M’adono que la darrera entrada la vaig fer sobre Sant Jordi, i per a mi hauran estat mesos duríssims. El 25 d’abril vaig perdre la meva amiga María Luisa, he començat a escriure un llibre breu sobre ella, la veritat és que se m’està fent dificilíssim seguir sense ella. Mentre, s’ha materialitzat el canvi de casa, que no puc considerar més que com a una solució provisional, i la famosa incapacitació legal de març de 2021 (i per molt que ara la llei no ho digui, segueix essent una incapacitació legal, encara més greu des del moment que està muntada sobre un munt de mentides, i que per tant és el mateix que enviar-me arbitràriament a la presó, molta gent m’ha d’explicar un munt de coses i penso batallar-m’ho) m’ha deixat innecessàriament cremat i ple de desconfiança. Prou de lleis d’incapacitació, prou d’actuacions arbitràries de l’estat contra la població general.
Almenys he endreçat totes les meves pertinences entre l’1 de maig i primeries de setembre. Un esforç titànic que jagués fet ja fa molts anys si se m’hagués permès. Necessito poder decidir per mi mateix sense obstacles: mai més gent decidint per mi sense tenir-ne ni idea i fent-me mal.
*****
La feina de refosa detallada la darrera vegada va així: he deixat tranquil «El Poble Alemany» perquè via la targeta Focuscrite em sona bé; el Duncan Drawings és ara tan sols un títol a assignar quan acabi un àlbum nou, i hi ha molta cosa a mig fer que no acabo de saber com acabar; el Pareidolia està parat perquè en un determinat punt no vaig saber com acabar de potenciar el material existent, i dues cançons van ser mogudes a «CBGB – The Album», on funcionen més bé; i el Pentimenti és en vies de solució, amb les quatre noves lletres ja escrites i una llarga sessió vocal pendent per a acabar l’àlbum i penjar-lo.
*****
Hi ha publicada la segona entrega de música funerària «Los fantasmas son los recuerdos», centrada en Llatinomamèrica. He hagut de parar de treballar en la tercera entrega, necessitaré descans, és música molt forta emocionalment, estan sortint bons àlbums però jo mateix arribo a no suportar-ho. I em frustra en problema de masteritzat al quart tema de «Silence in the Cold of Dawn», problema que no sé solucionar ara com ara, almenys sé què vaig fer malament en aquells setze compassos.
*****
Per la part bona, hi ha publicats «Silesia» (ara és un àlbum i no una maqueta, i hi ha dos afegits, entre ells la sol·lemne «homage to Ukraine» que acaba el disc amb nota), «Estratègies al Paradís» (republicat amb un bon ordre de cançons, i ara és un àlbum una mica menor però sòlid, si de cas no estic cent per cent segur del masteritzat de «The Load’s Player, 1982», però estava tenint uns problemes terribles amb el so de la meva torre d’ordinador, i masteritzar qualsevol cosa era un malson); «CBGB – The Album», muntat a l’entors de «CBGB» i «Astrosurfing» i que ha sortit molt bé, amb un nou mètode de masteritzat automàtic que vaig aconseguir muntar i que es una bona solució als problemes de la torre de PC mentre no pugui tenir-ne una de nova; i «Yr Widdfa», on el que he fet ha estat editar fora del disc els moments més terriblement distorsionats (queda algun moment problemàtic, però no podia fer més sense regravar el disc de nou, i m’havia costat gravar-lo) i afegir «Constantinopolis» al final amb canvi de pitch, amb el resultat d’un disc menor però que almenys camina (també he canviat els títols de les cançons, ajudant a la imatge pública del disc).
*****
En vista del lamentable comportament de les dues aficions en el partit Universidad de Chile-Independiente del dia 21 d’agost de 2025 (batalla campal amb ferits i caos total), vaig decidir canviar el títol de la cançó que li tenia dedicada al Universidad de Chile en facvor del nou títol «SNCF Opera en la Ópera». Cert que la culpa va ser de les aficions dels dos equips, però igualment no puc seguir donant suport a un club amb una afició tan terrible, i sento haver de dir-ho així (perquè segur que també tenen seguidors la mar de decents... només que aquests no es passen per l’estadi). De manera que he decidit reduir la llista de clubs que segueixo als Pittsburg Riverhounds (que segueixo remotament pel fet accidental que els vaig dedicar fortuïtament una cançó, per sort no semblen ser pas un club polèmic) i al Barça (decisió sincera i implicada, encara que a Joan Laporta li he de criticar les decisions que pren pel que fa a patrocini, molt, molt discutibles en el millor dels casos, i algun cop en Partal se n’ha queixat a Vilaweb, essent totalment cert que en aquestes qüestions el comportament del Barça ha de ser impecable, cosa que ara no és en absolut). Diria que el futbol en general mou massa milions, amb conseqüències geopolítiques claríssimes. No anem bé.
*****
El llibre «Pastissos a l’espai» té un redactat definitiu més un PDF de descartats-per-si-algun-hagués-de-tornar. Igualment no ha acabat de quallar. Mentre, «Estàtica a la ràdio del cotxe patrulla» també està acabat, amb nota i sense els contes que podrien impedir-ne una publicació. Però ara cal traduir-lo a l’anglès, i també admeto que és un excel·lent llibre per a acompanyar a un llibre d’èxit, però que no és per si mateix un llibre prou comercial com per a justificar-ne una edició en paper: és per a anar directament a digital i, com a molt, passar-lo a un parell de professors universitaris. I ja no compto a fer res a Barcelona, o com a molt amb el llibre-en-treball sobre la María Luisa, que seguiria un altre camí.
Em frustra especialment saber que em cal un agent literari, però que son ells qui et trien i que no pots ser tu qui els contracti. Això fa que siguin un camí mort per a mi. Necessito poder contractar algú.
Mentre, la meva novel·la comercial segueix essent només una vaga idea apuntada pel futur, quan volia dedicar-li tot l’any 2024. Trobo que vaig bé. Estic havent de cremar energies inútilment. Ni tan sols no es segur que al final del procés em pugui quedar a viure a Terrassa, ja tan sols pel caos immobiliari, aquestes properes setmanes miraré de clarificar tants detalls com pugui.
*****
Pocs dies després de perdre la María Luisa, vaig descobrir un molt bon disc que l’hi hagués volgut ensenyar: «Pisces, Aquarius, Capricorn & Jones» de The Monkees (1967). Un disc on tots els temes (excepte un breu tema parlat, i ja s’esperava això a cada àlbum del grup) son bons, i on fins i tot els dos darrers temes compten amb una pista de sintetitzador, el primer disc de pop-rock a tenir-ho (i a més, a la darrera d’aquestes cançons qui toca el sintetitzador és ni més ni menys que Bernie Krause: això és molt gran). Un disc pel qual sentir entusiasme. És una llàstima que ja no l’hi pogués descobrir a la María Luisa.
Potser m’hauria d’aprendre alguna de les seves cançons favorites. La María Luisa tenia bon gust.
*****
“Tip of my Tongue” és una cançó decididament esguerrada que Paul McCartney va compondre en els temps clarament previs a ser un compositor d’èxit, temps de Beatles només en directe i de tocar sobretot versions amb només algun original posat allà al mig quasi disculpant-se. Però ell la va arribar a proposar com a primer single dels Beatles, i només la sàvia i decidida actuació de John Lennon va tallar d’arrel la possibilitat que la carrera dels Beatles morís només néixer (no és que «Love Me Do» fos precisament una obra mestra, però era una millora considerable). I la versió de «Tip of my Tongue» per Tommy Quickly el 1963 (Tommy Quickly era un prometedor nou fitxatge de Brian Epstein) va matar la carrera del pobre Tommy només néixer (va enregistrar unes quantes cançons més força millors, però ja no hi va haver manera que el públic se’l prengués seriosament). Amb tot això, hi havia alguna cosa a fer? La resposta, a Youtube, la te una anònima «Sgt. Pepper Band» (probablement músics del Brasil, dubto que sigui IA) que va penjar-hi el seu arranjament de «Tip of my Tongue», alentida, ben estructurada, amb acords més sofisticats i una bona línia de baix, amb un arranjament que podria haver encaixat tant amb els Beatles del «Magical Mistery Tour» el 1967 com amb el Paul McCartney de 1985 si hagués estat prou inspirat. Els resultats son màgics, s’ha convertit en la meva nova cançó favorita, ÉS un single d’èxit. Lliçó: no és tant el material de base com què en fas.
*****
Hi ha genocidi a Gaza, que tothom ho tingui molt clar. I és culpa tant de Netanyahu i els seus com de Donald Trump i els seus («Riviera del Mediterrani Oriental»!). Mentre, els antics Estats Units d’Amèrica son ara un estat policial. Jo mateix ja ni considero que es puguin seguir anomenant Estats Units d’Amèrica. I son al caire d’una guerra civil, encara que de moment es tracti més de llops solitaris actuant per lliure en un clima extremament polaritzat. L’assassinat de Charlie Kirk és clau: no crec que ningú amb dos dits de front pogués recolzar a Kirk com a agent polític, però el seu assassinat és igualment injustificable i ha de preocupar absolutament tothom. Que a més Putin o certs líders asiàtics segueixin actuant impunement ens ha de preocupar moltíssim també. Mentre, Ursula von der Leyen sent rumors de la caleta. 2025 fa por.
*****
«Penso que la pífia amb l’ANC va ser no prohibir-hi d’entrada els carnets de partit. No vol dir que no li agraeixi a Lluís Llach tota la feina d’endreça que està fent, i a una edat on quasi tothom ja s’ha retirat. Però diria que, o es tracta obertament aquest punt, o sempre hi haurà problemes: els partits son tòxics per definició. De fet, el que tenim no és un problema de gent, sinó de partits i de disseny de país. Trobo a faltar un país descentralitzat on tothom pugui començar sense trobar-se un mur enorme al davant, fet de política i d’elits. Un mur que ens ha cremat a tots.»
De fet, ja tracto a tota la classe política com uns mentiders. Potser Puigdemont, Puig i Ponsatí no ho fossin el 2017, però la resta? Ha estat una estafa. Ens han utilitzat a la població. Ara cal que deixem d’esperar herois, que tant Macià com Companys com Puigdemont no se’n van sortir. I ara els catalans estem objectivament molt pitjor que no pas estàvem el 2010. Almenys tots els precedents creats amb l’aplicació del 155 a Catalunya han convertit Madrid en un caos politico-judicial, i això ja és molt. La població general de l’estat espanyol ho necessitem, ja no sabem com defensar-nos, estem abandonats a la nostra sort.
