar reduïda a cantar “coros” per a la resta dels
presents a l'escenari. I és una llàstima: els Tons & Sons són
una bona coral, entre les millors de la ciutat, i tinc entès que fa
uns anys feien concerts més ben equilibrats en aquest sentit.
Esperem que aquest equilibri retorni en properes actuacions (i en un
disc que estan acabant de preparar i que en teoria hauria de sortir a
l'abril).
*****
Per
acabar, reconec una certa decepció amb com estan anant les coses al
Parlament i a la política en general. No és que vagin terriblement
malament, però se suposava que després de l'11 de Setembre els
catalans anàvem a menjar-nos el món i, en canvi, amb aquesta
composició del Parlament hem entrat en el país de les negociacions
(i sembla que els únics que saben pactar són el Mas i el
Junqueras). Reconec que, sense ser extraordinari, el Junqueras no em
cau malament, i certament ho està fent molt millor del que ho van
fer el Carod i companyia (suposo que sense el Carod jo encara seria a
ERC). La CUP em deixa força desconcertat: idees brillants, però ho
desmunten amb la seva mania de voler-ho tot exactament com ells
diuen. Si aprenguessin a pactar, crec que aconseguirien més coses.
Tot i que em sembla bé no condicionar-ho tot a la carta europea o
l'OTAN. El Mas continua sense caure'm bé, sobretot per coses com
l'euro per recepta (ara suspès): entenc que la Generalitat s'ha de
finançar d'alguna manera per a contrarestar l'ofensiva escanyadora
del govern del PP, però cal posar impostos als malalts crònics i
pensionistes, entre els quals m'hi compto? No seria més lògic posar
uns impostos concrets a les grans fortunes, que sí que poden pagar?
Per altra banda, m'agradaria saber per què no ha trencat encara amb
Unió: el Duran és home de Madrid, i està fent tot el que pot per
boicotar el procés d'autodeterminació.
Tots els
altres partits no em serveixen, ho sento.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada