Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dissabte, de novembre 07, 2015

Entrevista dels quasi deu anys d'aquest blog



El proper dia deu de desembre aquest bloc que esteu llegint ara mateix fa, precisament, deu anys. Una fita significativa en els temps que ens ha tocat viure, on les tendències i esnobismes muten a gran velocitat, també a la xarxa. Em permeto prendre la paraula (em penso que mai ningú ho havia fet en aquest bloc; per cert, sóc el Jordi Ibáñez i el Lluís m’ha fet aparèixer en ell alguna vegada) però només per donar veu, un cop més, al nostre amic Lluís, al que caço just abans d’apagar les espelmes d’un pastís gegantí en forma de número 10.

Primer de tot, felicitats. Fotolog, Wordpress, Twitter, Tumblr, Facebook i tants altres canals de blogging i microblogging han anat passant al cap dels anys i aquí segueixes, a Blogspot. Per comoditat? Per seguir treballant a partir d’una base de dades sobre la teva figura que, si no m’equivoco, és la més completa que hi ha disponible?

És la segona, combinada amb què quasi l'he convertida en una web. En tot cas, són tants textos que no vull perdre la feina feta. I reconec que m'agrada la idea de fer posts, entrades on parlo del que vull, sense les limitacions d'una web "només de pestanyes".  És la meva finestra al món, i del món cap a mi.

La primera entrada parla d’un viatge teu a Còrdova però de seguida el bloc es converteix en un dietari sobre la teva vida musical. Amb el pas dels anys et vas obrint a continguts cada cop més personals, fins i tot íntims. El blog és també una via d’escapament?

Ho és. I també és un mapa de situació: l'empro per a registrar i aclarir les meves idees, a la vegada que els que el llegiu podeu fer-vos una idea d'on sóc a cada moment. Sobre el meu primer post, recordo que volia accedir a no recordo quin blog i de sobte em vaig trobar que n'havia creat un. I vaig tenir un petit pànic creatiu, d'aquí que aquella primera entrada no casi amb la resta. De fet, en el meu segon viatge a Toledo em vaig endur una impressió molt millor de la ciutat del que ho havia fet el 2005.
I sí, els continguts han anat diversificant-se. És una bona notícia. Sobretot vaig tenir una bona idea quan vaig començar a "tallar" els posts amb estels (*****), de manera que cada post contenia quatre o cinc entrades de cop. Això em permet tractar diferents temes sense perdre la claredat. Els temes? Sempre hi haurà la música i l'equipament com a centres temàtics del blog, però igualment poden ser útils les meves apreciacions sobre discos o llibres. De tant en tant parlo de política, tot i que admeto que la meva cobertura del tema és desparella, tant puc fer anàlisis profundes i documentades com limitar-me a dir exabruptes. I alguna vegada he parlat de temes personals. Reconec que m'agrada la idea que un hipotètic periodista no necessiti suposar res perquè jo ja li he deixat disponible tota la informació que necessita.

Xifres: el bloc té una mitjana (calculada a ull) d’unes vintillargues entrades l’any. L’any 2013 va ser especialmente prolífic, perquè vas encadenar una sèrie d’entrevistes a músics amics teus. Quan creus que toca fer una entrada al bloc? Quan passa quelcom que ens vols explicar o ho fas de manera més periòdica, seguint un calendari informal?

Una barreja de les dues coses. M'agrada fer almenys una entrada al mes. Si en puc fer més, millor. Les entrevistes a músics són: a) una manera fàcil de fer posts; b) una possibilitat sincera que ofereixo als grups que m'agraden d'expressar-se i de deixar clar que l'escena independent no comparteix la buidor triomfalista de l'escena oficial. No he fet entrevistes des de 2013, però estic pensant en tornar-ne a fer. I he descobert que m'agrada autoentrevistar-me de tant en tant. M'agrada quan puc ser a una ràdio o TV i que m'entrevistin, però com que com a músic poc puc fer en aquest sentit, una autoentrevista al meu blog em permet dir el que penso, sempre des d'una base de total honestedat amb qui em llegeixi. Pots dir que cada cop sóc més expansiu.

Ets molt actiu a Twitter i Facebook. Condiciona això el contingut del bloc? Creus que s’han de retroalimentar? T’agrada oferir continguts diferents segons el canal en què treballis?

No hi havia pensat: la meva activitat a Facebook o Twitter està estretament relacionada, sense ser del tot idèntica, i molt del que hi penjo és obertament polític. Especialment estic molt agre a Twitter, i m'agrada quan algú em retuiteja una piulada que considero important. En canvi, aquest blog és el lloc per a la profunditat, el "racó de pensar" al que tant m'envien els meus companys de la coral quan faig un acudit. I solc pensar-hi en veu alta, intentant dir coses amb sentit. En general ho aconsegueixo, exceptuant, de vegades, la política.

Sempre m’ha cridat molt l’atenció la primera frase de la descripció que fas a mode de presentació del bloc: “Sobretot, sóc músic”. Si només poguessim quedar-nos amb una faceta teva (pintor, músic, blocaire, activista polític, activista en la normalització de la vida de persones que pateixen una malaltia mental, historiador local…) seria aquesta?

Sí, sens dubte. Sempre em defineixo com a compositor i productor. Una altra cosa és que lentament em vaig diversificant, i l'escriptura podria ser la meva nova faceta important. Em falta la concentració per a escriure creativament, però l'escriptura més funcional d'un blog o un correu electrònic la faig cada dia, i sembla que a determinada gent també li agrada. Per tant, val la pena apostar per aquesta faceta.

Per què tan poc humor? Coneixent-te se’ns fa estrany. Només hi ha dues entrades que es puguin encabir en aquesta categoria,les del nostre celebrat Nomenclator Alternatiu de Terrassa. Això sí, els títols de les entrades segueixen la teva filosofía surrealista i sorprenent. Humor o manera de cridar l’atenció? Que no passi com amb els títols del “Corrupció”…

Amb el "Corrupció" certament em va passar una cosa imprevista: en no trobar editor, aquell disc quedava a mercè de les ganes d'escoltar-lo de qui hi pogués accedir. I alguns es van limitar a riure amb la broma dels títols, sense posar el CD a la minicadena. Després d'uns anys amb títols molt més formals ("Amsterdam", "Hotel Renaissance", "Vull ser lliure", "Shelby Avenue Bridge"…), ara torno a fer bromes, però és que ara ja hi ha un mínim quorum que espera les meves novetats o almenys està disposat a escoltar els meus mp3. Pots dir que formen part de la meva presentació, la meva persona.
Al blog hi ha poc humor, sí. Suposo que és perquè és una mena de diari o de base de dades. Quan hi escric intento escriure de manera clara i entenedora una sèrie de fets, conceptes o temes. Però tens raó, hi ha gent que em diu que escrigui els meus acudits i un post humorístic de tant en tant podria ser bo. Per cert, saps quin cantant forma part de la bandera americana? Michael "Stripe".

El disseny del bloc és prou espartà. Suposo que el contingut i les dades et preocupen molt més que la manera de presentar-les o bé l’aparença és producte  de les limitacions visuals de Blogspot?

Les limitacions de blogspot. No em preocupen molt, doncs les funcionalitats són allà, i tinc clar que allò que és molt estètic però no té cap funcionalitat acaba per ser dolorosament inútil. De fet, l'únic que em falta a Blogger és una funcionalitat per a posar disponibles arxius: tinc un parell de partitures que m'agradaria penjar-hi. I sé que es poden penjar al núvol i enllaçar-les, però em preocupa la privacitat del lloc on les podria penjar, prefereixo que una cosa no tingui res a veure amb l'altra.

Saps quanta repercussió té el bloc a nivell de lectors?

Poca, si mirem la parròquia habitual. Em sembla que només hi ha dos subscriptors, i la resta sou els amics. Això no vol dir que no hi hagi algun perdut que hi entri eventualment, i amb això em refereixo a periodistes que busquen informació sobre mi. I sembla ser que la troben. Bé!

Alguna vegada has pensat en deixar-ho córrer? O bé escriure al bloc és un exercici que et va bé a tu personalment i per això segueixes, més enllà de si mai t’han fet cap comentari negatiu (cosa que desconec) o si creus que t’haurien de llegir més?

La veritat és que em va molt bé, pel que si Blogger tanqués ho lamentaria moltíssim, seria "torna a començar" en un mitjà que no sé si m'aniria tan bé. El cert és que poques vegades he tingut comentaris negatius. O positius. M'agradaria que els comentaris de cada entrada fessin xup-xup, però no es pot tenir tot. En tot cas, no busco, d'entrada, tenir molts lectors. És més un projecte a llarg plaç per a qui el necessiti. I a mi em va bé escriure.

Arribo a la desena pregunta i és un bon lloc per parar. Espero que tinguem bloc per deu anys més, com a mínim (tot i que aquest 2015 no ha sigut especialmente prolífic en el nombre d’entrades). En ell s’hi concentren un diari personal, imatges i tota la teva producció musical, pràcticament. Per si de cas tanqués Blogspot d’un dia per l’altre, tens backups de tot? Aprofita per comentar alguna qüestió sobre el bloc que creguis interessant i m’hagi passat desapercebuda en les preguntes.

Tinc backups de tot, en un o altre format. Acabaré comentant un aspecte més tècnic: les pestanyes. En vaig tenir la idea mentre treballava en la web (Wordpress) de Terrassa Decideix, de la que vaig ser un dels administradors (sobretot el dia de la votació, el 23 de gener de 2011). I un cop après com fer-ho a Wordpress, em va venir la idea de fer el mateix a Blogger, amb l'ajuda d'alguns videus i pdf's a internet. Fixa't que hi tinc molts continguts que abans no em cabien en una sola pàgina sobrecarregada d'informació. I ara tinc pestanyes per a cada disc que he tret, pestanyes amb entrevistes que m'han fet a d'altres blogs o a portals d'informació, pestanyes amb dades biogràfiques, una pestanya amb adreces d'un munt de gent… Realment vull que sigui un blog/web útil fins i tot per a qui no tingui tant d'interès per a mi. És com un idioma: recull tota una cosmovisió, la de l'escena alternativa catalana, i aquí rau la seva importància. Ja només cal donar-la a conèixer, que és tot un altre tema. Bé, gràcies, Jordi, per aquestes preguntes i per ser amic meu. Una forta abraçada.

2 comentaris:

Toni Noise ha dit...

Moltes felicitats pels deu anys del blog. No és pas fàcil i té molt de mèrit. Encara que no comenti gaire procuro llegir cada nova entrada sempre que el temps lliure m'ho permet. A continuar aixi!! I felicitats al Jordi per l'entrevista!!

Del Sol ha dit...

Sempre t'han creatiu Lluís, tota una inspiració... Felicitats per la teva constància infinita que dóna tanta enveja.