M’encantaria esborrar el segle XXI de la història del temps.

 

Apunt divertit: en la seva desesperació davant de la previsible debacle electoral per partida doble aquest 2024, a can ERC no se’ls ha acudit altra cosa que posar de segon a la llista de les europees a un dels meteoròlegs de la televisió del partit, TV3. Es diu Tomàs Molina, i és conegut pel seu estil de presentació «de guarderia». Com ell mateix diu, no és un polític, però veu l’oportunitat de defensar els pagesos, i a partir d’aquí un munt de collonades. Uf, quin nivell: ERC aposta pel famoseig com a remei per la seva total manca de projecte. Exacte: ERC, a la caça del vot perdut.

Però al Sr. Molina serà divertit veure’l al Parlament Europeu. Els diputats es pensaran que assisteixen al pronòstic meteorològic de TV3 i s’hi faran un bon tip de riure, i les diputades de més edat n’estaran secretament enamorades i li reconeixeran que sap parlar molt bé a les iaiones. Una altra cosa és si tots plegats li pararan atenció més enllà del nou sabor del mes. Perquè políticament no aportarà res, això és segur.

I, entre nosaltres, el famoseig només ha aportat a Catalunya una brutal mediocritat. Us reconec unes ganes espectaculars de marxar d’aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.

*****

De fet, hi ha una cosa que em preocupa molt en mi mateix. No crec que se’m pugui acusar de no haver-me compromès, com a mínim entre 2001 i 2018. Dues militàncies en partits diferents i el pas per diferents organitzacions, sense comptar totes les grans manifestacions entre 2010 i 2017 i l’anar a dormir al col·legi electoral la matinada de l’1 d’Octubre i votar «Sí» ho testimonien. L’anar diverses vegades al Mas d’Enric a donar suport el 2018, també. Però tinc la sensació d’haver estat ensarronat. També en la meva aposta per les esquerres. I el fotut és que en el fons no m’he mogut d’on era el 2001. Però miro on som i miro els partits i polítics, i no em queden ganes de fer res excepte tancar-me a casa i engegar-ho tot a rodar. Si tingués els diners necessaris per a emigrar a un altre país, ho faria. Es resumeix fàcil: no tenir ganes de votar, fer vot gamberro quan no em queda més remei, no llegir o veure el que diguin els polítics o els seus canals de propaganda, no parlar amb ningú de la gent que havia conegut en militàncies, criticar tant a dretes com a esquerres, viure en un constant pessimisme, creure que tota militància és inútil, veure el sistema com a culpable de tot, no voler classe política de cap mena, ser massa conscient de com el sistema només fa que agredir la gent del carrer, veure caos i crim per tot arreu, percebre a tota la societat com un femer... Una destrempada de tita en tota regla. Se’n diu desmobilització massiva de militants. A les eleccions hi hauria d’haver una opció de vot contra totes les candidatures: una autèntica esmena a la totalitat. Perquè és el que necessitem: una autèntica esmena a la totalitat.

*****

Crec que tots podem estar espantats amb l’ascens i consolidació de l’extrema dreta arreu. No n’encerten ni una. Amb una excepció als Estats Units enmig del desastre que han muntat els evangelistes. I aquesta excepció, que jo mateix he començat a practicar des d’unes altres posicions polítiques, és el «check out», sortir-se de la societat, mentre un adopta uns plantejaments més o menys frugals. No puc dir que jo sigui frugal. Però sí que em plantejo no fer determinades compres només perquè se suposa que tothom les fa. No em compraré mai cotxe, no penso ni treure’m el carnet. Casa sí, si se’m deixa, perquè la necessito, i internet pel tema feina. Televisor, en tinc un de 2005 deixat a una altra persona, i serà l’últim televisor que adquireixi. No penso contractar cap servei de «streaming», visual o auditiu. No seguir modes en el vestir resulta molt més econòmic, i un vesteix com realment li plau. No crec que vagi mai més al teatre, a l’òpera o al cinema, excepte que m’hi vegi estrictament compromès, i miraré d’evitar-ho. No penso tenir cap animal domèstic. No buscaré parella. Ja no anava a tenir fills. I tan de bo pugui anar a viure lluny de l’àrea metropolitana, lluny de l’agenda estúpidament plena, lluny del caos. Si tot això fa enfonsar l’economia, és que la tenim mal dissenyada. Sobre no buscar parella, els altres motius son que no cal buscar a qui només sap dir-te que no, que la curatela m’ha ensenyat que és millor no tenir ningú al voltant i per tant no tenir a ningú atorgant-se el dret de tenir idees sobre tu, i que igualment i de facto, la legislació actual ha aconseguit convertir en delicte tot el que tingui a veure amb un home estimant una dona, i a sobre t’ho poden prendre tot, així que prefereixo buscar com establir totes les barreres de seguretat possibles i, llavors, limitar-me a viure tranquil i sense més problemes (i pacíficament, que també és una esmena a la totalitat). Una altra cosa és que si això hagués passat fa dos-cents anys, jo ara no estaria escrivint aquestes línies i probablement no hi hauria ni cotxes, o conductors per a conduir-los. El planeta respiraria tranquil, per cert. I no hi hauria cap d’aquestes guerres hipertecnològiques amb què ens entretenen els estats. Pel que respecta a mi, només puc definir la meva posició com la Gran Dimissió. De la societat, de la política, de la vida. Si es pretenia una altra cosa, els resultats de l’experiment han estat luctuosos, però a mi ja no m’importa res ni ningú, excepte jo mateix i la meva seguretat. Si allà fora la gent vol matar-se a trets, hi tenen tot el dret, però a mi que em deixin en pau.

*****

Una cosa que s’ha afegit al caos de la curatela per a que encara no hagi escrit una sola línia de la novel·la que hauria de portar tres mesos escrivint és que vull que hi apareguin homes i dones en peu d’igualtat, però sense cap de les acostumades històries romàntiques. Un entorn purament professional i orientat a l’argument. Al final el millor que puc fer és fer-ho així i no afegir-hi cap reflexió de les que feia uns mesos em preocupaven. Les reflexions, millor en aquest blog.

Fa molts anys, a partir d’un conte, vaig posar-me a escriure una novel·la. No vaig passar de la primera pàgina del segon capítol i d’una sinopsi, doncs només amb allò molta gent em va dir que allò no podia passar aquell any en aquell lloc i que molts dels punts bàsics de la meva trama no tenien sentit quan se’ls contraposava a la realitat. Un cas de la realitat històrica fotent-se pel mig de les meves ganes d’explicar una bona història. Un temps després vaig decidir que una manera de tirar endavant el meu pla era situar la història en un vague èter històric i espacial on el context es pogués intuir però sense concretar-se mai. Una trampa al solitari, però creia en aquella història. Creia. Al final, hi ha dues raons per a no escriure-la. Una és purament estilística: anava a ser la meva Gran Novel·la Modernista en el sentit català del terme, i per tant una novel·la molt catalana i amb uns valors literaris molt classicistes, però això ja s’ha fet moltes vegades i no veig que vagi a aportar res. L’altra és argumental: al final, de manera precària, hi ha dos nous amants que fugen... i jo ja no vull amants als meus llibres. Si d’alguna cosa ha de ser testimoni la meva obra literària, ha de ser d’un total fracàs social en aquest tema: tot ha de ser impossible o ni tan sols entrar en consideració. En això seré totalment un home del meu temps, i penso que aquesta serà una de les coses que en el futur se’m demanarà com a escriptor: reflectir amb precisió el meu temps. Una altra cosa és si de veritat ens espera una era molt millor quan jo ja no sigui en aquest planeta. Perquè, entre nosaltres, m’encantaria esborrar el segle XXI de la història del temps.